Sexe a l'espai

Un dels mites més entretinguts de l’exploració espacial són els inconvenients i les virtuts de practicar el sexe a l’espai. A gravetat zero la majoria de les funcions fisiològiques que fem normalment es veuen afectades. A l’espai un humà es mou diferent, pixa diferent, fa caca diferent, beu de manera diferent, sua de manera diferent i per tant, sembla raonable que el sexe també s’hagi de practicar de manera diferent de com es fa sota els efectes de la còmoda gravetat terrestre.

És un tema que fa riure i que a molts els incomoda. Sobretot a les agencies espacials. Però no és una qüestió sense importància i abans o després hauran d’afrontar-ho. Una missió a Mart no durarà menys de dos anys i la tripulació inclourà homes i dones. Algú creu que es pot fer desaparèixer l’instint sexual durant tot aquest temps? Especialment en un entorn en que es combina un alt nivell d’estrès i un alt nivell d’avorriment. La teva vida depèn completament de la tecnologia i estàs més enllà de qualsevol ajuda. Si alguna cosa falla, la mort és inevitable. Però, alhora, durant bona part del viatge hi ha poca cosa a fer.

És segur que el sexe apareixerà al llarg d’aquestes missions, i ho farà en totes les combinacions possibles, exactament igual que a la vida quotidiana a la Terra. Per tant, millor estar una mica preparats pels problemes especifica que comporti, tant a nivell físic, com a nivell psicològic. És un tema que d’entrada fa somriure, però quan ho penses un moment resulta molt més seriós del que sembla.

La part física és la de menys. Ja hi ha llegendes urbanes que parlen d’estudis fets per la NASA i pels russos a les missions en les estacions orbitals. Oficialment es nega que s’estudiï res relacionat amb el sexe, però no es nega, ni s’afirma que hagin tingut lloc encontres sexuals a l’espai. En una actitud molt puritana, la NASA ve a dir que “no en té coneixement”.

De totes maneres, algunes coses si que ja es coneixen. Per exemple, segur que serà una mica més complicat que a la Terra. A l’espai, qualsevol empenta fa que els dos cossos tinguin tendència a allunyar-se fins topar amb l’altra paret de la nau. Allà no hi ha dalt, baix, esquerra o dreta, de manera que cal anar més amb compte. Es parla d’arnesos o altres sistemes per mantenir-se units amb més facilitat, però de nou, no hi ha manera de saber que és cert i que és imaginació.

Els efectes fisiològics també són lleugerament diferents. Per algun motiu, normalment es sua molt a l’espai, de manera que la suada durant un clau pot ser fins i tot exagerada. I per molt que diguin, sembla que les ereccions són menys espectaculars que a la Terra. La redistribució de la sang en el cos a gravetat zero dificulta l’arribada de sang al penis. Llàstima, perquè les senyores deuen estar més espectaculars ja que sense gravetat, els pits floten lliurement. En això, l’Arthur C. Clarke, a la novel·la “Encontre amb Rama” s’hi va recrear una mica: “La ingravidesa els feia coses als pits que resultaven massa pertorbadores. Ja era prou dolent quan estaven immòbils, però quan començaven a moure's, i s’establien vibracions afins, era més del que es podia demanar que aguantés qualsevol home amb sang a les venes. Estava segur que més d’un seriós accident a l'espai havia estat provocat per la total distracció de la tripulació, després del trànsit d'una oficial per la cabina de control.”

Ereccions mediocres, pits flotants, postures complicades, i un seguit d’alteracions diverses que faran que sigui una experiència diferent. Tampoc res de massa seriós aparentment. Els astronautes segur que ho aniran provant i no en faran gaire cas dels estudis de les agències espacials. Després de tot, aquesta és una de les gràcies del sexe: anar descobrint.

Molt més preocupants resulten els aspectes psicològics. A les naus, el grau d’intimitat s’acosta a zero. Simplement no hi ha espai. Això dificulta el mantenir una trobada sexual. I el més important és que ho fa difícil pels involucrats, però també per la resta de la tripulació. I no només la incomoditat. Si al llarg d’un viatge a Mart es formen parelles, com afecta això a l’equilibri de l’equip? I si després arriba una ruptura? O si un membre ha de triar entre dos pretendents? El rebutjat no pot marxar a un bar per intentar oblidar bevent o lligant. Haurà de seguir allà mentre els altres s’estan divertint just al costat (literalment).

