dimecres, de febrer 28, 2007

Càncer

Hi ha paraules que porten associat implícitament tot un món d'implicacions, associacions i, sovint, malentesos, i una de les més representatives és la paraula “càncer”. No pot ser d’altra manera, ja que els humans portem lluitant contra el càncer des de fa gairebé un segle i això ha enfortit molt l’associació del càncer amb la mort. Objectivament és comprensible ja que el càncer és la segona causa de mort desprès de les malalties cardiovasculars (al mon occidental s’entén), però aquest fet amaga els enormes avenços que s’han fet en les darreres dècades en la lluita contra aquest formidable enemic.

De fet, el càncer és una de les fronteres de la medicina tant sols des de fa un segle, simplement perquè abans no hi havia ocasió de desenvolupar un càncer. Les malalties infeccioses s’encarregaven dels humans amb molta més eficàcia. Però a mida que l’esperança de vida s’allarga, la probabilitat de patir un càncer creix. Si poguéssim viure cent cinquanta anys, tots acabaríem afectats per un o altre tipus de càncer.

Però dir càncer sense més és dir molt poc. Com si parléssim d’infecció sense especificar si és un refredat o un brot de pesta bubònica. Hi ha molts tipus de càncer i amb característiques molt diferents.

Naturalment tots tenen en comú el fet que algunes cèl·lules del nostre cos comencen a proliferar quan no tindrien que fer-ho. A més, perden alguns dels trets que les caracteritzen. Això vol dir que podem agafar una cèl·lula del pulmó i la podem identificar clarament. És diferent d’una cèl·lula del fetge o d’una cèl·lula de la sang. Unes són llargues altres són gruixudes, unes fan unes proteïnes, altres fan mocs. Però quan es torna cancerosa, queda desdibuixada. Ja no és tant allargada, ni fa les proteïnes que feia, ni te l’aspecte que tenia. Tècnicament es diu que està desdiferenciada.

Si pensem que provenim tots d’un simple òvul fecundat ens adonem de quantes coses han passat a mida que ens desenvolupàvem. Comencem sent un grup de cèl·lules aproximadament iguals i sense característiques especials, però mica a mica grups de cèl·lules van adquirint unes característiques que les fan diferents de la resta. Per això diem que durant el creixement hi ha un procés de diferenciació.

I una de les característiques de les cèl·lules diferenciades és que normalment ja no proliferen o ho fan molt poc. És lògic. Les cèl·lules creixen fins fer, per exemple, un fetge sencer, però un cop fet ja no cal seguir creixent, tant sols cal mantenir un ritme de proliferació mínima per restituir les cèl·lules que es morin. El cas és que durant l’aparició del càncer, aquesta característica es perd. Les cèl·lules tornen a multiplicar-se descontroladament i acaben donant lloc a un tumor, que tant sols és el grumoll de cèl·lules dividint-se una i altra vegada.

Però les coses són encara més complicades. L’interior del tumor necessita molts nutrients, i d'alguna manera ho aconsegueix. El propi tumor genera unes substàncies que fan que els vasos sanguinis creixin i omplin el tumor, de manera que no li falti aliment. També fa altres substàncies que calmen les respostes de l’organisme. Ja és difícil pel sistema immunitari actuar contra el tumor, perquè no el reconeix com a substància aliena. Però és que a sobre el tumor enganya algunes cèl·lules immunitàries i fa que li fabriquin agents que estimulen el creixement!

Un tumor fa moltes coses per sobreviure ell a costa del propi organisme. Per això, quan s’ha començat a estudiar la genètica del càncer s’ha vist que hi ha molts gens implicats. Un de sol difícilment aconseguiria posar en marxa tants mecanismes per esquivar les defenses del nostre propi cos. Ara és parla d’oncogens, que són els gens relacionats amb el càncer. Però aquesta definició enganya. Els oncogens són els gens que tenien una funció normal i que quan funcionen malament és quan pot aparèixer el càncer. No és casualitat que alguns dels més importants siguin aquells que estan dedicats a reparar l’ADN. Si el sistema de reparació s’espatlla, s’acumularan moltes mutacions que totes juntes poden acabar desembocant en un càncer.

Però de nou cal insistir: cada càncer és un món. I els tractaments actuals han millorat l’esperança de curació d’una manera extraordinària. Segueixen havent alguns tipus de càncer molt resistents i amb pronòstics dolents, com el del pàncrees, el melanoma o el de pulmó (tot i que aquest, simplement amb no fumar es podria evitar la gran majoria). Però altres ja tenen un índex de curació molt alt i en realitat més mala fama que no pas mal pronòstic.

Avui en dia el càncer segueix sent un enemic formidable, d’això no n’hi ha dubte. Però ja no és invencible ni devastador com fa unes poques dècades. Ni molt menys!

dimarts, de febrer 27, 2007

La vitamina comodí

Molts jocs de cartes inclouen la figura del comodí. Una carta que serveix per tot i que la pots aplicar en el moment que et vingui de gust. Doncs en temes nutricionals i de farmàcia casolana, el comodí per excel·lència és la vitamina C. Tant se val si estàs cansat, o refredat, o tens exàmens o estàs trist o simplement tens un no-se-que que no estàs del tot bé. La solució pot ser més o menys complexa, però molt sovint inclou prendre vitamina C, que tothom sap que va molt bé!

Però en realitat, exactament que fa la vitamina C? Doncs per començar, va ajudar Anglaterra a mantenir el seu imperi. Antigament els mariners acostumaven a patir d’escorbut. Una malaltia que feia que les genives sagnessin, les articulacions fessin mal, les ferides no cicatritzessin mai i que al final causava més morts entre la tripulació dels vaixells que no pas les batalles amb l’enemic. Però un metge anglès, en James Lind, es va adonar que afegint suc de llima a la dieta dels mariners es podia prevenir l’escorbut. Van haver de passar uns anys des que ho va demostrar fins que van incloure suc de llima a la dieta dels mariners, però això va fer que durant un temps l’armada anglesa disposés de tripulacions en millor estat físic que la resta.

Ara ja sabem que la clau de l’escorbut és la manca de vitamina C i que els cítrics en tenen molta. Per això, a la pregunta: Perquè serveix la vitamina C? La resposta podria ser: per prevenir l’escorbut. De manera que si tenim exàmens la vitamina C si que ens ajudarà, però únicament en el cas que també patim d'escorbut. De totes maneres, per prevenir l'escorbut com ho fa?

Doncs la clau és que la vitamina C, o àcid ascòrbic, és una molècula que participa en diferents reaccions químiques de les que fa el nostre metabolisme. I una d’elles és la conversió d’un aminoàcid anomenat prolina en un altre, lleugerament diferent anomenat hidroxiprolina. I aquesta hidroxiprolina és imprescindible per fabricar col·lagen, que és la proteïna principal dels teixits connectiu. Els nostres músculs, els cabells, els tendons, tota la fibra que ens serveix de suport físic està feta sobretot de col·lagen. El nostre cos està fet de cèl·lules, però aquestes cèl·lules s’aguanten unes unides a les altres gràcies a una estructura feta de col·lagen. Com si fos el ciment biològic dels animals.

Per això el col·lagen és la proteïna animal més abundant del planeta.

Però sense vitamina C no podem fabricar el col·lagen correctament. Per això les zones on hi ha teixits en creixement i que requereixen que es vagi dipositant nou col·lagen és el que s’altera en l’escorbut. Les ferides no cicatritzen, perquè fa falta col·lagen nou per fer el nou teixit cicatritzat. Les articulacions fan mal perquè cal anar posant col·lagen nou per compensar el desgast. I al final, les hemorràgies es generalitzen perquè les parets dels vasos sanguinis no es poden reparar correctament. Un quadre dramàtic, que es pot prevenir simplement prenent algunes llimones o verdures fresques.

Aquesta és la principal funció de la vitamina C, però no pas l'única. També és antioxidant, i participa en la síntesi d’algunes altres molècules, hormones, amines biògenes…

I no, no serveix de res pel refredat. Això va proposar-ho en Linus Pauling, tot un Premi Nobel de química i de la Pau, però el cas és que en això estava equivocat. S’han fet prou estudis de poblacions que rebien suplements de vitamina C, i no s’ha pogut establir cap millora pel que fa als refredats. Una altra cosa és que vingui molt de gust un suc de taronja quan estàs malaltó, però la vitamina C no ens ajuda a curar-ho.

En realitat, és una llauna, perquè la majoria d’animals se la poden sintetitzar ells mateixos la vitamina C. Ja sabeu que una vitamina és alguna substància essencial que el nostre cos no pot fabricar i que, per tant, cal ingerir en la dieta. Doncs la vitamina C és vitamina únicament pels primats (incloent als humans, és clar), alguns peixos, els conills porquins i algun ratpenat.

I el que passa amb quasi totes les vitamines i que ja he comentat alguna vegada. Si seguiu una dieta normal, en el nostre món occidental és molt difícil que us facin falta vitamines. Amb el menjar ja en prenem de sobres per les nostres necessitats. Sols en casos particulars, de determinades malalties o embarassos fa realment falta prendre suplements vitamínics.

