Tatooine i similars

La imatge més característica del planeta Tatooine, on vivia en Luke Skywalker amb els seus oncles, es la de la doble posta de Sol. A la galàxia molt llunyana de Star Wars, Tatooine és un planeta situat en un sistema binari, cosa que ofereix unes fantàstiques postes de Sol de les dues estrelles una rere l’altre. Durant un temps es va pensar que allò era cosa només de ciència ficció ja que dues estrelles orbitant l’una al voltant de l’altre afectaria moltíssim les òrbites dels planetes i en el cas que es poguessin formar, segurament no restarien estables gaire temps.

Però ja fa temps que es van començar a trobar sistemes estel·lars dobles amb planetes al seu voltant. Per ara només amb gegants de gas similars a Júpiter, però l’important és que n’hi ha. I més dels que podríem pensar. Malgrat que hi havia òrbites que permetien una certa estabilitat, es pensava que les condicions per donar-se eren molt més restrictives del que sembla que en realitat són. No és greu. Quan les dades no coincideixen amb les teories simplement cal refer les teories. És el pa nostre de cada dia en ciència.

Però no deixa de ser estimulant per la imaginació pensar com han de ser les coses en aquests planetes. Encara que es tracti de gegants de gas, poden tenir satèl·lits de dimensions semblants a la Terra. Una cosa semblant a la que li passa a Júpiter o a Saturn, que arrosseguen alguns dels indrets presumptament més habitables del sistema solar. Depenent de l’indret de la òrbita podrem veure dos estrelles al cel que tant aviat estaran pràcticament juntes com separades a banda i banda de l’horitzó.

Naturalment hi haurà moments en que tindrem un únic Sol al cel, però cal tenir present que normalment no es tracta d’estrelles iguals. Una pot tenir un color blavós i l’altre més ataronjat, com passa a Albireo. Aleshores la llum que ens il·luminarà anirà canviant en funció de l’estrella que estigui present o de la que estigui més propera.

Tot això sospito que complicaria molt alguns conceptes que semblen molt evidents, com els de dia i nit. Quan no veiem cap estrella serà de nit. I quan veiem les dues serà de dia. Però si només n’hi ha una? I si la que es veu il·luminés molt poc? Caldria afegir més matisos a la divisió de la jornada. I això també aplicaria a l’any i les estacions. Això per no parlar de com serien les marees. Les combinacions de gravetat amb dos estrelles poden complicar molt la feina de fer taules de marea.

És possible que tot això fes d’aquests planetes uns indrets poc probables per trobar-hi vida. Es creu que cal un cert grau d’estabilitat per donar temps a que la vida inicial pugui començar a proliferar, evolucionar i escampar-se. Probablement un excés d’estabilitat geològica i astronòmica tampoc seria una bona cosa, però els excessos dels planetes dels sistemes dobles podrien representar un obstacle massa important. De totes maneres, s’han trobat organismes vius en les condicions més impensables, de manera que mai es pot dir que és impossible.

I perquè limitar-se a dos estrelles? Hi ha sistemes amb tres o més sols que poden ser el malson dels astrònoms que intentin calcular com han de ser les òrbites dels planetes. D’aquests planetes encara no n’hem trobat (fins on jo se) però si n’hi ha, els seus cels han de ser realment espectaculars.