Un tresor per somiar

«Aixeca't, Senyor! Que els teus enemics es dispersin, i fugin del teu davant els qui t'odien.» Aquest és un fragment de la Bíblia, concretament de Nombres 10:35. Però també és una inscripció que s’ha trobat gravada en una banda o un braçalet d’or. És una de les peces que formen el que ha estat la gran descoberta arqueològica d’aquest any a Anglaterra. Un tresor constituït per més de mil cinc-cents objectes d’or i plata que un aficionat a buscar metalls va descobrir en un indret la localització del qual és manté en secret.

Això de trobar tresors semblaria que únicament passa a les pel·lícules, però el cas és que ocasionalment es fa alguna descoberta de peces antigues que tenen valor. Aquestes són peces d’entre els segles VII i VIII, en plena època anglosaxona. Els romans feia temps que havien deixat les illes britàniques i el cristianisme ja s’anava imposant com a religió predominant, però encara li quedava molt per convertir. De totes maneres, el que han descobert el Juny d’aquest any i que ja es coneix com el tresor de Staffordshire sembla ser extraordinari en molts aspectes.

Primer per la quantitat de peces trobades. No parlem d’unes poques monedes o d’alguns collarets. Aquesta vegada es tracta del que sembla ser un botí de guerra acumulat al llarg dels anys o potser poc després d’alguna batalla. I aquest és el segon aspecte notable. És un tresor marcadament masculí, d‘un guerrer. No hi ha collarets, joies o vestits dels que normalment es troben en tombes de dones. La majoria són estris relacionats amb la guerra. Armes, proteccions, guarniments de guerrers.

En realitat no és estrany ja que els historiadors saben que les batalles eren habituals en aquell temps, quan Anglaterra encara no existia i diferents petits regnes lluitaven entre si per fer-se un lloc i mantenir-lo a les illes britàniques. El tresor l’han trobat al que, en aquell temps, era el cor del regne de Mercia, que mantenia una lluita quasi rutinària amb els regnes veïns tot al llarg del segle setè.

També hi han trobat tres creus, una d’elles trencada per algun motiu. Potser van participar pagans en l’enterrament o potser la van recuperar de mans dels infidels. En tot cas, no es tracta d’un enterrament. Més aviat es diria que van enterrar-ho amb idea de deixar-ho amagat fins que podessin tornar a recuperar-ho. Naturalment no en sabem els detalls, de fet en sabem ben poca cosa, però amb seguretat hi ha una història fascinant al seu darrera.

Ara el tresor ja està a un museu, i una selecció de peces estarà exposada al Museu Britànic. Un motiu més dels molts que hi ha per anar a passar-hi un matí.

En tot cas, potser el tresor tindrà un valor incalculable. Potser, com diuen, obligarà a reescriure alguns llibres d’història de l’Anglaterra d’aquella època i potser obrirà nous debats entre historiadors. Però el més màgic de tot és intentar imaginar com va anar a parar allà i perquè el van enterrar. Eren servidors d’algun rei que van caure en un parany? Lladres que van ser descoberts i el van amagar en la fugida? El botí d’una acarnissada batalla? Havia passat tot just un segle des de l’època del rei Artús i totes les llegendes que l’envolten, de manera que costa no imaginar nobles cavallers, esforçats escuders i ferotges guerrers. Naturalment tot això té molt més a veure amb la imaginació i les imatges que ens han venut d’aquell temps que no pas amb la realitat. Però, que coi! Davant d’un tresor amagat i tot just descobert podem deixar volar la imaginació una estona, no?

Sense saber-ne gairebé res, puc pensar que el rei derrotat va haver d’amagar el tresor per fugir i salvar la vida després de la batalla. Però els enemics el devien capturar i ja mai no va poder tornar a recuperar-lo. Amb seguretat no va estar sol mentre l’amagava, de manera que el destí dels homes que l’acompanyaven tampoc sembla que fos gaire prometedor. Tots van morir defensant al seu senyor i no va quedar ningú per tornar, de manera que el secret es va perdre.

