divendres, de novembre 28, 2008

La bossa perduda

Començo a pensar que em vaig fent gran i em torno cada vegada més malpensat. Que em fixo en detalls que no tenen més importància i els exagero d’una manera que no caldria fins que m'emprenyo jo solet. Però aquests dies que he llegit una noticia als medis de comunicació que, més enllà de l’anècdota, la trobo empipadora. La primera vegada no li vaig donar importància, però quan n’han seguit parlant, m’he preguntat, perquè? Això és realment una notícia?

Doncs sembla que deu ser-ho, perquè durant un parell de dies han sortit un seguit d’informacions sobre el fet que a l'estació espacial internacional, durant una missió fora de la nau, una astronauta, la Heidemarie Stefanyshyn Piper va perdre una bossa.

No faig conya. Titulars com “Una astronauta del 'Endeavour' pierde su bolsa de herramientas en el espacio” o com “Pierde astronauta bolsa de herramientas en caminata espacial” o “Los astronautas del 'Endeavour' pierden una bolsa de herramientas durante un paseo espacial” en són una mostra. I si patiu per tenir poca informació heu de saber que “La bolsa perdida por una astronauta se ve desde la tierra”.

El sorprenent és que no és la primera vegada que un astronauta perd algun objecte. De fet, és una cosa que passa amb una certa freqüència. Ja a la primera missió extravehicular van perdre una manopla i també hi ha una càmera fotogràfica que encara deu donar voltes, si no ha caigut i s'ha cremat a l'atmosfera. De fet, la brossa espacial és tan abundant que representa un seriós problema. En realitat és fàcil perdre coses, perquè allà a l’espai tens una capacitat de moviment molt limitada. Els astronautes van fixats per les cames a una mena de grues, o estan ancorats a algun punt de la nau. Els objectes floten aparentment, però un petit fregament els pot empènyer lluny de l’abast del teu braç i ja no hi ha manera d’anar i agafar-los. A una distància d’un centímetre més enllà de la punta dels dits poden ser totalment inabastables. Un fet que els astronautes han experimentat en moltes ocasions.

La pèrdua de la bossa no va comprometre la feina perquè l’altre astronauta que hi havia a fora en tenia una altra de bossa i van poder seguir treballant. Aleshores, perquè parlar-ne tant en aquesta ocasió? I aquí em surt la vena malpensada. No serà que ara l’astronauta era una dona? Un acudit fàcil en el subconscient dels redactors lligant conceptes com dona, bossa i perdre coses?

Perquè l’estació és a punt de fer deu anys d’existència, i això si que seria una notícia, però sembla que encara no mereix gaires titulars. I fa un any va resultar com a fet anecdòtic que per primera vegada dues dones comandaven simultàniament dues missions a l’espai. La que manava a l'estació i la que comandava el transbordador. Però aquest fet no va merèixer ni una fracció de l’atenció mediàtica que ha tingut la bossa perduda per l’astronauta.

En realitat és una bona cosa que el fet que un parell de dones comandin missions espacials sigui un fet normal i no pas excepcional. Però semblaria que encara queden molts reflexes masclistes a punt de sortir a la que ens despistem. De vegades els homes astronauta perden objectes i aquest fet no és notícia, però quan una dona astronauta perd una bossa, aleshores si que és noticia...

La noia sembla que serà famosa per la bossa perduda. Si busco informació sobre ella resulta que té una llicenciatura i un màster en ciències a més de ser enginyera mecànica pel MIT, un dels centres més prestigiosos del món! Ha fet carrera militar i té el grau de Capità de l'Armada dels Estats Units. Ha sigut seleccionada en el programa d'astronautes i aquesta és la seva segona missió a l'espai. De cent-vuitanta passejades espacials, únicament vuit dones hi han participat i ella n'és una. En realitat és de les més expertes perquè ja a la primera missió va fer un parell d'EVA (Extravehicular Activity).

I malgrat tot, fins la Wickipedia (d'on he tret aquesta informació) dedica més espai a l'anècdota de la bossa que no pas a cap altre cosa.

De totes maneres, potser sóc massa malpensat i hi ha un altre motiu que fa interessant la noticia. Però el cas és que no el veig!

Algú em pot il·luminar?

dijous, de novembre 27, 2008

La velocitat de la llum

Una de les frases més repetides relacionades amb científics és la que afirma que “tal com va dir Einstein, tot és relatiu”. Aquesta afirmació és una bona demostració que la teoria de la relativitat ha quallat a l’imaginari col·lectiu i que alguna idea tenim del que implica. Però naturalment, Einstein no la va dir aquesta frase, sobretot perquè el que ell afirmava venia a ser, en certa manera, tot el contrari.

El que en realitat va fer-nos veure Einstein era que algunes coses que considerem absolutes, com l’espai o el temps, no ho són pas. Per això ara diem que són relatives, és a dir, que cal expressar-les en relació a alguna cosa. Però Einstein va indicar una cosa que no era gens relativa, sinó completament absoluta. Aquesta cosa és la velocitat de la llum en el buit.

De fet, també és ben conegut que res pot anar més de pressa que la llum. Una llauna pels autors de ciència ficció, però un fet fins ara comprovat en reiterades ocasions. Aquesta velocitat és de, aproximadament, tres-cents mil quilòmetres per segon. (exactament 299.792.458 metres per segon) i es representa amb el símbol “c”, per la paraula llatina “celeritas”, que vol dir velocitat. A més, no fa referència únicament a la llum, sinó a totes les radiacions electromagnètiques i fins i tot a la gravetat.

De manera que l’Univers no és caracteritza per ocupar un espai, o existir durant un temps, sinó pel fet que les radiacions es desplacen a determinada velocitat. Aquesta velocitat és la clau i per això és una de les constants físiques universals.

El problema és que ens costa molt fer-nos una idea mental del que això implica, perquè la nostra ment ha evolucionat per tractar amb velocitats i distàncies a una magnitud humana. Ens costa pensar que el temps o l’espai poden alterar-se, simplement perquè mai estem en condicions d’experimentar-ho en pròpia carn. Però així és el nostre Univers.

I, de fet, si assumim que el que és constant és la velocitat de la llum, podem entendre per quin motiu el temps pot anar a ritme diferent per dos persones. La clau és acceptar que ho mesurem com ho mesurem, la velocitat de la llum sempre ens donarà el mateix valor.

