Mare als 67 anys

Moltes vegades es parla de la responsabilitat dels científics pel que fa als seus descobriments. Per altra banda, els científics es defensen dient que ells no poden ser responsables de l'ús que se’n faci d’allò que desenvolupin. És un debat sense respostes clares, perquè certament els científics no poden viure en una immaculada innocència, però també és cert que l’home té sobrada capacitat per tergiversar qualsevol cosa i aplicar-la de maneres ben allunyades de la idea original.

I això és manifesta cada vegada més sovint. En particular en una societat com la nostra, plena de suposats adults que segueixen comportant-se com nens pendents de que es compleixin els seus capricis. Segurament això ha passat sempre, però ara la ciència permet que molts d’aquests capricis es facin realitat.

Això m’ha vingut al cap en sentir la notícia de la dona que ha donat a llum uns bessons a l’edat de 67 anys. Per aconseguir-ho es va sotmetre a tractaments de fertilitat i fins i tot va ocultar la seva edat real als metges encarregats del tractament. Es va gastar 60.000 dòlars i va poder triar els òvuls d’una donant “guapa, morena, de 18 anys” i l’esperma d’un “italoamericà ros i d’ulls blaus”. Segons ha declarat: "los escogí al ver sus fotos en un catálogo. Fue un poco como estudiar un folleto de una agencia inmobiliaria y elegir una casa".

No se que en deuen pensar tots aquells que van dedicar esforços a desenvolupar tractament per la infertilitat. Però estic segur que el que tenien en ment era més aviat la possibilitat d’ajudar a dones a poder tenir fills quan, per algun problema concret, l’embaràs era impossible. Es pot opinar que en el fons això no és una malaltia, que es pot viure sense tenir fills i molta gent ho fa. Però si la medicina pot fer que les persones visquem millor i que siguem més feliços, segurament val la pena l’esforç. Es pot viure sense tenir fills, però per algunes persones, tenir fills pot ser molt important.

Però quan sento la notícia d’aquesta dona, no puc deixar de pensar que és una bestiesa. La medicina està per ajudar a que el cos desenvolupi correctament les seves funcions i en aquest sentit, curar l’esterilitat és una manera de tornar a la normalitat. Però un embaràs als 67 anys no ho és de normal i no em sembla que tingui gaire a veure amb la medicina com a font de salut. Potser m’estic fent gran i carca, però tot plegat em sembla més aviat satisfer el caprici d’una dona incapaç d’assumir la seva edat. Perquè mentalment un es pot mantenir en bona forma fins edats molt avançades, però el cos té el seu ritme i les seves etapes i potser estaria bé que anéssim recordant aquesta cosa tant obvia. A més, tenir fills és una activitat que consumeix moltes energies i que va molt més enllà de l’embaràs. És dur quan ets jove, deu ser-ho molt més quan ets un vell.

Potser el que també canvia és el sentit de les paraules. No fa tant de temps, un adolescent era un nano de catorze anys, un jove en tenia divuit, i a partir dels vint-i-cinc ja eres adult. Ara s’ha de ser jove fins als quaranta cinc, o encara millor, fins que ja no podem ocultar que estem a la tercera edat. Ningú vol ser adult, i la paraula “vell” sembla proscrita. És fantàstic que la millor qualitat de vida permeti allargar la joventut més del que era fa cinquanta anys. Però potser en fem un gra massa.

Em costa imaginar com creixeran els nens amb una mare tant gran, però en realitat no crec que sigui molt traumàtic. Els nens es fan a tot i al món n’hi ha que tenen problemes molt més greus i se’n surten.

Però aquesta dona és per a mi, si més no, un bon exemple del que no vull arribar a ser. Quan passin els anys espero poder mantenir la ment clara i l'esperit jove, però també espero acceptar que el meu cos es farà vell, que hi ha coses que si no les vaig fer al seu moment ja no les faré mai i tampoc passa res. No vull dir que calgui acceptar la decadència sense més. El cos és una màquina que cal cuidar i mantenir al màxim de funcional tant temps com sigui possible. Però cal ser realista: amb setanta anys no podré fer el que feia amb vint.

En tot cas, espero recordar l’exemple dels meus avis i saber envellir amb dignitat. En això, la ciència no ens pot ajudar.

Mesurant el metre

La Revolució francesa va ser un punt d’inflexió a la història europea. A partir d’aquell moment, valors com la igualtat i la llibertat van passar a ser puntals dels nostres sistemes socials i polítics. Però l’onada de racionalisme que va impulsar també va donar peu a altres llegats no menys importants i un d’ells és el sistema internacional de mesures.

Abans hi havia una enorme diversitat de sistemes de mesures, però eren arbitraris, variables i, alguns, manifestament injusts. Per exemple, en alguns indrets es disposava de dues vares per mesurar, una pels comerciants i una altra pel públic i, naturalment, el públic sempre sortia perdent.

Això va canviar amb la Revolució. Aleshores es va imposar la idea de prendre com a unitats de mesura propietats de la natura, com ara la mida de la Terra o el pes de l’aigua. D’aquesta manera, les unitats quedaven definides i es podien verificar en qualsevol indret.

Una de les primeres va ser la mesura de longitud: el metre. Inicialment el van definir com la deumilionèsima part del quadrant del meridià terrestre. És a dir, calia mesurar la distància de l’equador fins el Pol i dividir-ho per deu milions. Allò era un metre.

Per fer les mesures van encarregar un equip a mesurar un arc de meridià terrestre tant llarg com fos possible. I com que eren francesos, van establir que la distància més llarga que podien mesurar i que agafés territori majoritàriament francès era des de la torre del castell de Montjuïc, a Barcelona, fins a Dunquerque. Van trigar sis anys a completar les mesures, i en alguns casos van ser escoltats per tropes espanyoles, quan les relacions entre França i Espanya no eren del tot fluides.

Però finalment es va poder determinar la mesura i es va entregar als Arxius de la República una barra de platí amb iridi que tenia dues marques separades per exactament un metre quan estava a 0°C.

Desprès va resultar que la Terra no és perfectament esfèrica i que les determinacions preses en un costat no són les mateixes que en un altre, de manera que la barra de platí va deixar de ser un exemple de la mida del metre, per passar a ser la definició pròpiament dita.

Però la mesura que era prou bona al segle XVIII, i que va ser adoptada per la majoria de països més o menys de pressa, va anar perdent precisió a mida que la tecnologia millorava. I al 1960 van tornar a fer servir magnituds naturals per definir el metre. Va passar a ser 1.650.763,73 longituds d’onda de la llum emesa per l’isòtop de Kriptó 86.

La precisió ara ja era extraordinària.... però fins i tot així, aviat va ser insuficient, de manera que 23 anys més tard, al 1983, es va tornar a redefinir el metre. El problema era que els sistemes per mesurar el temps havien millorat molt més que els que es feien servir per mesurar distàncies, de manera que, en certa manera, el metre va passar a ser definit en funció de la unitat del temps: el segon.

Actualment un metre és defineix com la distància que recorre la llum en el buit en 1/299.792.458 de segon. Per tant, i segons això, jo dec mesurar la distància que recorre la llum en el buit en 1/172.294.516 de segon... Molt poc pràctic, millor seguiré fent servir els metres i els centímetres.

A més del metre, totes les altres unitats bàsiques han tingut històries interessants, i totes es defineixen a partir de fenòmens naturals... excepte el quilo, que encara segueix sent la massa d'un bloc de platí-iridi que tenen a París. Segurament no trigarà a canviar aquesta definició, però de moment encara es conserva aquesta curiositat històrica.

Cervesa negra, escuma blanca

De vegades, una simple observació fa que et plantegis una pregunta, i mirant de trobar la resposta descobreixes tot un món desconegut fins aquell moment. És el que em va passar fa poc mentre prenia una Guinness amb un company. La Guinness es gaudeix no tant sols amb el gust, sinó que també és un plaer per l’aspecte, la textura, l’aroma... Una bona pinta de Guinness és un regal pels sentits (per qui li agradi la cervesa, és clar). I, mentre l’admiràvem ens vàrem preguntar que era el que li donava la textura tant particular a l’escuma.

Desprès de tot, l’escuma tant sols és una capa de líquid en forma de globus que encapsula una mica d’aire o gas a l’interior. Aquestes bombolletes agrupades formen l'escuma i la seva textura dependrà de la mida de les bombolles, de les molècules que ajudin a crear la capa superficial i de les característiques de l’aigua.