Factors com aquests poden resultar tant perillosos per la missió com les radiacions còsmiques o la falta de gravetat. I tant la NASA com els russos tenen una actitud curiosament reprimida en tot això. Fa riure llegir la manera puritana com ho afronten. Per exemple, els russos parlen de “procediments d’acoblament humà”. Home! És evident que queda lleig parlar de “follar” en documents oficials, però potser n’han fet un gra massa. I en ocasions accepten que cal estudiar-ho per quan enviïn parelles casades a llargues missions. Potser algú hauria d’avisar als russos que per tenir relacions sexuals n’hi ha prou amb dues persones decidides i que no cal que estiguin casades, ni que siguin de sexes diferents, ni gaire cosa més.

I finalment cal tenir present el problema més seriós relacionat amb el sexe a l’espai en missions llargues. Que passa si té lloc un embaràs?

Bhopal, vint-i-cinc anys

Ahir va fer vint-i-cinc anys d’una jornada tràgica. Una nit que va convertir el nom d’una població de l’Índia en sinònim de catàstrofe. Abans d’aquella nit, molts pocs havien sentit parlar de Bhopal, però des d’aleshores, Bhopal s’associa amb polítiques industrials impresentables, amb accidents químics i amb un drama que encara indigna quan es recorden els fets.

El resum del que va passar és senzill. Una fàbrica de pesticides de l’empresa nord-americana Union Carbide va patir un accident a conseqüència del qual, una gran quantitat d’aigua va entrar dins un tanc que contenia 42 tones d’isocianat de metil. La reacció de l’aigua amb aquell producte va fer augmentar la temperatura fins més enllà dels 200 ºC i el tanc no va resistir l’increment de pressió que allò va causar. Aleshores, la vàlvula de presó es va obrir i va alliberar els gasos tòxics a l’aire lliure. Com que la fàbrica estava situada al mig de la ciutat, el núvol tòxic va afectar immediatament la població.

Aquella mateixa nit van morir unes quatre mil persones, però fins a vint mil més van morir posteriorment per culpa d’aquell accident. I moltes més van quedar afectades ja que la major part dels productes tòxics no es van retirar i, de fet, encara són allà.

Aquest és la mena d’accidents que no haurien de passar i pels que qualsevol indústria hauria de tenir previstos mecanismes per evitar-los. I de fet, si que hi havia mecanismes. Però als informes veus de seguida l’ombra de la política de moltes empreses cara al tercer món.

Per exemple, hi havia sistemes per mesurar la pressió i la temperatura, però molts no funcionaven, i pel que feia a la resta, els treballadors que hi havia en aquell moment simplement no sabien com interpretar les dades. Van adonar-se que alguna cosa anava malament quan els ulls i els pulmons van començar a irritar-se. Algun encarregat que si que podia comprendre el que passava no va actuar fins que va ser massa tard.

Tampoc podia fer gran cosa. En principi havia d’haver un altre tanc de seguretat on es podia derivar part del contingut del tanc afectat per disminuir la pressió. Però aquell tanc de seguretat també estava ple de més isocianat de metil. No resulta rendible tenir tancs buits.

Més coses. El sistema per refredar el tanc era una unitat de refrigeració que feia mesos s’havia desconnectat. Resultava massa car i van dedicar part del refrigerant a altres usos.

Un altre sistema de seguretat és un cremador que podia destruir els gasos generats abans que arribessin a l’atmosfera. Per desgràcia, no funcionava. Feia temps que estava en reparació. Una cosa semblant passava amb un sistema per enviar una cortina d’aigua que havia de neutralitzar els gasos generats. Es veu que l’havien dissenyat malament i no arribava on era el tanc.

El detall final és que ningú havia informat a la població de que fer en cas que passés alguna cosa. No hi havia plans d’emergència, plans d’evacuació, alarmés. O potser si que n’hi havia però s’havien quedat en paper mullat i els habitants de Bhopal no en tenien cap coneixement.