Imaginem que estem aturats en un indret i passa molt ràpidament un cotxe, o un tren o un coet o el que us plagui per davant. Dins aquest vehicle surt un feix de llum del sostre i arriba al terra. Si esteu dins la nau podeu mesurar la distància feta per la llum, del sostre al terra. Però si ho mirem des de fora, com que la nau avança, la trajectòria del feix de llum serà més llarga ja que anirà en diagonal. Sortirà del sostre quan la nau és a la nostra esquerra, i arribarà al terra quan la nau ja és una mica més a la dreta.

Però si calculem la velocitat de la llum, mesurant la distància recorreguda per la llum i el temps emprat, tots dos trobarem el mateix resultat ja que la velocitat de la llum és constant i independent de com la mesurem. Com que les distancies recorregudes són diferents en els dos casos, això vol dir que el temps transcorregut ha de ser diferent per uns i pels altres.

El que ens costa acceptar és que sempre s’obté el mateix valor per “c”. Ens sembla il·lògic que el temps depengui de coses com la velocitat a la que et mous, però quan s’han pogut fer experiments s’ha vist que això és el que realment succeeix.

Hi ha partícules que es desintegren en un determinat temps. Però quan es mouen a velocitats properes a la llum triguen més a desintegrar-se. Realment triguen més? Doncs no. Per elles el temps passa més lentament i es desintegren quan toca. Però per nosaltres el temps passa a un altre ritme i ens sembla que triguen més.

Per tant, Einstein no podia dir que “tot era relatiu”. Justament ell va ser qui va indicar que hi ha coses absolutament constants, com ara la velocitat de la llum. Que aquestes coses no siguin les que ens agradaria o les que estem acostumats ja és un altre problema.

dimecres, de novembre 26, 2008

Vies d'entrada

Des del principi dels temps, els humans han intentat millorar la salut, combatre les malalties, administrant diferents fàrmacs. Al principi eren productes obtinguts directament de la natura. Plantes, arrels, diferents parts d’animals i altres coses més o menys fastigoses. Després es va anar millorant i es van obtenir extractes, infusions i essències, que augmentaven l’eficàcia o que disminuïen els efectes no desitjats. Actualment la farmacologia és una ciència tremendament complexa i que ofereix unes possibilitats de tractament espectaculars. Disposem de productes difícils d’imaginar fa molt poques generacions.

Però els fàrmacs cal administrar-los. I això comporta un seguit de problemes, perquè no tot pot entrar de la mateixa manera.

La forma més habitual és la via oral. Un medicament ens el podem menjar o beure. És la manera més antiga, clàssica i còmoda. Podem prendre una pastilleta, un xarop o una infusió, podem mastegar unes arrels o xuclar un caramel. El medicament serà absorbit pel tracte gastrointestinal igual que el menjar.

Però de vegades això porta problemes. En el cas dels nens, per exemple, si el xarop té mal gust, fer que se’l prenguin pot ser una petita guerra. Aleshores cal afegir altres coses que emmascarin el sabor. Per això hi ha xarops amb gust a maduixa més o menys aconseguits.

De totes maneres, més enllà de les preferències, encara queda algun problema més difícil d’evitar. L’estómac. Molts medicaments no resisteixen el pas per l’estómac. El suc gàstric els fa malbé, fa que perdin activitat o simplement els digereix com si fossin menjar i ja no queda res per absorbir. Això és el que passa per exemple amb la insulina. És una hormona feta per aminoàcids que és digerida si la prenem per via oral.

Aleshores cal emprar altres vies d’entrada. Una possibilitat són els supositoris, és a dir, la via rectal. La gràcia és que els medicaments aleshores s’absorbeixen directament per la mucosa de l’intestí, sense passar per l’estómac. Per administrar-los es barregen amb algun producte que sigui sòlid a temperatura ambient, però que es fongui a temperatura corporal. Així, en dissoldre's el supositori, el fàrmac pot ser absorbit.

L’altra alternativa per evitar l’estómac és ficar-ho per injecció directament dins el cos. Pot ser una injecció intramuscular, punxada a l’espatlla o a la natja, o bé subcutània, sota la pell amb una xeringa més petita. La intramuscular permet injectar més quantitat de producte i s’absorbeix molt de pressa. Les venetes i els capil·lars que irriguen la musculatura capten el medicament i de seguida el reparteixen per tot el cos. En el cas de la subcutània, com que la pell té menys irrigació, el producte arriba a l’organisme més lentament. Això de vegades ja va bé. Pot interessar posar una injecció d’hormones i que vagin absorbint-se lentament de manera que durant unes quantes hores tinguem uns nivells alts en sang.

L’altra via, ràpida, radical, efectiva i segura és la injecció intravenosa. Aleshores segur que el medicament arriba a la sang i es reparteix per tot el cos immediatament. El problema, és clar, és que cal posar una injecció en condicions d’esterilitat, amb material especial i per personal entrenat. Als hospitals ho fan rutinàriament i és la via preferida en cas d’emergències, quan no et pots permetre esperar l’absorció del medicament. Però no és una via molt habitual.

Una altra via curiosa és la sublingual. A les pel·lícules acostumaven a sortir alguns personatges amb problemes cardíacs que tenien pastilles de nitroglicerina, un potent vasodilatador. Quan semblava que tenien un infart es posaven la pastilla sota la llengua. La raó és que sota la llengua hi ha moltes venes i el medicament es pot absorbir directament i arriba a la sang en pocs segons. Una altra virtut d’aquesta via és que el medicament no passa per l’estómac, però tampoc pel fetge, que també acostuma a destruir molts fàrmacs.

I encara n’hi ha més, com la via inhalatòria, que es fa servir en casos d’asma per posar un broncodilatador directament als bronquis. O la transdèrmica, que són els pegats de nicotina o d’hormones, quan interessa una absorció molt lenta però molt perllongada en el temps.

Però no s'acaba aquí. Hi ha moltes altres vies. Intravaginal, intraperitoneal, intranassal, intracardíaca, articular, conjuntiva...

Cada cas té uns requeriments, i la feina dels farmacòlegs ha sigut anar optimitzant vies d’entrada, evitant obstacles i facilitant la vida als malalts. Tot un repte que generalment han superat brillantment.

dimarts, de novembre 25, 2008

Aroma provençal

Cada indret del món té uns trets particulars i característics que el fan diferent de la resta. Amb ells es generen, per bé i per mal, tots els tòpics i la personalitat dels paisatges. Els penya segats de la Costa Brava, els camps de blat amb molins de La Mancha o els camps de tulipes d’Holanda. Doncs si una imatge pot definir i simbolitzar la Provença francesa és la dels camps de lavanda.

Passejar per aquests camps quan han florit és tot un plaer pels sentits. El color que s’estén quilòmetres al voltant, el brunzit de milers d’abelles que van movent-se de flor en flor i, sobretot, l’aroma embriagador de la lavanda fan que et puguis arribar a sentir en pau amb el món.

