Notícies de la NASA

Sembla que la NASA està en un període de gran activitat. O, si més no, el seu departament de promoció deu fer hores extres. Dues noticies estan a punt d’ocupar el seu racó a les notícies. Una de prevista i una incògnita.

La prevista és que ja s’està preparant l’arribada a Mart d’una nova missió. La Mars Phoenix Lander arribarà el proper dia 25. Si tot va bé, aviat tindrem un altre robot a la superfície de Mart. Aquest no anirà movent-se com els que ja hi ha, l’Spirit i l’Opportunity, sinó que restarà fix en un indret proper al Pol nord marcià. Un giny molt més semblant a les velles i entranyables missions Víking.

La idea és situar-lo prop d’on hi ha gel per anar analitzant com canvia la composició de la superfície a mida que passa el temps. Es podria esperar que si allà hi ha vida microbiana, durant el desglaç hauria de mostrar-se més activa i es podrien seguir canvis deguts a l’activitat bacteriana.

En tot cas, ha de servir per comprendre millor les condicions climàtiques d’aquella part del planeta, molt més influenciades per la presència de l’aigua en forma de gel.

I la segona notícia de la NASA (gràcies Jacme per l’avís)... doncs la veritat és que encara no se de que es tracta. Han anunciat que avui, a les cinc de la tarda hora d’aquí, donaran una roda de premsa en la que “s’anunciarà el descobriment d’un objecte a la nostra galàxia que els astrònoms han estat buscant durant més de cinquanta anys”.... ?????

De quin objecte parlen? La veritat és que a altres blogs fins i tot han muntat una porra per veure qui endevina de que es tracta. Tampoc hi ha tantes possibilitats. Potser un nou planeta al sistema solar? Potser Nemesi, la hipotètica estrella que hi ha qui creu que acompanya al nostre Sol? Un senyal extraterrestre? (mmm això seria massa). Un planeta realment tipus Terra, amb aigua líquida a la superfície, orbitant un altre Sol?

No crec que sigui el Monstre Volador d’Espagueti, però mai se sap.

La resposta d’aquí a unes hores. Amb una mica de sort serà prou important perquè en parlin a les notícies. Ja és mala sort, perquè avui marxo de viatge i estaré uns dies fora. Quan torni, potser ho comentarem.

Una invasió de vida.

A mitjans de novembre del 1963, a uns vuitanta quilòmetres al sud d’Islàndia, va néixer una illa. Un volcà submarí va entrar en erupció i a mida que la lava i les cendres s’anaven acumulant va començar a sobresortir de sota el mar. L’espectacle de la lluita entre l’aigua i el foc va durar fins al 1965 i quan l’erupció va acabar definitivament l’illa mesurava 2,5 quilòmetres quadrats.

I aleshores va iniciar-se una mena d’experiment natural que els biòlegs han anat seguint amb entusiasme fins ara.

L’illa la van batejar amb el nom de Surtsey, en honor a Surtr, el líder dels gegants de foc de la mitologia nòrdica. Inicialment era, simplement, un tros de terreny completament erm batut per les onades gèlides de l’Atlàntic nord. I aquesta era la gràcia. Grups de científics van començar a vigilar quan i de quina manera començava ser colonitzada per espècies vives. De fet, el primer organisme va arribar al maig del 1964, abans i tot que l’erupció acabés del tot. No va ser una cosa gloriosa. Es tractava d’una mosca. Era previsible que els primers a colonitzadors fossin insectes voladors arrossegats per vents favorables des d’altres illes més o menys llunyanes. Però amb els primers insectes també començaven a arribar microorganismes, imprescindibles per establir un sistema biològic.

També van començar a arribar a les costes de Surtsey diferents llavors de vegetals portades per les onades. Les primeres les van recollir i les van fer germinar en el laboratori. Allò indicava que podien resistir la travessa des de terra ferma o altres illes fins el nou territori pendent de colonitzar. Hi havia llavors, però encara no hi havia plantes. El problema era que el terreny era bàsicament lava solidificada. No hi havia terra, no hi havia nutrients, l’aigua no es retenia gairebé gens. Un indret encara molt inhòspit.

