dimecres, d’octubre 31, 2007

Efectes a llarg termini

La paciència és la mare de la ciència, diuen. I això un inconvenient en els temps que vivim, en els que tenir paciència quasi és cataloga de defecte. No resoldre les coses immediatament o deixar que les coses progressin al seu ritme gairebé és considera una mostra de feblesa. Deu ser que estem massa acostumats al que veiem a les pel·lícules, en que els problemes se solucionen en minuts gràcies a inspiracions brillants del protagonista.

De totes maneres, la vida real té els seus ritmes, i la recerca realment necessita paciència. Això fa que de vegades, quan finalment s’obtenen les dades, el problema ja s’ha oblidat per part dels medis de comunicació. I això vol dir que bona part de la societat també ho ha oblidat.

Per això fa gràcia la cara de sorpresa que fan moltes persones quan apareixen resultats d’estudis que han requerit anys de feina. Et diuen “... encara s’estudia això? A mi em va passar amb la Síndrome de l’Oli Tòxic. Una intoxicació que va tenir lloc a Espanya als anys 80 per consum d’oli de Colza desnaturalitzat amb anilines. L’oli de colza és perfectament comestible, però no les anilines que van afegir alguns empresaris sense escrúpols. El resultat van ser milers de morts i intoxicats i seqüeles a llarg termini.

Fa molt temps que ja no se’n parla, però la recerca sobre el mecanisme de la intoxicació va seguir fins fa molt poc. Això és perquè resulta molt important esbrinar el que va passar a nivell clínic i molecular per poder saber com actuar si un dia torna a passar.

I fa poc ha sortit un altre estudi també relacionat sobre un fet que ja fa temps va deixar de ser noticia, però en la que els científics han seguit treballant en silenci. Parlo del vessament de fuel del Prestige.

Recordareu que el Prestige es va enfonsar l’any 2002 i en partir-se va alliberar una gran quantitat del, des d’aleshores famós “chapapote”, una marea negra que va arribar a les costes de Galícia, on va causar una catàstrofe mediambiental sense precedents.

Tot es va fer malament en aquella ocasió i bona part de les mesures preses van resultar errònies. És cert que el temps per actuar va ser breu i que segurament la marea negra hauria arribat a formar-se igualment, però si bona part dels esforços que es van fer per despistar l’opinió pública s’haguessin encaminat a afrontar el problema, els mals s’haurien minimitzat.

En tot cas, i per ser justs, mai s’ha d’oblidar que és molt fàcil parlar un cop ja han passat els fets. Les coses van anar com van anar i allò va posar en marxa un moviment de solidaritat amb les zones afectades materialitzat en milers de voluntaris que es van desplaçar fins Galícia per ajudar a la recollida del chapapote.

La qüestió que s’ha estat estudiant és: va tenir algun efecte sobre la salut dels qui van col·laborar en la neteja el fet d’estar exposat als vapors provinents d’aquells hidrocarburs? Durant un temps la situació va resultar una mica caòtica, i no tothom va disposar d’equips correctes com guants, mascaretes o vestits aïllants.

Per això es va començar un estudi en el que s’ha avaluat l’estat de les afeccions pulmonars presentades pels voluntaris de les confraries que van participar en tasques de neteja, i els resultats inicials es van publicar fa poc.

La conclusió és que efectivament si que va tenir algun impacte sobre la salut. S’ha detectat un augment en els símptomes respiratoris, tos, esputs, obstruccions respiratòries i afeccions semblants en aquells qui van estar més temps en contacte i sobretot si no portaven mascareta. No semblen molt greus, però tampoc són irrellevants. L’estudi també indica que a mida que passa el temps aquestes afeccions van desapareixent, per això està previst continuar les analítiques i s’esperen més resultats el proper any.

Hi ha coses que requereixen el seu temps, i una de les gràcies de la recerca és que encara que porti el seu ritme, i que aquest, de vegades, sembli desesperantment lent, al final s’acostuma a treure’n l’entrellat. Això si, cal tenir paciència.

dimarts, d’octubre 30, 2007

Bellesa tòxica

És una de les plantes característiques dels nostres paisatges. Es pot trobar en molts jardins, i també donant-li un toc de color als camins solejats i als llits dels torrents mediterranis normalment secs. La flor és realment bonica, la planta fa un aroma agradable i resulta poc exigent i fàcil de cuidar. Per això no és infreqüent trobar-la en parcs i jardins. Podem dir que és d’aquelles coses que formen part del paisatge habitual, tan habitual que gairebé no hi parem atenció.

I és curiós, perquè resulta que el Baladre (Nerium oleander), o Adelfa en castellà, és una de les plantes més tòxiques que tenim per aquí.

En el cas del Baladre resulta interessant donar un cop d’ull al nom de l’espècie. El primer, el nom del gènere, Nerium, fa referència a les nereides, les ninfes que vivien a les profunditats de l’oceà i que representaven tot allò de bell i amable que hi ha al mar. I el segon, el que precisa l’espècie, oleander, és degut a que la forma de les fulles recorda les de les oliveres.

Un nom bonic, per una planta bonica, però que no fa cap referència al perill que amaga. En això, el seu nom en euskera resulta més apropiat. Eriotz-orri, “la fulla de la mort”.

El cas és que la planta conté diversos principis actius que podrien ser útils en medicina natural, però que per la seva toxicitat són massa perillosos per fer-los servir, al menys en pla casolà. Sobretot conté uns compostos anomenats “glicòsids cardíacs” com ara l'oleandrina, que actuen sobre el ritme cardíac fins i tot en dosis molt i molt baixes. Per fer-nos una idea de com les gasten aquests productes podem recordar que un altre compost de la família amb efectes semblants és l'ouabaïna, que a l’Àfrica la feien servir algunes tribus per emmetzinar les fletxes.

De fet, anualment es recullen dades d'un cert nombre de morts per ingesta de fulles o arrels de Baladre. Alguns accidentals i altres en intents de suïcidi. I també hi ha prou casos d’animals com ovelles i fins i tot cavalls. I és que també és prou tòxica pel bestiar.

En el cas dels nens és quan cal anar amb més de compte. Primer perquè en ser més petits, cal menys dosi del verí per intoxicar-los, i segon, perquè els nens tenen el reconegut costum de ficar-s’ho tot a la boca. Ja ho sabeu, però no està de més recordar-ho, que cal insistir perquè aprenguin a no menjar res que no coneguin bé. Serveix de poc dir-ho, perquè sempre van a la seva, que per això són nens, però als adults ens toca vigilar.

Al menys, la planta té el detall de ser extremadament amargant, de manera que el normal és escopir-la de seguida. I, en realitat la seva amargor és tanta que fins i tot arriba a causar el vòmit, cosa que en aquest cas és molt d’agrair.

Però hi ha una altra via d’intoxicació més subtil que cal vigilar. El fum. Sembla que fins i tot el fum d’una foguera feta amb baladres pot ser tòxic. De manera que al tanto amb les barbacoes. Carn cuinada amb foc fet amb branques o fulles de baladre pot resultar perillosa. Hi ha la llegenda que diu que la batalla de Bailén la van guanyar els espanyols perquè alguns paisans van ajudar als francesos a cuinar carn tot afegint branques de baladre a les fogueres. Els soldats acabaren mig intoxicats i la batalla va ser més senzilla. L’altra versió no apunta a les fogueres sinó a les branques amb que punxaven la carn per rostir-la. En tot cas el resultat seria el mateix.

Hi ha qui s’alarma en descobrir la perillositat del baladre. Però tampoc n’hi ha per tant. La planta fa una cosa lògica, ens ofereix la seva bellesa a condició que no l’emprenyem gaire. No és un tracte injust. Simplement cal estar informat i vigilar una mica (sobretot als nens!) i no ha de passar res.

En tot cas, em fa somriure quan algú ressalta les virtuts de les coses “naturals”. I és que mai es pot generalitzar, perquè fins i tot la natura ens ofereix regals enverinats.