I finalment, el que acaba d’indignar és el que va passar després. Ningú es va fer càrrec de gaire res. L’empresa Union Carbide va ser adquirida per una altra que no va assumir la responsabilitat dels fets, de manera que no hi va haver gairebé cap indemnització. Simplement es va arribar a un acord amb el govern indi, uns diners que per la burocràcia, incompetència i la corrupció practicament no van arribar als afectats. Tampoc es van retirar els productes químics tòxics que encara s’acumulen a la fàbrica ja abandonada i les malalties dels afectats es van diagnosticar malament o simplement es van ignorar. Suposo que no serà una sorpresa el fet que els barris del voltant de la fàbrica eren de persones molt pobres. I a l’Índia, això vol dir molt, però molt, pobres.

Aquesta mena d’accidents són molt menys probables a països europeus. Aquí els plans de seguretat es miren més. Potser no completament com diu la teoria, però segur que no amb la desídia que es fa al tercer món.

No sé si les coses han canviat allà, però em temo que hi ha altres fàbriques igual de perilloses en indrets on ningú es preocupa massa per les persones que hi viuen. La corrupció, el vist-i-plau de les autoritats i la ignorància de la població en fan un botí massa desitjable per empreses sense escrúpols.

El bec del tucà

Un parany típic dels tests a les entrevistes de treball o similars és demanar com fer una determinada tasca amb una eina que no està dissenyada en absolut per allò. La clau és recordar que les coses poden tenir més funcions. Amb unes tisores podem fer un pèndol, un martell pot servir de pota d’un moble o un rellotge es pot emprar per fer reflectir la llum. Si ens limitem a pensar en allò que és la principal funció ens estem limitant notablement.

Aquesta és una manera d’afrontar els problemes que aplica a moltes situacions, i quan observem la natura és important tenir-ho present. En tot cas l’evolució si que ho fa sovint això de donar noves funcions a òrgans amb una utilitat diferent.

Un exemple d’això ha sortit a la llum fa poc amb el bec del tucà. Aquests són uns ocells espectaculars sobretot per l’enorme bec que presenten. És un apèndix desproporcionat completament. Tant que costa entendre per quin motiu al llarg de les generacions s’aniria afavorint per la selecció natural un creixement tant descomunal. El mateix Darwin ja ho va notar i va suggerir que potser estava relacionat amb un mecanisme de selecció sexual. Potser els tucans és prenen massa en serio allò de “la mida importa” i com més gran el tinguin, més fàcil els serà aconseguir parella per reproduir-se.

No seria impossible ja que altres animals, com els paons o els quetzals, mostres també òrgans anòmalament grans i això els dóna preferència a l’hora de triar parella. En tot cas, el que sembla clar en el cas dels tucans és que tenir un bec d’aquestes dimensions no els aporta cap utilitat notable a l’hora de menjar. Amb becs molt més petits molts altres ocells se’n surten perfectament.

Però la clau sembla que no té res a veure ni amb el menjar ni amb el sexe. En realitat el bec del tucà fa una funció molt similar a les orelles dels elefants!

I ara cal recordar, de nou, que les coses poden tenir més funcions de les que sembla d’entrada. Evidentment les grans orelles dels elefants no serveixen únicament per escoltar. Els grans pavellons auditius, especialment en el cas de l’elefant africà, fan una altra funció que no té res a veure amb escoltar millor els sorolls de la sabana. Tant el bec del tucà, com les orelles de l’elefant serveixen sobretot per regular la temperatura corporal de l’animal.

Això de mantenir la temperatura del cos sembla poc important, però tot el metabolisme en depèn. Els ocells i els mamífers paguem un alt preu energètic per tal de mantenir-nos a una temperatura òptima. Altres animals han d’esperar a que la temperatura ambient els escalfi el cos abans no puguin fer res de profit, però nosaltres podem fer i desfer sempre. El problema, a part de la gran quantitat d’energia que fem servir només per mantenir-nos al voltant dels trenta set graus, és que el marge que tenim de variació no és gaire gran. Uns pocs graus de menys i entrem en letargia i amb risc de morir per hipotèrmia. Però tres o quatre graus de més ens poden causar la mort per desnaturalització de moltes proteïnes. Per tant, calen mecanismes molt eficients per captar calor o per eliminar l’excés. Per pujar la temperatura podem augmentar el metabolisme, augmentar l’activitat física, tremolar i generar calor amb sistemes especialment dissenyats per fer-ho. Però costa molt més refredar-nos. Suar és una opció, molt cara en aigua, però útil. Els gossos el que fan es ventejar i treure la llengua, que està molt vascularitzada i en refredar-se, també refreda la sang que passa per allà.