Però si preferiu una història alternativa, cap problema. Per imaginar, que no quedi.

Apagada progressiva

Un exemple que s’aplica a moltes situacions és el que passa si llencem una granota a l’aigua bullint. Amb tota seguretat farà un salt i sortirà immediatament de l’aigua. Ara bé. Si la posem en aigua freda i comencem a escalfar-la, potser no se n’adonarà que l’estem bullint fins que sigui massa tard. La clau és que l’augment de temperatura sigui molt lent. Per això hi ha processos perillosos, però que si passen a un ritme prou lent, poden passar inadvertits fins que ja és massa tard. El canvi climàtic n’és un bon exemple. Molta gent creu que no passa res simplement perquè no es noten grans terrabastalls.

Doncs en el cas de la salut també trobem situacions molt i molt semblants. I algunes sembla increïble que puguin passar desapercebudes. Per exemple, hi ha persones que van perdent la vista, que van quedant cegues i ni se n’adonen. De nou la clau és que la pèrdua de visió és tant lenta, tant insidiosament progressiva, que d’un dia per l’altre no es nota res. I quan salta l’alarma queda ja molt poca capacitat de veure-hi. Aquesta és la trampa que amaga el glaucoma.

El problema en el glaucoma és al líquid que omple els nostres ulls. Els ulls tenen la forma que tenen simplement perquè estan plens d’un líquid que té una determinada pressió i que els manté “inflats”. En realitat hi ha una mena de xarxa de fibres fetes de proteïnes i polisacàrids que anomenem “humor vitri”, i omplint aquesta matriu hi ha un líquid, l’”humor aquós” que és bàsicament aigua amb unes quantes sals, oxigen i nutrients. És aquest humor aquós el que exerceix la pressió que manté l’ull inflat.

En realitat es tracta simplement del líquid de la sang (sense els glòbuls rojos ni blancs) que entra per una zona propera al cristal·lí i surt per sota de la zona tapada per les pestanyes. El líquid va circulant ja que serveix per portar els nutrients i l’oxigen a les cèl·lules de part interior de l’ull i del cristal·lí, on no hi arriben els vasos sanguinis.

El cas és que el líquid va circulant, lentament, molt lentament, però hi ha un equilibri entre entrades i sortides. I és important que l’equilibri es mantingui dins d’uns certs marges. Cal dir que el marge és prou ampli i que en realitat sempre tenim oscil·lacions en els nivells de pressió intraocular. Si la mesurem al matí o al vespre varia. Si aguantem la respiració augmenta. Algunes postures la poden fer pujar o baixar, i amb tot això no passa res. Però com sempre, tot té un límit, i si excedim el nivell de tolerància comencen els problemes.

En el cas de l’ull, les cèl·lules que pateixen més quan hi ha massa pressió dins l’ull són els nervis que surten de la retina. Mica a mica poden anar danyant-se. Penseu que just sobre la retina hi tenim una cèl·lula nerviosa per cada cèl·lula detectora de llum. Com una pantalla amb milions de píxels i un cable per cada un d’ells.

Doncs en el glaucoma, aquests cables van deixant de funcionar, però primer un, després un altre, una mica més enllà un parell més. Comença per la perifèria i va avançant cap al centre en un procés tant lent que resulta imperceptible. La imatge la seguim veient pràcticament igual. No hi ha una zona fosca sobtadament. El més greu és que, per ara, cada nervi que perdem està perdut per sempre. No tenim manera de restablir-ne el funcionament.

El problema es pot detectar en les revisions que fan els oculistes. Ells poden detectar si l’àrea del camp visual està alterada. I de vegades és una sorpresa pel pacient descobrir que s’estava quedant cec i que no ho havia notat. Aleshores, quan es detecta el glaucoma, el que cal fer és mirar de tornar la pressió intraocular als nivells normals. Hi ha fàrmacs que permeten fer-ho, gotes que es posen als ulls i que ajuden a normalitzar el sistema. Com que l’origen de l’augment de pressió pot ser variat, també el tractament serà diferent per uns casos i altres. De vegades també es pot recórrer a la cirurgia si algú presenta intolerància a algun medicament o en casos particulars.

