Tinta

Un dels productes que tenim a l’abast i que resulta més curiós és la tinta. L’antiga tinta xinesa ja no és gaire freqüent, però encara ens envolta la tinta dels bolígrafs i, cada vegada més, la de les impressores. La tinta és simplement un líquid que es fa servir per donar color a una superfície, però aquesta definició tan senzilla amaga una certa complexitat.

Per començar hi ha diferents tipus de tinta. Pot donar color gràcies a un pigment o a un colorant. Moltes vegades sembla que siguin la mateixa cosa, però en realitat un pigment i un colorant són ben diferents. El pigment són petites partícules en suspensió dins el líquid. Si les partícules tenen un color determinat el líquid el veurem d’aquest color. Estrictament direm que absorbeix totes les longituds d'ona de la llum excepte alguna que reflecteix i que és la que correspon al color que veiem. Quan es dipositi sobre una superfície caldrà que el líquid s’evapori de manera que les partícules de color restin dipositades sobre la superfície. També caldrà posar-hi alguna cosa perquè es quedin enganxades, de manera que moltes tintes també tenen un producte com la goma aràbiga per fer d’adhesiu. I finalment s’afegeixen alguns altres productes per evitar que el pigment s’oxidi i perdi el color o es faci malbé.

En canvi, un colorant funciona de manera diferent. No son partícules microscòpiques flotant en un líquid. El colorant és un producte que es dissol en el líquid i que absorbeix part de la llum que passa a través. Segons les longituds d’ona que absorbeixi la llum sortirà amb un color o altre (excepte el blanc, és clar). Quan aquesta mena de tinta es diposita sobre una superfície, el colorant s’hi adhereix i el tenyeix. Per una banda, el resultat final és millor que amb els pigments, però cal que el líquid s’evapori molt ràpid, sinó hi ha tendència a escampar-se i queda malament.

Una de les tintes més conegudes i més antigues és la tinta xinesa, feta amb carbó vegetal polvoritzat i suspès en una barreja d’aigua i goma aràbiga. Amb aquesta mena de tinta es van fer les primeres cal·ligrafies xineses i japoneses i s’han escrit innumerables textos. Curiosament també es va fer servir la tinta xinesa en algun experiment sobre el sistema immunitari.

Hi ha cèl·lules (els macròfags) que tenen per funció menjar-se els microbis i partícules que entrin dins el nostre cos. Són com un sistema de neteja intern. Doncs per saber si funcionaven correctament una manera era injectar una petita quantitat (molt diluïda) de tinta xinesa a les rates o els ratolins. Després es podia mirar al microscopi i els macròfags es veien com cèl·lules que s’havien tenyit de negre. El motiu era que s’havien menjat les partícules de carbó polvoritzat que donen el color a la tinta. Si no es veien negres, era que alguna cosa els passava.

Ara la tinta més freqüent és la dels tonners de les impressores. Les partícules del pigment estan emmagatzemades en una capsa i per medis més o menys sofisticats es dipositen sobre el paper i es fixen amb mètodes com la calor. Molt més eficient, pràctic i net (sempre que la impressora funcioni correctament), però pel camí hem perdut l’encant de l’escriptura pausada amb una tinta de qualitat que permeti notar com les paraules que pensem es dipositen amb elegància sobre el paper.