Molts vegades les plantes guanyen interès comercial en indrets allunyats del seu origen geogràfic, però en el cas de la lavanda no ha sigut així. La lavanda, espígol o també lavàndula, és originària d’aquestes contrades mediterrànies i ja era apreciada pels antics romans, que a més de bastir imperis, també sabien viure d’allò més bé. Ells van ser els primers, al menys que en tinguem notícia, a fer-la servir en els banys per aromatitzar-los i per aprofitar les propietats relaxants de l’aroma de lavanda. Possiblement sigui per aquest motiu el nom de lavanda, que antigament es deia lavandarius, derivat del llatí “lavare”, que vol dir rentar.

El nom botànic és Lavandula angustifolia, però cal vigilar perquè de lavandes n’hi ha moltes espècies, com la Lavandula stoechas, L. latifolia, L. dentata, L. viridis, L. pinnata,... cada una amb les seves característiques particulars i la seva utilitat única.

Això de les bossetes amb flors de lavanda per donar bona olor a indrets tancats (sobretot armaris) no és un invent dels venedors de souvenirs francesos. En realitat s’ha practicat durant segles a tota Europa amb resultat sempre refrescants.

A més, la lavanda va tenir un cert èxit durant l’epidèmia de pesta negra que va delmar Europa a l’edat mitjana. Era la base d’alguns dels remeis que es van fer servir en aquells temps, però que tenia un cert fonament. L’olor de la lavanda allunya les puces, que eren les que transmetien la malaltia, de manera que en això la van encertar, si més no, una mica.

Això era perquè, com acostuma a passar, la planta fabrica aquests compostos no amb la intenció de fer-nos la vida més agradable sinó precisament amb idea d’allunyar els insectes. Realment no n’hi ha gaires que puguin alimentar-se de plantes amb una concentració tan elevada d’olis essencials.

Tot i així, cal una tona de plantes de lavanda per aconseguir nou quilos del seu oli essencial. Encara que actualment, els compostos de lavanda ja es fan per síntesi química, i el seu conreu està com a mínim estancat. Ah!, i allò que dóna més rendiment no son tant les flors com les fulles i les tiges. Les flors fan bonic, però la resta de la planta fa més olor. Com sempre, no és tracta d’un compost únic, sinó d’una barreja d’essències, que en el cas de la lavanda inclouen linalool, acetat de linalil, geraniol, cumarí, furfural i borneol, en proporcions que poden modificar-se subtilment per aconseguir un aroma més o menys intens.

Però en tot cas, allò que no té preu és la calma que s’experimenta un dia tranquil, a un poblet de la Provença, mirant els camps de lavanda mentre, a l’ombra et regales amb un vas de Pastis sense gens de pressa.

dilluns, de novembre 24, 2008

Escarabats per trempar

La natura ens ha fet molts regals als humans. A més de la capacitat de pensar, podem manipular el nostre entorn com cap altra espècie o podem viure molts més anys dels que ens tocaria per la nostra taxa metabòlica. Finalment, ara ja podem gaudir del sexe amb l'única finalitat d’obtenir plaer i sense pensar en la reproducció si no volem. De fet, és molt probable que la majoria dels encontres sexuals entre humans no s’hagin fet pensant en els fills sinó en el simple i pur plaer.

En aquest aspecte, les coses no són equitatives entre sexes, i la capacitat per al sexe de les dones és clarament superior a la dels homes. Una dona pot tenir un grapat d’orgasmes més o menys consecutius, mentre que els homes únicament podem escoltar-ho amb enveja. En aquest aspecte, ni a l’època de major plenitud física ens podem comparar amb elles.

Naturalment, és una ximpleria fer del sexe una competició esportiva, però així és com s’ho agafen molts homes. I ja que amb les dones no podem comparar-nos, es tracta de ser el millor entre els mascles. Una actitud històricament molt estesa i que ha portat alguns problemes secundaris inesperats i, en ocasions dramàtics.

Igual que passa amb els atletes, allà on no arribem amb les capacitats pròpies, podem fer-ho amb una mica d’ajuda. Per això, al llarg de la història han anat apareixent diferents tipus de substàncies que permeten augmentar, en teoria, el rendiment dels homes. Una història que acaba en la Viagra, però que va començar a l’alba del temps.

El drama és que quan ha corregut la brama que algun producte aconseguia millorar la qualitat i durada de les ereccions, de seguida es convertia en un èxit comercial, el seu preu augmentava i la seva obtenció esdevenia una industria important. La conseqüència va ser en ocasions la quasi extinció d’espècies animals com els rinoceronts, que eren morts simplement per tallar la banya amb suposats efectes afrodisíacs.

Però un dels afrodisíacs històricament més coneguts tenia un nom ben curiós i un mecanisme d’acció ben bèstia. Era la “Spanish Fly” o “mosca espanyola”.

Encara que li diguin mosca, és un escarabat, i ben maco! Es coneix com Cantàrida (Lytta vesicatoria) i no és exclusiva d’Espanya, sinó que es troba àmpliament distribuïda arreu on hi ha climes càlids i entre ells, tot el sud d’Europa. Els antics grecs ja van descriure algunes propietats dels pols obtingut a partir d’aquests escarabats secs i triturats. Servien, suposadament, per cicatritzar ferides, però també per tractar el reuma, com abortiu i fins per la caiguda del cabell.

I una característica que aviat es va descobrir era que causava “priapisme”, és a dir, una erecció perllongada i en absència d’estímul, que pot acabar per ser molt dolorosa i potencialment perillosa. Una situació que fa mal, que pot acabar per causar a la llarga impotència i que en ocasions necrosi cel·lular.

Però tant se val! El pols de la mosca espanyola va passar a formar part del mercat farmacèutic al llarg del temps. De fet, encara es comercialitza en molts països en diferents formulacions.

El més fantàstic és el seu mecanisme d’acció. El principi actiu extret d’aquests cantàrids és un compost verinós, de la família dels terpenoides, anomenat cantaridina. La cantaridina és irritant i entre molts altres efectes, causa una inflamació dels ronyons, els genitals i la uretra. Aquesta inflamació és la que acaba per desencadenar una erecció, potser notable, però de ben segur, gens relacionada amb el plaer. De fet, l'ús perllongat pot causar danys irreversibles als ronyons i als genitals.

És clar. Tot això no ho deien, i segurament no ho sabien, els venedors de “mosca espanyola” al llarg dels temps. Tot i que el fet que també es vengués com abortiu i fins i tot per enverinar enemics, havia de fer sospitar que saludable del tot no havia de ser.