Hi ha factors que cal tenir en compte. Si un parent ha tingut glaucoma, doncs tenim més possibilitats de desenvolupar-lo nosaltres. Si som de raça negra, també. Amb l’edat també és més freqüent. I finalment, sembla que massa ordinador també pot ser un factor de risc. Però la dada que cal tenir més present és que, si be no podem curar els danys, si que podem impedir que segueixi progressant, de manera que és important anar a l’oculista de tant en tant.

La fi d'un símbol

El seu nom està inevitablement lligat amb imatges de vida salvatge i amb novel·les de Hemingway. El Kilimanjaro, la muntanya africana per excel·lència, és d’una bellesa hipnòtica quan la mires des de la sabana de Kenya. És màgic admirar les neus perpetues cobrint la gran explanada del cim com a fantàstic horitzó per les imatges d’elefants, zebres i nyus que es mouen per la zona d’Amboseli. Si algun dia en teniu ocasió no us ho deixeu perdre.

Però, a més, mireu de fer-ho aviat. Aquest paisatge tant i tant característic sembla que té els dies comptats per causa, com no, de l’escalfament global. Tot i que les geleres del Kilimanjaro no eren desbordants com les alpines o les de l’Himàlaia, porten allà fa, al menys, onze mil anys. El motiu és l’altura de la muntanya. Més de cinc mil metres (de fet, quasi sis mil) que no està gens malament. Més alta que el Mont Blanc.

Que la gelera anava fent-se més i més petita es venia observant fa temps. Comparar les fotos de l'any 1993 amb les del 2000 és espectacular i alhora depriment. Les dades de l’any 1900 indiquen que la zona coberta pel gel era de dotze quilòmetres quadrats. Avui en dia en resten únicament dos. I el ritme de desgel cada vegada és més ràpid. Durant la primera meitat del segle XX retrocedia a ritme d’un 1 % anual. Però últimament ja va a gairebé el 3 % anual. El resultat és que on hi havia geleres eternes, ara hi ha terra erma.

Per desgràcia, aquesta muntanya no és una excepció. Simplement és la més característica d’Àfrica. Però el destí de les masses de gel d’aquell continent segueix un ritme semblant. D’Àfrica i de la resta del planeta.

Potser que aquesta desaparició generi algun canvi en el clima i el comportament de les aigües i la pluja de la regió. En tot cas, sospito que serà de menor intensitat que els induïts per l’acció directa dels humans.

El Kilimanjaro és especial pel seu simbolisme i pel misticisme que l’envolta. A la famosa novel·la “Les neus del Kilimanjaro” Hemingwai comença escrivint:

"El Kilimanjaro és una muntanya coberta de neu de 5.895 metres d'alçada, i diuen que és la més alta d'Àfrica. El seu nom és, en massai, «Ngáje Ngai», «la Casa de Déu». A prop del cim es troba l'esquelet sec i gelat d'un lleopard, i ningú ha pogut explicar mai què estava buscant el lleopard per aquelles altures”.

D’aquest lleopard mai he sabut si va ser real o una simple llegenda, encara que he vist alguna foto que suggereix que si que va existir. De totes maneres més enllà d’un animal mort, ha esdevingut un símbol del misteri d’Àfrica. Que hi feia un lleopard allà dalt? Hi ha moltes coses que no podrem entendre mai i això ens fa sentir més humans. I amb la desaparició de les neus del Kilimanjaro també perdrem part de la màgia que aquest món ens ofereix.

A les geleres del “Kili” li queden menys de vint anys. El compte enrere s’acaba ràpidament i com que tinc seriosos dubtes que podem aturar el rellotge, simplement queda aconsellar que ho visiteu si podeu. Al menys podreu dir que vosaltres les vàreu veure abans que es convertissin en un record d’allò que vàrem tenir i vàrem deixar perdre.

