Adeu, mar d'Aral

L’any 2005 (Déu meu com passa el temps!) vaig escriure un post sobre l’estat del mar d’Aral. Una extensió marina situada a Àsia central, entre l’Uzbekistan el Kazakhstan. Aquest mar ha esdevingut el paradigma d’un desastre ecològic causat per l’acció de l’home. L’aigua li arribava gràcies als rius Syr Daria i Amu Daria, provinents de l’interior de l’Àsia, però durant l’època soviètica es va decidir aprofitar l’aigua d’aquests rius per irrigar grans extensions de plantacions de cotó.

Entre l’aigua que s’agafava pels camps i la que es perdia per la mala qualitat dels sistemes de transport i irrigació, el mar va entrar en un desequilibri. Sortia més aigua per evaporació que no pas n’entrava. I el resultat, com no podia ser d’altra manera, va ser que va començar a reduir la seva mida.

Pobles de pescadors van veure com la línia de la costa s’allunyava més i més, deixant les barques varades enmig del desert. A sobre, els terrenys que quedaven es veien completament inutilitzables degut a la gran salinitat de l’aigua que quedava. Això passava perquè l’aigua del mar s’evaporava, però la sal s’hi quedava. De manera que l’aigua que hi restava esdevenia cada vegada més i més salada.

L’any 2003 el mar estava pràcticament dividit en tres. La meitat oriental més ampla, però poc fonda, una franja a occident, amb una mica més de fondària i un tercer fragment al nord. Els països afectats, emergits després de la caiguda de la Unió Soviètica van començar a fer plans per salvar el mar, però la majoria van quedar en bones paraules i prou. Es va construir un dic per retenir l’aigua de la part del nord, mentre que la resta es va donar gairebé per perduda.

El dic ha servit d’alguna cosa. Certament la part del nord està recuperant aigua i fins i tot una mica de pesca. Però la sort ha sigut molt diferent per la resta. Les últimes fotos que s’hi han fet des de l’espai mostren que ja no hi queda pràcticament res. A la franja de l’oest encara s’hi veu una mica d’aigua, però de l’altra secció res de res. Una enorme extensió de sal cobreix el que durant milers d’anys va ser el quart llac més gran del planeta.

Quan les coses van començar a anar malament al mar, els tècnics soviètics no van semblar massa amoïnats. Que el mar es perdés era secundari enfront les possibilitats de convertir aquella zona en una gran productora de cotó. I de fet, l’Uzbekistan és avui un dels principals productors de cotó.

Però al final van començar a proposar plans per refer el mar. Per sort va quedar en no-res, perquè moltes vegades el remei és pitjor que la malaltia. Per exemple, una de les propostes era fer servir armament nuclear per fondre geleres de les muntanyes del Pamir.

El mar d’Aral està condemnat. Potser se’n podrà salvar una petita part, però el mar, l’ecosistema que mantenia, el clima que donava a la zona i les cultures que van créixer al seu voltant ja s’han esvaït.

I la seva història s’assembla massa a moltes altres que tots tenim presents, a petita escala, o a nivell global.

Algú amb més diners que coneixements decideix que pot guanyar encara més diners amb determinades actuacions. Quan els efectes d’aquestes actuacions es posen de manifest primer es neguen, després es minimitzen i finalment s’acusa de paranoics o d’enemics del progrés als qui s’hi oposen. I quan la situació ja és tan evident que no es pot seguir negant, troben la manera de distreure al personal fins que ja és massa tard per fer-hi res.

De totes maneres, quan s’arriba a aquest punt, els que ho van causar ja no hi són. Van viure les seves vides, es van enriquir i van desaparèixer deixant la merda pels que vinguin després.

Per això, en mirar les fotos del mar d’Aral, no puc deixar de pensar en rius que tenim per aquí o en el nostre planeta en la seva globalitat.