Però com que, en general no fan mal, molts n’acabem prenen per si de cas… (però no us feu il·lusions, el refredat seguirà el seu curs immutable)

diumenge, de febrer 25, 2007

Robots i emocions

La idea que en tenim dels robots és propera a la d’una màquina que es mou amb lentitud i que respon amb veu metàl·lica. Al menys aquesta era la imatge més freqüent fins que va aparèixer el model T-800 de la pel·lícula “Terminator”. Però la ficció i la realitat cada vegada es fonen més, i he llegit que ja hi ha un equip multidisciplinar de robotistes, psicòlegs i neurocientífics que treballa en el desenvolupament de robots que aprenguin a interpretar les emocions humanes.

No és cap ximpleria si volem tenir algun dia robots que siguin adaptables i amb aptituds flexibles. Fer una màquina que faci feines repetitives no és difícil. El complicat és aconseguir que faci la feina quan alguna cosa surt del previsible. Calen coses com la iniciativa, la flexibilitat i, sobretot, la capacitat d’interactuar amb els humans d’una manera senzilla.

Però els humans som complicats. Les nostres reaccions són diferents si estem contents i relaxats o estem furiosos. Per nosaltres la diferència és evident i no ens costa gaire adaptar les nostres respostes a l’estat anímic de la resta. Ens sembla fàcil, però un robot no pot notar aquestes diferències... o potser si.

D’això tracta un projecte anomenat Feelix Growing en el que participen investigadors de sis països europeus. L’enfocament que han agafat no és el de dissenyar robots amb una “màgica” capacitat per comprendre humans, sinó robots amb el sistema operatiu amb capacitat d’anar aprenent coses sobre nosaltres a mida que vagin interactuant amb els humans. Més o menys el que fan els nens. És l’enfocament lògic, i alhora el que pot crear inquietud. Aprendran el que volem? O tindran raó els autors de ciència ficció i potser aprendran massa?

En tot cas un robot que mostri un comportament adaptable als estats d’ànim dels humans té molt més futur des d’un punt de vista d’aplicacions de tota mena que no pas una màquina automàtica simple. Evidentment els militars hi estaran interessats (hi ha algun desenvolupament tecnològic que no es pugui aplicar militarment?) però també moltes industries que treballen en condicions difícils pels humans.

I filosòficament es plantegen algunes preguntes que no estic segur que tinguin resposta. Algú dirà que els robots en realitat no aprenen ni entenen els sentiments dels humans, i si aconseguim fer robots que aparentin sentiments com tristesa o alegria, en realitat serà una simple aparença. Però el cas és que a la pràctica també amb els humans ens resulta impossible saber si els qui ens envolten estan enfadats o simplement aparenten estar enfadats. Tant sols podem notar les manifestacions externes dels sentiments.

A la novel·la “2001 una odissea de l’espai”, al final l’ordinador HAL9000 es torna boig. Potser es podria dir que no estava realment boig sinó que únicament actuava d’una manera equivalent a la que actuaria si s’hagués tornat boig en el cas que realment tingués intel·ligència i sentiments. Potser si, però a la pràctica no hi ha cap diferència pels astronautes.

Qui sap si amb el projecte Feelix Growing comencem a encaminar-nos cap a la fabricació de màquines intel·ligents. I potser això ens ajudi a comprendre'ns una mica millor a nosaltres mateixos.

divendres, de febrer 23, 2007

Anys i àtoms

Fa anys, en una de les primeres discussions que vaig tenir amb un parell de creacionistes recordo que vaig fer un comentari sobre l’edat dels fòssils. Eren molt més antics que no pas l’edat que ells atribuïen a la Terra quan comptaven els anys que havien passat des de la creació. La resposta va ser un despectiu “...va, quatre pedres a les que els posen l’edat que volen”.

Suposo que eren uns alumnes poc entrenats, perquè els sistemes que tenim per datar les coses funcionen força be. Però encara hi ha moltes vegades que topes amb errors quan algú parla de com s’ha determinat l’antiguitat d’un objecte.

Un dels més freqüents i divertits és el de dir que s’han datat estàtues de pedra amb el mètode del carboni 14. Això és impossible, perquè aquest mètode sols pot aplicar-se a material biològic i les pedres no entren en aquesta categoria! Amb el carboni 14 podem mesurar l'edat d'una estàtua de fusta, uns ossos, una tela o unes restes de menjar, però no una pedra, un fragment de vidre o una punta de fletxa de ferro.

Curiosament, la gràcia del mètode del carboni 14, (o 14C) es troba a les capes exteriors de l’atmosfera. Allà arriben radiacions còsmiques que poden causar algunes reaccions interessants que finalment fan que un àtom de nitrogen es converteixi en un àtom de carboni. Però aquest carboni és diferent de la resta. El carboni “normal” és el carboni 12, mentre que el generat pels rajos còsmics té 2 neutrons de més i per això el nom de carboni 14.

El cas és que el carboni 14 és inestable, cosa que vol dir que té tendència a perdre aquests neutrons i quedar-se en carboni 12 normal i corrent. I això ho fa a un ritme molt ben determinat. Sabem que si avui ajuntem una certa quantitat de carboni 14, d’aquí a 5.730 anys tant sols en quedarà la meitat. I 5.730 anys més tard ens quedarà la meitat de la meitat. I així successivament.

Una altra dada que sabem és el percentatge de 14C que hi ha a l’atmosfera. Tant sols un 0.0000000001%. És molt poc, però el podem mesurar. I el carboni, en forma de CO2 el capten les plantes i l’incorporen a la matèria viva. Per tant, un 0.0000000001% del carboni que hi ha en qualsevol ésser viu, inclosos nosaltres, és 14C. I aquesta quantitat es manté constant, almenys mentre anem menjant, ja que el menjar sempre acaba provenint de les plantes que han captat el CO2 de l’atmosfera.

Però que passa quan morim?, o quan una branca es talla per fer una escultura? o quan s’arrenca una fibra de llana per fer un teixit? o quan serrem un arbre per fer una biga? Doncs que deixem d’incorporar nou carboni al cos, o a la fusta o a la llana. De manera que aquell 0.0000000001% que està en forma de 14C començarà a disminuir a mida que els àtoms es vagin convertint en carboni 12.

De manera que si agafem una fusta i quantifiquem amb precisió quin percentatge de 14C conté respecte del total, podrem calcular quan temps fa que va morir l’arbre. L’exemple més fàcil és quan trobem just la meitat del 14C esperat. Aleshores podem concloure que l’arbre va morir fa 5.730 anys. I si el que trobem és una quarta part vol dir que va morir fa 11.460 anys. Un sistema enginyós i que va merèixer el premi Nobel de química l’any 1960.

Però tot té límits. Arribarà un moment en que ja no quedarà prou 14C a les restes. Simplement tot s’haurà convertit en carboni 12, però molt abans deixarà de ser detectable pels instruments de mesura. Per això també és ridícul quan diuen que s’ha mesurat algun objecte amb el carboni 14 i han trobat que té uns quants milions d’anys. Amb la tècnica del 14C sols s’arriba a mesurar fins als 60.000 anys d’antiguitat. Més enllà hi ha altres sistemes similars però menys famosos, com ara el del potassi/argó o la família de l'urani.

De totes maneres, el que s’intenta fer sempre que es pot és datar les coses amb un parell de sistemes diferents, com ara els anells dels arbres o els estrats geològics. Perquè ja sabem que tots els mètodes estan subjectes a errors. Però malgrat els errors, els fòssils no són “quatre pedres a les que els posen l’edat que volen”. Ni molt menys.

dijous, de febrer 22, 2007

Sobrevolant Júpiter

Fa quasi exactament un any vaig comentar el llançament de la sonda espacial “New Horizons” que la NASA havia enviat per explorar Plutó i el cinturó de Kuiper. Doncs la propera setmana se’n tornarà a parlar perquè passarà a través del sistema de Júpiter, corregirà la seva trajectòria i anirà ja definitivament en direcció a Plutó.

No està gens malament fer el viatge des de la Terra fins Júpiter en tant sols un any. Però cal recordar que la “New Horizons” és l’objecte més ràpid construït fins ara per l’home. Ara mateix està arribant al planeta gegant a una velocitat de 19,6 quilòmetres per segon!!, que aviat està dit. I tot i aquesta extraordinària velocitat, tant sols ha recorregut una petita part del seu viatge. Per mesurar el camí es fan servir les Unitats Astronòmiques (U.A.) que són la distància que hi ha entre la Terra i el Sol. Doncs bé, per ara, la nau ha recorregut 5,4 U.A. però encara n’hi queden 26, 4 per davant. A Plutó no hi arribarà fins al 2015.

I si mirem la trajectòria que segueix ens adonem de com de complex és enviar una nau des d’un petit planeta blau que dóna voltes al Sol fins a un tros de roca gran que també hi dóna voltes, però molt més lluny. No valen els camins directes, i les empentes i estirades gravitatòries dels planetes que puguin anar trobant cal tenir-los molt en compte. De fet, la trajectòria de la nau està pensada de tal manera que ara mateix no apunta cap a Plutó. Però quan passi pels voltants de Júpiter, l'enorme força gravitatòria del planeta accelerarà i desviarà la nau i l’encaminarà en la direcció correcta.