La unió fa la força

Un dels primers problemes que ha de resoldre qualsevol societat, per primitiva que sigui, és trobar la manera d’enganxar dues coses. Per fer eines o qualsevol artefacte mínimament diferent d’un pal o una pedra cal començar a mantenir parts diferents unides d’alguna manera. Podem fer-les encaixar o les podem lligar, però de seguida apareixen maneres d’enganxar-les. Un dels primers indicis de civilització pot ser l'ús dels adhesius. Potser per això, el fet de tallar i enganxar també és una de les primeres tecnologies que els nens aprenen a fer servir a l’escola.

Els primers adhesius van ser fàcils de trobar. Cera, mel, resina,… a la natura es poden trobar diferents materials més o menys enganxosos que poden fer-se servir amb un grau acceptable d’èxit. De seguida, però, es va trobar maneres de millorar el material natural. Un dels més reeixits va ser la cola animal, feta a partir de restes d’animals que es bullien per desfer el material cartilaginós. Amb això es feia una pasta que servia com adhesiu i que avui en dia encara es fabrica. Químicament el que passa és que les proteïnes es desfan i s’allibera el col·lagen en forma d’una pasta gelatinosa. Aquest col·lagen és una proteïna que té forma de llargues fibres i que solidifica al anar unint-se entre elles. De fet, el nom mateix de col·lagen li van donar pel grec kólla i genos (que forma cola).

Això no anava malament, però tampoc eren grans adhesius. A altes temperatures deixen d’unir, amb el temps perden qualitats, tampoc enganxen tant com de vegades voldríem. Per sort, els químics van començar a descobrir productes amb propietats interessants, entre elles la capacitat d’enganxar. El primer pas el va fer un químic alemany, en Fritz Klatte. Ell va descobrir un producte anomenat acetat de polivinil, o PVA, que mentre estava barrejat amb aigua es mantenia líquid, però a mida que l’aigua s’evaporava, les molècules del PVA anaven unint-se entre ells fins formar una massa compacta que servia com adhesiu molt millor que els productes naturals.

Aquest PVA l’hem fet servir moltes vegades, ja des de ben petits. És la cola blanca típica per fer treballs manuals a l’escola. Va molt be, però requereix temps per enganxar. Just el temps necessari perquè l’aigua que conté s’evapori.

Però els químics, a més de ser enginyosos, tenen altre habilitat. La de fracassar en el que buscaven, però trobar coses extremadament útils en l’intent. I això li va passar, dues vegades a Harvi Cooper, que treballava a Kodak intentant trobar la manera de fabricar plàstics transparents. Un dels intents, el metil-2-cianocrilat va resultar emprenyadorament enganxós i ho va deixar córrer igual que molts altres intents no reeixits. Anys després va tornar a topar amb aquesta molècula, però a la segona ja no la va deixar passar. Si enganxava podia servir com adhesiu. I de fet, també és un dels coneguts. Ara be, els adhesius instantanis de cianocrilat (Super Glue) funcionen diferent de com ho fa la cola blanca. En aquest cas cal una reacció química per que es formi el polímer i es generi la xarxa de grans molècules entrelligades que formen l’adhesiu. I la reacció química comença quan hi afegim aigua.

En realitat nosaltres no afegim aigua quan posem super glue per enganxar alguna cosa. Però és que amb la humitat de l’aire ja n’hi ha prou. I no diguem si ho toquem amb els dits. La mica de suor, imperceptible, que podem tenir, desencadena la reacció i fa que els dits quedin enganxats immediatament. Ja us podeu imaginar per quin motiu cal anar amb molt, moltíssim compte, amb aquests adhesius i els ulls.

Amb el temps hem anat trobant moltes maneres de fabricar adhesius que serveixen per unes o altres aplicacions. Fins i tot per fer edificis fem servir ciment, que no deixa de ser un adhesiu per treballar a gran escala. En aquest cas es fa amb agregats minerals, com la grava, o la sorra, però al final la idea és la mateixa. Una reacció química que fa que els components de la barreja, inicialment líquida o pastosa, esdevingui sòlida unint alhora allò que hi estava en contacte.