**********
Actualització: Em permeto afegir un fantàstic missatge que m'ha enviat en Joan (un company de feina).
A Sant Jaume d’Enveja (Montsià) hi ha el Baladre de Balada (veure fotografia) declarat, per la seva edat i tamany, monumental per la Generalitat de Catalunya. És l’únic Nerium oleander monumental de Catalunya. El més curiós però és que està ubicat en una placeta al costat d’un en gronxador i un tobogan. Imagino que els nens d’aquest municipi el veuen com un amic. D’aldra banda, aquest venerable baladre té prou seny com per no enverinar mai a cap nen. Potser que tingui més seny que els que han fet el parc infantil al seu voltant.

dilluns, d’octubre 29, 2007

Zona d'aparcament

El gran moment de la Ilíada arriba al cant XXII, quan després d’una batalla, els exèrcits es retiren i únicament resta enfora de les muralles Hèctor disposat a enfrontar-se a Aquil·les. Muralles endins el criden perquè torni a la ciutat, però l’honor no li permet amagar-se del seu enemic i refusa marxar. Malgrat això, quan veu arribar Aquil·les s’espanta i fuig corrents. Aleshores comença una persecució èpica:

"... per allà van passar, l'un fugint i l'altre perseguint-lo: al davant, un valent fugia, però un altre més fort el perseguia amb lleugeresa.... Com els solípedes corsers que prenen part en els jocs en honor d'un difunt, corren veloçment entorn de la meta on s'ha col·locat com a premi important un trípode o una dona; de semblant manera, aquells van fer tres vegades la volta a la ciutat de Príam, corrent amb lleugera planta... Com en somnis ni el que persegueix pot assolir al perseguit, ni aquest fugir d'aquell; de la mateixa manera, ni Aquil·les amb els seus peus podia atrapar Hèctor, ni Hèctor escapar d'Aquil·les... "

Com sempre, al final els Deus s’hi posen pel mig i Hèctor acaba morint a mans d’Aquil·les. Però el que crida l’atenció és la situació que té lloc durant la carrera. Els dos herois donen tres voltes a la ciutat, però la distància entre ells no es modifica pel simple fet que corrien a la mateixa velocitat.

Doncs una cosa semblant es van trobar els astrònoms quan van analitzar l’òrbita de Júpiter. Hi havia dos grups d’asteroides situats exactament en la mateixa òrbita que el planeta gegant, però que es mantenien uns al darrera i uns altres al davant i que es movien tots (asteroides i planeta) exactament a la mateixa velocitat.

Per aquest motiu es van batejar amb el nom d’”asteroides troians”. El grup del davant són el “node grec” i el grup del darrera el “node troià”. I, evidentment, els noms dels més importants no podien ser sinó: Aquil·les, Hèctor, Patrocle i Néstor. Aquí cal vigilar ja que per motius històrics, no tots estan on els pertoca, de manera que l’asteroide “Hèctor” està amb els grecs mentre que “Patrocle” es troba entre els troians.

L’interessant és el motiu d’aquesta carrera entre asteroides i planeta. El matemàtic francès Joseph-Louis Lagrange va descobrir que en les òrbites dels planetes al voltant del Sol, hi ha cinc punts en els que un objecte deixat allà es mantindria estable. Això és perquè qualsevol objecte a l’espai està sotmès a diferents forces. La gravetat del Sol, la dels altres planetes, la força centrífuga... però hi ha indrets on aquestes forces s’anul·len, o s’equilibren, de manera que l’objecte resta estable movent-se coordinadament amb el planeta. Aquests indrets és coneixen com els punts de Lagrange (o punts de libració) i s’anomenen L1, L2,.. L5.

Els asteroides troians estan situats exactament en els punts L4 i L5, que són els més estables. Però hi ha altres grups d’asteroides troians en altres planetes. Fins i tot se n’ha identificat en planetes més petits com Mart.

En el cas de la Terra no se n’han trobat, encara que sembla que s’han detectat núvols de pols estel·lar en els punts L4 i L5. Però encara que no hi ha objectes naturals, ara si que hi ha objectes artificials. I és que si es pretén fer missions de llarga durada, per exemple per observar el Sol, resulta ideal situar la sonda espacial en un lloc on es mantindrà estable de manera que no calgui gastar combustible per mantenir-la a lloc. Per això, missions com la SOHO, la ISEE-3 o la ACE estan situades a L1 de la Terra, un punt entre la Terra i el Sol, mentre que una altra missió, la WMAP és va col·locar a L2, just a l’altre costat d’aquesta línia Terra-Sol.

En tot cas, aquests punts de Lagrange resulten extraordinàriament importants a l’hora d’enviar naus a l’espai. De fet, si cal establir colònies a l’espai, aquests són els indrets lògics on fer-ho.

Un altre punt curiós és L3, sobretot perquè donava molt joc als autors de ciència-ficció. El punt L3 es troba situat exactament a l’altra banda del Sol i durant un temps hi havia qui especulava amb la possibilitat que allà, inabastable a l'observació des del nostre planeta, hi hagués un altre planeta, o una flota de naus extraterrestres agrupant-se per atacar-nos. En realitat el punt no és tan estable i ara ja hem vist, gràcies a les sondes espacials, que allà no hi ha res.

En tot cas resulta divertit pensar que a l’espai hi ha “zones d’aparcament”. Segur que abans o després acabaran marcades com “zona blava” i caldrà pagar una taxa d’estacionament. I si no, temps al temps.

divendres, d’octubre 26, 2007

Un apèndix intrigant

Sempre havia sentit dir que no servia per res, que es podia extirpar sense problemes i que, a la pràctica, l’únic que feia era inflamar-se en ocasions i causar una apendicitis. Parlo, és clar, de l’apèndix. Encara que si hem de ser científicament correctes hauríem de dir l’apèndix vermiforme, apèndix cecal, apèndix vermicular o fins i tot fosa ilíaca. Curiosament és una part de l’anatomia que té més noms que funcions conegudes (Ja ho sé, ja ho sé. Altres parts encara tenen molts més noms, però jo volia dir noms científics!).

De totes maneres sembla que és injust pensar en l’apèndix únicament per la seva relació amb l’apendicitis. Certament durant molt temps es va considerar que era senzillament una resta inútil de l’evolució. Les restes del que en altres mamífers havia sigut una part del final del tub digestiu dels herbívors, on té lloc la digestió final de la cel·lulosa. Anatòmicament és com un sac penjant del budell i allà hi tenen un bon reservori de bacteris que ajuden a enllestir la digestió de les fibres vegetals més intractables. Els bacteris aprofiten part de l’aliment i l’herbívor absorbeix la resta. Tots contents.

Però també hi ha dades que indiquen que durant el desenvolupament dels bebès l’apèndix actua com un dels òrgans del sistema limfàtic. La pregunta aleshores passa a ser: quina és la funció del sistema limfàtic? Aquesta és més fàcil. Podem dir que són els indrets on els limfòcits maduren. Les cèl·lules que han de combatre les infeccions han de créixer en zones especialitzades del cos on aprenen a reconèixer el que és aliè a nosaltres per posar-se en funcionament. És allò que en diem la immunitat. Doncs aquesta maduració passa a llocs com les amígdales, els ganglis limfàtics... i l’apèndix.

En el cas de l’apèndix, sembla que la seva funció té lloc durant l'etapa inicial de la vida i després perd importància. I com que hi ha altres llocs del cos on els limfòcits poden madurar, doncs extirpar-lo no representa un problema greu.

Però ara han proposat una altra funció per l’apèndix. Uns investigadors de la Universitat de Duke han proposat al Journal of Theoretical Biology que l’apèndix pot tenir la funció de repoblar els budells amb la flora bacteriana intestinal quan, per algun motiu, aquesta es perd. El cas és que a l’apèndix hi ha una bona quantitat de bacteris que poden estar creixent en un indret més segur que la resta del budell. Podria ser que fos senzillament un reservori de bacteris útils per nosaltres.

El debat continua obert, però en tot cas no hi ha dubte que té algunes funcions útils, si més no, per la pràctica clínica. L'evolució no hi ha tingut res a veure, però l’apèndix es pot fer servir en cirurgia per moltes coses. Com que es pot extirpar sense problemes, és útil com a font de teixit per fer reconstruccions. Per exemple, en algunes intervencions on s’ha de treure part de l’urèter, es pot substituir per un tros de l’apèndix. Després de tot, no deixa de ser com un tubet.

I, és clar, també serveix perquè els cirurgians novells comencin a fer intervencions poc complicades. Es veu que una apendicectomia és una operació molt senzilla i, ja que algun dia han de començar a operar, millor agafar pràctica amb coses fàcils.

Potser l’apèndix al final sigui únicament un residu evolutiu. Un òrgan que en algun avantpassat nostre, possiblement amb dieta vegetariana si que li feia alguna funció i a mida que ens vàrem adaptar a menjar de tot, va anar perdent la funció.

Però, és clar, també podria ser una prova del “disseny intel·ligent”. El Creador que va dissenyar els éssers vius ja va preveure que els cirurgians necessitarien un trosset de teixit per fer cirurgia de reconstrucció i per això va deixar l’apèndix en els únics animals capaços de fer intervencions quirúrgiques.

No entenc com no ho havia pensat abans!

dijous, d’octubre 25, 2007

Vi, cava i carboni 14

Tothom té un costat amagat, fosc, inesperat. Cada vegada que hi ha un crim apareixen veïns de l’assassí afirmant que era una persona que semblava d'allò més normal i que mai no haurien pensat que fora capaç de fer una cosa així. Amb molts animals passa el mateix. Aquell gosset que era tan bo un bon dia mossega al nen dels veïns i ningú s’ho explica.