Ara el seu ús està prohibit a molts països, però altres encara el fan servir, no únicament com afrodisíac, sinó també a la cuina, com si fos una espècia picant més. Luxúria, gula... És evident que els humans sempre hem intentat potenciar els plaers carnals.

divendres, de novembre 21, 2008

La màgia del foc

Si hi ha una manera genial de passar estona en silenci és observant les flames d’un bon foc. Hi ha un component hipnòtic en el moviment de les llengües de foc, el roig quasi blanc de les brases, l’olor de llenya cremant i l’escalfor que t’embolcalla. Els vespres que he pogut passar a la muntanya prop d’una bona llar de foc són dels més màgics que he viscut.

Però el foc té algunes característiques que de petit em desconcertaven. Per exemple, el foc no era sòlid ni líquid, això era evident. Però era realment un gas? Que són exactament les flames?

Doncs en realitat el foc no és exactament un estat de la matèria sinó la forma visible d’una reacció química, de manera que la meva pregunta estava mal plantejada. I la reacció química és una “simple” oxidació.

En el foc el que passa és que algun producte orgànic com la fusta, el petroli, el carbó o coses semblants, reacciona amb l’oxigen. Aquesta és una reacció que d’entrada no passa, o passa molt lentament. Però si li apliquem prou energia, arriba a un punt que s'inicia una reacció en cadena. L’energia de la reacció de la fusta amb l’oxigen genera prou temperatura com per iniciar més reaccions entre més molècules de la fusta i molècules d’oxigen, que alhora generen més energia, que permet més reaccions, que...

Per això per encendre una foguera cal posar tot el necessari i donar una mica d’energia al sistema. L’energia la donem simplement en forma de calor generat per un llumí.

En realitat el que es fa és alliberar una energia química, continguda en les molècules de la fusta o el petroli. I l’energia surt bàsicament en forma de radiacions infrarrojes, és a dir de calor.

Però això no explicaria les flames, que es mouen, dansen, tremolen amb l’aire i mostren infinitud de colors. La clau és que en la combustió no tot el que es forma és energia. També hi ha subproductes que s’alliberen en forma de gas. Un gas que en una foguera de les de fusta normals són bàsicament vapor d’aigua i CO2. Però quan es formen ho fan a una temperatura molt alta. Són gasos incandescents.

Imagineu que sou una molècula d’aquests gasos. La gran temperatura que us envolta us dóna molta energia i, en aquestes condicions, els electrons dels àtoms de que esteu formats els costa estar-se quiets i “salten” a nivells d’energia més alts. Però aquesta és una situació inestable i de seguida tornen al seu lloc. En fer-ho, alliberen aquella energia que els ha fet saltar i l’emeten en forma de radiacions, és a dir de llum.

La llum que emeten les flames és la corresponent als salts energètics que fan els electrons dels gasos alliberats en la combustió. Segons sigui el salt energètic dels electrons, les radiacions que deixen anar seran en forma de llum d’un color o un altre. Si la temperatura de la flama no és massa alta veurem color groc, i a mida que augmenta la temperatura passarem a veure colors més blaus.

Però això és una aproximació, perquè segons els compostos que hi hagi, podrem veure tot un ventall d’altres colors. Vermells, verds, blaus. Depenent del material que cremi, els petits contaminants que tingui li donaran una particularitat única a la flama. El Potassi dóna color violat, el Calci color taronja, el Plom, blau-grisós. I les resines que tingui la fusta poden contenir diferents barreges que matisaran el color original de la flama.

Això ha sigut molt útil ja que si cada element dóna un color particular, analitzant l’espectre d’emissió d’una flama podem saber quins compostos l’originen. Útil per fer anàlisi química i també ha servit per identificar quins elements hi ha en estrelles llunyanes. Com que cada element té un patró característic d’emissió o d’absorció de llum, analitzant aquests patrons podem saber la composició de les estrelles. I en un refinament d’aquesta tècnica també ens ha permès veure com es mouen i a quina velocitat.

Però això ja són tècniques que, encara que fascinants i interessantíssimes, queden molt lluny de la màgia que genera un bon foc a l’hivern, amb bona companyia, amb l’olor acollidora de la llenya cremant i escoltant el soroll de les branques que es van consumint mentre mantens la mirada fixa en el ball màgic de les flames.

dijous, de novembre 20, 2008

Aprofitant fins la darrera gota

A l’Estació Espacial Internacional han arribat millores. Acaben de pujar fins allà dalt uns quants equipaments nous que permetran augmentar el nombre de persones que hi treballaran i que alhora optimitzarà el rendiment en el tractament de les deixalles. Entre les novetats destaca un equip per obtenir aigua purificada a partir de l’orina dels astronautes. Naturalment això ha fet molta gràcia i els medis de comunicació se n’han fet ampli ressò!

Però és que resulta inevitable fer un gest de fàstic quan ho penses. Es beuran la pròpia orina? O pitjor encara, l'orina dels companys? Ecs!

Encara que si ho pensem un moment, ens n’adonem que no és cap ximpleria. De fet, jo creia (erròniament) que ja feia temps que ho feien això. Una persona necessita força aigua per viure i a una nau espacial tampoc hi ha tant lloc. Si alguns astronautes passen mesos a l’espai, com ho fan per portar tota l’aigua requerida?

I d’altra banda, encara que ens faci angunia, en el fons, tota l’aigua que bevem ja ha sigut orina en algun moment del cicle de l’aigua. El que passa és que s’ha destil·lat en evaporar-se, s’ha filtrat per les roques, s’ha refiltrat per alguns vegetals i s’ha purificat en plantes potabilitzadores. I al nostre país també hi ha pensat depurar aigua de clavegueres per reintroduir-la al circuit d’aigua potable, igual que ja es fa a moltes ciutats del món. De nou, hem de ser conscients que l’aigua que baixa pels rius i que potabilitzem ja arrossega els residus de les poblacions de riu amunt, de manera que fins ara res de nou. Sempre hem begut aigua que, en part, prové d’orina d’altres persones o animals.

A l’estació espacial l’únic que faran és repetir aquest procés, però més ràpidament.

I en el fons, el que fem és jugar amb les paraules. L’aigua és aigua. Si a l’orina se li treu tot el que no és aigua, no queda res més que H2O, indistingible de la més pura que podem imaginar. Potser els seguidors estrictes d’algunes teories homeopàtiques poden no veure-ho clar del tot, perquè si l’aigua tingués realment memòria ja seria una altra cosa. Encara que, de totes maneres, com deia abans, aquí ens trobem amb el mateix fet, però a més gran escala.