Però primer cal entendre com és fa la cervesa. És interessant, perquè aquesta beguda ha acompanyat la humanitat des de l’inici dels temps històrics. La primera recepta per fer cervesa és el “Papir de Zòsim de Panópolis”, un vell papir escrit per un egipci al segle III. Però tenim referències a la cervesa ja en els antics mesopotàmics, fa més de 6000 anys.

No és estrany. Probablement es va descobrir simultàniament com fer el pa i la cervesa. Això és perquè en el fons tant sols es tracta d’un problema de proporcions: Si es fa fermentar molta farina amb poca aigua obtindrem pa, però si el que posem és molta aigua i poca farina, el que aconseguirem serà cervesa.

Per fer cervesa es feia servir inicialment blat o ordi, però amb el temps es va dedicar el blat per fer pa i l'ordi per fer cervesa. El problema era que el midó que te l'ordi no és fàcilment digerible pels microorganismes encarregats de la fermentació i però això es va evitar amb el maltejat. Es tracta de fer germinar els grans d'ordi i tot seguit assecar-los. D’aquesta manera, el midó és converteix en sucres que si que poden ser fàcilment fermentats.

També s’hi afegeix algun tipus de llúpol i, de vegades també altres fruites i additius, per aconseguir donar-li el sabor característic. I finalment el llevat, un fong que consumirà els sucres i generarà alcohol i CO₂. El llevat el va identificar en Pasteur i el nom que li va donar (Saccharomyces cerevisiae) sempre em recorda la cervesa, encara que suposo que això de cerevisiae fa referència als cereals.

Doncs l’escuma apareix perquè a la cervesa hi ha un excés de CO₂ que surt en forma de bombolles, i també proteïnes com l’albúmina, provinents de la civada i que li donen al líquid propietats tensioactives que li permeten a l’aigua formar la delicada pel·lícula que envolta la bombolla de gas. Segons el tipus de proteïnes que tingui, les bombolles, i en conseqüència, l’escuma, serà més o menys estable.

Doncs els de la Guinness han muntat un sistema que afegeix a la cervesa una petita quantitat de nitrogen en el moment de servir-la. Si agafeu una llauna de Guinness notareu que hi ha una boleta a l’interior, és la que conté el nitrogen que s’allibera en obrir-la, quan la pressió disminueix. Doncs és aquest nitrogen barrejat amb el CO₂ el que fa que les bombolles siguin molt més petites i estables que l’habitual!

I un parell de detalls finals. El vas ha d’estar molt net, perquè si queden restes de brutícia o greix, es perden les propietats tensioactives i l’escuma desapareix! I el color negre de la Guinness es deu a que la malta que fan servir la torren abans. De totes maneres, com diuen ells, apropeu-vos i mireu-la bé. No és negra, sinó roig rubí molt fosc.

El que deia al principi: Un plaer pels sentits.

Complexitat i simplicitat en un floc

Per fi ha arribat l’hivern, el fred, la pluja i la neu. Les muntanyes s’han cobert amb el mantell blanc que esperem veure per aquestes dates i l’ordre de les coses sembla retornar a la normalitat. Finalment els nens podran gaudir del plaer de jugar amb la neu, de deixar-se lliscar i de veure com cauen els flocs.

La neu és divertida per fer esport i pels nens, és útil com a reserva d’aigua i també resulta molt interessant com exemple de complexitat a partir de coses senzilles. Potser alguna vegada heu recollit flocs de neu amb la ma, i potser us els heu mirat abans que no es desfacin i, finalment, potser us heu fixat en la bellesa de les seves estructures cristal·lines. En realitat no hi ha dos cristalls iguals i això fa plantejar-se la pregunta de com es formen i perquè tenen aquestes formes tant espectaculars?

La resposta es troba, naturalment, en l’aigua. En concret en la seva estructura molecular. Tots sabem que la fórmula de l’aigua és H2O. Això vol dir que tenim units dos àtoms d’hidrogen i un d’oxigen. La clau és que no estan units de qualsevol manera sinó en una posició molt concreta. L’àtom d’oxigen al mig i els hidrògens enganxats als costats, però no en línia recta sinó fent un angle de poc més de 100 graus.

Quan als núvols la temperatura baixa per sota dels 0 graus, l’aigua comença a congelar-se. Però no ho fa de qualsevol manera. Primer cal que hi trobi petites partícules al voltant de les quals es formarà el cristall. Aquestes partícules són de pols o sals i s’anomenen nuclis de condensació.

El cas és que les molècules d’aigua en congelar-se el que fan és disposar-se d’una manera més estable possible, i això és en una estructura en la que sis molècules d’aigua s’organitzen donant lloc a una figura hexagonal. Si mireu atentament els cristalls de la neu, veureu que poden tenir moltes formes, però totes presenten una estructura bàsica hexagonal.

I a partir del petit cristall inicial, el que passarà desprès depèn bàsicament de la temperatura. Si estem entre 0°C i -4°C creixeran en forma d’hexàgons simples, però si la temperatura és de -6°C a -10°C obtindrem petites columnes, i si ens trobem entre -12°C i -16°C el que es formarà seran les estrelles de sis puntes amb dendrites.

Al final, depèn de quina manera es van afegint més molècules d’aigua al cristall. Si ho fan per les cares de l’hexàgon tindrem cristalls senzills, però si ho fan pels vèrtex, apareixen les estrelles. A les branques de les estrelles poden tornar a formar-se els hexàgons i, a sobre, el cristall pot desplaçar-se per diferents capes de l’atmosfera amb condicions de temperatura i humitat que van variant. Tot plegat fa que la complexitat augmenti infinitament i, amb ella, la bellesa de les formes que obtenim.

De manera que, quan observeu els cristalls de neu fonent-se a les mans, recordeu que la seva forma, particular i única, és el reflex de la seva vida.

Si fa no fa, com ens passa a les persones.

El Sol, les taques i el clima

Segons els antics grecs, el deu Helios, fill dels titans Hiperiò i Tea conduïa un carro d’or al voltant del cel. La brillantor que emanava il·luminava la Terra fins que, al vespre, s’amagava rere l’oceà. Però el Deu no devia ser del tot perfecte, perquè fa temps sabem que el seu rostre presenta taques que van i venen. Són les taques del Sol.

Les taques solars són un bon exemple de la relativitat de les coses. Quan les veiem a les fotos del Sol semblen fosques, les veiem fosques i les anomenem taques, però en realitat són ben brillants. L’únic que passa és que brillen menys que la zona que les envolta i tant sols és el contrast el que les fa semblar fosques.

Això explica una aparent paradoxa. Contra el que semblaria, el Sol emet més radiació durant el període en que hi ha taques solars. El motiu? Doncs si observem l’estructura de les taques solars veiem que hi ha una zona fosca al centre, anomenada “ombra”, envoltada per una altra zona menys fosca i que s’anomena “penombra”. El que passa és que les taques acostumen a anar associades a “fàcules”, que són zones molt més brillants que la resta. Al final, la suma total d’energia emesa pel Sol resulta més gran en els períodes en que hi ha moltes taques.

I els astrònoms es van adonar ben aviat que les taques es movien. Això va ser una de les primeres indicacions de la rotació del Sol. Tot un daltabaix per la mentalitat medieval, seguidors fidels de les teories d’Aristòtil que afirmaven que més enllà de la Lluna els astres eren estructures perfectes. Un Sol amb taques que es desplaçaven per la seva superfície no era precisament un senyal de perfecció.

Ara ja sabem que les taques tenen una evolució de varies setmanes, en les que comencen a aparèixer per parelles en primer lloc les fàcules. Desprès es formen les zones fosques que creixen fins arribar al màxim en uns deu dies, mentre al seu voltant es formen altres taques més petites.

Les dos taques principals actuen com els pols d’un imant, i entre elles es genera un enorme camp magnètic. També hi ha flux de matèria de l’ombra cap a la penombra i potents emissions de rajos X.

El més interessant és que s’ha observat diferents cicles en la generació de les taques. El més famós és el cicle d’onze anys, que caracteritza també el cicle d’activitat solar. Però a més, hi ha un cicle de vuitanta anys sobreposat al d'onze, de manera que les variacions poden ser importants. Uns cicles interessants, però pels que encara no hi ha una explicació clara. En realitat ignorem per quin motiu el Sol presenta aquests cicles.