De vegades l’únic que passa és que ens quedem en la perifèria de les coses. Simplifiquem allò que és complex i quan descobrim altres facetes que desconeixíem ens sorprenem. Doncs resulta que altres coses també tenen trets amagats, i un que m’ha sorprès fa poc és la tècnica del carboni 14 (que s’escriu 14C).

Suposo que a molts els hi deu passar, però a mi, cada vegada que em parlaven de la tècnica del 14C, ja sabia que era per mesurar l’antiguitat d’algunes restes biològiques. El CO2 de l’atmosfera conté una petita, però mesurable, quantitat de 14C, que resulta que és radioactiu, a diferència del carboni 12 (12C). Les plantes capten el CO2 i les proporcions de 14C i 12C es mantenen, i quan nosaltres ens mengem les plantes seguim mantenint aquestes proporcions .

De manera que mentre estem vius, tenim un 0.0000000001% de 14C al nostre cos. És un element radioactiu, però en tant petita quantitat que ni es nota. El que passa és que després de morts, o de morir la planta, ja no s’incorpora més carboni a les restes i el 14C, en ser radioactiu, va desapareixent a mida que es va “desintegrant”.

Com que sabem a quina velocitat desapareix i sabem el 14C que hi ha quan ets viu, sóls fa falta mesurar el que queda per poder tenir idea de quan temps fa que les restes biològiques van morir. Això permet datar objectes fins als 60.000 anys d’antiguitat. Més enllà ja queda tant poc 14C que la tècnica no serveix.

Molt bé. Però acabo de descobrir que la tècnica del 14C es fa servir per una altra cosa. És gràcies a ella que es detecten... estafes en la fabricació del xampany i del cava!

El cava, el xampany i altres begudes similars s’obtenen a partir de dues fermentacions. La primera als barrils, com el vi normal, i la segona dins l’ampolla, a la que s’hi afegeix sucre i llevat. El llevat no deixen de ser microorganismes que generen CO2 que s’anirà dissolent en el líquid... fins que obrim el tap i surti l’excés de gas en forma de bombolles.

Però hi ha qui fa trampa i afegeix CO2 directament al vi i després el comercialitza com cava. És trampa, perquè no és el mateix un cava que un “vi gasejat”, de qualitat i preu inferiors.

Doncs per detectar la diferència s’analitza el CO2 de les bombolles del cava “sospitós”. I el que es fa és precisament aplicar-hi la tècnica del 14C.

Aquest CO2 pot provenir, en el cas d’un cava ben fet, dels sucres amb els que els llevats van fent la fermentació. I aquests sucres deriven del vi, és a dir del raïm i de la canya de sucre de la que es va purificar el sucre afegit al cava. En tot cas és material biològic relativament recent. Per tant, la seva proporció de 14C respecte del 12C serà pràcticament igual a la que tenim a l’atmosfera.

Però si el cava en realitat és un “vi gasejat” el CO2 derivarà de síntesi química a partir de diferents tipus de carbonats. I l’origen del carboni serà molt més antic. Tan antic que ja no complirà la proporció esperada de 14C. De fet, pràcticament ja no té 14C.

I la mesura és prou exacta. Tant que fins i tot ha calgut anar modificant els nivells considerats “normals” perquè des que es van deixar de fer proves nuclears, la quantitat de 14C a l’atmosfera ha experimentat un lleuger canvi, i els detectors ho notaven!

Una aplicació ben insospitada de les tecnologies de datació habitualment aplicades als fòssils.

dimecres, d’octubre 24, 2007

Carta a Mariano Rajoy

Estimado señor Mariano Rajoy

Me permito escribirle desde este modesto rincón de Internet con motivo de sus recientes declaraciones en las que, aparentemente, minimizaba el problema que representa el cambio climático. También me pareció entender que ponía en duda la capacidad de la comunidad científica para prever este cambio.

Normalmente nunca comento hechos relacionados con la política en este blog, que está centrado, de manera informal, en temas más o menos científicos. He de aclarar que aunque científico, mi especialidad no es en absoluto la climatología. Supongo que estoy a un nivel parecido al de su primo, al que me temo que involuntariamente ha colocado en un compromiso. Pero no puedo dejar de alarmarme ante el hecho que alguien como usted, que aspira al gobierno de España, realice unas declaraciones como las que he podido escuchar en las que expresaba algún error manifiesto. Por ello, si me permite, quisiera matizar un par de detalles.

En primer lugar, resulta particularmente erróneo y desafortunado el silogismo que utilizó, según el cual, si los mejores científicos del mundo son incapaces de garantizar el tiempo que hará mañana en Sevilla, ¿cómo alguien puede decir lo que va a pasar en el mundo dentro de 300 años?

Yo creía, parece que erróneamente, que ya nadie confundía a estas alturas el tiempo (meteorológico) con el clima. Hoy en día está perfectamente establecido que en Barcelona, por poner un ejemplo, disfrutamos de un clima mediterráneo, y que ha sido así desde hace miles de años. Que no podamos precisar con exactitud el tiempo que hará el sábado no quiere decir que dudemos del clima que tendremos.

Si me permite poner un ejemplo de lo que usted ha dicho: Cuando salgo de casa, no puedo prever si encontraré aparcamiento, pero le puedo asegurar que los accesos a Barcelona o Madrid entre las ocho y las nueve serán un caos de tráfico (a no ser que sea domingo, claro). No poder prever como le irá a un coche particular no permite a nadie afirmar que la Dirección General de Tráfico sea incapaz de predecir cuando tendrán lugar los colapsos en las carreteras.

Y por otra parte, está el detalle de la opinión expresada en el informe del Grupo Intergubernamental del Cambio Climático de la ONU. Coincidirá conmigo en que la opinión de más de 2000 científicos expertos en el tema merece ser tenida en consideración, aunque lo que nos digan no nos guste. Este país ha menospreciado demasiado tiempo la ciencia y aunque lentamente va cambiando esta actitud, parece que aún queda camino por hacer.

Por supuesto que hay variables y hechos que están poco precisos. La ciencia casi nunca da garantías absolutas. Pero a la luz de los conocimientos actuales, todos los escenarios prevén un cambio climático causado por la acción del hombre. En realidad ya solo se discute la magnitud del cambio y las medidas que hay que tomar para minimizarlo.

Y si la comunidad científica tiene razón el problema no se limitará a como afectará al turismo de levante o la agricultura andaluza (que se verán afectados, no lo dude). Mucho más serio serán, por ejemplo, las oleadas de inmigración que pueden generarse cuando amplias regiones de África, donde la subsistencia ya es precaria, devengan inhabitables.

Por ello considero particularmente alarmante su opinión. Antes o después la opción política que usted representa llegará al gobierno del país. En una democracia no puede ser de otra manera y es sano que así sea. Tan solo espero que cuando eso suceda, su actitud, o la de sus sucesores, sea diferente de la que ha sugerido con esas palabras. Soy consciente de que los políticos han de resolver los problemas de los ciudadanos en el día a día. Pero no hacer caso de los síntomas de una enfermedad es una actitud insensata, y es injusto echar después la culpa al médico por no haberle hecho caso cuando aun se estaba a tiempo de evitar males mayores.

Al escucharle no he podido dejar de pensar en aquellos que, hace años, ponían en duda que el hábito de fumar era peligroso para la salud aun cuando los médicos ya advertían de la relación entre el tabaco y el cáncer.

El cambio climático es un problema real, y el dato desagradable es que nos va a costar esfuerzos y dinero. La comunidad científica ya ha lanzado el aviso e indicado el problema. Ahora les toca a ustedes, los políticos, y a los líderes de opinión convencer a la sociedad para ponernos a trabajar a fin de evitarlo o minimizarlo. Permitame opinar que sus declaraciones no resultan las más adecuadas en este sentido.

Por supuesto, y ya que estamos cerca de un periodo electoral, es posible que sus palabras hayan sido sacadas de contexto. Si este fuera el caso, no dude que nada me gustaría más que rectificar las mías. Mas allá de las diferentes opciones políticas me tranquilizaría saber que cuando la comunidad científica internacional se pone de acuerdo en señalar un problema, los principales líderes políticos lo tienen en cuenta seriamente.

Atentamente

dimarts, d’octubre 23, 2007

Dones a l'espai

Si tot va bé, avui passarà un fet excepcional. I si tot va bé, hauria de deixar de ser excepcional d’una vegada. El cas és que avui està previst el llançament del transbordador espacial “Discovery”, en direcció cap a l'estació espacial Internacional, la ISS. I per primera vegada en 50 anys d’exploració de l’espai, hi haurà dues dones comandant dues missions espacials simultàniament!