I un parell de consells. Si voleu separar alguna cosa unida amb cianocrilat podeu fer servir l’acetona de despintar les ungles. També es pot congelar la cosa unida deixant-la al congelador. I és que amb el fred el cianocrilat per capacitat d’enganxar. Els ultrasons també serveixen, però costa més d’aplicar.

Perquè ha plorat?

Perquè ha plorat, perquè ha plorat

Com mai no havia vist plorar

Què m’ha passat, que m’ha passat

Perquè he plorat, perquè he plorat

Per qui no havia de plorar

És en fragment d’una de les cançons més recordades del fantàstic musical “Mar i Cel”. El vaig veure l’any 88, quan la van estrenar i de nou, fa poc quan la van tornar a posar en escena. I segueix emocionant-me com la primera vegada. Potser no deixa de ser una versió de “Romeu i Julieta”, però el cas és que és de les millors i més espectaculars.

En un moment donat, Blanca s’assabenta de la història de Saïd, de com els van fer fora de les seves terres, com van matar la seva mare i va ser expulsat del país. En descobrir una història tant dramàtica no pot contenir el plor, malgrat que sigui pel que fins aleshores considerava el seu enemic.

Però la pregunta no deixa de ser interessant. Perquè plora? Perquè plorem els humans en situacions de gran tensió emocional? Després de tot, això de les llàgrimes és una mica estrany i no sembla tenir cap funció aparent. Malgrat tot, quan arriba la plorera costa molt de retenir. Si ets un nen i has sentit moltes vegades que “els nens no ploren” saps com de difícil és complir aquesta regla social.

Es considera que hi ha diferents tipus de plors. Un, els més simples d’entendre, són els causats per irritació de l’ull. Quan pelem ceba sabem que ens sortiran les llàgrimes. Això és perquè la ceba desprèn productes que són irritants i amb les llàgrimes netegem els ulls i els mantenim protegits. El dolor també ens provoca plors. Però el més difícil d’explicar és l’anomenat plor emocional. El que surt en resposta a situacions intensament estressants i amb gran càrrega emocional.

En això hi ha una clara diferència entre homes i dones. Les dones tenen més facilitat per tenir aquesta mena de plor. I a sobre, aquesta facilitat és molt depenent del moment del cicle menstrual. És freqüent que una noia s’adoni que s’apropa el moment de tenir la regla simplement per les ganes de plorar que té en resposta a coses que normalment no l’afectarien.

Això suggereix que les hormones tenen alguna funció en aquesta mena de plor. I un investigador es va dedicar a comparar la composició de llàgrimes generades en diferents situacions. Grups de voluntaris van ser sotmesos a pelar cebes per una banda, o a veure pel·lícules lacrimògenes per una altra. Quan queien les llàgrimes, les recollien i les congelaven per analitzar-les després. Així podien comparar de la mateixa persona com eren unes i altres llàgrimes.

I eren diferents. Totes tenen una alta concentració de sals, i sorprenentment de manganès. Un compost que encara no sabem que hi fa allà. Però la diferencia era en les proteïnes. Les llàgrimes emocionals en tenien força més. L’interessant és que entre aquestes proteïnes hi ha bastants hormones relacionades amb l’estrès, com ara la corticotropina, la prolactina, o l’encefalina.

Això ha portat a proposar una teoria que, al menys, té sentit. Les llàgrimes serien una manera que tenim per eliminar l’excés d’hormones que generem en situacions d’intensa emoció. Hormones associades a l’estrès van be quan toca lluitar o fugir, però fan nosa en altres situacions. Les llàgrimes serien una manera de treure-les ràpidament de la circulació. Una funció semblant a la de l'orina o la suor, però enfocada a tornar l’organisme a un equilibri hormonal, i en conseqüència, emocional, ja que les hormones afecten molt les emocions.

Aparentment, algunes hormones marcarien el nivell d’alarma per començar a generar les llàgrimes. Això explicaria que les dones presentin amb més freqüència aquesta mena de plor. I sobretot en determinats moments del cicle.