Naturalment, ja que tenim una nau a Júpiter l’aprofitarem i obtindrà imatges i mesures del sistema Jovià. Així de pas es verificarà el correcte funcionament dels sistemes de la nau. Però desprès ja no hi haurà res interessant en la seva trajectòria. Durant vuit anys la nau estarà pràcticament apagada. Tant sols es farà una comprovació rutinària una vegada per setmana per comprovar que tot va correctament i fer, si cal, petites correccions en la ruta.

I per seguir la ruta, es pot mirar on es troba la nau en la web de la NASA. Aquí hi ha el detall de la trajectòria durant el trànsit per Júpiter, i aquí la trajectòria completa fins a Plutó i més enllà.

Perquè tot i que Plutó i el seu satèl·lit Caront són la part més espectacular del viatge, la trobada durarà tant sols un dia. Però la missió ha de seguir fins explorar el cinturó de Kuiper, allà on sembla que hi ha molts més cossos com Plutó. De fet, aquest va ser un dels motius que van fer caure al vell Plutó de la llista oficial de planetes.

Segurament aquesta serà la primera i única vegada que envien una nau per explorar un planeta i quan hi arriba, allò ja no es considera un planeta. Però ens caldrà tenir paciència fins que arribi el dia de l’encontre. Aquesta és una altra característica dels viatges per l’espai.

dimecres, de febrer 21, 2007

La importància de la mida

La mida importa? Aquesta pregunta genera de seguida somriures i expressions d'estar de tornada de tot. Però més enllà del que esteu pensant, la mida té una importància extraordinària per percebre el món tal com ho fem. Un bon exemple és llibre de ciència ficció, del que també es va fer una pel·lícula, anomenat “Viaje alucinante”, del mestre Isaak Asimov. La història tracta d’un grup de científics i metges que junt amb el seu submarí són reduïts a mida microscòpica i injectats al torrent circulatori d’un pacient per tal d’operar-lo des de dins.

La història és entretinguda i la pel·lícula també està prou bé. Però el tema de trobar-se de cop reduït a mida microscòpica planteja una sèrie de problemes inesperats. El mateix Asimov va escriure un article on plantejava tots els errors que havia comès a la novel·la, però que si els tenia en compte la història no podia seguir.

I un dels primers problemes que tindríem si ens reduïssin a la mida d’una cèl·lula i ens fiquessin a dins d’una vena seria... un mareig extraordinari!

La culpa la tindria un fenomen ben conegut pels físics: el moviment brownià. Aquest moviment, que òbviament va descriure el doctor Brown, apareix en partícules molt petites que, quan les observem atentament veiem que es mouen a l’atzar sense parar. El doctor Brown va observar-ho en grans de pol·len dins l’aigua. Primer va pensar que era perquè estaven vius, però el mateix efecte es pot veure en altres grans provinents de les piràmides d’Egipte i que fa segles van morir. De fet, també es pot veure en partícules de pols o en qualsevol material sempre que sigui prou petit.

L’explicació d’aquest moviment està relacionada amb la mida. Objectes prou grans, com ara nosaltres mateixos, ens trobem sotmesos constantment a l’impacte de les molècules de l’aire que ens envolta. Naturalment no ens afecta en res, perquè l’impacte d’una molècula és completament insignificant. Tant sols ho notem si totes les molècules ens colpeixen per un costat. Si fa vent, aleshores si que ho notem! Però en condicions normals rebem tants impactes per un costat com per l’altre, de manera que el resultat final és nul. I si per un costat ens toquen uns quants milions de molècules més que per l’altre tampoc té cap importància.

Però si fóssim prou petits, com ara de la mida d’un gra de pol·len, doncs ja no és irrellevant el que ens colpeixin uns quants milions de molècules de més per un costat que per l’altre. La força amb que rebrem serà petita, però significativa, i per tant, ens veurem desplaçats cap a un costat. El que passa és que un segon desprès rebrem més cops per una altra banda ja que la manera com els àtoms ens toquen és aleatòria. Això farà que de cop tornem a canviar de direcció... fins un moment desprès en que els cops vindran majoritariament per una altra banda. I així constantment.

L’explicació matemàtica del moviment brownià la va fer un altre físic famós: L’Albert Einstein. I als biòlegs poc famosos el moviment brownià ens mareja bastant quan mirem pel microscopi i intentem esbrinar si els bacteris que mirem es mouen per si soles o únicament estem observant com ballen al ritme del moviment brownià.

I tornant a la novel·la. Si ens reduïssin de manera que el submarí tingués la mida d’una cèl·lula, el moviment brownià ens faria anar amunt i avall i a tort i a dret, sense parar! Mareig garantit fins i tot pels més resistents!

A la novel·la, l’Asimov fa que els personatges notin una lleugera vibració que expliquen com efecte d’aquest moviment. Un científic com ell no podia ignorar aquest efecte!, però la realitat és que el moviment seria molt més important. El que passa és que tampoc podia arruïnar una bona història per un detall com aquest. Tractant-se de ficció, el comprenc perfectament.

dimarts, de febrer 20, 2007

Els gossos suen?

Un dels problemes que tenen els mamífers és el de mantenir la temperatura corporal i, contra el que podria semblar, ens resulta molt més difícil lluitar contra l’excés de calor que contra la manca de calor. Si la nostra temperatura corporal baixa el que cal fer és simplement un treball, ja sigui mecànic, com moure's o tremolar, o químic, cremant greixos per generar calor.

Però si el problema és un excés de calor, com ens n’alliberem? No és una cosa irrellevant, perquè temperatures cinc o sis graus superiors a les normals ens poden causar la mort.

Doncs els humans el que fem, sobretot és dilatar els vasos sanguinis de just dessota la pell i, sobretot, suar. Que la sang passi per sota la pell serveix perquè la calor que transport s’escapi a l’exterior i, com efecte secundari, ens posem vermells. Quan fa fred funciona a l’inrevés, els vasos més superficials s’estrenyen i la pèrdua de calor es minimitza. No és un mal sistema, però sovint no n’hi ha prou. Aleshores suem.

La gràcia de suar és que posem gotes aigua a sobre la pell. Aquesta aigua s’evapora a expenses de la calor corporal, de manera que tota la calor que fa falta per evaporar la suor es tradueix en una disminució de la temperatura del cos. Un sistema útil, però molt car en aigua!

Però no tots els animals suen. I el cas més típic són els gossos. Ells no disposen d’aquest sistema per refrescar-se, que segurament seria poc útil en animals amb molt de pèl. El que fan és ventejar, i això acostuma a confondre als que no coneixen gaire als gossos!

Quan la temperatura del cos del gos augmenta, l’animal comença a agafar aire pel nas i a treure’l per la boca. L’aire surt calent i s’emporta part de l’excés de calor. Aquesta calor també serveix per evaporar saliva, de manera que encara refreda una mica més, i finalment, treuen la llengua per tal d’augmentar la superfície d’evaporació de la saliva. Com que la llengua està molt irrigada amb petits vasos sanguinis el sistema resulta prou eficient.

Però això comporta un petit problema. Si alguna vegada heu provat a respirar fort i molt seguit haureu notat que de seguida mareja. Això és perquè quan es fa de pressa, l’intercanvi de gasos a dins els pulmons no es fa prou bé. El CO2 no s’elimina prou eficaçment i l’aport d’oxigen a la sang se'n ressenteix. Per evitar aquests problemes, els gossos quan ventejen mobilitzen l’aire tant sols per la part més superficial del sistema respiratori. La tràquea, els bronquis i la boca. És diu que ventilen per l’espai mort del sistema. D’aquesta manera, airegen, refresquen, però la respiració no es veu afectada.

I a sobre, ho fan adaptant uns ritmes que generen ressonàncies, de manera que l’esforç necessari és molt menor del que ens sembla quan els veiem movent el pit i fent anar la llengua plena de baba cap enfora.

Però sempre hi ha algú, normalment de ciutat, que diu “Pobrissó! Que cansat deu estar...”. Doncs alguna vegada si que estarà cansat l’animaló, però és molt més freqüent que estigui tant descansat i que simplement tingui calor.

dilluns, de febrer 19, 2007

Balenes encara en perill

Probablement el moviment ecologista va començar a ser un fenomen a nivell mundial amb les campanyes contra la cacera de balenes. Molt abans que haguéssim sentit parlar del forat a la capa d’ozó, de l’escalfament global o de la pèrdua de biodiversitat, ja hi havia samarretes, adhesius i anuncis amb la frase "Salvem les balenes".

El motiu és fàcil de comprendre. Les balenes són uns animals admirables, impressionants, elegants. Veure una balena sortint de l’aigua i observar la seva cua com es torna a submergir és fascinant si ho veus en una filmació i absolutament inoblidable si tens la sort de fer-ho en viu. Les balenes no les considerem uns animals agressius ni perillosos. Més aviat al contrari, transmeten una imatge de natura en pau i harmonia.