Ara mateix, allà dalt a la ISS hi ha una tripulació sota les ordres de Peggy Whitson, que és la primera dona que hi ha hagut a càrrec de la ISS. Hi va arribar a fa poc i està previst que s’hi quedi uns sis mesos.

I ara s’enlairarà la missió del transbordador STS-120, que estarà capitanejada per Pamela Melroy. Per ella serà la tercera missió a l’espai, però les anteriors anava de co-pilot. Aquesta serà la primera en la que ocupi el lloc de “jefa”.

El cas és que aquesta dada hauria de ser una anècdota, ja que ja fa temps que va deixar de ser notícia el que les dones també surtin a l’espai. Als primers temps era més complicat. La feina d’astronauta era una activitat arriscada i físicament molt dura. Aquests eren els motius oficials, però el cas és que la societat ni es plantejava el que poguessin ser dones les qui sortissin a l’espai. De fet, quan els soviètics van enviar la primera dona cosmonauta, la Valentina Tereshkova, es deia que era més per un afany de propaganda que no pas com a mostra de normalitat. Un rumor que ella sempre ha negat amb contundència.

Sigui com sigui, ara les coses ja han canviat i homes i dones s’arrisquen per igual a l’espai, pateixen els mateixos inconvenients, ocupen els mateixos llocs i, en cas d’accidents com el Challenger o el Columbia, hi moren de la mateixa manera.

Per descomptat que cal reunir tota la informació possible sobre com afecta la manca de gravetat a l’organisme femení. Ara ja tenim moltes dades sobre que passa amb els homes, alguns d’ells han fet estades extraordinàriament llargues a l’espai, sobretot a l’antiga estació soviètica "Mir". Però i les dones? Una va estar sis mesos a la ISS, però això és poc temps i cal un nombre més elevat de dones per conèixer amb exactitud com els afecta.

És important, perquè si a la llarga es tracta de realment conquerir l’espai i colonitzar altres mons, això hauran de fer-ho homes i dones plegats. I després de tot, actualment, la pura i simple força o resistència ja no és un motiu determinant a l'hora de seleccionar un astronauta

El més divertit és que alguns estudis suggereixen que les dones s'adapten millor a les condicions de l'espai que no pas els homes. per exemple, el tenir uns menors nivells d'adrenalina i més elevats d’estrògens reduirien algunes afeccions cardíaques que van presentar tripulacions com la de l’Apol·lo 15 quan van anar a la Lluna.

Hi ha altres motius, però un de curiós és el fet que les dones tenen la regla, cosa que, inesperadament, pot representar un avantatge. A l’espai sempre té lloc una pèrdua de massa muscular i això fa que, entre moltes altres, es perdin proteïnes necessàries per unir el ferro. El ferro és imprescindible, però no pot estar en forma lliure dins el cos sinó que ha d’anar unit a proteïnes transportadores. Els astronautes tenien problemes d’excés de ferro lliure justament per falta d’aquestes proteïnes. Doncs el cas és que tenir la regla resulta ser per les dones astronautes un bon sistema per eliminar l’excés de ferro lliure de l’organisme i evitar aquesta toxicitat.

La conclusió d’aquests i altres estudis és que l’ideal per missions molt llargues seria una tripulació de dones i de menys de 30 anys.

De vegades es parla de qui serà el primer home a trepitjar Mart. Però estaria bé que el primer home... fos una dona! Resultarà molt interessant veure que passa si al final s’arriba a la conclusió que l’avantguarda de l’exploració a Mart l’han de liderar dones en lloc d’homes. Seria tota una lliçó per a molts.

I segur que encara n’hi ha que s’ho prendrien molt malament.

dilluns, d’octubre 22, 2007

De nou, raça i intel·ligència

En James Watson, un dels descobridors del ADN i premi Nobel de Medicina ha muntat un merder important quan va declarar que les polítiques occidentals cap a l'Àfrica són ineficaces perquè es basen en que "la intel·ligència dels africans és com la nostra, cosa que contradiuen totes les proves efectuades". Sembla que en el llibre que està a punt de publicar també diu que “no hi ha motiu per pensar que les capacitats intel·lectuals de pobles separats en la seva evolució han hagut d’evolucionar de manera idèntica”.

La premsa ja ha comentat bastant aquest fet i les conseqüències que ha portat. S’han anul·lat conferències que anava a fer i el laboratori de Cold Sping Harvord on treballava l’ha suspès en les seves responsabilitats fins que s’aclareixi que va dir exactament i quina postura manté.

Tot plegat el primer que demostra és que ser un geni mereixedor del Premi Nobel no fa que siguis particularment brillant en altres camps del coneixement o que siguis una persona assenyada. Hi ha molts casos de guardonats que emparats en el prestigi que dóna el Nobel han defensat postures com a mínim molt discutibles des de punts de vista ètics.

En el cas d’en Watson, afirmar sense més que els negres són menys intel·ligents que els blancs tal com ha fet és una ximpleria majúscula. Però en aquests temes cal anar amb peus de plom. Ara, encara que tothom s’apunta a la crítica (i jo el primer), val la pena pensar una mica el que ha dit. De les dues frases que he posat al començament (i que suposo que són exactes encara que reconec que no he sentit la versió original) la primera és simplement falsa. Les proves per mesurar la intel·ligència poden donar el resultat que vulguem sense massa esforços. Al llarg del temps hi ha qui ha demostrat “científicament” que els homes són més intel·ligents que les dones. Que no, que són igual d’intel·ligents. Que no, que són les dones les més intel·ligents. Però no, els blancs ho eren més. Però tampoc, que tots ho eren per igual... I així, sempre es pot dissenyar un test d’intel·ligència que demostri allò que vols demostrar.

Quin és el problema? Doncs que cada investigador defineix la intel·ligència com li sembla millor. Però la crua realitat és que resulta molt complicat definir-la i encara més mesurar-la. De fet, hi ha qui opina que el fet de posar-hi un nom no vol dir que la intel·ligència sigui una "cosa" i que es pugui mesurar.

I finalment hi ha el tema de la combinació entre genètica i ambient. Els africans (per dir l’exemple d'en Watson) són menys intel·ligents perquè la genètica els condiciona? O potser és perquè viuen en països pobres? Un dèficit d’aliments durant el creixement pot tenir efectes importants en el desenvolupament del sistema nerviós. I l’accés a l’educació en els països africans és clarament limitat. Si Watson hagués nascut a l’Àfrica hauria tingut gaires oportunitats de descobrir l’estructura de l’ADN? La resposta sembla evident. Avui en dia, simplement ens resulta impossible discriminar entre l’efecte de la genètica i el de l’ambient quan parlem d’una cosa que ni tant sols sabem definir i mesurar amb precisió. De manera que el comentari d'en Watson és simplement una ximpleria.

Ara bé, la segona afirmació podria tenir raó. Potser algun dia podrem definir la intel·ligència i aconseguir mesurar-la. I si això passés, no hi ha motiu per pensar que tots els grups humans han de tenir exactament el mateix nivell. Igual que passa amb la pell, la mida o la forma dels ulls. Però de nou hi ha una trampa amagada en la interpretació que n’ha fet. Si una raça disposa de major capacitat per alguna cosa que anomenem “intel·ligència” no serà una diferència espectacular que justifiqui res. El màxim que podria passar és que amb el temps hi hagi més genis d'una raça que d'una altra. Igual que ara els velocistes més ràpids del món són negres, i els millors nedadors són blancs, però això no vol dir que per Àfrica la gent del carrer camini més de pressa que a Europa o que a les piscines americanes els nedadors s’hi estiguin menys estona.

Presentar una opinió com si fos una dada científica és una tergiversació inacceptable, per molt Premi Nobel que siguis. I en temes com aquest de la intel·ligència resulta particularment empipador. Massa temps s’han fet servir aquesta mena de falsedats, afirmant coses que simplement es desconeixen, per mantenir alguns grups socials, o les dones, o les races, en situació oprimida.

La ciència és una cosa fantàstica i que ens permet millorar en tots els aspectes la nostra qualitat de vida. Però també hi ha el perill de manipular-la i fer-la servir per imposar les teves idees. Tergiversadors n’hi ha a tot arreu i entre la comunitat científica jo diria que la proporció és la mateixa que entre la població global.

Jo no se si existeix el “gen de la intel·ligència”. Sincerament ho dubto i estic segur que les coses resultaran ser molt més complexes. Massa complexes per anar fent afirmacions tant ridícules com les que ha fet en Watson.

divendres, d’octubre 19, 2007

Mama! caca!