Com que tenim registres de les taques des de fa segles, s’ha pogut seguir l’evolució de l’activitat solar. I aquí destaca un fenomen curiós. El que s’anomena “Mínim de Maunder”. Un període de setanta anys, entre 1645 i 1715, en que no van produir-se taques solars. Edward Maunder va ser qui va adonar-se i va demostrar que no era per dèficits en les observacions. Durant aquell període tampoc es van produir aurores boreals i, curiosament és quan va tenir lloc el que es coneix com la “petita edat de gel”, un període on van tenir lloc alguns dels hiverns més freds dels que es té registre.

I aquest fet és interessant, perquè es calcula que si bé el Sol va emetre menys energia durant aquell període, la disminució va ser tant sols d’un 0.25 %. Un canvi molt petit que va tenir un efecte important en el clima del nostre planeta. Segurament altres factors hi van contribuir i, de fet, encara es discuteix si hi ha una relació entre el Mínim de Maunder i la Petita Edat del Gel, però en tot cas, sempre és bo recordar que canvis inicialment petits poden tenir efectes molt importants al final.

En tot cas, ara ens trobem en la part baixa del cicle. D’aquí a sis anys tindrem un màxim... i una mica més d’energia provinent del Sol per escalfar el planeta. Sospito que l’estiu del 2012 serà calorós!

El manuscrit Voynich

qokoldy. okaiir. ykaiil. g. qokeey. ofchol. dain. yfchor. olfchor. otchaldychor. qokchol. ytom. chol. dair. chol. ar. ol. ol. dol. Dain.

No, no és cap error tipogràfic ni m’he tornat boig. El que passa és que aquesta primera frase està escrita en Voychinés. L’he copiat d’una de les pàgines del “Manuscrit Voynich”, un misteriós text que ha donat molts maldecaps als lingüistes. I, que diu la primera frase? Doncs ni idea. De fet, ningú ho sap. El Manuscrit Voynich està escrit en un idioma, o codi, completament desconegut.

El Manuscrit és un text de 235 pàgines, totes bellament decorades amb dibuixos de plantes, imatges d’esferes celestes i altres guarniments, que va ser adquirit a prop de Roma per Wilfrid Voynich, un llibreter de vell dels Estats Units. Una carta que anava junt amb el llibre afirmava que al 1586 Rodolf II, emperador del Sacre Imperi Romà, l’havia comprat. També se sap que cap al segle XVII el va tenir un jesuïta anomenat Atanasi Kircher. I poca cosa més.

El cas és que fa més de 90 anys que estan intentant desxifrar el que hi diu, però fins ara sense èxit. De fet, el manuscrit està fet amb uns estranys símbols (grafemes) que per conveniència s’han convertit en lletres llatines amb un arbitrari alfabet Voynich europeu.

En realitat no tant sols els lingüistes ho han intentat. Criptògrafs militars també van dedicar un cert temps a desxifrar textos antics encriptats. Ho van aconseguir amb tots menys amb el manuscrit Voynich.

Si s’analitza com està escrit, dona una impressió de fluidesa. No pas com si algú anés afegint lletres una rere l’altre sense motiu. Sembla que qui el va escriure sabia el que posava. I la feinada no està malament. En total hi ha 170.000 “lletres”, 35.000 paraules que, si s’analitzen estadísticament, mostren patrons similars als d’altres llenguatges.

Similars, però no iguals. De fet algunes diferències fan dubtar que sigui un llenguatge. Per exemple, si es fa una gràfica amb la distribució de les paraules per la seva mida, surten unes corbes molt similars en els diferents idiomes, però molt diferent la del Voychinés.

Molt bé, potser no és un idioma sinó un codi. Un text generat fent servir una clau per ocultar el seu significat. De fet, hi ha varies teories que defensen aquesta opció, encara que cap ha aconseguit trencar el codi i oferir un text llegible.

I finalment, potser no hi ha res a desxifrar i el Manuscrit tant sols és un engany. Un llibre antic, escrit en una llengua misteriosa podria valdre molts diners, fins i tot en l’antiguitat. Un psicòleg anglès va descobrir que es podia generar un text semblant al del manuscrit si s’aplicava una tècnica coneguda al segle XVI i que s’anomena “plantilla de Cardano”. Consisteix en agafar un text aparentment innocent i posar-hi a sobre una cartolina que tingui tres finestretes. Les paraules que quedin visibles desvelen el missatge del text. Si aquest mètode s’apliqués sobre una tabla plena amb les síl·labes del voychinés, en sortiria un text amb els patrons característics del manuscrit, però sense cap sentit.

En tot cas, que pugui ser una estafa no implica que ho sigui. Potser si en coneguéssim l’autor podríem opinar en un sentit o altre, però això també resta en la foscor. S’han proposat un grapat de noms que podrien ser els autors, des de Roger Bacon, fins al propi Voynich, passant per astròlegs, alquimistes o erudits. Però la realitat és que, ara per ara, l’autor segueix desconegut.

El misteri continua dempeus, de manera que si un dia us canseu dels sudokus i voleu abordar un problema “una mica” més complex, podeu intentar desxifrar el manuscrit Voynich. El trobareu a la Biblioteca Beinecke de llibres rars i manuscrits de la Universitat de Yale catalogat amb el codi MS 408.

Ja són aquí?

Semblava que era un tema limitat als americans, i potser a alguns altres països amb un cert grau de fanatisme religiós. Però ja ho diu el refrany: “cuando las barbas de tu vecino veas pelar...” Doncs resulta que fa pocs dies va aparèixer un article a “La Vanguardia” on l’ex-conseller Josep Miró i Ardèvol fa una defensa de les teories creacionistes o del disseny intel·ligent.

L’article, titulat “Diseño inteligente y evolución” recull molts dels tòpics que fan servir els creacionistes per tergiversar i desacreditar la teoria de l’evolució. Afirmar coses que la teoria no diu, treure cites de context, presentar la discussió científica com si qüestionés la teoria i mostrar creences com si fossin dades científiques.

Doncs una vegada més (i suposo que no serà la darrera) caldria aclarir alguns fets, però la veritat és que ja cansa haver de repetir una vegada i altre obvietats. I sobretot haver de recordar allò que la teoria de l’evolució NO diu. Per exemple, el senyor Miró i Ardèvol diu: “la teoria darwinista de que la vida, incluidos seres humanos, surge y evoluciona de la materia inerte...”. Doncs potser caldria recordar que la teoria de l’evolució explica molt bé com evoluciona la vida, però no diu res del seu origen. Darwin no era ximple i sabia prou bé quins eren els límits del seu coneixement. De manera que es va limitar a proposar el mecanisme pel qual els éssers vius es van modificant i adaptant al medi que els envolta. L’origen de la vida és un altre tema, intrigant, apassionant, però diferent.

I això és empipador, perquè amb errors d’aquesta magnitud sols puc pensar dues coses. O bé el senyor Miró i Ardèvol no coneix prou bé el tema i aleshores no hauria d’escriure articles sense informar-se correctament, o bé el coneix i tergiversa deliberadament els fets per tal de donar més credibilitat a les seves postures.

En el cas de l’article del senyor Miró i Ardèvol hi ha una frase que em resulta particularment indicativa de la seva manera de veure les coses. Diu que “...la tesis de la panspèrmia es una manifestación de impotència.” La teoria de la panspèrmia defensa que la vida va arribar a la Terra provinent de l’espai. A mi, personalment no m’agrada perquè, i en aquest punt coincideixo amb el senyor Miró i Ardèvol, tant sols serveix per fugir d’estudi. L’important és descobrir quin va ser l’origen de la vida. A la Terra o fora d’ella.

Però el cas és que afirmar que “la vida té un origen diví” també és una manifestació d’impotència. És el plantejament medieval que afirma que si una cosa no la comprenem, doncs és que Deu ho ha fet i no cal donar-hi més voltes. Es veu que hi ha qui li costa dir “doncs encara no sabem com es va originar, però ja ens en sortirem”.

Va haver un temps en que els moviments dels planetes és consideraven una manifestació de l'omnipotència de Deu. Quan van aparèixer les lleis físiques que ho explicaven, els defensors de la fe s’hi van oposar amb arguments no gaire diferents dels que fan servir els defensors del Disseny Intel·ligent en l’actualitat. Ara, els físics estan tranquils i el toca el rebre als biòlegs.