Per això, pensar que algunes espècies estaven a punt d’extingir-se va encendre una flama conservacionista amb molta facilitat. Un moviment que en cap cas s’hauria aconseguit per evitar l’extinció del dodo de l’illa Maurici (Raphus cucullatus), els moàs de Nova Zelanda (Dinornis robustus) o els cérvols gegants irlandesos (Megaloceros giganteus). Per no parlar ja de qualsevol insecte o planta!

El moviment va tenir un èxit innegable i es va establir una moratòria internacional per la cacera de balenes. Això ha permès que algunes espècies, com la balena blava o la balena grisa comencin a recuperar-se. En altres, com el rorqual comú, encara no es nota una millora.

Però les coses mai són senzilles. La caça de balenes és una activitat que té una importància econòmica innegable en alguns països, particularment Japó, Noruega i Islàndia. En aquests països, la carn de balena s’ha consumit des de sempre i no és fàcil renunciar sense més a un motor econòmic i a una cultura gastronòmica. I a molta gent li costa comprendre que si no s’atura la cacera ara, s’aturarà igualment amb l’extinció de les balenes.

El raonable hauria sigut imposar la moratòria i, un cop recuperades les poblacions, establir el nombre de captures que es poden permetre sense posar en perill l’espècie. No és assenyat pensar en deixar de capturar balenes per molt atractives que siguin. No deixen de ser un recurs que s’haurà d’aprofitar d’una manera assenyada. El problema sempre és el mateix: els diners no són gaire partidaris del seny.

Per això, de seguida van aparèixer les primeres trampes. Japó va demanar poder capturar un cert nombre de balenes amb finalitats “científiques”. Això vol dir uns quants centenars de balenes que “miraculosament” apareixeran als magatzems de les empreses productores de carn de balena. No és una sorpresa ja que la carn de balena es paga a més de 200 euros el quilo, i una balena té molts quilos de carn!

Una altra trampa irritantment infantil és a l'hora d’establir quotes segons el nombre d’animals que hi ha en determinades zones. El problema és que són els propis japonesos els que van fer els censos i, naturalment, els hi sortien unes estimacions molt més altes que les que feien la resta de països. Tant, que al final la comissió balenera internacional va decidir no acceptar les xifres dels japonesos massa descaradament inflades.

Com deia, en països amb tradició balenera és normal que hi hagi reticències a deixar de capturar-les. Això no vol dir que siguin acceptables, encara que puguin ser comprensibles. Però de vegades apareixen notícies que trenquen els esquemes. Fa un any es va denunciar que hi havia empreses japoneses que venien menjar per gossos fet amb carn de balena!

I és que sembla que el consum d’aquesta carn és apreciat al Japó, però no és tant comú com per absorbir els estocs que tenen acumulats gracies a les captures “científiques”. Potser es sobrevalora l’afició dels japonesos per la carn de balena?

En tot cas tinc clar que seguiré recolzant les campanyes de “salvem les balenes” durant força temps.

divendres, de febrer 16, 2007

La cursa arrenca de nou

Un dels fets més espectaculars del segle XX va ser la cursa espacial i la Unió Soviètica van dedicar enormes esforços i quantitats de diners per poder ser els primers a arribar a la Lluna. Al principi els soviètics van anar sempre al davant. Van ser els primers en posar un satèl·lit en òrbita, els primers en enviar un home a l’espai, van fer el primer passeig fora de la nau... Però al final, els estats Units amb el seu projecte Apol·lo van reeixir i al 69 van guanyar definitivament quan en Neil Armstrong va trepitjar el nostre satèl·lit.

Des d’aleshores la cosa ha estat molt calmada. Amb l’esfondrament de l'URSS els americans van quedar com amos de l’espai. Els europeus van començar a desenvolupar el seu propi programa espacial, i l’estació espacial internacional va monopolitzar pràcticament els esforços econòmics. Es van enviar sondes a diferents indrets del sistema solar, però tret de l’exploració de Mart, no hi havia fets molt destacats que captessin l’atenció del gran públic.

Però mica a mica les coses van canviant. Com qui no vol la cosa, altres països s’han afegit a l’exploració de l’espai, i ara estem en un moment que sembla que estigui a punt de donar la sortida per una altra cursa cap a la lluna. Després de tot, fa molts anys que no hi anem. Potser ja toca anar-hi en serio.

I en això sembla que hi estan treballant els americans, però també els xinesos, els indis, els europeus i els japonesos. Fins i tot Brasil va fer un intent, encara que sense gaire èxit. El coet va esclatar a la rampa de llançament.

No es tracta únicament de prestigi o d’anyorança de les velles glories espacials. Moltes missions s’estan dissenyant amb la idea d’establir bases per aprofitar els recursos naturals de la lluna. Es preparen sondes orbitals que buscaran minerals i compostos amb utilitat estratègica o econòmica. I si hi ha calers pel mig, la cosa segur que es mou, que el primer s’emporta una part més gran del pastis!

Cada país té els seus punts forts i les seves febleses. Els estats Units compten amb l’indiscutible avantatge d’haver sigut els únics a posar humans a la lluna. Això els dona un nivell d’experiència únic. Però sembla com si l’haguessin desaprofitat dedicant-se al programa del transbordador espacial que, ben mirat no ha sigut un gran èxit.

A l’altre costat hi ha els russos, que disposen del que actualment és un dels sistemes de llançament més fiables que hi ha. El coet Protó segurament és de més èxit mai dissenyat. Per fer-nos una idea, els Apol·lo costaven tres mil milions de dòlars i van fer 13 llançaments amb èxit. En canvi, els Protó, tot i tenir molta menys fama, han fet 324 llançaments i tant sols costen 25 milions de dolars.

Però ara també hi ha els Arianne europeus, els Shenzhou xinesos i els Chandrayaan indis. El Japó ja porta alguns llançaments del H-2A, (que no sé si té algun nom més comercial) i finalment hi ha la iniciativa privada, molt incipient encara, però quan els diners oloren beneficis... Per ara, l’SpaceShipOne, de capital privat va guanyar un premi per la primera empresa privada que aconseguís fer un parell de viatges suborbitals.

I potser caldria que algú unifiqués alguns noms. Perquè fins ara, els americans eren astronautes i els soviètics tenien cosmonautes. Però ara els xinesos disposen d’aikinautes, i no sé com anomenaran als indis. Si cada país ha de batejar als viatgers de l’espai amb un nom diferenciat, ens acabaran marejant!

En tot cas, sembla que els propers anys seran divertits, perquè a la que algú anunciï que va en serio cap a la Lluna, la cursa es dispararà definitivament de seguida!

dijous, de febrer 15, 2007

El tòxic que ens manté vius

Quan es pregunta als nens que hi ha a les botelles que porten els submarinistes, la resposta habitual, i errònia, és “oxigen”! Igual que quan parlem del gas que respirem, també s’acostuma a dir que és l’oxigen. I tot i que és cert que l’oxigen ens és absolutament necessari, gairebé mai recordem que es tracta d’un gas verinós i que va causar la que probablement va ser una de les majors catàstrofes ambientals que ha patit el planeta.

En realitat, l’oxigen és tòxic. Molt tòxic. Si féssim una generalització hauríem de dir que el que respirem és nitrogen, perquè l’aire atmosfèric està fet per aproximadament un 80 % de nitrogen i tant sols un 20 % d’oxigen. També hi ha una mica (cada cop més) de CO2 i molt poc d’altres gasos. Aquesta composició no és perquè si. Certament, el gas que ens interessa obtenir en respirar és l’oxigen, però és tant verinós que necessitem que estigui dissolt en una bona quantitat d’un gas molt més inert com el nitrogen, perquè si no fos així, la majoria d’éssers vius moririen intoxicats. Bé, en realitat no seria per intoxicació sinó cremats, perquè una atmosfera d’oxigen cremaria com una teia tant bon punt s’encengués una guspira.

Que l’oxigen és tòxic ja ens ho hauríem de pensar quan tenim tanta informació sobre com de bons arriben a ser els antioxidants. De fet, els antioxidants són els mecanismes de defensa que generen tots els organismes per defensar-se d’aquest gas que és tòxic, però que també ens és imprescindible per viure.

La realitat és que l’oxigen el que fa és, evidentment, oxidar. Des d’un punt de vista més químic diríem que agafa electrons d’altres molècules. I aquesta capacitat l’aprofiten les nostres cèl·lules per generar energia. A les cèl·lules hi tenim els mitocondris, uns orgànuls fascinants que fabriquen energia tot passant electrons d’una molècula a altre i cedint-los finalment a l’oxigen. És únicament per això que el necessitem, i si no el tinguéssim, la producció d’energia de les nostres cèl·lules s’aturaria en pocs segons i moriríem en un tres i no res. De fet, el cianur, el verí per excel·lència de les novel·les, el que fa únicament és impedir que l’oxigen faci la seva feina als mitocondris.

Actualment, la immensa majoria dels éssers vius fan servir l’oxigen per mantenir en funcionament el seu metabolisme. De manera que la vida funciona gràcies a que hi ha un gas tòxic en l’atmosfera, però que està prou diluït en nitrogen com per no matar-nos a tots. I a més, tenim molts sistemes antioxidants per defensar-nos d’aquest verí.