I amb la llengua dels gossos ja veiem la idea. Cal una superfície molt gran i molt vascularitzada per on la calor que porta la sang es pugui transferir a l’ambient. Això és el que fan les grans orelles dels elefants i, pel que acaben de descobrir, també els becs dels tucans.

Aquests becs no són una simple estructura dura i sòlida sinó que tenen un gran nombre de vasos sanguinis que passen a prop de la superfície. Quan han obtingut imatges tèrmiques d'aquests ocells s'ha vist que, segons la temperatura del cos, l’ocell pot fer que hi circuli més o menys sang i així refredar més o menys el cos. Un sistema útil, regulable i que aprofita un altre òrgan per fer una nova funció.

I també una bona mostra que l’evolució el que fa és aprofitar el que ja hi ha per adaptar-ho a les noves necessitats.

equilibri trencat

Imagineu que fa uns anys cobràveu per fer la vostra feina trenta euros l’hora. I imagineu tot seguit que ara el que cobreu és vint cèntims l’hora. Segurament tots coincidirem en que tenim un problema. Sobretot si abans vivíem sense dificultats, però sense anar sobrats. No es pot pretendre que et rebaixin el sou a una centèsima part del que cobraves i que tot segueixi com si res.

Doncs aquest és exactament el problema que afronta el delta de l’Ebre.

Fa un segle, abans que es construïssin els embassaments de Mequinensa, Riba Roja i Flix, al delta de l’Ebre hi arribaven 30 milions de tones de sediments cada any. Però ara els sediments queden retinguts als embassaments, i al delta hi arriben únicament poc més de dues-centes mil tones anuals.

I un delta no és com una muntanya. Un delta és un terreny en equilibri entre el material que aporta el riu i aquell que s’emporta el mar. A l’Ebre, el mar li segueix prenent la mateixa quantitat que sempre. Si el riu en porta menys, no costa gaire adonar-se del problema. Simplement un equilibri s’ha trencat i el sistema ha entrat regressió. A sobre hi ha el petit detall de la pujada del mar causada per l’escalfament global. Però sense això també hi hauria un problema seriós.

La causa del problema són, evidentment, els embassaments. Però això no vol dir que els haguem d’eliminar. Els embassaments es van fer per resoldre altres problemes. Com és habitual, cada solució genera nous conflictes ja que no hi ha res gratis o que no tingui efectes secundaris dolents. Calen embassaments com a reserva d’aigua, per generar energia hidroelèctrica i per controlar les avingudes del riu. Però també calen avingudes de tant en tant. I cal que aquestes riuades portin alguna cosa més que aigua. L’aigua és necessària per mantenir frenada l’entrada d’aigua salada fins als aqüífers. Però amb aigua no n’hi ha prou. Els sediments són l’aliment del delta, i això és el que li manca des de fa anys.

Fa poc va sortir la noticia d’una possible solució. Fer un mur de ciment al voltant del delta per evitar la seva erosió. D’entrada no sona gaire be això de barrejar el ciment amb la preservació, però sempre serà millor que ignorar el problema. La qüestió és com es faria exactament. Un delta no és el millor lloc per construir-hi estructures gaire estables. Abans o després el mar acaba per emportar-s’ho tot alhora que ens recorda qui és el més fort en aquesta lluita. No vull dir que sigui una mala solució. La veritat és que no conec prou els detalls com per fer-me’n una opinió. I els detalls són molt importants.

Però no puc deixar de tenir la sensació que es tracta d’un pegat. El problema de fons segueix sent el mateix. La manca de sediments. Si n’arribessin prou ja no caldria murs, ni ciment ni cap solució provisional.