Hi ha coses que rarament es comenten. Temes considerats desagradables o de mal gust, que serveixen per fer acudits però que en converses normals és millor evitar. I un clàssic és la diarrea. Tampoc és estrany, perquè un bon atac de diarrea resulta ben desagradable i fins i tot fastigós. Menjar ens encanta, però eliminar les restes d’allò que hem menjat ja és una altra història malgrat que, des d’un punt de vista fisiològic tot forma part del mateix procés.

Això únicament canvia quan es tracta de bebès. Aleshores comentar com són les cacones de la criatura, la textura, el color o la freqüència, passa a ser un clàssic entre els comentaris que envolten al nadó. S’ha de reconèixer que també ajuda als pares psicològicament, perquè durant uns mesos es passaran el dia recollint, netejant i empaquetant caques de tota mena, color, mida, consistència i, en algunes ocasions, increïblement pudents.

Però fins i tot les caques dels adults poden originar preguntes interessants. Per quin motiu tenen el color marronós que les caracteritza? I perquè de vegades canvia aquest color? I la textura de que depèn? No tot és degut únicament al tipus de menjar, encara que naturalment si que hi té ha veure, i qualsevol que s’hagi cruspit un arròs negre ho pot saber. (Ah, i fins i tot les caques estan classificades. Aquí teniu la classificació de Bristol, de la més resseca fins la diarrea líquida)

El que passa és que en la composició de la femta hi ha més coses que les restes de menjar. També hi ha una bona quantitat de moc, ja que l’interior del budell té una capa de mocs, diferents del nas, però mocs després de tot, que ajuden a que la matèria circuli amb més facilitat. També hi ha restes de cèl·lules de la paret del budell, que són algunes de les que tenen més desgast de tot el cos. I també tenim una certa quantitat de colesterol i sals biliars, que són els que li donen el color característic.

A més a més hi ha moltíssims bacteris. Un terç (!) del pes de la femta són els microbis que formen la flora intestinal, aquella que hem de cuidar menjant tota mena de iogurts, però que realment és molt útil per ajudar a acabar de digerir el menjar. Hi ha aliments que no podem pair nosaltres mateixos, però que els bacteris intestinals si que poden absorbir, i en aquest procés, alliberen restes que nosaltres si que podem aprofitar. Per cert, bona part de la pudor la causen els bacteris, que alliberen sulfhídric i altres composts orgànics "olorosos".

I a la part final del tub digestiu té lloc un procés vital que és la recaptació d’aigua. El menjar s’ha barrejat amb l’aigua que hem begut, s’ha desfet amb el suc gàstric, desprès amb el suc pancreàtic i tot plegat fa que al principi circuli com una papilla. Però l’aigua és un bé molt preuat en la natura. Cal aprofitar i reciclar, i això és el que fa el budell gruixut. Allà es reabsorbeix bona part del líquid que contenen les restes de menjar, de manera que per la sortida es perdi la mínima quantitat d’aigua possible.

Per això, si el menjar fa el camí molt lentament, es reabsorbeix massa aigua i la femta queda resseca: un cas de restrenyiment molt típic en les societats occidentals. Per contra, quan la velocitat de pas és massa alta, l’aigua no es reabsorbeix i tenim un cas de diarrea.

Però la diarrea no passa perquè si. Normalment la causa és una infecció al budell. Si el cos detecta la presència de microorganismes patògens el que fa és estimular la velocitat de pas per tal de fer fora als invasors com més aviat millor. I a més, per diluir les toxines que puguin generar, s’atura la recaptació d’aigua. De fet, en casos greus fins i tot té lloc un trànsit d’aigua invers. L’aigua passa de l’interior del cos cap a la llum del budell. Així el contingut del budell augmenta, i això és un estímul per provocar els moviments que fa per tal d’anar empenyent el contingut cap enfora. Tot plegat un sistema per buidar les canonades i fer “neteja”.

Ara bé, aquest mecanisme pot arribar a ser un perill per la salut. Quan ens diuen que algú té diarrea acostumem a fer un somriure de circumstàncies i poc més. Però cal vigilar, perquè pot acabar sent un problema greu. Fa poc, en un viatge, un dels companys va tenir un cas de “diarrea del viatger”. La diarrea que acostuma a aparèixer quan es fa viatges a indrets amb menjars diferents dels que estem acostumats o amb condicions sanitàries menys estrictes. Però el que inicialment era tan sols una molèstia, va acabar en un cas greu de deshidratació. Desorientació, pèrdua de coneixement, convulsions..., i un esglai que costarà oblidar. Al final tot es va arreglar administrant sèrum fisiològic intravenós i antibiòtics, però la propera vegada que tingueu o topeu amb algú que tingui diarrea, poca broma! Sobretot rehidratar-se tant com siui possible, és a dir, beure molta aigua. I molt especialment en el cas dels nens!!

dijous, d’octubre 18, 2007

Nobel de la Pau: Per lluitar contra el canvi climàtic

Quan vaig començar a comentar els premis Nobel d’aquest any, pensava que serien tres els que tractaria. La literatura i l’economia queden molt lluny de la temàtica d’aquest blog, i el de la Pau tampoc m’esperava que hi sortís. Però sembla que el comitè Nobel ha decidit que no siguin tres sinó quatre els que hem de comentar aquí, perquè el Premi Nobel de la Pau ha sigut concedit a l’Al Gore i al Grup Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC per les seves sigles en anglès).

El motiu exacte, segons el comitè Nobel ha sigut “Pels seus esforços en promoure i difondre el coneixement sobre el canvi climàtic causat per l’home i per establir els fonaments per tal que es prenguin les mesures necessàries per contrarestar-ho”.

La veritat és que la tria ha sigut ben seleccionada, ja que el premi es reparteix entre el grup d’experts que posa ordre en el coneixement científic disponible sobre el tema i el líder mediàtic que s’encarrega de crear consciencia del problema arreu del món. I per poder plantejar-se alguna actuació a escala global calen les dues coses.

En aquest sentit, per part de l’Al Gore la seva pel·lícula “Una Veritat Incòmoda”, resulta una manera excel·lent de fer comprendre la gravetat del problema al que ens enfrontem. S’ha criticat per algunes exageracions que pot tenir i per la càrrega política que barreja amb dades científiques. Les crítiques són certes, però jo diria que la majoria de persones saben distingir quan fa propaganda del seu partit i quan mostra dades del retrocés de les geleres.

Però dades científiques fa molts anys que se'n recullen i n’hi ha moltes de contradictòries. Fins i tot moltes de “interessadament contradictòries”. I aquí és on la feina de l'altre premiat, l'IPCC resulta notable. Aquest és un grup d’experts dependents de la ONU que es dedica a recollir la informació científica publicada, resumir-la, comparar-la i valorar-la. Finalment emeten un informe que és una de les principals fonts d’informació que es poden tenir sobre el canvi climàtic. El que cal destacar és que ells no generen informació nova, sinó que fan un recull de la que s’ha publicat.

Però analitzant aquests resums és quan es pot entendre la magnitud del problema i el fet que cada vegada queda menys temps per fer-hi alguna cosa.

I és un encert que el premi sigui el de la Pau, ja que ignorar els avisos sobre el canvi climàtic ens pot abocar no sols a canvis en els ecosistemes o a pèrdues de biodiversitat sinó també a un seguit de fets que inevitablement desembocaran en conflictes armats. No és cap ximpleria pensar que, aviat, les guerres no seran pel petroli sinó per l’aigua, per terrenys cultivables o per poblacions emigrants a una escala que ni imaginem.

Evitar el canvi climàtic és una manera real d’evitar guerres en un futur no massa llunyà. Poques vegades s’analitza l’escalfament global des d’aquesta perspectiva, però seria una bona cosa recordar que el problema va més enllà d’un ós polar buscant un bloc de gel per descansar o de la crisi del sector de l’esquí o del turisme quan deixi d’acumular-se neu al Pirineu.

És únicament un exemple, però no hem d’oblidar que d’exemples ara ja n’hi ha massa com per ignorar-los. I tot el que fem per canviar aquesta tendència serà també un gest per la pau.

dimecres, d’octubre 17, 2007

Nobel de Física. Per gravar un disc dur

El nom del premi Nobel de física d’aquest any pot, com quasi tots, espantar una mica als que no som físics. La nota de premsa de la Fundació Nobel diu que s’ha concedit el Nobel de física a dos investigadors, un francès (l'Albert Fert) i l’altre alemany (en Peter Grünberg), “pel descobriment de la Magnetoresistència Gegant”. I als diaris repeteixen que això és el que permet el funcionament dels discos durs de l’ordinador.

Per començar ja queda clar que tornem a tenir al davant un premi a un descobriment amb moltes aplicacions. No es tracta d’una teoria, potser molt important, però allunyada del dia a dia, sinó que les seves aplicacions formen part de les nostres vides. Ordinadors, iPods, reproductors MP3... tot allò que tingui un disc dur, segurament funciona gràcies a la Magnetoresistència Gegant.