Però les coses no van trigar a accelerar-se. Van seguir arribant insectes, que en morir oferien aliment a altres paràsits i sobretot a bacteris. Els ocells podien passar per l’illa, però no s’hi quedaven ja que per ells no hi havia res d’interessant. De totes maneres, ocasionalment algun ocell hi moria i allò era un banquet pels insectes necròfags i per més microorganismes. Tot plegat feia que es bastissin les primeres, encara rudimentàries, cadenes alimentàries.

Va ser l’estiu del 1965 quan es va observar la primera planta, un rave de mar àrtic (Cakile arctica). L’any següent ja tenia alguna companya d’altres espècies (Leymus arenarius) i al 1967 va obrir-se la primera flor. Un fet al que no hi parem gaire atenció, allà va ser un fet excepcional.

Anys després van aparèixer molses i líquens, que van trigar més a arribar però que van ocupar més extensió de terreny.

Pel que fa als vertebrats, naturalment la clau van ser els ocells. Al 1970 es van establir les primeres parelles a niar, dos somorgollaires alablancs (Cepphus grylle) i un Fulmar (Fulmarus glacialis). Això tenia una importància extraordinària perquè amb els excrements dels ocells, el terra començava a gaudir d’una fantàstica fertilització. De manera que les plantes de seguida van poder colonitzar molt més terreny, sobtadament menys àrid.

Actualment ja hi ha matolls, molts líquens i s’han vist una seixantena d’espècies vegetals diferents, de les quals unes trenta han aconseguit establir-se. Els primers insectes arribaven portats pel vent gràcies a les ales, o fins i tot alguna aranya penjant de la teranyina com si fos un paracaigudes, però amb l’arribada dels ocells es va accelerar l’arribada d’invertebrats. Ja s’hi han vist cucs, cargols, escarabats, i tota mena de bitxos alats. De fet, s’han comptabilitzat unes tres-centes espècies d’invertebrats, dels quals la meitat semblen haver-se instal·lat definitivament.

L’únic problema és que l’illa va perdent terreny per l’erosió causada pel mar. En ser volcànica va tenir una aparició espectacular, però des d’aleshores no ha fet més que recular. Poc a poc anirà desapareixent, però això encara va per llarg. Podrem seguir observant com la vida colonitza nous territoris i com es formen les xarxes que relacionen les diferents espècies encara durant molts anys.

Monotremes ovípars, òvul meroblàstic

Mica a mica, es va aconseguint seqüenciar el genoma de diferents espècies i a un ritme cada vegada més ràpid. Ja coneixem la seqüència d’ADN dels humans, els ratolins, les rates, gallines, fongs, paràsits... I el nou ésser viu incorporat a la llista és un dels més estranys que hi ha. L’ornitorinc.

La història de l’ornitorinc (Ornithorhynchus anatinus) està unida a un telegrama que va enviar en W.H. Caldwell a una reunió de l'Associació Britànica de Montreal. El missatge deia simplement quatre paraules: “Monotremes ovípars, òvul meroblàstic”. Unes paraules que van trencar bona part dels esquemes dels naturalistes del segle XIX.

Els monotremes són un grup de mamífers australians que inclou únicament el propi ornitorinc i l’equidna, un animal igualment enigmàtic. Que l’anomenés ovípar volia dir simplement que ponien ous, a diferència de la resta de mamífers que són vivípars. I que els òvuls siguin meroblàstics es refereix a la manera que tenen d’anar dividint-se. En el cas dels mamífers, els òvuls fecundats es van dividint per la meitat per anar generant mes cèl·lules. Aquests es diuen holoblàstics. Però els òvuls dels rèptils i les aus tenen molt material de reserva, el vitel, de manera que les divisions tenen lloc únicament en un extrem de l’òvul i s’anomenen meroblàstics.