En el fons, tot plegat és una discussió estèril. Un cop més cal insistir en que la religió i la ciència són dos temes diferents. Buscar en la Bíblia explicacions a la diversitat dels éssers vius és igual de ridícul que buscar-hi explicacions al teorema de Pitàgores.

Finalment, tampoc acabo d’entendre perquè diu que “la teoría de la evolución... no debe convertirse en un dogma y menos todavía en una pretensión científica para negar a Dios”. Té tota la raó, però és que ni la teoria és un dogma (en ciència res ho és) ni serveix per afirmar o negar res sobre Deu.

Una nova malaltia?

Un pacient va al metge per mostrar-li un seguit de ferides a la pell. Erupcions, zones vermelles, pústules… i explica uns símptomes aterradors. Nota com si tingués petits insectes movent-se per sota la pell, ha observat larves, o potser ous, en les ferides, i veu com dels porus li emergeixen petites fibres de diferents colors, negres, blaves, vermelles...

Aquest és el quadre típic que descriu una malaltia que sembla afectar cada vegada més persones en alguns estats dels Estats Units. El nom, encara no oficial és “Malaltia de Morgellon” ja que al 2002 una biòloga va relacionar aquests símptomes amb els descrits al segle XXII per Sir Thomas Browne en unes cartes en les que explicava que a la Provença hi havia uns nens que patien de pústules a l’esquena i que allà eren conegudes com morgellons (mosques petites en provençal).

Però hi ha un problema. Els dermatòlegs, quan analitzen la pell d’aquestes persones no hi troben res. Tant sols les marques i lesions causades per gratar-se compulsivament. Les fibres que han analitzat i que suposadament estan supurant pels porus semblen ser fibres tèxtils que, presumiblement venen de l’exterior. Fils de la roba que s’enganxen a les ferides. Els cultius donen negatiu per bacteris, fongs o paràsits. Aleshores?

Una possibilitat és el tema de les alteracions psicològiques. Alguns tractaments antipsicòtics fan desaparèixer la malaltia, cosa que pot fer pensar en una síndrome imaginària. S’han descrit símptomes de parasitosis imaginàries i la Morgellon podria ser una d’elles. De totes maneres, això no vol dir que en els pacients el seu malestar i dolor no siguin reals.

Hi ha altres explicacions. De vegades si que hi ha infeccions subcutànies. El nostre sistema immunitari es posa en marxa i pot destruir els bacteris invasors. El que passa és que desprès queden les restes de la “batalla”: fragments cel·lulars, restes de teixits morts, clapes de sang... tot això pot agafar tonalitats fosques sota la pell que, si ets aprensiu, tens molta imaginació, o fa poc t’han parlat de la malaltia de Morgellon, es pot confondre amb paràsits que habitin sota la pell. Un error comprensible, però extremadament anguniós.

També hi ha una versió, no del tot ximple, de la teoria de la conspiració. En aquest cas té a veure amb una novel·la ce ciència ficció d’en Philip K. Dick: A Scanner Darkly. Aquesta malaltia apareix a la novel·la, i fa poc n’han fet una curiosa pel·lícula protagonitzada pel Keanu Reeves i la Winona Ryder. Potser han fomentat el que es parli de la malaltia com a reclam publicitari per la pel·lícula? Això no és impossible, ni molt menys.

O potser realment hi ha un paràsit que no és detecta amb els assaigs convencionals. Sembla que el “Center for Disease Control and Prevention” als Estats Units, ha posat en marxa una línia de recerca per esbrinar que hi ha al darrera d’aquesta intrigant síndrome.

No és una feina fàcil, perquè quan es comença a parlar molt d’una malaltia es donen casos de psicosi col·lectiva. Aleshores és fàcil que apareguin presumptes afectats fins a sota les pedres. Persones suggestionables que tinguin alguna afecció a la pell es poden arribar a convèncer que pateixen del Morgellon, i quan els metges ho neguin els acusaran de ser tancats, dogmàtics o incompetents.

Caldrà esperar una mica a veure si estem davant del descobriment d’una nova afecció, o d’un simple fenomen mediàtic.

5 veritats i 5 mentides

En Jaqme m’ha passat un meme o joc dels que ara corren: 5 veritats i 5 mentides sobre un mateix, i si algú passa per aquí i ho vol endevinar…

Doncs aquí van:

1- Al mar Roig vaig fer submarinisme envoltat de taurons.

2- A Noruega, vaig ser envestit per un ren.

3- A la selva del Brasil vaig veure una anaconda que acabava de devorar una presa.

4- A l’Índic vaig haver de travessar nedant per entre un banc de meduses.

5- A Cuba vaig anar a pescar peix espasa.

6- Al Canadà vaig estar perseguint balenes grises amb una zodiac.

7- A Kènia uns lleons ens van fer fugir del campament.

8- Als Andes de Xile vaig topar amb un ramat de vicunyes salvatges.

9- A l’Índia vaig veure una mangosta lluitar amb una cobra.

10- A Egipte vaig agafar un cocodril del Nil amb les meves mans.

I com que ja fa dies que corre, el passo simplement a tot aquell que vulgui fer-ho.

Equilibri i mareig

Viatjar és un plaer, sobretot si es fa amb la ment oberta, disposat a aprendre noves coses, olors, menjars, indrets i societats. Avui en dia, disposem de medis de transport que ens faciliten el desplaçar-nos arreu amb una rapidesa inimaginable pels nostres avis. Però els medis de locomoció comporten un petit inconvenient que pot amargar-nos tant el gran creuer com la petita excursió. De vegades apareix un convidat indesitjat: el mareig.

Quan ens pregunten quants sentits tenim, la resposta habitual és cinc. Els clàssics que ens ensenyen de petits: vista, oïda, olfacte, gust i tacte. Però la realitat és més complexa, i de sentits en tenim uns quants més que disposen de mecanismes encantadors per permetre'ns interaccionar amb el món.

I un de molt evident és el sentit de l’equilibri. Perquè quan ho pensem un moment ens adonem que sabem molt bé si estem movent-nos o estem quiets. Millor dit, el notem si estem accelerant o frenant. Ho notem a l’ascensor o quan arrenca el tren. Si anem en un cotxe també som perfectament conscients de quan estem agafant una corba i en quina direcció estem girant. I finalment, sabem perfectament on és el terra, cosa que ens sembla evident tot i que no ho és tant de quina manera se n’assabenta el cos encara que tinguem els ulls tancats.

Doncs de tot això se n’encarrega un sistema molt enginyós que tenim en forma de cavitats òssies dins l’oïda interna, enganxat amb el sistema auditiu. Consta de dues parts amb funcions diferenciades. Una s’anomena sàcul, i és l’encarregada d’indicar-nos on és el terra, o més exactament: cap on apunta la gravetat.

El funcionament és senzill. A la superfície d’unes petites cavitats tenim unes capes de cèl·lules ciliades, és a dir que tenen petits cilis o “pels”. I a l’interior d’aquestes cavitats hi ha una mena de grans de sorra anomenats otòlits. Doncs simplement, els otòlits cauen pel seu pes sobre alguna zona de la cavitat. En topar amb les cèl·lules ciliades el que fan és moure els cilis i això fa que aquestes cèl·lules enviïn un senyal a les neurones. Segons quines siguin les cèl·lules que enviïn el senyal el nostre cervell interpreta cap on apunta la gravetat. És a dir, on es troba “avall”.

Però això no ens diu si ens desplacem. Per detectar les acceleracions tenim un altre sistema de tubs anomenat utrícul o laberint. De fet, són tres canals circulars disposats en les tres direccions de l’espai i amb la superfície interior també folrada de cèl·lules ciliades. Però no estan buits sinó que estan plens d’un líquid gelatinós anomenat endolimfa. Quan girem el cap, el líquid també es mou, però amb un cert retràs. Això fa que els cilis de la superfície es desplacin i, de nou, enviaran un senyal nerviós al cervell, que sabrà quines són les cèl·lules que detecten moviment. Com que tenim canals en les tres direccions de l’espai, no resulta difícil integrar el senyal i saber cap on ens movem.

Un mecanisme senzill i alhora fantàsticament eficaç. Més encara si les sensacions s’arrodoneixen amb la informació que arriba dels ulls. Amb tot això podem tenir la percepció precisa d’on ens trobem, de si ens movem, de si caiem, de si correm o de si simplement descansem.