Per entendre la importància n’hi ha prou amb fixar-nos en un parell de detalls que tots sabem però que normalment no tenim en compte. Un és que la informàtica funciona amb sistema binari. Un ordinador el que fa és llegir llargues seqüencies de “1” i “0”. Cada "1" o cada "0" és el que anomenem un “bit”. Molt bé, però físicament, en el disc dur de l’ordinador quina forma tenen aquests uns i aquests zeros?

Doncs inicialment era en forma de petits imants que hi havia en la pista del disc dur. Amb això vull dir zones on el material estava imantat o no. El capçal que anava llegint detectava un canvi en la resistència elèctrica en passar per sobre d’aquests imants. Aquest sistema s'anomena magnetoresistència. El problema era que les diferències en la resistència eren petites i això limitava la capacitat d’emmagatzemar informació.

Però als anys 90, aquests investigadors, per separat, van notar un fet molt curiós. Van preparar un material fet apilant capes d’elements conductors i no-conductors d’uns pocs àtoms de gruix. El cas és que les capes conductores eren com imants que podien estar posats apuntant a la mateixa direcció, o bé en direccions oposades. Doncs aquesta diferència resultava en uns canvis en la resistència enormes. Per això el nom de Gegant.

La gràcia està en imaginar els electrons com petits imants que també poden estar orientats en dos direccions. Quan passen corrents per una capa que està imantada en la mateixa direcció que ells, corren sense problemes, però si l’electró i la capa estan en direccions oposades es barallaran i correran poc (la resistència serà alta). Com que els electrons estan meitat en una direcció i meitat en altra, els que no es frenin en una capa es frenaran a la següent... a no ser que orientem totes les capes en la mateixa direcció. Aleshores, la meitat dels electrons podrà córrer lliurement i la resistència disminueix moltíssim!

De manera que cada bit del disc dur del nostre ordinador és una zona en la que les fines capes de que està fet estan imantades en direccions o bé alternades o bé paral·leles. Això serà un “1” o un “0”. I el lector el que detecta són els canvis en la resistència quan passa per sobre.

I aquí va tenir lloc un raonament molt simple. Si els canvis en la resistència eren 100 vegades més grans que abans, el que va passar és que es podien fer discos durs posant “imants” 100 vegades més petits, de manera que la capacitat del disc augmentava 100 vegades.

Per això la capacitat dels ordinadors segueix augmentant sense parar. No és únicament perquè la tecnologia cada vegada disposi de mètodes més acurats (que també). Sobretot és que es van aplicant nous fenòmens físics a mida que es van descobrint. En realitat ara ja són aplicacions de la nanotecnologia, que sona com a ciència del futur però que, de fet, ja la teniu incorporada a l’ordinador en que llegiu això.

I això no acaba aquí amb la Magnetoresistència gegant, perquè ja es parla de la Magnetoresistència Colossal!!

dimarts, d’octubre 16, 2007

Nobel de Química: La gràcia de les superfícies.

Quan parlem de química, de seguida pensem en tubs d’assaigs plens de líquids fumejants i de diferents colors. O potser en una planta petroquímica enorme, plena de canonades i grans tancs on líquids de diferents tipus reaccionen. No és una idea incorrecta, però la química té moltes més cares, i una d’elles és la que ha sigut ressaltada aquest any amb el Premi Nobel de Química: La química de superfícies.

En una reacció química senzilla el que passa és simplement que un àtom topa amb un altre i s’enllacen de manera que donen lloc a una molècula, una cosa diferent a la que teníem al principi. Un exemple típic és la sal. Comencem amb un àtom de clor (tòxic) i amb un de sodi (brrr, tòxic també) però si reaccionen i s’enllacen tindrem una cosa completament diferent, clorur sòdic, la coneguda sal de taula imprescindible per cuinar. (Un químic precisaria que en realitat calen dos àtoms de sodi i una molècula de clor. Cert, però deixeu-me simplificar)

Naturalment la cosa pot ser més complicada. Podem començar amb dues molècules que topen i en separar-se s’han intercanviat uns quants àtoms, de manera que acabem amb dues molècules diferents de les inicials. Però de nou, en imaginar-ho solem pensar en molècules flotant enmig de l’aigua o d’un gas, xocant les unes amb les altres en totes direccions.

El que passa és que en ocasions hi ha reaccions químiques que funcionen diferent si tenen lloc sobre una superfície. Imagineu una placa metàl·lica observada de molt a prop. Tan a prop que poguéssim distingir els àtoms que la formen. Si a la superfície i dipositem delicadament una molècula i al costat una altra, la manera en que interactuaran serà diferent que si ho fan flotant en l’aigua. En una superfície podran xocar en determinades direccions però no en altres, les càrregues elèctriques i la forma de la superfície condicionaran la mena de reaccions que poden passar. I algunes reaccions que serien molt improbables o complicades sobtadament passaran a ser senzilles. Com em va dir un company químic: "És més fàcil fer l'amor sobre un llit que no pas flotant a l'espai".

Doncs el premi Nobel ha sigut pel químic alemany Gerhard Ertl, que va descriure la manera en que tenien lloc aquestes reaccions. I no penseu que és poc important o una simple curiositat. Moltes reaccions tenen lloc en superfícies encara que no ho sembli. I un cas típic té relació amb un altre Premi Nobel, el del 1918. Aleshores el va guanyar un altre químic alemany, en Fritz Haber, per descobrir com fabricar amoni a partir de nitrogen i hidrogen. De nou va ser un fet important ja que l’amoni fa falta per fer moltíssims components que ens envolten, des d’abonaments per l’agricultura fins als explosius.

En Haber va trobar la manera de sintetitzar l’amoni afegint ferro al sistema. El ferro no participa en la reacció, però ajuda a que passi. Es diu que fa de “catalitzador”. La cosa funcionava, però el perquè no estava massa clar. Va ser justament en Ertl qui va ajudar a entendre el que passava, que la reacció per fer amoni passava en la superfície de les partícules de ferro, on l’hidrogen i el nitrogen podien interactuar de manera completament diferent a com ho farien si estaven solets.

Però aquesta mena de reaccions les tenim per tot arreu. Per exemple, actualment els cotxes són molt menys contaminants que fa uns anys gràcies als catalitzadors, que netegen els gasos que surten del tub d’escapament gràcies a reaccions d’aquesta mena. La fabricació de semiconductors també depèn de com els àtoms es dipositin en determinades superfícies, i finalment, un exemple més llunyà és que aquesta química també és important per saber perquè es degrada la capa d’ozó. Les reaccions químiques que es carreguen l’ozó de l’estratosfera no passen a l’aire lliure sinó que ho fan en els núvols estratosfèrics, concretament en la superfície dels cristalls de gel que hi ha allà dalt.

No importa on estigueu ara mateix, segur que si mireu al voltant hi ha un grapat de coses que s'han fabricat o que funcionen gràcies a la química de superfícies.

dilluns, d’octubre 15, 2007

Nobel de Medicina: O com eliminar un gen

La setmana passada es van atorgar els premis Nobel de l’any 2007. I això sempre és una bona ocasió per comentar i entendre alguns dels grans avenços en els diferents camps premiats. Aquest any, el de medicina i fisiologia l’han obtingut tres investigadors que van posar els fonaments per una tecnologia que actualment es fa servir moltíssim i que està ajudant d’una manera increïble a comprendre com funciona el nostre cos i sobretot com funcionen algunes malalties.

Ja sabeu que a cada una de les cèl·lules hi ha, dins el nucli, el ADN, que conté la informació genètica que ens fa ser com som. Això vol dir que l’ADN conté els gens amb les instruccions per fabricar les proteïnes de que estem fets. I aquests gens són els que determinen si tindrem els ulls d’un color o d’un altre, la forma del nas, la sensibilitat a determinats fàrmacs, la facilitat per patir un càncer o el caràcter que tindrem en llevar-nos pel matí. Naturalment els gens no ho són tot. L’ambient on vivim també condiciona i molt, eh!

Però els gens són importantíssims, i ara ja sabem que els humans tenim poc més de 20.000 gens al nostre ADN. L’interessant és que de molts d’ells encara no coneixem el que fan. A més, hi ha malalties relacionades amb gens que funcionen malament, però costa moltíssim comprendre com i de quina manera ho fan. Penseu que els gens no treballen solets. Cada un actua coordinat amb molts altres, de manera que estudiar-ne un per separat és una feina extremadament complexa.