De manera que el que deia el telegrama era que l’ornitorinc és com un mamífer més o menys curiós, però amb un aparell reproductor típic dels ocells o dels rèptils. Una cosa molt difícil de pair aleshores i que encara sorprèn a molts quan descobreixen aquests curiosos animals.

A sobre, les extremitats palmípedes i el morro en una forma que recorda el bec d’un ànec fan que sembli una barreja de diferents animals. Per això hi ha l’acudit que l’ornitorinc el va fer Deu l’últim dia de la creació amb peces que li sobraven d’altres espècies. I també per això, quan va arribar a Europa el primer exemplar dissecat, al museu d’Història natural de Londres, el primer que va fer en George Shaw va ser agafar unes tisores i mirar de separar el bec. Simplement estava convençut que l’estaven intentant enganyar, com ja havia passat altres vegades, amb un animal ”fabricat” per taxidermistes xinesos.

Però tot plegat és simplement per la manera cartesiana de pensar que tenim els humans. Ens agrada classificar les coses en categories ben definides, i quan algun animal no encaixa en els esquemes que ens hem inventat parlem d’animal fet a peces o de curiositat de la natura.

Però l’ornitorinc és un animal perfectament adaptat al seu medi. El morro que té ens recorda al d’un ànec, però una mirada més atenta mostra que són ben diferents. En l’ornitorinc la pell del morro està plena de receptors que detecten camps elèctrics i que fa servir per localitzar els petits artròpodes que li serveixen d’aliment quan està nedant sota l’aigua. És un sistema tan sensible que, en realitat quan es submergeix ho fa amb els ulls tancats i s’orienta simplement amb els sensors del morro.

També té un bon sistema de defensa. Un esperó al genoll que conté un dels verins més potents que es coneixen. Suficient per matar un animal de la mida d’un gos. I els peus amb membranes entre els dits són una perfecta adaptació a l’estil de vida que porta, habitualment nedant pels rius australians a la busca de menjar.

Però com que atribuïm un caràcter més primitiu als rèptils, un mamífer que tingui característiques reptilianes com ara la de pondre ous, ens sembla que ha de ser un animal primitiu, poc evolucionat, una relíquia del passat. És poc freqüent veure l’ornitorinc com el que és: un organisme molt ben adaptat, perfectament evolucionat i que, simplement ha agafat unes estratègies diferents de les de la majoria dels mamífers.

En realitat l’ornitorinc no és un animal tan estrany. Simplement ens costa a nosaltres fer-lo encaixar dins els nostres esquemes mentals. Però a ells els va molt bé amb la seva manera de ser i segurament se'n riurien dels nostres esquemes.

Dormir, roncar, despertar...

Una de les primeres coses que aprens amb els escacs és que un peó et pot fer escac i mat. I és que realment no hi ha enemic petit. Doncs aquest coneixement s’aplica, i molt, a la salut. Hi ha coses que no semblen greus, però que poden ser causa de problemes importants. I una que de vegades no es valora prou és el roncar quan es dorm. Tots sabem que roncar és una llauna sobretot pels companys de llit, però és que roncar pot ser indicatiu d’una esperança de vida considerablement més curta.

Això és perquè dormir és molt important, però la qualitat del son és la clau d’aquesta importància. Podem dormir divuit hores seguides, però si el son no ha sigut de bona qualitat ens servirà de molt poc. I un dels principals problemes associats i en el que el roncar hi està implicat és el que es coneix com apnees nocturnes.

Si heu dormit amb algú que li passa sabreu que és molt angoixant. Algú està dormint, normalment roncant intensament, i de cop la respiració s’atura. Durant una estona, no hi ha roncs, no hi ha cap soroll ni cap moviment i finalment fa una gran inspiració i torna a respirar i a roncar. Aquests segons, de vegades quasi minuts, sense respirar és el que es coneix com apnea.