El problema és quan els senyals no coincideixen. Si estem asseguts al cotxe mirant un llibre, els nostres ulls ens diuen que estem quiets, però les nostres cèl·lules ciliades del laberint no paren d’enviar senyals dient que ens movem i això resulta molt difícil d’interpretar pel cervell. Si la situació s’allarga apareix el mareig. Suor, canvis de temperatura, vòmits... Sembla que el cervell interpreta que alguna cosa no va bé i intenta centrar-se en refer l’organisme. Per això ens passen algunes coses semblants a les de quan estem malalts. Menjar, digerir, consumeix molta energia, per tant l’olor de menjar ens resulta desagradable i de fet, podem arribarà vomitar en un intent del cos de no perdre temps ni energies en una digestió.

Per evitar-ho, doncs millor mirar que els senyals coincideixin. Per això mareja menys anar al davant dels cotxes. Menjar poc és útil, però sense passar-se, perquè el dejú pot provocar acidesa. Intentar no passar massa calor i anar descansat també ajuda.

I quan apareix ja hi ha poca cosa a fer. Reposar, prendre la fresca, esperar a que passin els símptomes i rebre comprensió dels acompanyants...

Un vestit per l'EVA

Una de les imatges més espectaculars que ofereix la conquista de l’espai és la de l’astronauta a l’exterior de la nau espacial. No hi ha dubte que aconseguir sortir de la nau, efectuar les tasques de reparació, instal·lació o del que sigui i tornar, hores desprès, sa i estalvi és una proesa fabulosa. Sobretot si pensem una mica en les condicions físiques en que s’ha de trobar l’astronauta.

Per això resulta interessant la complexitat dels vestits que tenen preparats per fer els passeigs espacials. Allò que en l’argot de l’espai s’anomena una EVA (Extra Vehicular Activity).

L’equip d’astronauta durant una EVA ha d'assegurar en primer lloc que la pressió a que està sotmès el cos de l’astronauta no sigui massa baixa. Actualment treballen a 0.3 atmosferes. Amb això es pot evitar que els líquids corporals es posin a bullir. Un efecte molt empipador que té el buit total sobre els nostres cossos. De totes maneres, amb aquesta pressió no podríem respirar aire normal, de manera que el que tenen és oxigen pur.

Podríem pensar que el vestit d’astronauta és com un globus inflat amb oxigen al que se li ha donat forma aproximadament humana.

Però això té una altra conseqüència. No es pot passar a respirar oxigen pur i a baixa pressió sobtadament. Si ho fessin, el nitrogen que tenim dissolt a la sang es posaria a fer bombolles dins la sang. Una cosa molt semblant a l’accident de descompressió que pateixen els submarinistes si pugen massa de pressa a la superfície. Cal anar fent el canvi progressivament. I això vol dir que l’astronauta comença a respirar atmosferes progressivament més riques en oxigen 10 hores abans de sortir a l’espai.

De fet, la preparació per una EVA dura al voltant de 12 hores.

Un altre problema és el bombardeig de micrometeorits que podrien danyar molt seriosament l’astronauta en cas d’impacte. Per això els vestits tenen diferents capes. La més interior és de cotó. La següent és de kevlar, un material amb que es fan les armilles antibales. I la més exterior acostuma a estar pintada de blanc per tal de reflectir la màxima quantitat de llum i escalfor possible.

I és que eliminar l’escalfor també és un problema. Inicialment cal aïllar el cos de l’astronauta de l’exterior per evitar que es congeli. Però l’aïllament dificulta l'eliminació de la calor. I és que la calor generada per l’astronauta pot fer que la temperatura a l’interior augmenti perillosament, de manera que hi ha tot un circuit d’aigua que circula per l’interior del vestit per tal de captar calor de l’interior i portar-la a l’exterior. Poca broma! parlem de 90 metres de canonades.

A més, també hi ha tubs d’evacuació, per recollir l’orina o la femta de l’astronauta. Imprescindible perquè una EVA pot durar molta estona. La que van fer per reparar el Hubble va durar 26 hores!

Desprès hi ha tot el seguit de complements. El casc, les botes, els guants, les eines, la motxilla on porten els tancs d’oxigen, aigua per refredar, aigua per beure, radio, bateries... Tot plegat uns 130 quilets de no res.

Direu: cap problema amb el pes, perquè a l’espai, sense gravetat no peses res. I és cert, l’equip no pesa, però té massa (recordeu les classes de física, la diferència entre pes i massa?) i això vol dir que tindrà una inèrcia considerable. Si l’astronauta es mou en línia recta cap problema, però quan intenti girar o frenar, notarà molt bé els 130 quilos de massa.

Per això hi ha el següent afegit. El mòdul extravehicular, que és la mena de cadireta amb braços que porten per moure's amb més comoditat.

Segurament deu ser un dels vestits més incòmodes que s’han inventat mai. Un vestit que requereix 12 hores per entrar-hi, amb el que et pots moure amb enormes dificultats, en el que una costura mal tancada et pot costar la vida... però en el que es pot viure una experiència extraordinària: Flotar en l’ingravidesa observant la Terra als teus peus.

Correspondència extraterrestre?

De vegades hi ha tocs d’humor magistral. Bromes espectaculars que mereixen treure’s el barret tant sols per la feinada que s’han pres en preparar-les. I d’aquestes, n’hi ha una que van fer al 2001 que mereix el meu aplaudiment. Tot i que el més fantàstic és la literatura que van muntar al seu voltant els amants de les conspiracions extraterrestres.

La història comença d’una manera molt seriosa l’any 1974. Aleshores, i en una mostra de l’incurable optimisme dels humans, es va enviar a l’espai un senyal de ràdio que si alguna vegada era interceptat per una intel·ligència extraterrestre li donaria informació sobre nosaltres.

El missatge es va transmetre des del radiotelescopi d’Arecibo, el més gran del món, i consistia en una sèrie de polsos de ràdio en sistema digital. Com si fos una llarga seqüència de 1 i 0. La gràcia era que el nombre de polsos era d’exactament 1679. En teoria, un extraterrestre espavilat s’adonaria que 1679 tant sols es pot dividir per dos nombres primers, el 23 i el 73. I si es disposa la seqüència en una matriu de 23 x 73 apareix tota la informació. Es poden observar els nombres de l’1 al 10, s’hi veu una representació d’un ésser humà, una doble hèlix simbolitzant l’ADN, el nombre atòmic d’uns quants elements, la població de la Terra, una representació del sistema solar i finalment un esquema del radiotelescopi amb que es va enviar el senyal.

Qui sap si algun dia algú ho rebrà i serà capaç d’interpretar-ho. El senyal estarà molt temps viatjant per l’espai i una hipotètica resposta també trigaria molt fins que ens arribés.

Però hi ha qui creu que la resposta va arribar l’any 2001, i contra el que seria raonable esperar, no va fer-ho en forma d’emissions de ràdio, sinó que la van deixar... en un camp de blat!

De vegades han aparegut curiosos cercles cada vegada més sofisticats en sembrats d’Anglaterra i dels Estats Units. Hi ha qui parlava del misteri dels cercles dels sembrats i es van proposar teories més o menys imaginatives fins que va aparèixer la veritat, que era previsiblement simple. Uns quants amics es dedicaven per la nit a fer els cercles amb eines tant senzilles com estaques i cordes. Curiosament, malgrat que alguns van reconèixer la seva responsabilitat, les teories sobre el “misteri dels cercles” van continuar.

I el més treballat va ser al 2001, quan en un camp al costat de l’observatori de Chilbolton va aparèixer una versió modificada del missatge d’Arecibo. Si llegim correctament les modificacions, entre els elements atòmics que descriu apareix el silici, l’hèlix d’ADN resulta ser una “triple” hèlix i el sistema solar és diferent. També el nombre d’habitants és molt més gran i el sistema de transmissió és completament diferent.

Ràpidament s’intueixen dues possibilitats. L'òbvia és que uns estudiants amb ganes de broma van passar la nit esclafant el blat per fer el missatge. Desprès de tot, la nova informació respon justament al que s’espera dels ET’s en qualsevol obra de ciència ficció. Una química basada en el silici, un origen misteriós, un ADN més complex que el nostre. En realitat això de la triple hèlix sembla curiós, perquè un ADN així no tindrà més informació. Tant sols servirà perquè les cèl·lules es divideixin no de dos en dos com les nostres, sinó de tres en tres. Però tant se val, la feina que es van prendre i l’humor que mostraren ho trobo simplement genial.