En teoria es podrien generar aportacions de sediments fent el que es diuen “crescudes d’arrossegament”. Simplificant la cosa, es tractaria de buidar completament el pantà de Flix, el del final de tot. Amb aquest buidat total si que sortirien, per les comportes inferiors, una quantitat important dels sediments que hi ha acumulats. Uns sediments que permetrien al delta recuperar part del material que li cal.

Hi ha molts detalls tècnics a considerar, és clar. Quin percentatge dels sediments realment es mobilitzarien, quina quantitat seria aprofitable pel delta, quin impacte tindria en els organismes que viuen al riu, quin cost econòmic implicaria tota l'operació. Molts detalls, però que els que hi entenen poden calcular. De fet no és cap invent estrany i aquesta mena de crescudes s’han fet a molts embassaments, normalment per buidar-los de sediments, ja que si se n’acumulen massa la capacitat de guardar aigua disminueix molt.

Una crescuda com aquesta té alguns avantatges afegits. Per exemple, seria una bona manera de reduir la població d’espècies invasores, com el musclo zebrat o altres. I la capacitat del pantà tornaria a augmentar. Potser la pesca també milloraria ja que amb els sediments hi ha molts nutrients. Però també té inconvenients a més de l’impacte sobre l’ecosistema. Una riuada sempre és un daltabaix pels pobles de la ribera, pels conreus i per moltes activitats que es fan al riu.

I a sobre, ara resulta que amb la descoberta dels fangs tòxics dipositat a rel de l’activitat d’algunes indústries, això no es podrà fer si no s’han retirat tots aquests sediments abans. No és qüestió d’enviar riu avall tones de material tòxic!

Sigui com sigui, alguna cosa caldrà fer. Més o menys decididament, però el que sigui abans de quedar-se de braços creuats. El delta, i tot el que hi ha al seu voltant, no es pot permetre deixar passar massa temps sense fer res.

Primer l'ou o la gallina?

Les aparences enganyen, això és una cosa que tots tenim, o hauríem de tenir, clar. I en el cas d’una dita molt famosa la seva aparent dificultat per resoldre resulta realment enganyosa. Que va ser primer, l’ou o la gallina? Això es diu per fer referència a situacions aparentment irresolubles. La gallina no pot néixer sense l’ou, i per pondre l’ou cal la gallina, de manera que entrem en un cercle sense fi. Però en realitat la resposta és molt simple i no hi ha cap dificultat, al menys en aquest exemple particular.

Primer va ser l’ou.

El motiu és senzill. Milions d’anys abans que sorgís la primera gallina, a la Terra ja hi havia animals que ponien ous. De fet, fins i tot molt abans que apareguessin les aus. En realitat, alguns dels fòssils més interessants de dinosaures són justament ous fossilitzats, amb l’embrió a l’interior. I el mateix es pot dir dels nius de dinosaures, amb un grapat d’ous a cada niada.

D’una família de dinosaures en van evolucionar les aus. És ben curiós perquè els dinosaures es dividien en dos grans grups, els saurisquis i els ornitisquis. La diferència entre uns i altres estava en la forma de la cadera. Els saurisquis tenien cadera en forma de sauri (o de rèptil) mentre que els ornitisquis la tenien forma d’ocell. La principal diferència per identificar-los és l’os del pubis, que en els saurisquis apunta cap al davant mentre que en els ornitisquis ho fa cap al darrera.

Aquests noms podrien fer pensar que les aus deriven dels dinosaures ornitisquis, però el cas és que no. Les aus van evolucionar a partir d’alguns saurisquis. I és que hi ha més coses a part de la cadera a l’hora d’evolucionar. Les coses són sempre més complicades, i per exemple les plomes també van aparèixer en els dos grups. Probablement eren un sistema massa eficient per mantenir la temperatura com perquè el deixessin passar per alt. Els mamífers ens hem quedat amb el pèl, que no va malament però realment és menys efectiu.

Entre els ornitisquis més coneguts hi tenim el triceràtops, l’iguanodont o l’stegosaure. I entre els saurisquis hi ha el tiranosaure, l’arqueopterix, els velociraptors o el diplodocus.