Fins ara, el que feien si que era reciclar l’aigua de l’orina, però la que obtenien no la feien servir per beure sinó descompondre-la elèctricament en hidrogen i oxigen. L’hidrogen el llençaven i l’oxigen l’afegien a l’atmosfera de la nau. De manera que podríem dir que els astronautes “respiraven” el seu pipí. A la pràctica és un sistema per estalviar oxigen.

D’aigua, cada vegada que pujava una missió portava uns quants bidons. Una altra part es reciclava de la humitat ambiental de la nau. Aquesta humitat provenia de la suor i l'alè dels astronautes, i permetia reduir considerablement la quantitat d’aigua que calia pujar cada vegada. De nou, es tracta de reciclar i d’aprofitar el cicle de l’aigua. Ara simplement ho faran d’una manera més eficient. L’aigua es filtrarà, destil·larà i se li afegirà una mica de iode per esterilitzar.

Com ha dit un dels enginyers, el sistema simplement transforma el cafè d’ahir en el cafè d’avui. I aquest cafè d’avui servirà també per preparar el cafè de demà.

Tot plegat simplement ens recorda que una nau espacial és, bàsicament, un ecosistema tancat en el que cal reproduir els cicles que passen a la Terra.

Però aquesta no és l'única cosa que canviaran a l’estació. A més algun equip per fer exercicis també disposaran de dos dormitoris-cubículs nous i d’un segon lavabo. Imprescindible si en aquell espai hi han de conviure sis persones.

dimecres, de novembre 19, 2008

Tres anys


Sembla mentida com passa el temps! Ja fa tres anyets que aquest centpeus va començar a caminar. Realment, quan comences un camí, mai saps del cert on acabarà per portar-te. Aquest del blog està resultant increïblement interessant!

Moltes gràcies a tots els que heu passat per aquí al llarg d'aquests 577 posts, 1096 dies, dos llibres, unes quantes cerveses i un grapat de bons amics.

dimarts, de novembre 18, 2008

Les "Y" enganxoses

Una de les paraules que amb més èxit han passat de l’àmbit acadèmic a l'ús normal és “anticossos”. En general, tenim clar que per defensar-nos de les infeccions de bacteris i virus el nostre cos fabrica anticossos que ataquen i destrueixen als invasors. També sabem que si ens fem una ferida i no estem vacunats del tètanus, ens posen immunoglobulines per protegir-nos. I encara que el fet de tenir dos noms sigui confús, les immunoglobulines són precisament, anticossos. Tot i que, en realitat, els anticossos no maten ni destrueixen als microbis. La seva funció és vital, però lleugerament diferent.

Inicialment es va veure que a la sang hi havia proteïnes de diferents tipus i aviat es va fer una classificació entre dos tipus: l’albúmina, que és la més abundant, i les globulines, que són tota la resta. Mentre que l’albúmina era un tipus concret, les globulines era una família amplia que complia moltes funcions i una d’elles era la defensa contra els microorganismes. Per classificar-les es va fer servir una tècnica anomenada electroforesi, que consisteix bàsicament en posar les proteïnes en una superfície, aplicar un camp elèctric i deixar que es desplacin de manera que poc a poc s’aniran separant segons la mida i la càrrega elèctrica.

Quan es feia això, apareixien uns quants grups de globulines que es van denominar amb lletres gregues. Per això hi ha les globulines alfa, les beta i les gamma. Precisament les gamma-globulines van resultar ser les que tenien que veure amb la defensa del cos i el sistema immunitari. I és per això que també en diuen immunoglobulines.

Anticossos, gammaglobulines, immunoglobulines..., molts noms per la mateixa cosa.

Durant molts anys s’ignorava la forma que tenien. Simplement sabíem que si a un cultiu de bacteris s’hi afegien anticossos, els bacteris s’anaven enganxant els uns amb els altres. Un altre efecte era que si hi havia cèl·lules del sistema immunitari, atacaven amb molta més ferocitat als bacteris en presència d’anticossos que no pas si no n’hi havia. Semblava que els anticossos s’unien als invasors i feien de senyal per al sistema immunitari indicant allò que calia destruir.

Als anys 50 van fer una pel·lícula “Viaje alucinante” amb guió d’Isaak Asimov, en la que uns científics eren miniaturitzats i injectats en el cos d’un pacient per curar un coàgul de sang que tenia al cervell. En un moment donat sortien del submarí en que viatjaven per les venes i la Raquel Welch danyava unes cèl·lules. Aleshores venien els anticossos i se li enganxaven per tot arreu. Aquells anticossos de la pel·lícula eren com trossos de tela deformes que es tiraven sobre la protagonista. L’Asimov hi va posar alguna pega i va indicar que si eren globulines potser havien de ser més arrodonits. Però el cas és que no tenia ni idea de com eren en realitat. De totes maneres, van quedar tal qual perquè com va dir-li el director: “No passa res. Amb Raquel Welch a la pantalla, qui es mira els anticossos?”

Però mica a mica van anar-se esbrinant més coses dels anticossos. Primer es va veure que no eren una proteïna simple, sinó que estaven fets per quatre components que en determinades condicions es podien separar. A cada anticòs hi havia dues cadenes de proteïna més grans i aparentment idèntiques i altres dues de més petites, també iguals entre si. Per això es van anomenar cadenes pesada i lleugera.

I quan finalment els microscopis electrònics van tenir prou desenvolupament es van poder obtenir imatges d’anticossos. Tenien una forma curiosa. Com una Y grega. (aquí podeu veure un esquema)

Ara ja comprenem com funcionen. Els dos extrems de dalt de la Y són diferents per cada un dels anticossos que podem fabricar. I és aquesta part la que reconeix algun fragment del virus, del bacteri o del que sigui aliè al nostre cos i contra el que cal actuar. Funcionen com una clau un pany. Si troben la peça que encaixa s’hi enganxen. I com que cada Y té dos punts d’unió, pot unir-se a dos indrets del virus, o a dos virus diferents (però del mateix tipus) de manera que queden enganxats entre si per un anticòs. Al final, si hi ha molts anticossos, van enganxant més i més virus per fer un complex gran.

I la part de baix de la Y és la que reconeixen les nostres cèl·lules i que els serveix de punt d’ancoratge per atacar allò al que els anticossos estiguin units.

Per tant, les feines estan repartides i estrictament els anticossos no ataquen als invasors. Únicament s’hi enganxen i els “marquen”. D’altra banda, les cèl·lules del sistema immunitari el que fan és enganxar-se per l’altre costat als anticossos i destruir allò al que s’han unit. Sigui el que sigui.