Doncs resulta que les persones a les que els passa això tenen menor esperança de vida sobretot perquè tenen moltes més probabilitats de patir un accident. La causa és que durant el dia s’adormiran amb molta facilitat, els seus reflexos estaran lents, el seu nivell intel·lectual estarà lluny del nivell òptim i la seva qualitat de vida estarà francament disminuïda.

I tot això és per la manera de dormir. Dormir és un procés prou complex, amb diferents fases i graus de son. Des del son profund fins a les fases REM en que somniem i ens podem despertar amb una certa facilitat. Encara coneixem molt poc els mecanismes implicats en el son, però està clar que resulta imprescindible per al correcte funcionament del cervell. I cal que durant la nit el nostre cervell passi per totes les etapes del son en un període que dura entre una i dues hores, i no només una, sinó unes quantes vegades.

Però les persones que fan apnees deixen de respirar, i això és una mala notícia per les cèl·lules de l’organisme, que es veuen privades de l’aport d’oxigen. Quan aquesta baixada arriba a nivells importants passen dues coses. La primera és que ens despertem i la segona és que els pulmons fan un esforç notable per tornar a respirar. Cal fer aquest esforç perquè el més habitual és que la musculatura del coll no tingui prou força com per mantenir el pas de l’aire obert. Com quan agafem una canya per beure un refresc i xuclem mentre tapem un extrem, el tub es col·lapsa. Primer es va tapant i destapant a mida que l’aire passa, fent que la gola vibri i generi el típic soroll del ronc. Doncs quan el col·lapse és total cal fer un esforç d’aspiració molt important per tornar a obrir el pas.

Però la clau és que la persona es desperta. Normalment es torna a dormir immediatament, de manera que l’endemà no recorda haver-se despertat. Simplement segueix tenint son. I això és perquè no ha arribat a completar el cicle del dormir.

I no penseu que és esporàdic. Aquest cicle dormir – apnea – despertar – tornar a dormir pot passar moltes vegades cada hora. Hi ha qui es desperta dotzenes de vegades cada nit sense ser-ne conscient.

Però és clar, són persones que sempre van adormides, que els costa concentrar-se, que estan crònicament cansades. Persones que tenen accidents de cotxe o laborals amb una freqüència molt superior a la normal. I a més, també hi ha altres problemes associats menys coneguts. Alteracions circulatòries, hipertensió, inflamació crònica...

Ep! Tampoc és que a totes les persones que ronquen els passi això, però roncar és el primer pas cap a les apnees de la son. De manera que cal vigilar. No és únicament un problema d’emprenyar al company de llit (que també) sinó un possible problema de salut. I el que dèiem, cal malfiar de les coses aparentment sense importància, que mai se sap...

El primer tractat de medicina

Una de les grans virtuts d’internet són els hipervincles. Amb un simple moviment de dit pots accedir exactament a la font d’informació que t’interessa. En molts articles escrits hi ha una secció de bibliografia al final dels articles, però és una feinada anar a cercar aquella informació i moltes vegades ho deixes córrer.

De totes maneres, aquestes llistes de referències bibliogràfiques resulten imprescindibles en qualsevol article científic. Un no comença els experiments sense més, sinó que es basa en dades publicades per altres investigadors, en estudis més antics i en teories conegudes o discutides. I sempre cal especificar quines són les teves fonts d’informació.

El cas és que mirar la bibliografia dels articles científics acostuma a ser poc interessant i més aviat previsible. Acostumen a ser treballs recents molt semblants al teu. No solen ser gaire antics per evitar treballar sobre dades antiquades. I cinc anys en ciència ja és força antic. Però de vegades hi ha alguna curiositat. Jo una vegada vaig posar una referència de l'any 1901, però vaig ser superat en un treball d’un company que va incloure una referència de fa... tres mil cinc-cents anys!