Però va haver un temps, quan la Terra era molt jove, que a l’atmosfera no hi havia oxigen. El que hi havia era aigua, metà, CO2 i altres gasos que feien que tinguéssim una atmosfera completament diferent. I els éssers vius d'aleshors devien tenir un metabolisme també basat en sistemes de producció d’energia ben diferents als actuals.

Però en un moment donat van aparèixer els vegetals, i amb ells la fotosíntesi. Unes cèl·lules que aprofitaven la llum del Sol per obtenir energia, fabricar sucres... i generar oxigen com a producte residual. Inicialment l'oxigen devia ser un simple contaminant. Però a mida que els vegetals proliferaven la generació d’aquest gas va anar creixent. Això, junt amb altres mecanismes que encara no estan gaire clars, van fer que la seva concentració a l’atmosfera acabés per ser prou important com per extingir la major part dels organismes vius. Tant sols aquells que es van poder adaptar a la nova atmosfera tòxica van sobreviure. Van fer de la necessitat virtut, van aconseguir aprofitar el residu verinós generat per les plantes per generar energia i van prosperar amb energies renovades

Nosaltres i quasi tots els éssers vius que hi ha ara, som els descendents d’aquells pocs que van saber adaptar-se a les noves condicions.

I sempre és curiós recordar que no és l’atmosfera de la Terra la que manté als éssers vius. Som els éssers vius els que mantenim l’atmosfera tal com és.

dimecres, de febrer 14, 2007

Intel·ligència, germans i fraus

Els humans tenim una extraordinària tendència a veure les coses com ens agradaria que fossin i no com són realment. Ignorem muntanyes de dades que ens desagraden i ens aferrem a fets anecdòtics quan ens convé. Polítics i periodistes ho fan constantment i els científics no estan immunitzats contra aquesta tendència. Simplement acostumen a ser més hàbils a l’hora de dissimular.

Un bon exemple el tenim en el cas de Sir Cyril Burt. Un psicòleg anglès que va treballar durant molts anys intentant respondre a la pregunta de que era més important en la intel·ligència de les persones, l’ambient on creixien o l’herència genètica que rebien?

La pregunta no és innocent. Si l’ambient no tingués gaire importància, seria malbaratar esforços intentar educar a aquells que genèticament estan incapacitats per desenvolupar un alt grau d’intel·ligència. Igual que no té sentit intentar convertir en esportistes d’elit a persones físicament poc preparades per la pràctica de tal o qual esport.

En realitat, la intel·ligència (i avui no discutirem sobre la definició d’intel·ligència) d’una persona ha d’estar condicionada, com tot els caràcters, per factors genètics i ambientals. Això ningú ho discuteix. La qüestió era identificar quins són més importants.

Però com podem saber si la intel·ligència és majoritàriament heretada o adquirida? Nosaltres som el fruit de la combinació dels dos factors. No podem existir sense uns gens que ens fan ser d’una o altra manera, però tampoc podem viure aïllats, sense un ambient que ens permeti o no desenvolupar les nostres capacitats.

Doncs el que va fer en Cyril Burt va ser buscar persones amb idèntica càrrega genètica, és a dir bessons idèntics, però que haguessin crescut en ambients diferents des de ben petits. D’aquesta manera, les diferències observables serien atribuïbles únicament a l’ambient i es podria quantificar en quin grau són els gens o l’ambient el que ens configura com som.

Al llarg de molts anys, Burt va trobar 53 parelles de bessons univitelins criats en ambients diferents. Va mesurar el Coeficient d’Intel·ligència (El famós C.I.) i va trobar que encara que l’ambient fos diferent hi havia una correlació molt alta entre els C.I. dels germans. Això demostrava que la intel·ligència era majoritariament innata, i que l’educació, per bona que fos, mai podria tornar intel·ligents persones limitades per la seva herència.

Un resultat definitiu... però fals.

I és que si fas trampes, cal anar amb compte amb les matemàtiques. Algú va notar que el primer estudi de Burt el va fer amb menys de vint parelles, però les correlacions que trobava eren pràcticament iguals a les que va obtenir amb cinquanta parelles. Tant sols es diferenciaven al tercer decimal! Intrigant, perquè a la vida real, les coses mai són tant exactes, especialment amb grups tant reduïts. Posteriorment es va descobrir que algunes de les col·laboradores de Burt, que suposadament recollien les dades no havien existit.

Mica a mica, el treball de Burt es va anar desmoronant, i ara es considera pura i simplement una falsificació.

Però aquest treball va ser durant molt temps la pedra angular de les ideologies que afavorien discriminacions per raça, nivell social o el que us vingui de gust. Polítiques socialment restrictives es van veure reforçades per dades científiques de prestigi i els projectes per promoure millores educatives a les classes més pobres es rebutjaven considerant-les actituds comprensibles per motius sentimentals, però abocades al fracàs.

Cyril Burt va ser víctima de la seva ideologia que el va empènyer a “demostrar” allò que ja donava per cert. I quan les dades no quadraven, simplement les feia quadrar.

La descoberta del frau de sir Cyril Burt va ser un cop dur per les teories que defensaven un valor molt alt per l’herència en la intel·ligència, però en realitat la pregunta va seguir sense resposta. Altres investigadors van intentar refer el treball buscant més parelles de bessons, però de nou van fracassar. El motiu és simple. No és gens fàcil trobar parelles de bessons que creixin en ambients realment diferents. Quan es van mirar atentament les dades, resultava que es consideraven ambients diferents casos de nens que, per exemple, vivien un amb els avis i l’altre amb els tiets. Anaven a la mateixa escola, tenien els mateixos amics, jugaven junts...

El món real no és el de les novel·les de Dickens.

Avui encara hi ha qui afirma que un determinat tant per cent de la intel·ligència és innat i l’altre és adquirit. Però el cas és que la pregunta segueix sense resposta. De fet, és possible que ni tant sols tingui sentit, perquè en realitat no està gens clar que és això de la intel·ligència.

dimarts, de febrer 13, 2007

Com escoltem els homes a les dones?

M’arriba per diferents vies un dels molts fets curiosos que corren per internet. En aquest cas és una notícia amb un titular que diu: “La voz femenina agota el cerebro del hombre”. I en subtítol llegeixo “Un estudio científico detectó que la incapacidad de un caballero para mantener la atención con lo que le dice una mujer tiene fundamentos científicos”.

Somric i penso que el primer error és confondre “home” amb “senyor” (caballero). Un senyor no deixa de mantenir l’atenció quan li parlen, sigui home o dona. Però això ja és un detall menor i potser antiquat.

De totes maneres, aquestes notícies sempre em fan gràcia, de manera que segueixo llegint atentament. La notícia té detalls aparentment seriosos, com ara que “...los tonos femeninos toman toda el área auditiva del cerebro, mientras que la voz de otro hombre sólo requiere del área subtalámica” o que “...según este profesional, las mujeres tienen una voz natural con sonidos más complejos”.

Interessant i divertit, de manera que prenc nota per la propera sessió d’acudits sobre homes i dones. Però tot seguit em pregunto, quina mena d’estudi deu ser aquest? És a dir, per quin motiu han estudiat si la veu de les dones afecta al cervell dels homes? Potser algun investigador estava fart de la sogra i no entenia el perquè?

De manera que busco l’article original, publicat a “Neuroimage” i, com era previsible, les coses comencen a no ser el que semblava.

D’entrada, l’article comença dient que pacients afectats d’esquizofrènia pateixen al·lucinacions verbals (que senten veus, vaja) i que aquestes al·lucinacions són clarament de veus masculines o, menys freqüentment, femenines. També se sap que durant un brot d’al·lucinacions hi ha diverses zones del cervell que s’activen, entre elles les del còrtex auditiu. Per tant, es pot pensar que la regió del cervell encarregada de discriminar entre veu masculina i femenina es deu activar durant el brot, i identificar-les pot ser d’utilitat per comprendre el que passa en el cervell en aquests casos.

De manera que el que han fet ha sigut obtenir imatges de l’activitat del cervell d’homes mentre escoltaven veus clarament masculines, clarament femenines, i altres d’ambigües. Així han pogut determinar que efectivament en cada cas s’activen diferents zones del cervell. Una anomenada "gir temporal superior" si la veu és de dona, i una altre anomenada "precuneos meso-parietal" si és la d'un home. Finalment, si les veus són ambigues, s'activen totes dues zones.

Però el treball no diu absolutament res d’esgotar el cervell. Tant sols comprova que s’activa una zona més amplia en el cas d’escoltar veu de dona que no pas d’home. Curiosament, si la veu escoltada és d’home, sembla que es posa en marxa mecanismes de record o de autoreconeixement.

Segurament el que passa és que si un home escolta una veu d’home, la reconeix com “similar a mi”, per tant és un home. En canvi, si escolta veu de dona, nota la diferència i cal una mica més de processat per identificar que és la d’una dona i interpretar uns matisos diferents a la dels homes. Possiblement si l’experiment l’hagués fet a l’inrevés i fossin dones les que escoltessin les veus, els resultats també haurien sigut els inversos. En tot cas, és un bon exemple de la quantitat ingent de processos que fa el nostre cervell sense que ni ens n’adonem fins i tot en fets tant aparentment simples.

