dimecres, de gener 21, 2009

Viure mil anys

Un dels efectes secundaris de viure és que envellim, anem perdent la força, la resistència i l’aspecte de quan érem joves, i mica a mica tot es va fent més complicat. Progressivament esdevenim més vulnerables a tota mena de malalties, lesions i afeccions. Al final, la vida es fa més i més sedentària i arriba un moment en que alguna malaltia, que anys abans no ens hauria fet res, acaba amb nosaltres.

Això és un destí que angoixa i amoïna a tothom. I d’aquí el problema de les crisis d’edat. Quan ens adonem que el temps passa inexorable i la fi és, cada vegada més propera. Per això, de vegades fer anys és empipador, encara que com deia algú “m’encanta fer anys, si tenim en consideració l’alternativa”.

Però ben mirat, no ens podem queixar. Vivim en un temps i en un indret on l’esperança de vida és de les més llargues que ha gaudit mai la humanitat. I el més important es que gràcies a la medicina, normalment vivim molts anys i en unes condicions físiques més que acceptables. Però, i si poguéssim viure encara molt més?

Això és el que postulava en Aubrey de Grey, bioinformàtic i president de la “fundació Matusalem”, que està dedicada a buscar estratègies per allargar la vida al màxim possible. Per això els diaris feien servir com a titular una frase impactant en la que afirma que “D'aquí a poc temps podrem viure mil anys".

Possiblement sigui una afirmació optimista en excés, perquè gairebé cap mecanisme pot funcionar durant mil anys. Però per intentar-ho que no sigui dit, i proposen el plantejament que anomenen SENS (Strategies for Engineered Negligible Senescence), que deu ser una cosa com Estratègies per una Enginyeria de Senescència Negligible. O “allò que cal fer per no envellir”.

El que han fet ha sigut mirar les causes que originen la mort de les cèl·lules i el dany molecular. Han trobat set causes i han dissenyat una solució per cada una. Enfront la mort cel·lular caldrà aplicar enginyeria de teixits i cèl·lules mare. Per controlar el càncer i les mutacions caldrà modular les telomerases. Per lluitar contra els agregats intracel·lulars farà falta desenvolupar nous enzims lisosomals. I així, una resposta per cada problema.

El cas és que d’entrada puc entendre la por que causa l’envelliment, i el fet que sempre voldríem uns anyets més de vida. Però l’enfocament d’aquesta fundació sona com a mínim una mica “poc realista”. Primer que res ja és ser optimista considerar que la llista de problemes es limita als set que apunten. Jo en posaria uns quants més, però sobretot hi ha el problema que ningú sap que és el que podrem descobrir demà que impliqui un altre mecanisme que ens faci envellir.

Però de totes maneres el problema no és aquest. Independentment que no tingui cap confiança en els mètodes que proposen, la veritat és que la perspectiva de viure mil anys (o el temps que sigui) no em sembla gaire atractiva quan la penso uns moments.

D’entrada cal tenir en compte que encara que el cos segueixi en perfecte funcionament, la ment si que ha de notar el pas del temps. Fins i tot amb una ment sana, l’entusiasme de la joventut es va moderant amb el temps. Les ganes de descobrir coses noves, d’aprendre, de viure experiències es van modulant a la baixa.

No és una cosa que triem, sinó que l’experiència ens fa canviar. I viure mil anys sense curiositat, o sense ganes, pot ser una tortura indescriptible. Podem mantenir-nos joves d'esperit molt temps, però no tant temps! Tan sols de pensar en totes les decepcions que ens podem emportar en deu segles, tots els amors perduts, les amistats traïdes, els enganys patits, fan que la perspectiva sigui desoladora. Per molt enamorat que estiguis, qui aguanta mil anys amb la mateixa parella? O mil anys tornant-te a enamorar una vegada i altra i altra. Cosa que vol dir un trencament i un altre i un altre. I l’alternativa de la soledat, doncs quasi que tampoc.

I mil any aguantant l’estupidesa dels humans. Veient com ens matem per ximpleries, aguantant mentides i tergiversacions.

Quan hi penses, entens una mica com és que molts avis d’edats realment avançades afronten el final de la vida amb una serenitat difícil d’entendre quan ets jove. Però amb la vida, com en tot, arriba un moment en que ja estàs satisfet. Ja en tens prou. I aleshores, toca, simplement descansar. No poder-ho fer seria molt dur.

12 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Home no sé noi, a mi si que m'agradaria aguantar mil anys o més !! Estaria bé això de poder caminar per la història en primera persona.

Però en fi, siguin mil o vuitanta, els que penso que el que cal és poder viure'ls amb qualitat.

kika ha dit...

em sembla que fins abans de llegir el post estava d'acord amb tot el que hi dius.
però després de llegir-lo tinc la impressió que si poguessim viure molts anys sense envellir, n'aniriem aprenent cada cop més de la vida, i cada cop en sabríem més de viure i ho fariem en maneres que ara no ens podem imaginar.
no ens enamorariem com ho fem ara, ni ens farien patir tant les traicions, ni en decepcionariem tant sovint, ...
per a mi fer-se gran té moltes coses bones, i sobretot una: com més gran et fas menys energia malgastes en viure. vull dir que l'aprenentatge de cada dia fa que el temps sigui una avantatge.
i amb lo curiós que ets tu m'estranya que no t'agradi viure molts anys per a poder descobrir moltes coses i poder escriure molts posts :-)

Anònim ha dit...