És clar, també hi ha l’altra possibilitat, la que opina que uns extraterrestres han detectat el missatge i enlloc de respondre amb el mateix sistema, és a dir amb senyals de ràdio, s’han acostat a la Terra i sense que ningú els vegi han dibuixat en un camp de blat la seva resposta.

L’increïble és que hi ha qui defensa aquesta segona possibilitat.

Ja ho diuen que de vegades sembla més probable trobar vida intel·ligent fora de la Terra que a la pròpia Terra

Aliats insospitats

S’acumulen les noticies sobre l’escalfament global i, més que les notícies, els seus efectes ja els podem sentir, literalment, a la pell. Ens trobem a mitjans de Gener i ens sobra la roba, les cigonyes ja no migren cap el sud i algunes collites es veuen afectades per plagues típiques de l’estiu. La neu aviat serà un record llunyà, cosa que és una mala notícia per les estacions d’esquí i per tots els pobles l’economia dels quals en depèn, però també serà una molt mala notícia a l’estiu, quan l’aigua del desglaç no ompli els nostres rius.

De manera que tothom està d’acord en que cal fer alguna cosa, encara que de moment gairebé tot són paraules plenes de bones intencions i poc més. Complir amb el protocol de Kyoto sembla una odissea impossible per economies tant brillants com les occidentals. I això que el compromís de Kyoto era més aviat modest i, potser, insuficient.

Però he llegit una notícia que, per una banda dona idea de com de greu pot ser la situació, però per altre, suggereix que potser si que alguna cosa es comença a moure als Estats Units. No és un fet irrellevant, ja que ells són els principals contribuents a l’emissió de gasos hivernacle.

La notícia diu que destacats científics i alguns líders d’esglésies evangelistes han acordat aparcar algunes diferències i lluitar plegats contra l’escalfament global. El saber popular ja diu que res uneix més que un enemic comú. I no puc sinó estar completament d’acord amb el vicepresident de relacions governamentals dels Estats Units amb l’Associació Nacional d’Evangelistes quan diu que “tant si Deu va crear la Terra en un mil·lisegon com si va evolucionar durant milions d’anys, el cas és que ara cal cuidar-la”.

De manera que, al menys en aquest tema, aparcaran la discussió sobre el creacionisme i l’evolució i miraran de fer alguna cosa plegats per combatre el canvi climàtic.

Sembla una anècdota, però coneixent els americans i la manera com molts d’ells segueixen fil per randa el que els indiquen les seves esglésies, qualsevol política mediambiental pot disposar d’un suport molt important a partir d’ara. Això si res no espatlla les declaracions de bones intencions, que tampoc és impossible.

Als humans ens agrada sentir-nos liderats. Podem seguir cegament les consignes que siguin, sempre que ens les donin els nostres líders. Això pot ser interessant des d’un punt de vista sociològic, terrible quan el líder resulta ser algú sense escrúpols ni moral, però útil per fer front a situacions d’emergència. I sembla que en tenim una d’aquestes a tocar.

La veritat és que trobo decebedor que els humans actuem amb tant poc sentit comú. Moltes persones raonablement intel·ligents que no pensaven moure un dit en favor del planeta, ara ho faran simplement perquè els ho diran des dels púlpits de les esglésies. Això és millor que res, però resulta decebedor el poc poder de la lògica.

De vegades penso que a la Bíblia hi ha algun bon exemple de l’estupidesa humana. Desprès de tot, els "deu manaments" no deixen de ser una guia molt raonable per organitzar una societat justa. No matar, no robar, no mentir, respectar als grans... Ara bé, calia que baixés Deu del cel per dir el que és obvi? Evidentment si, perquè sinó, segurament no n’haurien fet cas.

Doncs ara tinc el mateix sentiment. Però en tot cas, si és a fi de bé, benvinguts siguin els sermons.

L'error del dr. Down

Una de les alteracions cromosómiques més freqüents és la trisomia del cromosoma 21 coneguda també amb altres noms com la “Síndrome de Down” i, antigament, com mongolisme. Aquest últim terme ja no es fa servir, pel caràcter marcadament pejoratiu que comporta. De fet, la paraula ha esdevingut pràcticament un insult, però el seu origen ens dona força informació, no sobre la malaltia, sinó sobre la mentalitat imperant al segle XIX.

En realitat la trisomia 21 està causada per la presència de tres cromosomes 21 enlloc dels dos que correspondrien. Això fa que algunes proteïnes es fabriquin en quantitats majors de les que tocaria, cosa que afecta al desenvolupament de l’organisme.

El nom de Síndrome de Down és degut a que va ser un metge anglès anomenat J. Langdon Down qui va fer una descripció al 1866. En realitat altres metges ja n’havien fet la descripció d’aquesta síndrome unes quantes dècades abans, però el dr. Down va ser el que es va fer més famós al proposar un mecanisme (completament erroni) per explicar les alteracions que observaven.

En aquella època, els fisiòlegs havien observat que els embrions anaven passant per diferents fases de desenvolupament. Curiosament, en les primeres etapes resultaven molt similars els embrions de tots els vertebrats. Es podien distingir fins i tot arcs branquials en embrions de mamífers o cua en animals que desprès no en presentaven.

En conseqüència es va anar imposant la idea d’un desenvolupament progressiu des de formes de vida més primitives fins a altres formes de vida “superiors”. Així, els embrions de peixos es desenvolupaven fins determinat nivell i eclosionaven. Els embrions d’amfibis, en canvi, continuaven desenvolupant-se una mica més. Els mamífers eren els que tenien el desenvolupament més llarg i passaven per totes les etapes primitives.

I el dr. Down va seguir la seqüència. Segons va suposar, els embrions dels humans, també passaven per diferents etapes de desenvolupament corresponents a les diferents “races” de la terra. Primer eren negres, desprès es desenvolupaven cap a races “mongoloides” i els més afortunats continuaven fins a les races superiors, naturalment l’home blanc caucàsic.

El que suposava el dr. Down que passava era que per algun motiu, en determinades ocasions el desenvolupament fetal es deturava en etapes primitives, i aleshores naixien nens en estat “mongòlic”. Això ho va publicar en un article que va tenir una certa anomenada i que va titular “Observacions sobre una classificació ètnica dels idiotes”. Aquí cal recordar que la paraula “idiota” abans de ser un insult era simplement una de les classificacions que feien servir els metges pels diferents graus de retràs mental.

En una societat marcadament racista com la del segle XIX, no hi havia cap dificultat en acceptar aquestes idees ja que el concepte d’espècies i de races superiors i inferiors era perfectament normal. Una acusació de racisme els hauria semblat ridícula i contraria a l’ordre natural.

De totes maneres, amb el temps, la teoria del dr. Down es va revelar completament equivocada, sobretot quan es va veure que també a Mongòlia naixien nens amb “mongolisme”i finalment es va poder identificar la veritable causa cromosòmica. Poc a poc, la societat també va anar canviant el punt de vista sobre les races, el desenvolupament i la classificació en superior i inferiors. Però el nom de mongolisme (o similars) va restar durant molt de temps, com una relíquia d’antigues idees avui ja superades.

I sempre va bé recordar una antiga campanya que van fer fa anys. L'eslògan venia a dir alguna cosa com “Per alguns el nom és mongolisme, per altres Síndrome de Down... però per a nosaltres el seu nom és Albert”.

Antioxidats, mineralitzats i hipervitaminats

M’encanta mirar els anuncis que apareixen oferint nous mètodes per estar més sa. Sobretot perquè són un fantàstic exercici de sociologia. Poden afirmar una cosa i la contrària simultàniament i quedar-se tant amples! I, sorprenentment deu funcionar, perquè si hi ha una empresa que paga l’anunci, és que esperen guanyar diners.

Ara tinc un al davant que ofereix “... el millor suplement anti-envelliment del mon”. I segons el prospecte conté ”... dosis científicament equilibrades de 51 vitamines, minerals, antioxidants i extractes vegetals...”