Pel que sembla tots ells ponien ous. La capacitat de desenvolupar les cries a l’interior del cos de la mare és una característica típica dels mamífers. Molt útil per la cria, però molt costós per la mare. Costós no únicament en termes d’incomoditat, que també, sinó en termes energètics i metabòlics. Prescindir dels ous i portar la gestació dins el cos representa tot un daltabaix per la mare.

I és que l’ou és un gran invent. Agafem l’òvul fecundat, l’envoltem de nutrients i aigua. Li posem una membrana protectora, que pot ser simple gelatina si vivíem en un medi aquàtic, o una closca més dura si l’ou es queda a la intempèrie en terreny emergit. Ara bé, encara que la closca sigui resistent ha de permetre l’intercanvi de gasos, de manera que un cert grau de porositat ha de tenir.

Un cop posat l’ou simplement ens queda decidir si el cuidem o ens n’oblidem. Hi ha animals que simplement ponen molts ous amb l’esperança que algun tingui èxit. Els insectes, els peixos i molts amfibis fan servir aquesta estratègia. En canvi els ocells ja tenen algun punt similar als mamífers. Se la juguen a pondre pocs ous i cuidar-los, vigilar-los, covar-los i seguir cuidant les cries.

Alguns dinosaures ja ponien ous i van anar canviant la seva aparença. La mida es va fer més petita, les plomes més i més espesses. Al cap de moltes generacions ja els podíem catalogar com aus, i entre elles algunes de particulars van anar transformant-se en gallines. Però en tot el camí que va conduir a l’aparició de les gallines els ous ja hi eren presents.

De manera que ja ho sabeu. Primer va ser l’ou. Encara que, naturalment, aquells primers ous no eren de gallina.

El fals carboni hidratat

Quan es parla de nutrició de seguida apareixen els carbohidrats o hidrats de carboni. També els podem anomenar sucres o glúcids, però per algun motiu es manté el nom d'hidrats de carboni malgrat que és dels més erronis que es poden trobar en el món de la bioquímica. Sobretot perquè un hidrat de carboni pot ser moltes coses, però cap de totes elles correspon amb un carboni hidratat.

El problema estava en la fórmula general d’aquests compostos. Quan es van fer les primeres anàlisis per identificar la seva composició es van observar uns quants detalls interessants. Eren uns compostos que no tenien nitrogen. Una diferència important respecte de les proteïnes i dels àcids nucleics. Encara que cal dir que en aquells temps, als àcids nucleics no se’ls feia gaire cas ja que les estrelles de la química de la vida eren les proteïnes. Però de sucres n’hi havia molts, i tot i que la seva composició presentava un nombre variat d’àtoms de carboni, sempre hi havia el mateix nombre d’àtoms d’oxigen i just el doble d’àtoms d’hidrogen.

Aleshores algú va fer una predicció raonable però agosarada ja que en realitat encara no disposaven de prou dades. Van pensar que la fórmula d’aquells compostos era Cn(H2O)n. És a dir, hi havia un nombre (n) d’àtoms de carboni, i per cada un d’aquests àtoms hi havia una molècula d’aigua. Això quadrava amb les dades i semblava raonable i elegant, de manera que el nom va sorgir de seguida: hidrats de carboni. Una manera de dir que tenien carboni hidratat.

Però amb el temps van anar comprenent millor que era el que teníem entre mans i, malgrat que la fórmula encaixés amb les dades, hi havia altres possibilitats que també encaixaven. I ara ja sabem que enlloc de la molècula hi ha cap aigua com a tal. El que hi ha són àtoms de carboni que per un costat tenen un hidrogen i per l’altre un hidroxil. Escrit d’una manera més química el que tenim és H-C-OH. El carboni s’uneix a dos carbonis més que presentarien la mateixa estructura. Només canvia una mica a dalt de la molècula i a baix. Però l’aigua, com a tal, no apareix per enlloc.

De totes maneres, una vegada el nom ha arrelat ja costa molt de canviar. Malgrat que sucres o glúcids es fa servir molt, el d’hidrats de carboni es manté i no sembla que hi hagi cap interès en canviar-lo. Segurament tampoc és massa important, però tot plegat és un bon exemple de com passen les coses en ciència i també en la vida en general. Tant bon punt tenim unes dades que ens fan arribar a una conclusió raonable tenim molta facilitat per donar-la per bona. I sovint oblidem que poden haver-hi altres explicacions que també encaixen amb les dades.