Es tracta d’un papir egipci datat l’any 1505 abans de Crist, conegut com el Papir d’Ebers i que probablement deu ser el text mèdic més antic que es coneix. El nom és per en Georg Ebers, l’egiptòleg alemany que el va comprar i traduir. I segurament va ser una feinada, perquè es tracta d’un dels textos egipcis més extensos que ens han arribat.

Quan parlem de papirs pensem en un full guarnit com el que els turistes compren quan van a Egipte. Però el Papir d’Ebers és una mica més gran. Mesura més de vint metres de llarg i trenta centímetres d’alt, i el fet que estigui en perfectes condicions és un bon indicador de com de resistents poden arribar a ser aquests papirs.

El text està escrit en columnes com si fossin pàgines. N’hi ha cent vuit i està dividit en seccions relacionades amb l’art de curar. Primer parla de les invocacions als Deus, però de seguida passa a descriure malalties dels òrgans interns, tractament per malalties de la pell, dels ulls, de les extremitats, de les dones, del cor i acaba parlant de cirurgia.

Gràcies a aquest i altres papirs similars, ara coneixem molt millor la pràctica de la medicina en l’antiguitat. I si bé les oracions i pregàries als Deus resulten curioses i ens fan somriure, alguns dels tractaments es pot identificar la base empírica que hi havia al seu darrera. Entre els molts ingredients, de vegades estranys, sovint fastigosos i alguns de desconeguts, podem reconèixer plantes o elements que contenen els principis actius que fem servir actualment a l’hora de dissenyar fàrmacs.

Per exemple, encara avui es fa servir compostos amb zinc per tractar afeccions de la pell. I quan mirem les receptes del papir veiem que apareixen compostos rics en aquest element. Ells no sabien per quin motiu funcionava i ho atribuïen a les oracions que el mateix papir especifica que cal recitar, però el cas és que molts dels tractaments havien de ser relativament efectius.

Feien servir mel com antisèptic, teranyines com antibiòtic, llet de diferents animals, però també femta, vísceres o argila. També aconsella sobre com fer servir la saba del cascall, que conté morfina i que, junt amb excrements de mosca assegura que pot fer dormir als nens que ploren per la nit. I la cervesa es fa servir molt com vehicle per preparar les medicines. En una època en la que les condicions sanitàries de l’aigua eren ignorades, la cervesa era un sistema molt més segur per prendre les medicines.

I mirant receptes n’he trobat una que m’interessa! Un remei per la calvície! Grassa de lleó: 1 part, Grassa d’hipopòtam: 1 part, Grassa de cocodril: 1 part, grassa de gat: 1 part, Grassa de serp: 1 part, Grassa d’íbex: 1 part. Es prepara formant una massa homogènia que s’escampa pel cap.

...Ben mirat, crec que ho deixaré córrer.

Distàncies i pulsacions

L’Univers és un indret estrany, però en ocasions ha sigut generós amb els astrònoms i els ha fet algun regal impagable. Ara ja coneixem moltes coses de l’espai, però durant molts segles, els estels eren simples puntets de llum que brillaven allà dalt i pels que no hi havia cap explicació. Aparentment semblaven guspires de llum situades en una gran i inabastable cúpula que cobria el cel. Tant segurs estaven que allò havia de ser una superfície sòlida que la mateixa paraula firmament deriva de “ferm”.

Però a mida que l’astronomia creixia com a ciència la visió va anar canviant. Es va comprendre que aquells puntets eren Sols com el nostre i amb l’ajut de medis cada vegada més potents es va descobrir que totes les estrelles que veiem a ull nu formen part de la nostra galàxia, però que també hi ha altres galàxies increïblement llunyanes. Tan grans eren les distàncies que es consideraven “universos illa”. Com si cada galàxia fos un univers en si mateix.