I també explica com de be et sents després d’una bona plorera. Simplement has eliminat allò que et feia sentir angoixat i estressat. No és exactament un fet psicològic sinó purament fisiològic. Les neurones deixen d’estar banyades en hormones, perquè les llàgrimes han ajudat a fer net.

Per tant, la resposta a Blanca i Saïd podria ser que ha plorat per eliminar les hormones de l’estrès. Però no se si aquesta explicació els hauria servit de gaire. Sovint és millor oblidar la fisiologia i deixar-se anar amb una bona i reparadora plorera.

Onades, estadis i neurones

Un espectacle d’allò més divertit de veure (i participar) són les onades que fa el públic als estadis a base de posar-se dempeus i aixecar els braços. Primer ho fan uns, tot seguit ho fan els del costat, després els següents i així l’onada va avançant. Si ets a l’estadi simplement has d’esperar que arribi i posar-te dempeus, cridant i movent els braços. Ningú és mou de lloc, però l’onada es desplaça.

Doncs el cas és que els nostres pensaments, les nostres percepcions, funcionen gairebé de la mateixa manera. Al llarg de les neurones, les cèl·lules del sistema nerviós, els impulsos es desplacen igual que les onades dels estadis de futbol.

Hi ha un parell de petites diferències. La primera és que el procés no passa a les grades de l’estadi sinó a la membrana de la neurona. I l’altre és que enlloc de persones posant-se dempeus el que hi ha són unes proteïnes en forma de porta que s’obren i es tanquen.

Una neurona que estigui tranquil·la sense fer gaire res té una característica curiosa. A la part de fora de la cèl·lula hi ha molt més sodi que no pas a dins. I al revés, a la part de dins hi ha molt més potassi que no pas a fora. Això sembla una ximpleria, perquè ja sabem que a dins de la cèl·lula les coses són diferents de fora, però en aquest cas el resultat és que a fora hi ha una certa càrrega elèctrica positiva i a dins és més aviat negativa. Tècnicament es diu que hi ha una “diferència de potencial”. El motiu és que els ions sodi tenen càrrega positiva.

Doncs quan comença l’impuls nerviós el que passa és que unes proteïnes que actuen com si fossin una finestra o una porta especial per al sodi, s’obren i permeten l’entrada d’aquests ions dins la cèl·lula. Com que n’hi havia més a fora que a dins, tenen tendència a igualar les concentracions i n’entra un grapat. Això canvia la distribució de les càrregues elèctriques i la membrana queda despolaritzada. Però aquesta mateixa despolarització fa que la porta pel sodi es tanqui i s'obri una altra porta per al potassi, que començarà a sortir de l’interior de la cèl·lula. Com que el potassi també té càrrega positiva, el resultat és que es recupera el potencial que teníem al principi. Tot això en pocs milisegons.

I quan tot això passa en un indret de la neurona, el que fa és provocar que passi a la zona del costat. La despolarització i repolarització fa que s’obrin els canals de sodi més propers, que despolaritzaran aquella zona. Un fet que farà que una mica més enllà s’obrin més canals, que despolaritzaran una altra zona i així anar fent. Igual que l’onada dels estadis, per la membrana de la neurona es desplaça una onada de despolarització–repolarització. D’aquesta manera, un senyal que arriba a un extrem de la neurona pot sortir per l’altra banda, enviant un senyal a les neurones del costat.

El sistema és la base del funcionament de les neurones i alguns anestèsics locals funcionen simplement a base de bloquejar aquests canals de sodi i potassi. Quan això passa, els ions no es poden moure, la membrana cel·lular no es despolaritza i l’impuls nerviós desapareix.

Moltes neurones han sofisticat aquest sistema per anar més de pressa i al final l’impuls nerviós pot avançar saltant al llarg de la neurona a una velocitat de 120 metres per segon. Aquest detall fa empipar molt als que en un moment d’inspiració poètica afirmen que amb el pensament poden anar instantàniament a qualsevol indret. Quan diuen això jo els recordo que no és instantani, que només van a 120 m/s ja que aquesta és la velocitat dels impulsos nerviosos i, per tant, dels pensaments. Normalment en aquest punt m’engeguen a fer punyetes i reconec que no els ho puc retreure. (Però és que tampoc em puc resistir).