Un exemple genial de com d’eficaç pot ser treballar en equip!

dilluns, de novembre 17, 2008

La Moreneta

A Catalunya, si sentim qualsevol referència a “la Moreneta”, amb tota probabilitat no estarem parlant de cap noia brasilera o de la mascota de pèl fosc dels veïns. Aquí, la Moreneta és la Mare de Déu de Montserrat. Una de les icones menys discutides de Catalunya i apreciada fins i tot per ateus recalcitrants.

Segons la llegenda, l’any 880 uns pastorets van trobar la imatge dins una cova, després de veure una llum a la muntanya. El bisbe, un cop assabentat de la notícia, va ordenar que la imatge fos traslladada a la ciutat de Manresa, però va ser impossible ja que a mida que s’allunyaven de l’indret de la trobada, l'estàtua anava pesant més i més. Això es va interpretar com el desig de la Mare de Déu de quedar-se a l’indret on l’havien trobat i per això es va acabar per construir l'ermita de Santa Maria que amb el temps va donar lloc a l'actual monestir.

La llegenda és bonica, però no massa original. Moltes imatges de Verges tenen al darrera llegendes de trobades per pastors i de fets miraculosos que eviten el trasllat. En tot cas, la característica principal de la Moreneta és justament la que li dóna el nom. El color fosc de la imatge.

L’explicació més habitual és que originalment era blanca i que pel fum de les espelmes es va anar ennegrint progressivament fins arribar al color foc que la caracteritza. És una explicació raonable, ja que a la llegenda original ni tan sols s’esmenta que la imatge de la verge fos negra. A més, si ho hagués estat, els pastors difícilment l’haurien identificat amb la verge Maria.

A més, també hi ha imatges antigues que representen la Mare de Déu de Montserrat amb la pell de color clar. De totes maneres, això no és definitiu, perquè antigament les imatges que es pintaven no pretenien ser fidedignes, sinó representar allò que la gent esperava.

Però la història d’aquesta talla ha sigut agitada i la forma en que els fidels l’han pogut veure ha anat canviant molt al llarg dels segles.

Per començar, la imatge s’ha datat de finals del segle XII, de manera que si hi va haver una figura original que van trobar l’any 880, no és la que coneixem actualment. I a més, cada dos o tres segles ha sigut restaurada en major o menor grau. Durant molts anys l’estàtua anava coberta amb robes, de manera que la forma exacta de la talla va romandre desconeguda per moltes generacions. Per alguns era irreverent, i gairebé indecent, pensar en treure els vestits que cobrien la Mare de Déu. No obstant, quan es van retirar els vestits i es va poder admirar la bellesa de la talla es va decidir deixar-la en la seva forma original.

La figura va resultar danyada durant la guerra del francès, i també va ser amagada durant la guerra civil. En aquesta ocasió va ser amagada en un indret conegut únicament per tres monjos de la comunitat, de manera que ni el pare Abat en coneixia la localització. La mesura va tenir èxit i va salvaguardar la imatge per la posteritat.

Una reparació important de la figura es va fer al segle XIX. Aleshores es va canviar la imatge del nen, que estava en molt males condicions, per l’actual. També s’ha canviat els braços i les mans de la Verge, i la bola que sosté no hi era en la figura original. En ocasions hi posaven un ram, un ciri o una esfera per representar l’Univers.

Tot això va quedar de manifest en una restauració feta l’any 2001. Allà, les radiografies van permetre observar les variacions en les textures de les fustes fetes servir o els claus que a l’interior fixen les diferents parts. També es va analitzar el pigment que s’havia fet servir inicialment. Aquest compost tenia entre els seus compostos el carbonat de plom, que s’oxida i s’ennegreix amb el temps. Certament, el fum de les espelmes havia d’accelerar aquest procés, de manera que la imatge ja podria haver sigut més o menys “morena” en relativament pocs anys. Posteriors restauracions ja van incorporar el color fosc que caracteritza la figura.

La imatge és feta amb fusta d’àlber (Populus alba), un arbre de la família de les salicàcies. I justament d’aquesta família es va descobrir l’àcid salicílic, que va donar lloc a l’aspirina, un dels millors compostos que hem conegut per tractar el dolor i restablir el benestar físic. El fet que la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, que també ha ajudat a molts fidels a aconseguir el benestar espiritual, estigui feta en aquesta fusta és, si més no, una casualitat divertida.

divendres, de novembre 14, 2008

Hi ha aigües i aigües.

Per a molts de nosaltres un dels primers contactes amb la nomenclatura química van ser les etiquetes de les botelles d’aigua mineral. En algun indret de l’etiqueta hi havia, en lletra ben petita, els resultats de les anàlisis de l’aigua fetes sempre pel laboratori del doctor Oliver Rodés. En aquelles línies llegíem per primera vegada paraules com els sulfats, clorurs, bicarbonats, calci, o residu sec. Allò era química i devia ser important, perquè ens ho anàvem a beure!

Durant un temps les etiquetes de les ampolles d’aigua anaven plenes de recomanacions, indicant que eren bones per l’artrosi, pels ronyons, per la pell, per la pressió arterial i fins i tot, en el súmmum de l’absurd, recordaven que era diürètica (que vol dir que fa fer pipí). I és que només faltaria que l’aigua no fos diürètica...

El curiós amb l’aigua era un problema amb la definició. Es deia que l’aigua és incolora, inodora i insípida. És a dir, que no té color, ni olor ni sabor. Però n’hi ha prou amb beure un parell d’aigües diferents per comprovar que si que té sabor i que pot variar moltíssim. I això, per no parlar de l’aigua de l’aixeta d’alguna ciutat.

La clau és òbviament en tot allò que el doctor Rodés analitzava. L’aigua pura destil·lada és la que no conté sals i que no té sabor. Però d’aquesta no en bevem mai. L’aigua normal és aigua mineral, que com el nom indica, conté una petita quantitat de minerals dissolts. La definició d’aigua mineral ja ens indica com va la cosa. Al diccionari diu que l’aigua mineral és: “Aigua de font que, a més de reunir les condicions microbiològiques de l'aigua potable, té característiques especials de composició que li donen un gust diferent, la fan més apta per a certes dietes, ajuden la digestió o presenten certes propietats terapèutiques”. El fet que sigui de font ja indica que ha passat per un estrat subterrani, que ha estat en contacte amb minerals i això serà el que afectarà la composició de sals que porti dissoltes.