Poc a poc es van anar coneixent millor les estrelles, la seva vida, els seus orígens i la llum que emetien. Però un problema resultava empipador. Si mirem dues estrelles i una es veu més brillant que l’altre, no podem saber si és perquè realment brilla més o simplement és perquè està situada més a prop. I és que no hi havia manera de calcular les distàncies entre estrelles. No cal dir ja les de les galàxies.

Però aquí és on l’Univers va ser generós i va crear unes estrelles que serveixen com a marcadors de distàncies. Uns estels que durant molt temps es consideraven una curiositat i prou. Les variables cefeides.

El nom és per Delta Cephei, (estrella delta de la constel·lació de Cefeu) una de les primeres que es va descriure. Resulta que si observem aquesta estrella atentament, notarem que la seva brillantor aparent va variant de manera cíclica. El canvi és prou important com per notar-ho a simple vista, de magnitud 3,5 fins a 4,3. I el ritme és molt exacte. Arriba al màxim cada cinc dies, vuit hores, quaranta set minuts i trenta-dos segons. Després es van descobrir estels semblants, cada un amb el seu ritme i canvi de lluminositat particulars. Com que la llum variava i com que la primera va ser Delta Cephei, es van conèixer amb el nom de variables cefeides.

Però a principis del segle XX, una astrònoma, l’Henrietta Leavitt va mirar amb més detall les variables cefeides d’una petita galàxia companya de la Via Làctia, el Núvol de Magallanes. I aleshores va notar un fet molt curiós. Hi havia una correlació fantàstica entre la brillantor aparent de cada cefeida i el ritme al que aquesta oscil·lava. Com més brillant era l'estrella, més de pressa variava la lluminositat.

La gràcia era que encara que de les estrelles de la nostra galàxia no en coneixem les distàncies, les de la galàxia veïna podem considerar que totes estan igual de lluny. Igual que puc dir que tots els habitants de Tòquio estan pràcticament a la mateixa distancia de casa meva, cosa que no puc fer amb els habitants de Barcelona. La gràcia és que Tòquio és tan lluny que un quilòmetre de més o de menys no té importància.

Doncs l’Henrietta Leavitt es va adonar que havia trobat una manera de calcular les distàncies de les cefeides. Si mirem dues cefeides que tinguin el mateix ritme sabrem que brillen igual, de manera que si una ens sembla més brillant això vol dir que està més propera. I el que és més, podem saber exactament quantes vegades més propera. Aquelles estrelles polsants havien passat a ser marcadors de distàncies. De manera que els astrònoms van girar els ulls de nou a la nostra galàxia, van analitzar les cefeides que hi havia i van poder fer un mapa de distàncies relatives. Ja només calia conèixer la distància d'una d'elles i podríem calcular tota la resta.

No va ser fins principis del segle XX que en Harlow Shapley va poder estimar la distància absoluta d’alguna cefeida. Aleshores i com que ja en coneixia les distàncies relatives va poder fer la primera mesura de la mida de la galàxia i les distàncies d’altres galàxies llunyanes. Cal dir que les seves dades no van ser massa correctes i va sobreestimar molt la mida de la Via làctia. Semblava que ens trobàvem dins la galàxia més gran de l’Univers, però simplement passava que les seves dades no eren prou exactes.

Amb el temps, els errors es van anar identificant i corregint. I ara, gràcies a les pulsacions rítmiques d’unes estrelles escampades aquí i allà, hem pogut mesurar les distàncies estel·lars.

Noves oportunitats, nous problemes

Amb el descobriment del Nou Món, el vell continent va descobrir noves fonts d’aliments. Ara ens sembla difícil d’imaginar les dietes medievals perquè estem completament acostumats als tomàquets, les patates, la xocolata o el blat de moro, uns aliments desconeguts abans del viatge de Colom. Però com que tot té dues cares, amb els nous aliments van arribar també nous problemes. I algun va resultar particularment desconcertant durant molt de temps.

