Maltractat Cro-magnó

Les paraules tenen el fabulós poder d’evocar idees d’una manera molt poderosa. Aquesta és una de les grandeses del llenguatge, però alhora un dels perills, perquè, de vegades, el sentit de la paraula es va distorsionant, modificant o perdent. Aleshores arriba un punt en que una paraula ja no evoca allò que realment vol dir.

En realitat no és un problema greu, sinó la conseqüència inevitable de l’evolució de la societat. Per això ara ja no relacionem el salari amb la sal sinó amb els diners. Però de vegades la paraula té un sentit per alguns i un de diferent per uns altres, aleshores es creen uns moments de confusió fins que ens n’adonem de les diferents interpretacions que estem fet.

Això em passa algunes vegades, quan un terme relacionat amb la ciència evoca una idea diferent en la majoria de gent. I un bon exemple el tenim en els homes primitius. Resulta molt freqüent parlar indistintament dels Neandertals i dels Cro-magnons agrupats sota la mateixa idea. Uns humans primitius, amb grans mans, cara de bestiotes, musculosos, possiblement emetent sorolls guturals i amb un nul nivell de refinament.

I la veritat és que durant uns segons acostumo a estar descol·locat, perquè aquesta imatge si que correspon, més o menys a un Neandertal, però en absolut no té res a veure amb un Cro-magnó.

Pel que fa a l’aspecte físic, si voleu tenir una idea de com eren els cro-magnons simplement cal que us poseu enfront d'un mirall. Anatòmicament no eren diferents de nosaltres. És clar, no anaven afaitats ni pentinats ni guarnits ni res d’això, però el Cro-magnó ja és el pas final de l’evolució dels homínids. Són els homes moderns, tant sols que van viure fa 35.000 anys... i segueixen (seguim) dominant el món.

Ells són nosaltres i nosaltres som Cro-magnons.

Probablement, encara que segur del tot no és, el gran drama dels Neandertals va ser l’aparició dels Cro-magnó. Compartien l’ecosistema, els recursos, l’hàbitat, però no podien competir amb les tècniques refinades, la major agilitat i la més dilatada esperança de vida dels nouvinguts.

És clar, els Cro-magnó sols disposaven d’eines de sílex, fusta, ossos i demés, però és que aleshores tot just començava l’evolució de la tecnologia. Una evolució que ens va portar fins al punt de poder enviar un Cro-magno a la Lluna. De fet, no hi ha res que faci pensar que si podéssim viatjar en el temps, agafar un bebè Cro-magnó i portar-lo a l’actualitat, educat en el nostre ambient i creixent en la nostra societat, no fos perfectament capaç de fer qualsevol carrera, o pilotar un avió. El potencial del cervell ja estava desenvolupat, sols calia que ho fes la societat amb tot el que això comporta.

Els Neandertals, pobres, ho tenien més fumut. No van poder adaptar-se, o no ho van poder fer prou de pressa, i el preu va ser la desaparició sense deixar descendència. No són avantpassats nostres. Més aviat són cosins propers. Una branca de l’arbre evolutiu que es va extingir fa 35.000 anys.

Ja se que Cro-magnó sona a primitiu i que evoca una imatge d'homínids primitius, però segur que si aixequessin el cap i s’adonessin de com els considerem se'n farien creus. De totes maneres, no s’hi pot fer res. Els cro-magnons som així.