La manera de veure que fa un gen determinat seria treure’l, anul·lar-lo, desactivar-lo, fer-lo miques i mirar que passa. Si quan a un ratolí li falta un determinat gen desapareix el color del pèl, podrem deduir que la proteïna és la responsable de fabricar el color, però si el que passa és que deixa de créixer, doncs serà indicatiu que el gen participa en el creixement. De la mateixa manera, podríem anular un gen de la coagulació de la sang i obtindríem un excel·lent model per estudiar tractaments per curar l'hemofília.

Però com anular únicament un gen d’entre els 20.000 que tenim? I que això passi a totes i cada una de les cèl·lules del cos?

Doncs el que es fa és fer-ho amb tècniques de biologia molecular en una sola cèl·lula, però que és la de l’embrió recent fecundat. Després es torna a introduir en la mare per acabar la gestació i amb sort, aconseguirem un animal al que li hem tret selectivament un gen. És el que en diem un animal “Knock-Out” per determinat gen. Fàcil de dir, però fa poc semblava ciència-ficció. Per això els han donat el Nobel als que van trobar la manera de fer-ho.

Avui ja es fan servir extensament i es disposa de ratolins KO per un ventall de gens prou ampli i gràcies a aquests animalets l’estudi de mòltes malalties està avançant a ritme impensable fins fa poc.

Per exemple, es pot veure com actuen els diferents gens que sabem que estan implicats en el càncer. I això podem fer-ho tant pels gens del tumor, com pels gens del teixit que envolta al tumor. Com es defensa el cos enfront un càncer? Doncs anul·lant selectivament diferents gens podem veure si el tumor creix més o menys, de manera que sabrem quins fàrmacs hem de dissenyar per tal d’afavorir allò que resulta dolent pel tumor, o fàrmacs que inhibeixin aquells gens que ajuden al tumor a defensar-se.

A més, podem descobrir la funció de molts dels gens implicats en processos difícils d’estudiar. Hi ha gens dels que no es pot aconseguir un animal KO perquè no arriben a néixer. Però això és molt útil per comprendre com funciona el desenvolupament embrionari i ens ha de permetre prevenir o tractar malalties relacionades amb els embarassos i el desenvolupament del fetus.

Realment, la recerca biomèdica està canviant a ritme frenètic i en bona part és gracies a la tecnologia dels KO. Per tant, no resulta en absolut sorprenent que els qui van trobar la metodologia per aconseguir-ho s’hagin fet mereixedors del màxim guardó, el premi Nobel.

divendres, d’octubre 12, 2007

Els altres colonitzadors

Avui fa un grapat d’anys que Colom va descobrir Amèrica, i en aquell moment va començar tot el procés de colonització per part dels europeus. Sovint s’ha parlat de l’efecte devastador que va tenir aquella arribada per les tribus que habitaven el Nou Món. Aquelles cultures no van poder fer res per resistir la major tecnologia i l’empenta dels nouvinguts. Els arcs i les fletxes no tenien res a fer enfront les armes de foc, i l’estructura social dels colonitzadors va resultar ser més sòlida que la dels habitants de les planúries americanes.

Però allò va ser una història complexa amb mil detalls que van tenir un paper en el procés de colonització, i alguns van ser ben insospitats. Per exemple l’efecte que van tenir els animals domèstics.

Els indis de Nord-America pràcticament no tenien animals domèstics, mentre que els europeus, de seguida van començar a portar el bestiar que sempre els havia acompanyat. I alguns, com els porcs, es van adaptar molt bé al nou continent. Tant que aviat s’havien escapat dels tancats dels colons i van començar a campar pels boscos.

Sembla una bajanada, però els porcs salvatges, inexistents fins aleshores, van començar a consumir molts dels components de la dieta dels indis, que de cop es van trobar competint amb els porcs per algunes fruites, arrels i plantes comestibles.

I un altre animal important en la colonització d’Amèrica van ser les abelles. Sembla que sempre estan allà, i realment les abelles acompanyen els humans des de fa segles. En part això és perquè, encara que no acostuma a sortir als llibres d’història, quasi totes les colonitzacions de noves terres anaven acompanyades del transport de ruscos d’abelles per obtenir mel. I és que la mel va ser durant molt de temps l'única manera coneguda per endolcir el menjar.

Doncs a les Amèriques també hi van portar abelles, i encara que ho feien pensant en la mel, en realitat els va salvar de passar gana, perquè molts dels conreus requereixen de les abelles per la pol·linització. Un fet que ara tenim clar, però que aleshores no coneixien bé. Si no haguessin portat els ruscos, moltes collites s’haurien perdut, ja que les espècies que hi havia a Amèrica, eren molt selectives amb les plantes que pol.linitzaven. En canvi, a les europees ja els anava bé qualsevol flor.

Al final, la presencia d’abelles europees era el primer senyal que notaven amb desesperació els indis quan s’apropaven els colonitzadors. L’insecte que per uns era una font de dolçor, per altres resultava el senyal que els seu temps estava acabant.

dijous, d’octubre 11, 2007

Biocombustibles, llums i ombres

Una cosa en la que hi ha acord és en la necessitat de buscar alternatives a l’ús del petroli com a font d’energia. El petroli s’acabarà un dia, el seu origen geogràfic crea dependències i tensions polítiques i econòmiques, i el seu ús genera greus problemes mediambientals, en particular la generació de CO2 que és el principal gas generador de l’escalfament global.

Però si definir el problema és fàcil, trobar una solució resulta molt més complicat. Mica a mica van apareixent sistemes per obtenir energies renovables. Ja no ens sorprenen els parcs de generadors eòlics o les plaques fotovoltaiques, però la quantitat d’energia obtinguda encara és una fracció petita del total necessari. I per ara, no resulten útils pel que fa a una de les principals activitats que fan servir el petroli com a font d’energia. El consum de derivats del petroli en els motors dels vehicles.

Però darrerament es parla molt d’una alternativa no contaminant per al petroli en el cas de vehicles a motor. Es tracta dels biocombustibles, és a dir combustibles obtinguts a partir de matèria orgànica que podem cultivar. Els més actuals són per una banda el bioetanol, obtingut de la fermentació de blat de moro o colza o altres vegetals i per una altra banda el biodiésel que s’obté a partir d’olis vegetals.

Hi ha qui veu la gran oportunitat per lliurar-se de la dependència del petroli. I a més, no afegeixen CO2 a l’atmosfera. Bé, de fet si que en generen, però no és CO2 nou sinó que és el que han captat les plantes de les que s’ha obtingut el biocombustible, de manera que l’aportament net és zero.

I de moment ni tan sols caldria modificar els motors dels cotxes ja que es tracta de barrejar la gasolina amb un 5 % o un 10 % de bioetanol. Sembla poc, però és una quantitat que globalment resulta important.

Però, ai! Com sempre, al món real les coses no són tant simples ni tan boniques com ens agradaria.

Han aparegut informes en els que s’ha calculat la quantitat d’energia necessària per obtenir, refinar i distribuir els biocombustibles i els números resulten molt menys optimistes del que es podria esperar. Cal fertilitzant per conrear aquests vegetals, cal combustible per portar-lo des del camp fins les refineries, cal tenir en consideració el procés de refinat que és diferent per cada vegetal, cal molta aigua, que cada vegada és un valor més car, cal... Quan es posen tots aquests factors en l’equació, els números surten justets o en alguns casos resulta pitjor el remei que la malaltia. Però tampoc cal pecar de pessimismes. És d’esperar que el rendiment vagi millorant i que els sistemes s’optimitzin. Ni que sigui una petita millora val la pena tenir-la en consideració.

El problema està venint per una altra banda

Molts països estan substituint els conreus destinats a l’obtenció d’aliments per altres destinats a produir biocombustible. I això està causant un augment en el preu del blat o dels cereals amb que s’alimenta la població, augments que de seguida es traspassen als consumidors. A Mèxic i a Itàlia ja hi ha hagut vagues en protesta per l’augment del preu del pa, les tortitas o la pasta. Aquí també es parla ja de l’augment del preu de la farina i de com afectarà això al dels seus derivats. A Argentina el preu de la carn està pujant, perquè és molt més rendible dedicar les pastures als biocombustibles que no al bestiar.

I els números indiquen que a molts països d’Europa, ni dedicant tot el terreny cultivable als biocombustibles en tindríem prou per abastir-nos, de manera que caldrà importar-ho d’altres indrets. Però amb això substituïm la dependència d’uns per la dependència d’altres. I aquests altres passaran a tenir els mateixos problemes de subministrament d’aliments.

En un planeta on encara està per resoldre el problema de la fam, dedicar les pastures a fer combustible pels motors segur que és rendible per alguns, però no se si resulta un negoci molt assenyat per la majoria.