Amb el descobriment d’Amèrica, de seguida es va exportar el blat de moro arreu. Aquelles panotxes daurades donaven un nou cereal que va tenir un èxit fulminant. Altres aliments, com la patata, resultaven estranys pels costums europeus i la seva implantació va requerir una mica més de temps. Però els cereals són cereals i a pagès i a la cuina sabien que fer-ne amb ells. Moldre els grans, fer-ne farina, pasta i cuinar-los, no requeria noves tècniques sinó simplement adaptar les que ja es coneixien. I a sobre, el rendiment dels conreus era superior als cereals ja coneguts. Que més es podia demanar?

El cas és que ben aviat es va notar un fenomen curiós. Allà on s’implantava el blat de moro acostumava a aparèixer una nova malaltia desconeguda fins aquell moment. Es caracteritzava per alteracions gastrointestinals, afectació de la pell i finalment problemes nerviosos. Hi ha qui parla de la malaltia de les tres “d” ja que els símptomes eren diarrea, dermatitis i demència, encara que en anglès són les quatre “d” per dermatitis, diarrhea, dementia and death.

La primera descripció va fer-se al 1735, per un metge espanyol, Gaspar Casal, que la va anomenar el mal de la rosa. Però el nom que va acabar per imposar-se el va proposar un metge de Milà, anomenat Francesco Frapolli, que al 1771 la va anomenar pelle agra degut a les afeccions cutànies que la caracteritzaven. D’aquí el nom actual de pel·lagra.

La malaltia semblava íntimament lligada amb el blat de moro, però com que afectava regions senceres es va pensar en un fenomen infecciós. Ara ja sabem que les infeccions les causen microorganismes, però aleshores no es disposava d’aquest coneixement. Una malaltia infecciosa era simplement la que passava d’un organisme a un altre i per tant podria ser que el blat de moro fos infecciós. Fins i tot es va pensar en una forma de lepra provinent d’Amèrica. El problema era que els habitants de les amèriques no patien aquelles afeccions. Potser disposaven d’una immunitat natural?

Però un altre detall resultava interessant. Als hospitals i els asils on morien els afectats de pel·lagra, el personal que els atenia, difícilment contreia la malaltia. Això ho va notar en Joseph Goldberger, un metge d’origen hongarès que havia emigrat a Amèrica al 1883. Com que una de les diferències entre els malalts i el personal sanitari era l’alimentació més equilibrada en aquests darrers, ell va ser el primer de proposar que es tractava d’una malaltia alimentària. El problema era que tothom estava convençut de l’origen infecciós de la malaltia, i lluitar contra les idees establertes sempre resulta molt difícil.

De totes maneres, mica a mica va poder anar demostrant que introduir dietes variades era la millor manera de combatre la pel·lagra. Però els metges encara van estar desconcertats un temps. Podia ser que el blat de moro contingués algun producte tòxic que causava la pel·lagra, o bé, que li faltés un factor que prevenia la malaltia.

Finalment aquesta va ser la resposta. Ara ja sabem que una dieta centrada en el blat de moro porta a una deficiència en niacina, la vitamina B3. En realitat la clau és un aminoàcid, el triptòfan, a partir del qual podem sintetitzar la vitamina. El que no podem sintetitzar és el triptòfan, que cal ingerir-lo en la dieta.

Les antigues poblacions americanes no patien pel·lagra, no per cap immunitat, sinó per la manera de cuinar el blat de moro. Abans de cuinar-lo el tenien una nit en aigua amb calç. Això feia que el gra alliberés el poc triptòfan i niacina que conté, de manera que el nostre budell el pogués absorbir. Com que els europeus no feien aquest pas, el triptòfan no s’absorbia i apareixia la malaltia.

I és que sempre s’ha de tenir en compte el valor de l’experiència. Però, és clar, els orgullosos conquistadors europeus no creien que els indígenes americans els haguessin d’ensenyar gaire coses.