Ficcions

Últimament, les productores americanes s’estan dedicant a fer sèries de televisió una mica més treballades, i sembla que hi ha dos temes estrella. Les aventures de misteris incomprensibles, tipus “Perdidos” o “Invasión” i les que tenen rerefons científic, com ara “C.S.I.” i “House”.

Reconec que aquestes m’agraden molt. Tenen una ambientació científica força correcte, sobretot en comparació amb el que estem acostumats a veure. Naturalment, si saps com són les coses en la realitat et fas un fart de riure. Les anàlisis que a C.S.I fan en uns deu minuts, en realitat requereixen setmanes de feina. A sobre, les mostres mai estan degradades ni contaminades, els aparells mai estan espatllats i el noi del laboratori mai està prenent cafè ni de baixa laboral.

Però el factor temps és el millor. M’encanta quan agafen una mostra de sang, la recullen amb una xeringa, la injecten en un aparell i pocs segons desprès surt el resultat (fins i tot la impressora és ràpida!). En realitat la mostra caldria preparar-la abans, fer una extracció prèvia del compost que vols analitzar, comprovar-ne la qualitat, determinar els nivells que tenim i segurament concentrar-la, preparar una recta de calibraciò, injectar la mostra en l’analitzador, verificar que estigui dins del rang, passar unes hores intentant interpretar les dades i repetint-la per assegurar que el resultat és fiable.

Malament. El dolent ja s’hauria escapat.

I a House encara és més divertit. Allà son els mateixos metges els que fan les anàlisis! Potser no tenen personal al laboratori? O és que no en tenien prou amb fer la carrera de medicina sinó que també han fet biotecnologia a hores perdudes? En tot cas, ja us garanteixo que aquí, això no passa. En cap laboratori permetrien que un metge es posés a analitzar res, i poquíssims metges sabrien que fer en un laboratori.

Aquí també tenen els resultats d’una hora per l’altre. I és que a la tele, el temps és or.

Però ja se sap que en la ficció ens podem permetre llicències. Per això podem passar per alt el que a “El Código Da Vinci” els protagonistes estiguin corrent durant 72 hores seguides sense dormir i segueixin prou espavilats com per anar desxifrant enigmes mil·lenaris.

De totes maneres, a les sèries sempre em sorprenen alguns comentaris que fan. Normalment penso que és un error de doblatge. Els encarregats de traduir els diàlegs no deuen ser experts en temes mèdics o científics. Per això podem sentir que “com que el pacient està sense leucòcits no podrà transportar oxigen a les cèl·lules”... (Leucòcits transportant oxigen? Doncs aleshores que deuen fer els eritròcits o glòbuls rojos?).

I una que em fa molta gracia és la mania d’administrar epinefrina als pacients quan tenen una parada cardíaca. No és que sigui incorrecte. Però el nom epinefrina no és el més habitual aquí. Aquí de l’epinefrina normalment en diem... adrenalina! És el que passa quan una cosa té dos noms per referir-s’hi. Suposo que com que els anglosaxons en diuen “epinephrin” , doncs els traductors tiren pel dret.

Però el millor de tot és que sempre troben la resposta. Sempre recorden una dada que van estudiar algun dia i que explica els resultats tant estranys o els símptomes tant sorprenents. Llàstima que en la vida real trobis poca gent tant brillant.

I massa paios semblants al doctor House... però que no són tant brillants. Únicament són igual de malparits.