Per això sempre és bo tenir un punt de vista mínimament crític amb les coses, sobretot amb les que encaixen just amb el que ens agrada o amb les explicacions massa fàcils. És massa fàcil veure molècules d’aigua allà on en realitat no n’hi ha.

Som fets de bacteris

Quan pensem en el nostre cos des d’un punt de vista mèdic o biològic, diem que està fet bàsicament de cèl·lules. I de cèl·lules en tenim moltes. Tot i que, naturalment, no hi ha un nombre exacte, cada un de nosaltres està fet per uns quants centenars de bilions de cèl·lules. I si mirem atentament podrem identificar més de dos-cents tipus de cèl·lules diferents, des de neurones fins als glòbuls rojos. Dels queratinòcits de la pell a les cèl·lules acinars del pàncrees.

Però només amb això encara no completem allò que ens fa ser nosaltres mateixos. Encara que normalment no hi pensem gaire, també tenim bacteris a sobre. I més que a sobre, per dins el cos també n’hi ha. Cada cavitat, cada rebrec, cada centímetre de la pell, la boca, les orelles, el cap o l’intestí conté grapats de bacteris. Això semblaria que és com un afegit a la nostra composició cel·lular, però si fen números ens adonarem d’un detall curiós.

Al nostre cos hi ha més bacteris que no pas cèl·lules. No una mica més, sinó molts més bacteris que cèl·lules. De fet, per cada cèl·lula que constitueix el nostre organisme portem a sobre deu bacteris. De manera que dir que estem fets per cèl·lules potser no és del tot exacte. D’alguna manera també seria correcte dir que el nostre cos està fet bàsicament per bacteris, acompanyats per algunes cèl·lules humanes.

Aleshores sembla normal preguntar-se quins són aquests bacteris que ens acompanyen. Molts resulten vells coneguts. Els bacteris de la flora intestina estan més o menys caracteritzats i el més famós de tots deu ser Escherichia coli, un bacteri que normalment és inofensiu, però que de vegades apareix alguna soca que si que és perillosa. En tot cas, bona part de la vitamina K que fem servir ens la fabrica E.coli, de manera que hi tenim una relació relativament correcte.

Però als budells hi tenim molts altres gèneres de bacteris. Lactobacillus, Clostridium, Bifidobacterium, Peptostreptococcus,... i així fins un nombre indeterminat però que supera el miler de tipus diferents de bacteris.

En altres parts del cos potser no n’hi ha en tanta quantitat, però la varietat segueix sent alta. Per això han fet estudis per mirar de comprendre quants tipus de bacteris realment tenim a sobre i com varia això entre les persones o amb els anys.

I la veritat és que amb el temps no canvien gaire la nostra particular flora bacteriana. En un estudi recent han determinat els tipus de bacteris que habitaven en vint-i-set localitzacions diferents del cos de nou persones. I això ho van repetir en quatre ocasions al llarg de tres mesos per veure si variava amb el temps. Però en realitat la major part de les diferències eren entre les diferents persones. Sembla que cada un de nosaltres conté una particular i exclusiva barreja de microbis i que aquesta la mantenim al llarg del temps. Al menys mentre estem sans.

La màxima variabilitat la van trobar en alguns indrets de la pell, sobretot els palmells de la mà, els colzes i el dit índex. També al nas, les orelles i el cabell a més, és clar de la part final del budell. En canvi, la boca, les aixelles o els peus presentaven molta menys variació. Cal destacar que a cada una d’aquestes regions hi havia diferents comunitats de bacteris.

Encara més. En total van identificar més de quatre mil tipus diferents de bacteris, però únicament cinc de tots aquests els compartien tots els individus estudiats. Això indica que realment la comunitat bacteriana que tenim és realment personal i, com a mínim, poc transferible.

Però a part de la diversitat i del fet que el nostre cos és en si mateix com un petit ecosistema, el més impactant és el que vaig sentir dir a una conferenciant. Quan parlem de nosaltres hem de recordar que, en nombres estrictes, som un 90 % bacterians i només tenim un 10 % de realment humà.

Per sort, l'important és la qualitat i no la quantitat.