Parts i tatuatges.

Va ser una de les arts més antigues, que ja es practicava en el neolític. I durant molt temps es va associar amb mariners, soldats i presoners. Tot i que algunes cultures l’han mantingut sempre. És la forma de guarnir el cos de manera indefinida i els resultats oscil·len entre la subtil elegància i la més hortera exageració. Son els tatuatges.

Però fa un temps que es comenta un problema amb els tatuatges situats a la part lumbar en el cas de les noies. Quan es quedin embarassades i arribi l’hora del part, potser no se'ls podrà posar l’anestèsia epidural per culpa del tatuatge.

No hauria de ser una sorpresa si es para un moment a pensar-ho. Un tatuatge és bàsicament pintar la pell, però no a la superfície, sinó en una de les capes intermèdies. La tinta es injectada entre la dermis i l'epidermis. D’aquesta manera, malgrat que la capa exterior de la pell, l’epidermis, es va renovant, la tinta continua al seu lloc.

I justament en la tinta emprada pot haver-hi el problema. Els components de la tinta inclouen diferent compostos inorgànics, com l’òxid de ferro i altres metalls, que en una zona com la pell no donen massa problemes (tot i que de vegades si), però que si s’arrosseguen fins l’interior de la medul·la espinal si que en poden portar. I greus.

L’anestèsia epidural ha sigut un dels grans avenços que ha ofert la medicina a l’hora d’ajudar les dones al part. És just el que es demanava a un anestèsic en aquell moment. Treu el dolor de les contraccions, però la mare segueix conscient, de manera que no es perd el moment del naixement del seu fill. Per aconseguir-ho, el que es fa és introduir l’anestèsic en la medul·la espinal per tal de frenar la transmissió dels senyals nerviosos des del punt d’injecció cap avall. Així, els senyals del dolor es queden deturats a aquell nivell i no arriben al cervell.

Per administrar l’anestèsic cal injectar-lo per entre les vertebres fins l’interior de la medul·la. Bàsicament la dona ha d’encorbar l’esquena per tal que les vertebres es separin una mica, l’anestesista busca l’espai on hi ha els discos intervertebrals (els que quan es mouen provoquen una hèrnia discal) i per allà clava una agulla connectada a un petit tub per on s’administra el fàrmac. Un avantatge afegit és que d’aquesta manera l’anestèsic és local i no afecta al nadó.

Però que passa si en el camí de l’agulla hi ha un tatuatge? Això és: una capa rica en compostos inorgànics que contenen metalls pesats. Part de la tinta pot ser arrossegada cap l’interior de la medul·la espinal. Certament és poc probable que passi. Les agulles ja les dissenyen de manera que penetrin arrossegant el mínim de material possible. Però pot passar.

Hi ha estudis que indiquen que la presència d’aquests compostos en el teixit nerviós pot relacionar-se amb alguns tipus de tumors. I tampoc es pot descartar arrossegar material infecciós, cosa que pot tenir conseqüències també molt greus. A més, l’anestesista tampoc sap quina mena de material van fer servir els que van fer el tatuatge. Eren professionals ben qualificats? Potser un amic de confiança? O un paio molt simpàtic que feia tatuatges barats per pagar-se el viatge iniciàtic al voltant del mon? Impossible de saber del cert. Per tant, a no ser que trobi una zona sense tatuar, segurament no s’arriscarà a posar l'epidural.

Naturalment que també es pot parir sense l’epidural. Al llarg de la història les dones ho han fet així quasi sempre. Però ara ja hi ha la possibilitat de minimitzar el dolor i la dona te l'oportunitat de triar com vol parir. Això si, sempre que no tingui el tatuatge en la zona lumbar. És un detall que les noies haurien de tenir en compte a l’hora de triar el lloc i el disseny del tatuatge.