Però sobretot és un fantàstic exemple de la quantitat ingent de bestieses que arriben a dir a les notícies quan parlen d'estudis científics.

Ja us ho dic, que quan comencen una frase dient “Està científicament demostrat...” poseu-vos en alerta, perquè quasi segur que estan a punt de dir una mentida.

dilluns, de febrer 12, 2007

Però, quin és el pes ideal?

Ha sortit la noticia que el ministeri de sanitat prendrà mesures a 8.500 dones per tal de conèixer les seves mides reals i posar una mica d’ordre en l’etiquetatge de la roba. Això és una bona notícia encara que sols sigui per estalviar-se disgusts i depressions a l’hora de comprar roba. Així potser les etiquetes amb la talla contindran alguna informació útil, cosa que ara no fan gaire.

Però la notícia m’ha recordat un dubte que tenia des de fa temps, tot i que no podia confirmar, simplement perquè no localitzava una bona font d’informació. I és justament sobre les talles, les mides i les persones.

Si escric al Google “peso ideal” em surten 1.730.000 pàgines, i moltes d’elles inclouen les famoses taules del pes ideal on podem saber, en funció del sexe i la talla quin és el pes que hauríem de tenir per considerar-nos sans. Aquestes taules són la clau que empeny a moltes persones a lluitar contra la bàscula fent règims per tal d’aprimar-se i acostar-se al pes ideal.

Realment és una bona cosa mantenir el nostre cos en uns paràmetres el més propers possibles al que sabem que és saludable. I no hi ha cap dubte que estar exageradament prim o gras no és, ni molt menys, saludable.

Però, en base a que es decideix quin és el pes ideal? Com es van confeccionar aquestes taules?

El que es va fer va ser mesurar un grup suficientment gran de persones com perquè fos representatiu de la població general. El resultat posat en una gràfica ha de ser una típica corba en forma de campana. La majoria de persones tenen un determinat pes segons l’alçada, i hi ha algunes persones que s’aparten de la mitja per massa o massa poc pes. Per tant, es considera el valor mitjà com aquell que el nostre cos té tendència a tenir en situació normal. Amb això també és pot calcular el marge de variació normal i que també està reflectit en les taules del pes ideal.

El problema que havia sentit comentar alguna vegada és que les taules les havien fet (com no!) els americans, i sospito que seria per interès de les companyies d’assegurances més que no pas per altra cosa. Però el cas és que les mesures es van obtenir de població anglosaxona i aquest detall és important, perquè diferents grups humans tenen diferents pesos, mides, talles i característiques.

Seria una ximpleria aplicar les taules de pes corporal normals a esquimals, pigmeus o massai. Cada grup requereix calcular les seves taules de pes ideal perquè sinó, estarem intentant arribar a un pes anomenat ideal, però que en realitat no és l'ideal!

I n’hi ha prou en sortir al carrer per adonar-se que els mediterranis no som exactament anglosaxons. No tant alts ni tant prims. Potser trobarem més guapos als rossos nòrdics, però la nostra constitució tampoc està malament. I en tot cas, es tracta d’un tema de salut, encara que això acostumi a ser l’excusa i en realitat volem apropar-nos al pes ideal sobretot per estar més atractius (detall que no reconeix gairebé ningú obertament).

El que ara es faci la determinació de les mesures reals de tantes dones per conèixer les mides “reals” em fa sospitar que efectivament les taules que es fan servir deuen ser esbiaixades. Suposo que la diferència no deu ser molt exagerada i per això es van aprofitar les que ja havien fetes. Una actitud molt típica d’aquí.

Tot i que posats a fer, podrien aprofitar i mesurar també als homes. Així, com quin no vol la cosa, potser podríem generar les taules de pes ideal de la nostra població. Unes taules que podem aplicar-nos amb més exactitud. Potser hi ha persones que estan fent règim per aprimar-se sense cap necessitat. Bé, això és seguíssim, perquè com deia, les taules sovint són únicament una excusa per justificar els esforços que es fan per apropar-se al físic de l’ideal imaginat.

divendres, de febrer 09, 2007

Edificis malalts

És curiós com el nostre cos s’adapta a situacions ambientals ben diverses. Ens adonem que molts de nosaltres vivim en ecosistema molt particular, la gran ciutat, que està molt allunyat de les sabanes africanes que són, segurament l’indret on els nostres avantpassats van prosperar. I el que és més, ens costaria molt viure en un altre lloc i segurament no tindríem cap possibilitat de sobreviure a la jungla.

L’ambient de les ciutats i pobles ens allibera de la majoria de feines que cal fer en indrets més salvatges. El menjar el tenim empaquetat, el refugi temperat, no hi ha depredadors tret de, potser, altres humans... Però el progressiu aïllament del medi natural té un preu, i aquest es posa de manifest quan l’aïllament és exagerat. No parlo ara de problemes psicològics, que també n’hi ha, sinó dels purament físics que es manifesten pel fet d’estar en determinats indrets massa temps. Un conjunt de fets que donen lloc al que s’anomena la “síndrome de l’edifici malalt

Aquest quadre és un invent recent. Es va descriure a partir dels anys setanta i no és casualitat que fos aleshores quan va començar a generalitzar-se la tendència a fer edificis tancats i amb l’ambient interior artificialment controlat. D’aquesta manera s'estalviava energia ja que es minimitzaven les pèrdues de calor o de refrigeració. Això va anar evolucionant cada vegada més i ara ja es dissenyen “edificis intel·ligents” on les variables de temperatura, humitat, llum i ventilació es controlen amb sofisticats sistemes centrals.

Fantàstic si tot funciona correctament, però de vegades no és així, i aleshores tenim un cas d’edifici malalt.

Segons la definició establerta per l’OMS al 1982 la síndrome és dona quan més del 20% de les persones que estan a l’interior de l’edifici experimenten efectes aguts sobre la seva salut o benestar i que remeten quan s’abandona l’edifici. Aquests efectes es donen principalment en les parts del nostre cos que estan en contacte amb l’exterior, és a dir els pulmons, degut a l’aire que respirem i la pell. Per això, la simptomatologia inclou tos seca, asma, ronquera, irritació als ulls o la pell, preò també mal de cap, nàusees, cansament i molestis per olors o sabors.

I el cas és que, encara que no és senzill diagnosticar que un edifici està malalt, les causes acostumen a estar relacionades sobretot amb l’aire condicionat i la calefacció. Això és perquè aquests sistemes afavoreixen la recirculació de l’aire i, amb ell, la de contaminants que ens poden causar aquests efectes. El fum del tabac era abans la principal causa. L’aire era captat pel sistema de ventilació i repartit de nou per l’edifici. A mida que s’hi van afegint fum, pols, aire viciat, insecticides, dissolvents o microorganismes, tots aquests contaminants es tornen a repartir per les diferents àrees de l’edifici i escampant els seus efectes que cada vegada s’acumulen més.

Teòricament la ventilació ha d’estar regulada de manera que s’incorpori aire fresc provinent de l’exterior, però de vegades hi ha defectes de disseny o de manteniment i l’aire no és reemplaçat al ritme correcte.

Es clar. Abans això s’arreglava simplement obrint les finestres i airejant uns minuts la sala. Però ara, molts edificis no permeten obrir les finestres, de manera que la solució simple queda desestimada i toca fer complicades operacions de reparació i manteniment dels aires condicionats i les calefaccions. De vegades fins i tot cal redissenyar el circuit de ventilació.

Al final resulta que ens esforcem tant en tenir un ambient controlat, segur i saludable, que aconseguim quasi el contrari. I és que tots els excessos són dolents. En tot cas, miraré d’aconseguir una planta pel laboratori. Si més no, ajuden a descontaminar i alegren la vista!

dijous, de febrer 08, 2007

De vegades si que és Lupus!

Un dels efectes secundaris de les series de la TV és que popularitzen determinades coses inesperadament. I un bon exemple el tenim a "House", que està fent famós el lupus eritematós, o lupus a seques, una malaltia que sempre és una de les possibilitats que consideren, però per ara mai ha sigut el diagnòstic final.

El fet que en una sèrie on la gràcia és que apareixen malalties molt estranyes el lupus sempre és consideri una possibilitat ja ens dona pistes de com d’intrigant resulta el procés. Els símptomes poden ser: dolor a les articulacions, febre, erupcions a la pell, dolor muscular, pèrdua de cabell, llagues a la boca, dolor al pit quan es respira, cames inflades, ulls inflats, cansament, anèmia, convulsions... Però en cada cas tant sols es donen alguns d’aquests símptomes que, com veieu, són comuns a moltes altres malalties. A més, no són constants. Els símptomes apareixen i desapareixen amb el temps. Un maldecap pels metges!

El nom de lupus sembla que és degut al fet que amb certa freqüència apareix una erupció vermellosa a la cara que s’estén per les galtes en forma de papallona i que, amb molta imaginació, pot recordar la pigmentació de la cara d’un llop.