També informen que el nostre cos genera constantment uns perillosos radicals lliures que causen dany per oxidació, i que en l’estressant ritme de vida actual, els sistemes antioxidants del nostre cos no són suficients. Per tant, per ajudar el nostre pobre organisme a defensar-se de l’agressió oxidativa, necessitem el més poderós, natural i sinèrgic sistema antioxidant d’ampli espectre que pugui trobar.

Tant sols un petit detall m’amoïna. Al peu de pàgina, i en lletra considerablement més petita, diu: “La FDA (com si diguéssim el ministeri de sanitat dels Estats Units) no ha avaluat aquestes afirmacions. Aquest producte no està pensat per diagnosticar, tractar, curar ni prevenir cap malaltia“.

Aleshores, em pregunto... Per a que deu servir?

La resposta és evident. Per fer-me feliç pensant que faig alguna cosa per estar millor. I el concepte de millor ja és assumpte meu.

Però en realitat aquests suplements no serveixen de gaire res. Al menys per persones que no tinguin cap dèficit nutricional, que som la immensa majoria dels habitants del mon occidental. És a dir, els que ho podem pagar. Les vitamines les tenim a la dieta en quantitats més que suficients a poc que facis una dieta mínimament variable. Hi ha excepcions, com quan surts d’una malaltia i els processos d’absorció intestinal poden estar disminuïts. O les dones embarassades, en que és millor anar sobrades d’alguna vitamina important pel desenvolupament fetal, com ara l’àcid fòlic. Però la resta? La realitat científica és que no necessitem prendre suplement de vitamines en absolut. De totes maneres cap problema. Pel fet de prendre-les tampoc no passa res. Simplement tal com entren se n’aniran amb l’orina.

I d’antioxidants tres quarts del mateix. A no ser que tinguem previst respirar en una atmosfera d’oxigen pur durant un temps, o que pensem passar uns dies en una càmera hiperbàrica, els antioxidants del cos són perfectament capaços de fer front a la nostra producció de radicals lliures. De nou, les excepcions són algunes malalties. Però en aquests casos ja ens informen els metges, que generalment saben prou bé el que es fan.

Però cal reconèixer que la propaganda té grapa. Els dolents oxidants que són els culpables de que no estiguem al 100% tot el temps. Els malvats radicals lliures, tòxics, verinosos, dolentíssims, que ataquen les nostres pobres defenses. I a sobre ens fan envellir!!!

En realitat s’han fet estudis en grans grups de població que prenien suplements d’antioxidants o vitamines i no s’han trobat millores en l’estat general de salut. Probablement perquè en la nostra societat tenim millor salut que no ens pensem. L’esperança de vida a Anglaterra al 1900 era de 48 anys! I a Espanya tot just de 40. Ara ha passat a ser de 80 anys. Això vol dir que l’estat sanitari de la població en general és molt bo. El que passa és que tenim poca memòria històrica. Volem viure fins als 80 anys amb uns cossos de 20 anys. I potser això si que ja és demanar massa.

En tot cas, una vida sana no vol dir prendre de tant en tant una pastilleta amb antioxidants. És una altra cosa, i la majoria ja som grandets per entendre-ho.

(Però aquests anuncis són una monada!!)

Suro

Quan parlem de fusta, sempre pensem en un material més o menys dur que serveix per fer mobles, cases o vaixells. Però sovint oblidem que hi ha un tipus de fusta molt comú, que té unes característiques molt peculiars que li van donar un cert paper en la història de la biologia. Parlo de la fusta externa de l’alzina surera (Quercus suber), és dir: del suro.

En el fons el suro no és sinó això, una capa exterior del tronc de l’arbre, que en el cas de l’alzina surera creix molt i que està fet de milions de petites cavitats plenes d’aire. Això fa que la seva densitat sigui molt més baixa que la de la resta de fustes i, per tant, que floti moltíssim. Per això es fa servir per fabricar flotadors i coses així.

El cas és que aquestes cavitats no són sinó les restes d’antigues cèl·lules vegetals que, un cop mortes deixen tant sols la paret cel·lular que les envoltava. Com que els espais són proporcionalment molt grans, la fusta resultant és flonja, flexible i fàcil de tallar..., totes les característiques que fan tant útil al suro.

I això també li dona una propietat de resistència al foc molt important. La capa d’aire protegeix de les altes temperatures l’interior del tronc de l’arbre. Per això, les alzines sureres són dels arbres que millor resisteixen els incendis tant freqüents al nostre territori. Passades les flames, els primers rebrots acostumen a ser justament els de les alzines sureres.

I el fet que fos fàcil de tallar va ser un dels motius que van portar a un investigador del segle XVII, en Robert Hook, a fer-ne talls molt prims per poder observar el suro en una eina inventada feia poc: el microscopi.

El que va observar era un mosaic de petites cavitats buides, i com que li recordaven les cel·les d’un rusc, les va anomenar cèl·lules. Ell considerava que les cèl·lules eren estructures buides, però ara ja sabem que el que veia eren les restes de les cèl·lules vegetals. De totes maneres el nom va tenir èxit i va perdurar.

Des dels temps antics ja van veure les possibilitats del suro, i per això, als països on creix l’arbre (bàsicament la Mediterrània) històricament s’ha desenvolupat una industria molt important al voltant. Sobretot quan l’amic Perignon va descobrir que el suro era ideal per fer taps per les ampolles del nou vi que estava fabricant. De nou, la flexibilitat que li conferia el sistema de cel·les microscòpiques anava perfecte per tapar les ampolles de xampagne.

De fet, una de les amenaces per les sureres en l’actualitat és l’aparició de nous sistemes per tapar les ampolles. Això fa que el suro ja no sigui tant rendible i es substitueixen sureres, que triguen uns quaranta anys a donar suro en quantitats rendibles, per altres arbres com l’eucaliptus, que en deu anys ja es pot comercialitzar.

Una llàstima, perquè les alzines sureres, amb els seus troncs increïblement rugosos i les seves fulles verd-grisoses són un element essencial del paisatge mediterrani. Sempre m’han semblat la part amable dels nostres boscos.

Rates!

Al nord-oest de l’Índia, a la ciutat de Deshnoke, hi ha un dels temples més curiosos dels que he tingut noticia. Està dedicat a Karni Mata, que segons la tradició hinduista era una reencarnació de la deessa Durga que va viure al segle XIV. La llegenda diu que Karni Mata va demanar a Yama, deu de la mort, que tornés la vida al fill d’un trobador. En negar-s’hi, Karni mata va fer reencarnar totes els trobadors morts en rates per tal de privar a Yama d’aquelles ànimes.

I la conseqüència és que al bonic temple de Karni Mata hi viuen milers de rates, adorades com éssers relacionats amb els deus. És clar, segons els fidels no són rates en realitat, sinó trobadors reencarnats. Però no deixa de ser anguniós.

I és que les pobres rates són un dels animals més menyspreats que hi han. Cal dir que la mala fama se l’han guanyat a pols. Les rates han sigut les portadores de les pitjors epidèmies que ha viscut la humanitat. És cert que elles no en tenen la culpa, pobres, però això no treu que en fossin la causa.

Però una segona mirada a les rates ens permet observar-les amb altres ulls. Desprès de tot elles no fan res que no facin la resta d’animals. Intentar alimentar-se i adaptar-se a tota mena d’ambients. Entre els mamífers, segurament les rates són, desprès dels humans, els animals que han colonitzat més indrets.

Actualment es coneixen 56 espècies de rates. I la majoria viuen al camp sense emprenyar més que els talps o les musaranyes. A sobre, algunes estan en perill d'extinció! Tant sols dues espècies són les que acompanyen als humans i són les que ens afecten més. La rata grisa (Rattus norvegicus), i la rata negra (Rattus rattus). La negra és la que s’ha escampat més pel món, ja que s’adaptava bé a viure en els vaixells. En realitat vàrem ser els humans els que la vàrem portar arreu. La típica rata de laboratori és una variant albina de la rata grisa.

Un dels problemes amb elles, com amb totes les plagues, és que la població creix molt ràpidament. I no és perquè si. Una femella de rata quan entra en el període de zel, que dura unes sis hores, pot arribar a aparellar-se unes 500 vegades amb diferents mascles. Això passa aproximadament una vegada al més i com que arriben a la maduresa sexual en dos o tres mesos, al final resulta que una parella de rates pot donar lloc a dos mil descendents en un any! Això és teòric perquè no totes les cries sobreviuen, però la capacitat hi és.

