Des-desertització

De vegades costa entendre els fets històrics, simplement perquè ens costa situar-nos en les condicions d’altres temps. D’això en vaig tenir un bon exemple en el cas de les guerres entre Roma i Cartago ara fa uns 2.200 anys. Pensava que eren guerres per la supremacia militar i econòmica al Mediterrani, i en part si que ho eren, però hi havia un factor molt important que sempre se m’escapava (tot i que els professors d’història m’ho van comentar amb tota seguretat).

El cas és que el nord d’Àfrica representava per Roma el principal subministrador de cereals. I d’aquest blat en depenia en bona part per poder mantenir l’Imperi que anava conquerint.

El meu problema, òbviament, era la dificultat en associar camps de blat, terrenys fèrtils i agricultura massiva amb una zona semi desèrtica com les actuals Tunísia o Algèria. En realitat, l’interès de Roma per Egipte era pel mateix motiu, més enllà de com de seductora fos Cleopatra.

Però en aquells temps, el nord d’Àfrica era un jardí. Tenia un clima més plujós que l’actual i permetia collites abundoses. En realitat ja estava canviant des de feia alguns segles, i l’avanç del desert ja s’havia iniciat, però encara no havia arribat a l’extrem actual.

Alguna cosa va canviar fa 3000-4000 anys, i el desert va començar a expandir-se, tant cap al nord com cap al sud. Òbviament en aquest cas no es culpa de l’activitat humana. S’especula sobre lleugers alteracions en el grau d’inclinació de la Terra. Això va fer que a l’estiu, Àfrica s’escalfés menys. Curiosament va ser aquest lleu refredament el que va promoure la desertització, ja que les baixes pressions tèrmiques que es generaven van disminuir d’intensitat. I aquestes baixes pressions eren les que “succionaven” la humitat provinent del golf de Guinea. En desaparèixer la humitat, es va perdre la capacitat de generar pluges i la sequera es va anar escampant inexorablement.

De fet, es un bon exemple de com funcionen els sistemes naturals. Duran molt temps no es devia notar cap efecte. Però mica a mica les sabanes que cobrien bona part del que ara és el Sahara es van debilitar degut a la falta de pluja. I a partir de determinat nivell de pèrdua de vegetació es perd la capacitat del terreny de retenir la humitat. Aleshores tot s’accelera de cop. Els pocs arbres que queden desapareixen i les dunes comencen a moure’s.

Però sembla que la situació pot canviar. Hi ha dades recents que indiquen un retrocés de la zona desèrtica. Allà on hi havia dunes, comença a treure el nas la vegetació. Especialment per la zona sud del desert. Mauritània, Níger, Burkina Faso... potser tindran una oportunitat de guanyar terrenys i augmentar la seva qualitat de vida.

I les causes no estan clares. Podria ser algun altre efecte planetari que ens passi desapercebut, però també l’aplicació de tècniques d’agricultura més adequats.

Per exemple, una cosa tant simple com dipositar pedres en línies horitzontals al llarg dels terrenys en pendent fa que la poca pluja que cau s’aprofiti molt millor. L’aigua no baixa ràpidament pel pendent, arrossegant el poc terra aprofitable, sinó que es veu frenada i circula molt més lentament, empapant el terreny i tornant-lo molt més aprofitable per cultivar-hi el que calgui.

L’ús a gran escala d’aquestes tècniques simples permet tornar fèrtils terrenys erms, disminueix la salinitat dels aqüífers i ofereix noves possibilitats a milions de persones.

I dona esperança a tothom, perquè ja toca que de tant en tant les noticies mediambientals siguin positives!