Ara sabem que el lupus és una malaltia autoimmune. És a dir, que el sistema immunitari, dissenyat per reconèixer i destruir microorganismes aliens al nostre cos, per algun motiu comença a dirigir els seus atacs contra cèl·lules del propi cos. I això explica la diversitat de símptomes. Tot depèn de contra que es mobilitzi el sistema immunitari, perquè si ho fa contra cèl·lules del ronyó la malaltia es presentarà en una forma molt diferent de si ho fa contra cèl·lules sanguínies o contra les de la pell. La base patològica és la mateixa, però els efectes són completament diferents en cada cas.

I, malauradament, no hi ha una prova específica per diagnosticar el lupus. La història clínica pot donar pistes, però ja veieu que és una malaltia esquiva. La presència d’anticossos contra els nuclis de les cèl·lules és freqüent, però pot trigar a aparèixer.

També se sap que les dones tenen molta més propensió a presentar lupus que no pas els homes. En realitat, nou de cada deu pacients són dones. Sembla clar que les hormones hi juguen un paper, perquè en animals de laboratori el tractament amb hormones femenines agreuja els símptomes, mentre que els andrògens els disminueixen.

Però la causa que origina el lupus encara es desconeix. Hi ha factors genètics, i l’estudi de famílies amb malalts de lupus ha permès identificar alguns gens que sembla que afavoreixen que la malaltia es presenti. Però també calen factors ambientals que la desencadenin. I aquí tornem a trobar un ampli ventall de possibilitats. En molts casos és la llum solar, una infecció vírica, la menopausa, un accident, i com que les hormones hi participen, l'ús d’anticonceptius orals pot desencadenar un brot de lupus, però hi ha altres factors i molts es desconeixen.

En realitat el lupus és un cas més de les malalties autoimmunes, de les que hi ha molts tipus. Es sospita que un cert efecte del sistema immunitari està implicat en la diabetis, l’esclerosi, l’artritis, la psoriasi... Però el cas del lupus és dels que pot ser més agressius.

I pel que fa al tractament... doncs no n’hi ha per curar la malaltia, però si que es poden tractar els símptomes. Això fa que la medicació sigui diferent segons la forma com es presenti. L'ús d’antiinflamatoris serveix per les afeccions a les articulacions, els esteroides per les fases més agudes, els antipalúdics per problemes de pell, i immunosupressors en els casos més greus. El problema és que molts d’aquests tractaments si s’apliquen massa temps afavoreixen l’aparició d’infeccions i altres problemes. Per tant, cal anar fent un seguiment estricte de la malaltia.

En realitat, amb un bon control, es pot fer vida pràcticament normal en la majoria de casos. Sobretot si s’arriba a identificar el desencadenant dels brots. Però amb una evolució tant variable, sense proves diagnòstiques definitives i sense tractament, sembla clar que encara queda molt per investigar en aquesta malaltia.

dimecres, de febrer 07, 2007

Comparacions enganyoses

He mirat una web on exposen els 20 mites científics més estesos i realment, alguns semblen incombustibles, com el que diu que sols fem servir el 10 % del nostre cervell, o que la gran muralla xinesa és l’única estructura feta per l’home que es pot veure des de l’espai. Bé, del cas del cervell ja n’havia parlat fa temps (aquí), i això de la muralla, doncs depèn de l’òrbita a que estiguin. En òrbites baixes si que es pot veure, igual que moltes ciutats o les piràmides, però des de la Lluna, per exemple, doncs no, no es veu.

Però n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció, perquè també és molt repetitiva. L’afirmació que diu que els cabells i les ungles segueixen creixent després de morts.

D’entrada, ja cal aclarir que no, que quan el cos mor, les cèl·lules deixen de funcionar i això inclou les cèl·lules que donen lloc a les ungles i el cabell. Al final del trajecte, la parada és completa.

Aleshores, com es va originar aquesta idea? Doncs segurament perquè aparentment si que els difunts tenien el cabell i les ungles més llargues de com els recordaven els parents. Havia de ser molt impressionant exhumar un cos i observar unes ungles grans o uns cabells més llargs. Inevitablement la imaginació es devia disparar. Segur que estava mort? Però quan això també passava en casos en que la mort estava fora de dubte, com s’explica l’anormal llargada de les ungles?

Doncs simplement perquè tenim clar quina és la mida de les ungles en els dits, però en realitat no veiem la totalitat de la ungla. Hi ha una part, a l’arrel, que resta tapada per la carn i la pell. Però després de la mort, el cos pateix una ràpida i intensa pèrdua d’aigua. La deshidratació fa que el teixit s’encongeixi i es retragui. Per tant, part de les ungles que normalment no es veuen, passen a ser visibles. Les ungles no creixen després de morts. Simplement hi ha una part, normalment oculta, que queda visible.

I amb el cabell passa alguna cosa semblant. Tenim idea de la mida dels cabells per comparació amb la mida de la cara o de la resta del cos. Si el cos s’encongeix, els cabells semblen “comparativament” més llargs.

En realitat, aquest efecte el podem observar en un tema molt més amable. Quan mirem la lluna a prop de l’horitzó, sembla més gran que quan està a dalt de cel. Canvia de mida la Lluna? No. Simplement que quan es troba propera a l’horitzó, la podem comparar amb alguna cosa, una muntanya, uns arbres, uns edificis, i això ens permet fer-nos una idea de com de gran n’és. Però hores desprès, sola a dalt del cel tant sols la podem comparar amb la immensitat de l’espai. I aleshores la mateixa Lluna ens sembla molt més petita.

Per fer un càlcul aproximat de les mides, sempre ho fem en funció d’un sistema de referència. Però de vegades, les referències enganyen i les comparacions ens fan treure conclusions errònies. I això no passa tant sols en la ciència. Filip de Macedònia va ser un monarca de l’antiguitat extraordinari. Va unificar el seu regne, el va fer créixer i del no res el va convertir en una gran potència. Però avui molt pocs el recorden. Perquè? Doncs perquè el seu fill va ser Alexandre el Gran. I al costat d’Alexandre, tot queda eclipsat. Fins i tot un gran rei com Filip passa desapercebut.

Veuríem el món d’una altra manera si poguéssim tenir percepcions més objectives. Segurament seria més exacte, però no hi podem fer res. Els humans som com som.

dimarts, de febrer 06, 2007

La llum més antiga

Quan mirem al cel una nit sense Lluna, podem veure milers d’estels la volta celeste. Sabem que són sols com el nostre, i que estan a distàncies immenses, i aquest és un sentiment que et fa sentir terriblement insignificant. I malgrat això, el que podem veure tant sols són les estrelles més properes, veïns estel·lars. Quasi tot el que observem pertany a la nostra galàxia. La Via Làctia.

Però amb els telescopis hem pogut anar obtenint imatges i dades de zones més i més llunyanes de l’univers. Unes imatges que recorden el que veiem a ull nu, però en les que cada puntet no és un estel sinó una galàxia sencera.

Els astrònoms de seguida van notar un efecte curiós. Quan van mesurar els moviments de les galàxies es van adonar que totes s’allunyen de nosaltres. Això pot ser degut a que som el centre de l’Univers, cosa estadísticament poc probable, o bé a que l’univers es va fent cada vegada més gran i per tant, ho miris des d’on ho miris, sempre sembla que tot s’allunya.

Si aquesta última possibilitat fos la correcta, seria d’esperar que com més lluny estigui una galàxia, més de pressa s’allunyarà. I això és exactament el que van descobrir. Per entendre-ho, s’acostuma a posar l’exemple d’un globus que s’infla. Si al globus hi pintem puntets, en inflar-se, els puntets s’aniran separant tots els uns dels altres, però els que estiguin més separats s’allunyaran més de pressa que els que estiguin juntets.

I la conseqüència és que si l’Univers cada vegada està més expandit, això vol dir que abans estava més comprimit. Si imaginem que anem enrera en el temps trobarem que les galàxies cada vegada estaven més properes. I al final, degué haver un moment en que, teòricament, l’univers ocupava un sol punt de mida zero i de densitat infinita.

Dic teòricament perquè en realitat no sabem res d’aquest moment. Els físics han pogut anar deduint com era l’Univers fins fraccions de segon desprès de la gran explosió (el Big Bang), però encara no tenim eines teòriques per comprendre el moment inicial. Quan apareixen magnituds infinites, les matemàtiques trontollen molt a l’hora d’aplicar-les a la realitat.

De l’univers inicial tenim dades indirectes. Sabem que era una mena de pasterada on les partícules primigènies interaccionaven unes amb altres a temperatures inimaginables. Però a mida que es feia gran, també s’anava refredant. I va arribar un moment, quan tenia poc menys de 400.000 anys, en que la temperatura va ser prou baixa com perquè els àtoms comencessin a existir per separat i podessin emetre llum. Abans, la llum era captada immediatament per altres partícules.