I una altra curiositat és el típic dibuix de la rata buscant un trosset de formatge. Doncs els que hem fet estudis sobre les dietes fent servir rates com animal d’experimentació sabem que el formatge no les torna bojes. De fet, encara que puguin menjar de tot, si poden triar són unes sibarites i amb gustos molt personals. Hi havia rates que es delien per la cansalada, però tant sols pel greix. Altres preferien el magre. Algunes es cruspien primer que res totes les galetes Maria i els plàtans també tenien mota acceptació. El formatge no els desagrada, però ni molt menys tant com es creu.

En tot cas, és millor no fer com els temples hindús i mantenir les cases lliures de rates. Diuen que a les ciutats tenim una rata per cap. Vista la seva capacitat reproductiva no està malament la proporció. Podria ser molt pitjor. De fet, sospito que en èpoques medievals, la convivència entre homes i rates era molt mes estreta.

Finalment una curiositat més. Les rates no suen. Regulen la seva temperatura corporal fent passar més o menys sang per les venes de la cua. D’aquesta manera controlen la quantitat de calor que perd el cos.

I recordeu que si heu nascut al 1960, 1972, 1984 o 1996, doncs segons l’horòscop xinès sou del signe de rata.

Després del tsunami

El 26 de desembre de 2004 va passar a la història, perquè va tenir lloc el tsunami més devastador que es recorda. La gran ona va causar un nombre de morts superior a les 250.000 persones i els danys van ser devastadors per molts països.

Es va parlar molt en aquells dies de la devastació que va representar el tsunami, de com va causar milers de desplaçats i la desaparició de pobles costaners, dels milions que feien falta en ajuda humanitària per aquells països. I, és clar, de la necessitat de muntar una xarxa de vigilància i alarma per tal de minimitzar els efectes de futurs tsunamis que, de ben segur, tornaran a produir-se.

Però ara, passat el temps, es pot dedicar alguna mirada a com va afectar la catàstrofe als sistemes ecològics. Algunes reserves naturals de diferents països van ser completament destruïdes i la pregunta era si tenia lloc, i de quina manera, la regeneració dels ecosistemes.

Un bon exemple el tenim al parc nacional de Yala, a Sri Lanka. Una gran reserva propera a la ciutat de Colombo habitada per elefants, búfals, lleopards i tota mena d’animals representatius de la fauna original de l’illa. Diverses zones del parc havien sigut molt afectades, però atès que un tsunami no deixa de ser un fenomen natural, els conservadors van optar per no intervenir i aprofitar per seguir el procés de regeneració en els boscos costaners.

El principal problema va ser, òbviament, l'enorme quantitat d’aigua salada que es va dipositar. Això fa fer desaparèixer l’aigua fresca de diferents fonts i petits llacs, i el terra va trobar-se sobtadament amb una concentració molt alta de sal. La majoria de les plantes i els arbusts van morir, però immediatament van començar a rebrotar. Els arbres, tret dels que van ser arrencats de soca-rel també van començar a refer-se prou aviat.

Pel que fa als animals, l’impacte va ser desigual. Com que no totes les zones van rebre de la mateixa manera, els animals ofegats no van ser, ni molt menys, majoria. De fet, no van trobar cap cadàver d’elefant o de lleopard. En part devia ajudar l’instint. Se sap que els elefants “senten” el soroll de l’onada quan s’apropa, perquè poden detectar freqüències molt més baixes que els humans. Això els permet allunyar-se de les zones de perill.

En tot cas, les zones no afectades pel tsunami van actuar com a centres de repoblació, de manera que ben aviat tornava a haver la fauna normal fins i tot als indrets en recuperació.

Ara es plantegen reconstruir les infraestructures del parc. I en realitat fins i tot ha trobat una sorpresa. L'onada va deixar al descobert una zona amb antigues restes de terracota de fa uns quants segles. Els arqueòlegs tindran una feina inesperada!

En tot cas, ha quedat clar que la natura té una enorme capacitat de recuperació fins i tot per fenòmens tant devastadors com un tsunami. L’únic que cal és que disposi de zones prou grans que no estiguin modificades per l’acció de l’home.

La llàstima és que aquestes zones són un bé cada vegada més escàs.

El mirall trencat de l'autisme

Un dels grans reptes de la ciència actual és bastir el que s’anomena una “Teoria de la ment”. Un marc conceptual que permeti comprendre el lligam entre la part física del cervell i la seva part psicològica, la ment. De moment, encara no es disposa d’aquesta teoria, però van apareixent algunes dades que semblen importants per comprendre com funciona la ment. I una de les més extraordinàries va ser el descobriment de les “neurones mirall”.

Hi ha un fet que tots experimentem, però que costava de comprendre. Generalment podem intuir el que fan o senten les persones que ens envolten. Si algú apareix amb un somriure i un paquet amb un llaç a la ma, percebem que està a punt de fer-nos un regal. Si algú s’apropa cridant, amb cara d’emprenyat i el puny alçat, sabem que ens vol agredir. Quan estem amb algú que plora, nosaltres ens sentim malament i per contra, tots sabem que el riure és contagiós. Podria ser degut a experiències de situacions passades, però la realitat sembla més complexa. En tot cas, és evident que tenim la capacitat de posar-nos en el lloc de l’altre. Una capacitat imprescindible per animals socials com nosaltres.

Doncs fa uns anys, uns investigadors analitzaven quines neurones s’activaven en el cervell quan fèiem determinades accions. En micos, registraven l’activitat neuronal en el moment d’agafar un objecte. D’aquesta manera volien identificar zones implicades en el control del moviment. Però van observar un fet interessant. Algunes d'aquelles neurones també s’activaven quan el mico veia algú agafant l’objecte. I ho feien de la mateixa manera que quan era el propi mico el que feia el gest.

En realitat el que acabaven de descobrir eren les neurones que permeten que el cervell es faci una imatge mental del que està fent algú altre. Un sistema que ens permet “sentir” allò que està vivint algú altre. Poden ser la base fisiològica d’allò que en diem “empatia”

Per això si veiem algú vomitant, les nostres neurones mirall fan que sentim fàstics. I no es tracta d’una cosa que anem aprenent. És un mecanisme innat del nostre cervell. El mateix passa amb el dolor. Molts homes fan un gest instintiu quan veuen algú altre que rep un cop als testicles. La descàrrega de les neurones mirall és la responsable de la percepció que tenim del dolor de l’altre.

Aquest mecanisme explica alguns fets interessants, com ara la comunicació entre dos persones encara que no comparteixin llenguatge. Els nostres miralls interns faciliten el comprendre el que pensa o sent l’altre.

I també juguen un paper important en l’aprenentatge. Sobretot perquè faciliten el poder imitar el que fan altres. Un exemple típic és quan li trèiem la llengua a un bebè i ell ens imita. Aquestes neurones li faciliten molt la feina. I probablement també siguin importants per aprendre una cosa tant complexa com és el parlar. Si podem tenir una representació mental automàtica del que fan o diuen els altres, ens resultarà molt mes senzill imitar-ho.

Finalment aquestes neurones mirall obren una porta a la comprensió d’un fenomen desconcertant: L’autisme. Els nens autistes es caracteritzen per una extrema dificultat en la interacció social. Poden experimentar els sentiments com tots, però ho fan en situacions desconcertants i, sobretot, no mostren cap comprensió pels sentiments dels altres. No semblen saber quan els que els envolten estan contents o enfadats o tristos.

Però aquesta mena de coses són precisament les que controlen les neurones mirall. Si no funcionen correctament, el cervell estarà incapacitat per posar-se en el lloc dels altres. I efectivament, s’han fet estudis comparant nens control amb nens autistes i han observat que no hi ha diferències quan es fan moviments, com obrir i tancar la ma, però que si hi ha diferències quan s’observa algú obrint i tancant la ma. En els nens control les neurones mirall s’activaven, mentre que en els autistes seguien inactives.

Això pot obrir la porta a tractaments per l’autisme? Potser fàrmacs que facilitin l’activitat d’aquestes neurones podrien ser útils. O si es detecta en edats molt inicials potser teràpies conductistes podrien tenir algun efecte. Naturalment, tot depèn de perquè estiguin danyades en els casos d’autisme. Segurament no serà un procés únic sinó que hi haurà diversos motius. El camí serà llarg encara.

Però en tot cas, ja tenim clar per on buscar.