En tot cas, la resposta no és simple, les coses no son blanc o negre i no hi ha solucions màgiques i generals. Com sempre.

dimecres, d’octubre 10, 2007

Les ungles de la fi del Món

Segons la mitologia dels víkings el final de l’Univers serà el dia del Ràgnarok, quan tindrà lloc el darrer enfrontament entre els Deus, liderats per Odín, Thor, Tyr i altres contra els Gegants del gebre, els Gegants de la muntanya i els Gegants del foc, liderats pel malvat Loki. Altres criatures participaran en la batalla final, el llop Fènrir, el serpent Jòrmungarder i els homes de Hel. La batalla serà terrible i en acabat l’Univers desapareixerà i tot serà com al principi: caòtic, informe i silenciós, el no res.

Diuen que no hi ha manera d’evitar el final, però els homes si que hi podem fer alguna cosa per enrederir-ho. Diuen que al Món subterrani, allà on hi van els fantasmes dels pecadors, els violadors de juraments, els assassins i els deslleials, hi ha una illa anomenada Nàastrad, i diuen que allà, des de l’inici dels temps es treballa en una nau espantosa, construïda amb les ungles de les mans i dels peus d’aquells qui moren amb les ungles descurades. És amb aquesta nau, anomenada Nàglfar, que Loki i la seva tripulació de no-morts arribaran per lluitar al costat dels gegants.

Per això, tots els homes bons han de dur les ungles ben curtes i polides i per això els víkings tallaven les ungles als morts. D’aquesta manera trigaran més a fer la nau i el dia del Ràgnarok s’anirà demorant.

I ben mirat ja s’escau una nau feta d’ungles pel dia de la fi del Món. Sobretot perquè quan cremi deixarà anar una intensa pudor de sofre, que és el que s’espera de les forces del mal. I és que les ungles estan fetes de queratina, que és una proteïna molt rica en sofre i que permet construir unes fibres molt entrelligades i per tant, molt resistents. Aquest sofre és el que els dóna la característica olor quan cremen. De fet, és el mateix material amb que es fan els cabells, les peüngles, les banyes o la pell. Algunes diferencies en la manera de plegar-se i entrelligar-se els àtoms de les proteïnes fan que el material resultant sigui més o menys dur.

Però les ungles tenen moltes característiques interessants. Sembla que no facin gaire res, però quan portes guants t’adones que a l'hora d’agafar i manipular coses les fem servir molt sense ni adonar-nos. Ah! I ja vaig comentar una vegada que no és cert el que diuen, que segueixen creixent després de morts. És la carn que, amb la deshidratació es desinfla i mostra més part d’ungla que quan estem vius.

Però el que més gràcia em fa eren els metges de l’antiga escola, que podien obtenir molta informació sobre l’estat de salut dels pacients únicament mirant les ungles. Un dels avantatges és que són bastant transparents, i això permet veure (o intuir) la part de carn que hi ha a sota, sense una pell que ho tapi. El metge, de vegades premia l’ungla, de manera que el color rosadet esdevenia blanquinós. Tot seguit deixava de prémer i observava quan trigava a retornar el color normal. La clau és que a la punta dels dits hi ha la circulació perifèrica, allà on els capil·lars sanguinis són més fins, i la velocitat a la que es restableix el flux sanguini depèn de varis factors, com la pressió arterial, la velocitat de bombeig del cor i altres coses que poden estar alterades en determinades malalties.

El color, el gruix, la forma, i la manera com la pell les envolta també donen pistes de com està el metabolisme o l’estat nutricional o moltes afeccions.

Naturalment, amb l’ungla no n’hi ha prou per fer un diagnòstic, però els metges experts, amb ull clínic, ja podien començar a fer-se una idea del que passava simplement mirant el que tenien al davant com si fossin detectius. Sospito que ara les noves fornades de metges, en tenir a l’abast molt millors mètodes diagnòstics deuen anar perdent aquest “art”. No és que ho lamenti. Prefereixo que em facin una ecografia, una tomografia o una radiografia que no dependre de l’habilitat del metge interpretant una ombra a l’ungla. Però això no li treu gens de mèrit als que van poder salvar vides gràcies a la seva capacitat d’observació.

Però ara que me les miro, crec que ja estan una mica massa llargues. Potser que les talli, no voldria contribuir a accelerar l’arribada del Ràgnarok.

dimarts, d’octubre 09, 2007

El príncep astrònom de Samarcanda

El conflicte entre la ciència i la religió, o més exactament entre científics i religiosos ha sigut una constant al llarg de la història a partir del moment en que algú va decidir fer servir el cervell per interpretar el món que l’envoltava. Ara es parla de l'ofensiva dels creacionistes contra la teoria de l’evolució. També són ben coneguts els problemes que va tenir en Galileu amb l’Església a mida que la idea que la Terra no era el centre de l’Univers s’anava imposant (eppur si muove).

Però en altres cultures també s’han donat aquests conflictes i fa poc n’he descobert un de particularment il·lustratiu. El cas d’Ulugh Beg, també conegut com “el príncep astrònom”.

Fa uns 600 anys, una de les grans urbs del món civilitzat era la mil·lenària Samarcanda. Un nus clau en la ruta de la seda, que va ser convertida en la capital de l’imperi d’Emir Timur (o Tamerlà). Artistes, pensadors i científics d’arreu de l'Islam van instal·lar-s'hi, de manera que el coneixement va florir enmig de les majors joies artístiques. En aquell ambient va créixer el nét de Tamerlà, que va adoptar el nom d’Ulugh Beg (Gran Príncep) quan va ser escollit com a futur sobirà de l’imperi.

Ulugh Beg va resultar fascinat per diferents branques del coneixement. Cosa fàcil si tenim en compte l’ambient on es va criar, envoltat de savis, artistes i filòsofs extraordinaris. I això es va notar quan va arribar al poder, als quinze anys. Ben aviat va començar a fer coses poc habituals. Naturalment va emprendre la construcció de grans edificis, i entre ells la de “madrasses”, unes escoles que feien de mesquita, internat i escola tot alhora.

L’interessant és una frase que es troba en la madrasa de la ciutat de Bukhara. “La Recerca del coneixement és el deure de tot musulmà i un dels deures de tota musulmana”. Ara aquesta distinció entre homes i dones ens semblaria inacceptable, però en aquella època les dones estaven excloses de l'educació. El fet que Ulugh Beg considerés que elles també tenien dret a accedir a l’educació i les acceptés a les madrasses es considerava una indecència en els àmbits més extremistes. Aquella frase era una revolució.

Un altre edifici notable que va construir va ser un observatori astronòmic. I dins de l’observatori, la part més important va ser un sextant. A mi, un sextant sempre em recorda l’aparell que feia servir el capità Haddock per calcular la posició del vaixell quan anaven a buscar el tresor d'en Rackham el Roig. I és que durant molts segles el sextant va ser un aparell imprescindible per navegar. Quan encara no hi havia GPS el sextant permetia calcular l’altura a la que es troba un astre respecte de l’horitzó i amb això saber la latitud.

Ulugh Beg va construir un sextant per calcular la posició de les estrelles en el firmament, els solsticis, l’eclíptica... tot amb una precisió mai coneguda. La gràcia és que com més gran sigui el sextant menor serà l’error de la mesura. Doncs el sextant de Samarcanda feia gairebé quaranta metres d’altura!

Amb aquell i altres instruments i un equip d’astrònoms ben preparats es van fer les “Tables d’Ulugh Beg” un catàleg amb la posició de 1018 estrelles i que fins segles més tard no van poder ser igualades. Fins i tot ara, quan es comparen amb les dades del satèl·lit HIPPARCOS, s’observa que els errors són mínims. Un altre exemple de l’exactitud dels seus càlculs és el fet que va poder calcular la durada de l’any amb un error de tan sols 58 segons.

Però, ai! Ulugh Beg era tan bon científic com mal polític. Els seus predecessors seguien tots els preceptes religiosos i mantenien clergues en els llocs de poder de l’estat, però Ulugh Beg no va tenir aquesta precaució. Els va substituir per savis i això va fer que tothom es girés contra d’ell. Al poble ja li estava bé ser dirigit pels “mullahs” però no per simples homes per molt savis que fossin, i el clergue no volia perdre el control ni el poder que disposava. Això va fer inevitable el tràgic final d’Ulugh Beg. El seu fill es va revoltar i en va sortir guanyador. Després un decret religiós (una fatwa) va concedir el dret de revenja a un mercader que, aprofitant un viatge d’Ulugh Beg a la Meca, el va assaltar i el va decapitar. Allò va marcar l’inici de la decadència del coneixement científic a Samarcanda.

Ara únicament queda la memòria d’esplendors passats i el record de la declaració més coneguda d’Ulugh Beg: “La religió s’esvaeix com la boira, els imperis passen i sols restaran eternament les obres dels savis”