Segons el que porti notarem les diferències de gust i també d’aplicabilitat. Per exemple, l’aigua del Vichi Catalan, que bevia sempre que tenia febre, la recordo com molt i molt salada, i si mirem la composició veurem que té una quantitat enorme de clorurs i sodi. El clor i el sodi són els components de la sal (clorur sòdic), de manera que no és estrany que sigui salada. Si necessites baixar la pressió arterial potser millor triar-ne una de diferent, però si passes una febrada anirà molt bé per recuperar les sals que has perdut amb les suades.

I al revés, hi ha aigües amb molt poques sals, i per tant poc sabor, que van bé per qui tingui problemes renals o d’hipertensió. Realment cada cas té un tipus (i moltes marques) d’aigua que poden ajudar.

Com sempre, però, cal fer servir el sentit comú i no creure cegament la publicitat. Totes diuen que són la més indicada, la millor i la més bona. Però és curiós recordar que durant un temps, les aigües indicaven també la quantitat de radioactivitat que contenien. Eren els anys en que s’acabava de descobrir aquest tipus d’energia i semblava que una aigua “radioactiva” havia de donar-nos més energia. Quan van veure que això de la radioactivitat era una mala cosa, va desaparèixer la indicació de les etiquetes.

En realitat el que passava era que la radioactivitat de l’aigua era tan insignificant que a la pràctica no tenia cap efecte. Ni bo, ni perjudicial. Però el màrqueting d’aquells temps, feia creure el contrari. Sobretot perquè pràcticament ningú podia saber si aquelles xifres eren molta radioactivitat o (com en realitat passava) eren valors insignificants.

Ara es van posant de moda aigües més sofisticades. De nou amb l’etiqueta de saludable, però a més amb l’afegit de la sofisticació. És absolutament cert que l’aigua és la beguda més saludable que hi ha. Altra cosa és que en aquest aspecte una marca concreta sigui tan diferent de les altres, com ens volen vendre. Però aquesta és la feina dels publicistes, és clar. I algunes propagandes estan molt ben aconseguides.

Per exemple alguna té noms ben buscats, com l’aigua “King Island Cloud Juice” (Suc de núvols de l’illa del rei). Afirmen que com que l’illa aquesta està tan lluny del continent, l’aigua que hi cau prové de núvols que no han passat per sobre de terra ferma, cosa que li dóna una puresa inigualable. Ignoro si és cert, però és ben trobat.

I l’altra és Bling H2O, l’aigua de la sofisticació. Amb una ampolla caríssima i guarnida amb cristalls. Únicament a mercats de super-luxe. No sé quin sabor té però, per algun motiu, la pàgina on l’anuncien la trobo prou atractiva.

De totes maneres, la millor aigua que es pot beure, de llarg, és justament aquella que brolla fresca de qualsevol font quan hi arribes assedegat.

dijous, de novembre 13, 2008

Llum de Lluna Plena

La Llum ha fet un post on comentava un efecte ben curiós de la Lluna. Hi ha ocasions en que la Lluna plena sembla que il·lumini molt més que en altres períodes de l’any. Realment la claror de la Lluna pot arribar a il·luminar molt intensament la nit. Un fenomen que els de ciutat no notem gaire, perquè ja tenim prou feina a veure alguna vegada la Lluna, com per notar diferencies de lluminositat i de mida.

Doncs el cas és que realment hi ha Llunes diferents segons l’època. Algunes cultures li donen noms a la Lluna plena, en funció de l’època de l’any. Per als indis americans ara som a la Lluna del castor, al gener hi haurà la Lluna del llop i al Juliol arriba la Lluna de la maduixa.

Però el cas és que la Lluna plena, de vegades és més gran, més brillant i molt més impressionant que en altres èpoques de l’any. Si mireu la foto del costat notareu la diferència. No són augments diferents sinó fotos de la Lluna en diferents èpoques de l’any.

El motiu és que la Lluna orbita la Terra, però no ho fa seguint una circumferència sinó una el·lipse. Això ho fan la majoria de cossos celestes. La Terra també dóna voltes al Sol descrivint una el·lipse en la que el Sol ocupa un dels focus, aquells punts que la defineixen. Doncs amb la Lluna passa el mateix i unes vegades es troba més a prop de la Terra que altres. La diferència és de cinquanta mil quilòmetres, de manera que s’ha de notar a ull nu. Com que és més a prop, la mida aparent és més gran (fins un 13 %) i reflexa més llum del Sol. Per això il·lumina la nit amb més intensitat.

Però a més, resulta que a la pròpia Lluna hi arriba més llum durant l’hivern. La causa és que durant l’hivern la Terra és més a prop del Sol. De nou el motiu és l’òrbita en forma d’el·lipse que fa, en aquest cas la Terra al voltant del Sol. De petits molts crèiem que l’hivern és perquè la Terra és més lluny del Sol, però això no és cert. L’estiu i l’hivern són conseqüència de la inclinació de l’eix de la Terra. I en realitat durant l’hivern de l’hemisferi nord, la Terra és mes a prop del Sol que durant l’estiu.

Però en ser més a prop del Sol, la Lluna rebrà més llum i per tant, brillarà una mica més. Un fet que, sumat a la mida aparent més gran fa que en ocasions, la claror de la Lluna sigui espectacular.

I el cas és que encara hi ha, al menys, un altre factor. Precisament el fet que sigui hivern i, per tant, a la Terra hagi nevat.

Sembla una ximpleria, però la neu reflecteix bona part de la llum que hi arriba, i aquesta llum rebotada per la neu pot arribar a la Lluna i ajuda a fer que encara brilli més. Naturalment aquest efecte es nota a l’hivern, quan la capa coberta per la neu és més gran.

Tots són petits efectes, però que sumats fan que cada nit de Lluna plena sigui diferent de les altres. Això fa que algunes espècies animals tinguin cicles vitals relacionats amb alguna Lluna plena en particular. Simplement poden detectar les diferencies de lluminositat durant la nit.

A molts, aquests canvis ens passen desapercebuts. I és una llàstima, perquè quan t’hi fixes descobreixes l’existència de ritmes còsmics que fan d’algunes nits de Lluna plena un espectacle fascinantment màgic.

dimecres, de novembre 12, 2008

Alcohol o aigua oxigenada?

Un dels problemes que té ser un nen petit és que de tant en tant et fas esgarrinxades, et peles els genolls o et fas un trau al cap. Habitualment, i per sort, no són lesions greus, però cal fer-hi algunes cures. Sobretot cal netejar i desinfectar per evitar que una rascada sense importància esdevingui l’origen d’una infecció de conseqüències imprevisibles. I aquí es planteja un dubte quasi existencial. A la ferida cal posar-hi alcohol? O millor aigua oxigenada?