Aquella llum inicial va anar viatjant per l’espai, i finalment es va poder detectar. Ara ja no és llum visible, sinó radiació de microones i per detectar-la es va enviar un satèl·lit l’any 1989, el COBE (Cosmic Background Explorer). Aquell satèl·lit va captar la radiació esperada i va generar un mapa de l’Univers on mostrava simplement les oscil·lacions en la intensitat de la radiació. Aquest descobriment va ser reconegut amb el Premi Nobel l’any passat.

Era molt importat comprovar si existien aquestes variacions, perquè això voldria dir que l’Univers inicial no era perfectament homogeni. Justament aquestes diferències van permetre que la matèria fos més densa en uns indrets que en altres i, per tant, que la gravetat comencés a actuar creant agrupacions que anirien creixent, donant lloc amb el temps a galàxies, estrelles, planetes i fins i tot éssers vius.

Ara ja s’han obtingut dades més precises i hi ha a punt futures missions per millorar-les encara més. Però les imatges de les granulacions en el mapa del COBE tenen l’encant de ser la foto de l’Univers més jove que es pot obtenir. La llum més antiga que hi ha i que mostra l’empremta dels nostres orígens.

dilluns, de febrer 05, 2007

Percepcions fantasmals

Patir l’amputació d’un membre és una experiència terrible, però, en intentar refer una vida el més normal possible, els afectats topen moltes vegades amb un obstacle desconcertant. És el que s’anomena la “Síndrome del membre fantasma”. I aquest és un fenomen intrigant, però que ens diu molt de com percebem el món en realitat.

La síndrome del membre fantasma apareix entre un 50% i un 80% de les persones que han sofert l’amputació d’un membre. Consisteix en percebre sensacions, provinents del membre absent, com si en realitat encara hi fos. En realitat, això no és limita a les extremitats. En ulls, dents o genitals externs també s’ha descrit.

Algunes vegades la sensació que el membre encara hi és pot resultar extremadament real. Un bon exemple era el d’una pacient que havia de dormir bocaterrosa perquè sinó, el membre fantasma li molestava i no la deixava dormir. De vegades és anecdòtic, però quan aquestes sensacions són de dolor resulten particularment intractables i inhabilitants.

El problema és que els analgèsics normals el que fan és evitar que s’activin els nervis sensors de dolor que tenim gairebé arreu del cos. Però en el cas dels amputats, aquests nervis no hi són. Aleshores, que tractar? I, com s’origina aquest dolor?

Aquest fenomen ja el va descriure, fa segles, Descartes i altres metges de l’època, però encara no està clar quin és el seu origen. Durant un temps es va pensar que era simplement psicològic. Potser una manera sofisticada de no dir que no en tenien ni idea del perquè. Però aviat es va començar a generar teories que ho expliquessin.

La més obvia és que les terminacions nervioses que generen la sensació de dolor ja no hi són, però els nervis que transmeten aquest senyal fins al cervell si que hi són. Si per algun motiu s’activen i el cervell rep el senyal, interpretarà que tenim dolor encara que res ho provoqui.

En alguns casos deu ser això. Però les coses són més complexes. S’ha descrit el membre fantasma en nens que ja han nascut sense alguna extremitat. I moltes vegades no es detecta activitat nerviosa perifèrica extraordinària. Per això s’ha buscat l’origen en el propi cervell.

El que sembla que passa està relacionat amb un fet que tots tenim clar. El món que ens envolta el detectem gràcies als nostres sentits i a partir d’això ens fem una imatge mental. Per exemple, sabem que un daltònic percep el món de colors diferents que els que no ho són. Però aquesta imatge mental del que ens envolta també ha d’incloure el nostre cos. De fet, jo sé on tinc el braç o la cama o si tinc el coll girat. Però en realitat això també és una imatge mental que el cervell genera a partir de les informacions que rebi dels meus nervis.

Això vol dir que al cervell, en concret a l’anomenat “còrtex sensorial", hi tenim un esquema mental del nostre cos. Grups de neurones que s’encarreguen de controlar les sensacions provinents de parts del cos. Aquí cal anar amb compte i no exagerar en la idea de compartimentalització, perquè el cervell és un mestre a l’hora de deslocalitzar tasques. Però en una situació en que deixen d‘arribar senyals a la zona del cervell que s’encarrega del braç, o la cama o el que sigui, aquelles neurones mancades d'estímuls començaran a tenir un mal funcionament. A enviar senyals sense que calgui i coses així.

A més a més, aquesta feina que fa el cervell de representar el cos ha d’estar imbricada en el mateix disseny del cervell, però alhora ha de ser dinàmica i adaptable. Per exemple, l’experiència de membre fantasma pel que fa als pits no es dona mai en nenes abans que desenvolupin els pits, però si que apareix en dones que han sofert una mastectomia.

Ara estan desenvolupant tractaments per reduir el dolor aprofitant les noves tecnologies, com aparells de “realitat virtual” que donen al pacient la imatge del membre inexistent. Curiosament això sembla enganyar el còrtex sensorial i el dolor va disminuint. Encara cal verificar aquests resultats, però el camí sembla esperançador.

I el més interessant és que tot plegat ens fa adonar-nos que allò que considerem “jo” tant sols es troba al meu cervell. I el meu cos és part d’aquest món exterior amb el que interacciono.

divendres, de febrer 02, 2007

L'apagada

Ahir van tenir lloc els cinc minuts d’apagada que havien proposat en una iniciativa provinent de França. La veritat és que tenia una mica d’embolic, perquè el primer missatge dels que vaig rebre per e-mail deia que era per estalviar energia i donar un descans al planeta. És clar, aquest raonament no tenia cap ni peus. Que un determinat percentatge de la població estigui cinc minuts amb les llums apagades fa un impacte pràcticament nul sobre la despesa energètica.

Però desprès en vaig rebre altres que ho plantejaven com un gest de reivindicació cara als estaments, amb la idea que sàpiguen que ens prenem seriosament el canvi climàtic. I això ja tenia més sentit. A casa si que vàrem apagar les llums, però una mirada al veïnat deixava clar que érem un cas anecdòtic. En realitat no vaig notar cap canvi en la il·luminació de les cases veïnes.

També vaig tenir la curiositat de mirar la web de la “Red eléctrica” i he pogut pescar la gràfica on a les 8:00 es veu un petit, però mesurable, descens en el consum d’energia del país. En tot cas, la notícia va sortir als telenotícies i a la premsa, i això ja és un èxit.

Però el més interessant és que el tema ha obert diversos debats en diaris i blocs en els que he pogut veure arguments interessants junt amb altres de molt obsolets i alguns de clarament tendenciosos sobre l'escalfament global i el canvi climàtic

I sobretot algunes confusions reiteratives. Per exemple l’argument que no és estrany que el clima canviï, perquè el clima sempre ha sigut canviat. Bé, la resposta és si... però no. Si que és cert que el clima presenta canvis i modificacions en el temps que ja son prou conegudes. La diferència en aquest cas és la velocitat a que està canviant. L’escalfament està succeint a una velocitat tal que difícilment donarà temps a la majoria de les especies vives a adaptar-se. En tot cas, als humans no ens en donarà.

També he llegit l’argument que afirma que mig grau en un segle no és com per amoïnar-se. Això també és un argument molt pobre. Si els que ho defensen es prenguessin la molèstia de mirar les corbes s’adonarien que no és un augment lineal sinó que es va accelerant cada vegada més. Mig grau el primer segle, dos graus al següent, deu graus a l’altre. I us podeu posar de peus que dos graus a nivell mundial és molt!

I dubtar que l’activitat humana en sigui la responsable tampoc s’entén gaire. Sabem que estem augmentat la concentració de gasos que causen escalfament. Les mesures indiquen que està tenint lloc un escalfament. Podria ser que fos casualitat? Home, doncs jo no m’hi jugaria res, però podria ser. Ara bé, actuar com si no passés res, simplement perquè hi ha una impossibilitat remota que no hi hagi relació sembla una actitud una mica estúpida.

Potser és que ara el que és cool és portar la contraria a les opinions defensades per la majoria. Si a tothom l’amoïna l’escalfament global, diem que és un simple cas d’histèria col.lectiva i avall. Si l’encerto quedaré molt bé, i si m’equivoco, doncs ja no tindrà importància.

I la conspiració. Sempre la conspiració! Són les centrals nuclears les que volen crear el pànic per vendre la seva energia. Són les organitzacions ecologistes que exageren per mantenir les seves subvencions... Per alguns, aquestes creences tenen més pes que l'informe que es presenta avui a l'ONU sobre el canvi climàtic. Sembla que una opinió té més pes que un grapat de dades.

De totes maneres, algunes crítiques que he llegit respecte de l’apagada dels cinc minutets tenien molt sentit. Fa ràbia que els polítics s’apuntin tant fàcilment a apagar els llums de l’ajuntament o l’edifici emblemàtic que sigui, però els costi tant fer polítiques més compromeses amb el medi ambient. I qui diu els polítics, diu molts de nosaltres.

És cert, però simplement criticar i no fer res tampoc em sembla una opció. Les dades científiques semblen sòlides. Tenim un problema i cal fer alguna cosa.

Em sembla que el que passa és que em molesten les veus que van dient “no passa res, no cal fer res” perquè massa sovint acaben passant de cop al “ja és massa tard, no val la pena fer res”.