En tot cas resulta desconcertant quan t’adones que allò que pensem, el que veiem, escoltem, sentim, experimentem... tota la nostra vida interior, es fonamenta bàsicament en una onada de ions sodi i potassi que van movent-se d’una banda a l’altre de la membrana de les nostres neurones.

Elegància i tortura

Diuen que “per lluir s’ha de patir”, de manera que, quan toca, ens disposem a patir estoicament amb la sana esperança de lluir ni que una mica. Cal dir que en aquest aspecte, els homes ho tenim més fàcil que les dones. De fet, molt més fàcil, ja que no s’espera que ens sotmetem als maltractament que elles han d’aguantar en nom de la moda, l’estètica, la bellesa i el lluir en general. I d’entre tots els elements de tortura inventats, uns dels que s’emporten el primer premi són les sabates amb talons.

L’altre dia l’Alepsi en parlava i em va despertar la curiositat sobre la manera en que els talons afecten el cos en general. I la veritat és que tot el que trobes sembla un manual de patologies variades de l’esquelet i el sistema muscular, alteracions nervioses o malformacions òssies.

Tot això no és perquè si. El fet de portar sabates amb tacons eleva el cos i modifica el punt d’equilibri. En general, la línia vertical definida per les cames i la columna vertebral passa a agafar una lleugera forma de S. Els genolls s’han de flexionar lleugerament, les cames s’estilitzen i semblen més llargues i el cul es desplaça cap enrera. Tot plegat fa que es reforci la forma en que el cos de la dona es considera més atractiu. Al menys en la nostra societat.

I la veritat és que si. Que funciona. Que la gran majoria d’homes trobem més atractiva una dona amb tacons simplement per la postura que adopta el cos. Una opinió que moltes dones també comparteixen.

Però tot té un preu. Els genolls han de fer més força per mantenir l’equilibri i ho han de fer tota l’estona. Una cosa és aguantar un pes de manera vertical i una altra és fer-ho amb un lleuger grau d’inclinació. Per petita que sigui la desviació de la vertical cal una força important per compensar-ho. I això genera una sobrecàrrega notable en aquesta articulació que, si es manté durant molts anys, pot acabar causant artrosi del genoll.

Els músculs de darrera de la cama, els bessons, també han de treballar. Passen molt temps en contracció, i amb aquest esforç el que passa és que el tendó d’Aquil·les, que uneix el múscul a l’ós, experimenta una contracció de llarga durada que acaba per causar dolor i fins i tot de vegades una certa inflamació. A sobre, amb el temps pot quedar "fixat" en estat contret i aleshores es pot arribar a fer difícil caminar sense portar talons.

Com que el pes no es reparteix per tot el peu sinó que es concentra a la part del davant, molts dels efectes es noten per aquí. Per exemple una lesió dels nervis anomenada “neuroma de Morton”. Aquesta inflamació, força dolorosa, és causada per la compressió dels dits del peu que esclafa els nervis que hi passen per entremig.

En realitat els dits pateixen tota mena d’efectes, des de l’ull de poll fins a deformacions que es mantenen fins i tot anant sense sabates. Però altres parts del cos també queden afectades. Fins i tot la columna vertebral pot experimentar un desgast anormal de les vèrtebres, de nou causat per l’esforç que cal fer en mantenir el cos en una posició diferent de la de l’equilibri natural.

A sobre, s’ha vist que els efectes en forma de dolor als peus poden seguir experimentant-se força temps després d’haver portat tacons durant una certa temporada.

Naturalment, tot això passa quan les sabates habituals són amb tacons alts. La qüestió és la de sempre: evitar l’abús. De vegades cal patir per lluir, però això caldria no fer-ho cada dia.

Innegablement, l’elegància i l’atractiu que es pot aconseguir amb uns talons ben portats pot resultar, de vegades, aclaparadorament espectacular. Un efecte que, no cal dir-ho, les noies sabeu prou be com fer servir.

I nosaltres, encantats!