Projecte Orió: Tornem a la Lluna

L’exploració de l’espai segueix un ritme variable, depenent dels canvis en les situacions polítiques i econòmiques internacionals. La guerra freda va resultar ser un impuls extraordinari ja que el prestigi de les dues nacions més poderoses del moment estava en joc. Però desprès de l’arribada dels americans a la Lluna, la despesa que representa la conquesta de l’espai va passar a ocupar llocs menys prioritaris i tot es va estancar.

Desprès va venir el projecte de l'Estació Espacial Internacional. Havia de ser un laboratori orbital on nacions de tot el món col·laboressin per fer avançar la recerca a l’espai. També podia representar un punt de partida per altres projectes més ambiciosos. Però en el fons, la col·laboració que es buscava era sobretot econòmica. Ningú podia o estava disposat a assumir les despeses en solitari, i els beneficis tampoc eren tant evidents.

Les coses van seguir, a un ritme força lent, fins que es va destapar la febre de Mart. Desprès d’alguns estrepitosos fracassos, va arribar l’èxit de la missió Mars Exploration Rover, amb els dos robotets passejant per la superfície del planeta i plantejant la possibilitat d’enviar una missió tripulada en un futur relativament proper.

Però anar a Mart és una gesta extraordinària, i l’experiència que tenim en sobreviure en un altre planeta es limita a unes poques missions de pocs dies a la Lluna. Completament insuficient. Resulta evident que caldrà tornar a la lluna abans de fer el salt a Mart, si més no, per agafar experiència en estades de llarga durada fora de la Terra. Així es podrà assajar tècniques per construir habitacles, problemes insospitats en l’alimentació o l’ambient on viuran els astronautes.

I la salut. Com es tracten malalties que puguin tenir els astronautes? Una cama trencada pot ser una complicació fatal quan estàs a Mart. A la Lluna, si més no, sempre hi ha alguna possibilitat de retorn a la Terra en períodes de temps que es mesurarien potser en setmanes. Sembla molt, però és que a Mart, simplement no hi ha cap possibilitat de marxar o de rebre ajuts.

Tot això requereix desenvolupar tecnologies i experiències, de manera que ja estan en marxa programes per tornar a la Lluna, ara ja d’una manera més ambiciosa que en les antigues missions Apol·lo. I la NASA ja ha presentat el nou programa que s’encarregarà de portar de nou astronautes a la Lluna. És el projecte Orió.

Aparentment tornen a ser naus semblants a les Apol·lo. Un coet, amb una càpsula al capdamunt on hi van els astronautes i que tornarà caient a través de l’atmosfera i frenada per paracaigudes.

Però de seguida es veuen les diferències. Les naus Orió són molt més grans. Hi podran anar sis astronautes quan es facin servir per anar fins l’Estació Internacional, i quatre per anar a la Lluna. També té molta més capacitat de càrrega. I evidentment es notarà que estem a l’era de la informàtica. Ja no hi haurà aquells panells amb milers d’interruptors. Ara seran pantalles i ordinadors els que ho controlaran tot. També és molt evident la diferent manera d’obtenir energia. Les Orió desplegaran panells solars enlloc de fer servir piles de combustible com feien les Apol·lo.

Està previst que les primeres missions surtin cap l’any 2014, i l’anada a la Lluna es preveu per abans del 2020. A veure si per una vegada compleixen els terminis. El nostre satèl·lit ha estat abandonat massa temps.