Home uns quants anys potser que m'agradarien...uns 100 o 200 més potser?...però...quan penso en mil..no se... tinc com sensació de cansada!!!!
(feia dies que esperava aquest post)

Anna ha dit...

amb les teves reflexions m'has recordat la primera onada de colonitzadors d'Asimov, que precisament per haver aconseguit vides llargues no prenen absolutament cap risc... i això a la llarga acaba amb ells :)

Anònim ha dit...

La psicologia evolutiva sap com pensem fins més o menys als 100 anys. Però com pensa una persona de 150 anys? Realment necessita enamorar-se? No sé, igual que tu deies que potser demà es descobreix un altre factor, potser una persona de 200 anys té ganes de viure. No ho sé, jo des dels meus 18 anys m'agradaria tenir temps per a llegir massa llibres...
Ara, si aconseguin viure tant temps, ens carregarem el planeta per excés de població i caldrà fer una legislació seriosa sobre l'eutanàsia i el suïcidi, que, al cap i a la fi, potser tens raó tu i algú es cansa de viure.

Laia ha dit...

Aquí n'hi ha que no.... però jo sí que estic d'acord amb tu. M'agradaria viure força anys, però no pas mil. Crec que tot té la seva raó de ser, i 80 o 90 anys.. déu n'hi do, són molts anys! I viure'ls intensament crec que és molt millor que no pas viure massa. Al final crec que hauríem d'acabar esgotats una mica de tot plegat, gaudiríem de més coses però amb menys instensitat, més superficialment. A més, crec que per alguna cosa el nostre organisme a certa edat diu prou. A prop de casa hi tinc una alzina mil·lenària... per alguna cosa deu ser! L'oxigen que genera és un bé per a la humanitat, però una sobredosi humanoide sobre la Terra... fa por.

Anònim ha dit...

Oh! Pensa en totes les coses que podríem descobrir en 1000 anys..!!

Podríem fer experiments mil·lenaris!

I veure com evoluciona el nostre voltant!

I quanta gent coneixeríem! I quants intercanvis d'idees!

I, aprenent tant, i sense presses (que és com s'aprèn de veritat), acabaríem sent realment savis!

Però s'hauria de reduir substancialment el període reproductiu, sinó la superpoblació humana actual seria una misèria amb el que acabaríem tenint...
Per viure 10 vegades més anys que el que vivim ara, potser necessitaríem un planeta 10 vegades més gran, també!

M'has semblat molt encertat amb el que has dit, però em sembla que, com sempre, ens acabaríem adaptant i aprendríem a gaudir-ho molt.

I les fàbriques de cera tindrien el negoci més que assegurat, amb tantes espelmes!

Agnès Setrill. ha dit...

El meu ideal seria arribar a aquesta edad,80-90, agraïda pels coneixements, experiències,en resum, arribar-hi satisfeta, sabent que ha arribat l'hora de deixar pas a uns altres, deixant com herencia la petitíssima part de la història que m'hagués tocat viure.
Ah! I no m'agradaria conèixer els fills dels meus vesnets!

Alasanid ha dit...

Personalment crec s'hauria de replantejar la societat (retardar una mica la jubilació potser jaja) i podria ser perillós ja que a la menor epidèmia podria fer que s'extingissin les dones fèrtils (que representarien un % molt petit respecte la població total (si no s'hi fa res al respecte)) i l'espècie quedaria clarament perjudicada i la podria conduir a l'extinció, qui sap.

PS: A 120-150 encara si es pot seguir fent el que t'agrada de debò si no no val la pena.

Dan ha dit...

Carquinyol. Poder caminar per la historia estaria bé, però t'imagines haver nascut quan Almanzor va saquejar Barcelona? Als temps del Compte Borrel? La de misèries que hauríem viscut? Tafanejar per la història està bé, però viure-la tota... Hi ha molts períodes històrics que preferiria estalviar-me!

Kika. però es que la curiositat també té límits i un moment en que ja en tens prou. El nostre cervell sembla pensat per acumular una quantitat enorme però limitada d'informació. Recordo una entrevista al premi Nobel Severo Ochoa, que li preguntaven si no tenia curiositat per saber com serien els descobriments del proper segle. I ell deia no, per que ja ni podia seguir el ritme dels actuals.

Mo. Dona! Entre 100 i 200, si és en bones condicions potser si que firmo.

Anna. Veus. Si el mestre ho deia...

Moz. Aquesta es una altra. Quin plantejament de futur et fas si el futur s'allarga indefinidament? Hauríem de canviar molt la manera de ser. Tant, que ja no seriem nosaltres.

laia. La qualitat és el més important, totalment d'acord. Encara que potser tampoc no cal arribar a allò de "Viu ràpid, mor jove i mira de tenir un bonic cadàver".

Dan ha dit...

Júlia. Si que podríem fer coses. Però passat un parell de segles seguiríem tenint-ne ganes de fer coses? I segur que caldria adaptar-nos moltíssim. No se. Potser una mosca de les que viuen dos setmanes li semblaria insofrible una vida llarga com la nostra.

Agnés. Ostres, jo això dels fills dels besnets si que em faria gràcia....crec... ai, ben mirat no ho se...

Alasanid. Realment, a nivell individual caldria canviar molt. però a nivell social caldria fer un món nou. Ple de regles noves.

Joana ha dit...

Doncs quin esgotament....