Jo sempre ho havia tingut molt clar. L’alcohol picava moltíssim, de manera que la meva opció era l’aigua oxigenada, que feia una bromera espectacular, però que de fet, no pica. Però, és clar, aquest no és un motiu de pes a l’hora de triar (encara que per a mi si que ho fos).

El que passa a les ferides lleus és que es trenca la pell, una barrera pràcticament impenetrable per la majoria de microorganismes. I a la ferida, amb tota seguretat hi ha un bon grapat de bacteris que estaran encantats de mirar de colonitzar el nostre organisme. Per tant, la primera cosa que cal fer és netejar la ferida. I he dit netejar i no desinfectar conscientment. La millor opció per començar és aigua. Molta aigua. Cal treure les restes de materials estranys que puguin quedar. Normalment terra en el cas de les criatures, però poden ser restes de rovell, de paper o del que sigui. Cada partícula és un focus d’infecció garantida. En realitat aigua i sabó és el millor, però si la ferida és important, el sabó pot coure molt. Aigua freda és ideal, perquè si hi ha una mica de sang, el fred causa vasoconstricció i facilita que deixi de sagnar.

Però un cop neta, ja cal triar l’antisèptic que hi posarem. Als hospitals i les ambulàncies en tenen de més sofisticats, però a les cases bàsicament hi ha alcohol i aigua oxigenada.

L’alcohol de la farmaciola és etanol amb algun compost afegit per donar-li mal gust i que no se'l beguin. Quan el posem a la ferida el que fa és alterar l’estructura de les proteïnes. Tècnicament se'n diu “desnaturalitzar-les”, però simplement es tracta que la manera com estaven plegades a l’espai queda alterada i deixen de funcionar. I si la majoria de proteïnes deixen de funcionar, les cèl·lules no poden mantenir el metabolisme i es moren. I qui diu cèl·lules, diu bacteris. De manera que amb l’alcohol matem els bacteris, encara que també les nostres pròpies cèl·lules de la ferida. No és una gran mortaldat, òbviament, però per això pica tant. I un problema és que pot costar més que cicatritzi ja que les proteïnes que haurien de fer-ho les hem desnaturalitzat amb l’alcohol. No passa res, perquè el cos ja en portarà altres, però sempre es retarda una mica la curació.

En realitat l’alcohol és ideal per netejar la pell abans de fer una ferida., per exemple quan anem a posar una injecció. L’alcohol matarà part dels bacteris que hi ha a la superfície i a més com que s’evapora molt de pressa, ja no molestarà després. També va bé per netejar el material amb el que tocarem les ferides.

L’altra possibilitat és l'aigua oxigenada. Si la molècula d’aigua té la fórmula H2O, la de l’aigua oxigenada és H2O2. En lloc d’un oxigen n’hi ha dos. Per això el nom, encara que el més tècnic seria peròxid d’hidrogen. El cas és que l’aigua oxigenada és una molècula molt reactiva i alguns dels productes que genera, com el radical hidroxil, són encara més tòxics. En realitat és tan tóxica que la que fem servir està dil·luida al 3%. Tots aquests compostos que es generen, reaccionen amb proteïnes i altres molècules de la cèl·lula i les modifiquen causant també que el metabolisme s’alteri i la cèl·lula mori. De nou, això serveix per les nostres cèl·lules o pels bacteris.

En aquest cas el problema és que el cos té mecanismes molt bons per eliminar l’aigua oxigenada. Tenim un enzim, anomenat catalasa que la transforma en aigua i oxigen. De fet, l’espuma blanca que surt en posar l’aigua oxigenada a una ferida és causada per l’oxigen que allibera la catalasa en eliminar l’aigua oxigenada. Ah! I molts bacteris també tenen la seva pròpia catalasa. Tot plegat fa que la seva efectivitat sigui limitada. (Però va bé per netejar taques de sang!)

Hi ha qui creu que ni una cosa ni l’altre, però potser això sigui exagerat. Si la ferida és lleu, sempre seran una ajudeta per eliminar uns quants microbis. I si és greu, el millor és anar al metge, que posarà agents antisèptics més efectius. Jo segueixo preferint l’aigua oxigenada per allò que no pica. Ves per on, al final si que és un argument!

En tot cas, el més important, allò que no es pot deixar, és aigua per netejar la ferida. Molta aigua freda. La resta és discutible, però netejar amb aigua és imperatiu.

dimarts, de novembre 11, 2008

Estratègies per escampar-se

Aquests dies anar a passejar pel bosc ens ofereix un grapat de detalls ben curiosos. Amb la tardor els arbres ja canvien el color verd per totes les tonalitats de marrons, grocs i rojos. El terra s’omple de fulles seques, i podem reviure el plaer de passar per entre elles, arrossegant-les a cada pas com quan érem petits, tot comprovant que hi ha plaers que no minven amb els anys. I, finalment, constatem que ara ja no hi ha flors. L’esclat de colors de la primavera queda lluny. En realitat ara les plantes ja tenen les llavors que cal escampar, i per fer-ho, han desenvolupat una increïble diversitat de formes curioses i estructures estranyes.

El problema de les plantes és el de sempre, que no es poden moure. Ja els complica la vida a l’hora de la fecundació, i per això van inventar-se sistemes més o menys imaginatius com ara les flors per aconseguir que els insectes facin de portadors de les cèl·lules germinals. Però un cop aconseguida la fecundació, quan ja tenen la llavor a punt, és un mal sistema simplement deixar-la caure, perquè aleshores es colonitza molt poc territori.

A més, si és una espècie anual encara, però si la planta ha de viure uns quants anys, no li surt a compte que al seu costat neixin altres plantes que li prendran aigua i nutrients del terra. Millor que germinin una mica lluny!

Aleshores, si ets una planta, sense moviment, sense braços per llençar res, sense músculs, com ho fas per enviar ben lluny una llavor que penja de l’extrem d’un branquilló? Doncs l’evolució ha dotat als vegetals de diferents mecanismes, realment curiosos.

Els fruits són un dels sistemes. Un animal es menjarà el fruit, i amb la femta sortirà el pinyol (la llavor) però ho farà lluny de l’indret inicial. La digestió ajuda a estovar la closca i facilita la germinació i, a més, la llavor caurà envoltada de matèria orgànica que serà un bon aport de nutrients. Un mecanisme ben optimitzat!

L’aigua també pot aprofitar-se. Hi ha llavors que estan situades dins estructures que semblen vasos. Quan una gota de pluja cau a sobre, fa saltar les llavors de l’interior i s’escampen una mica. Amb sort, el terreny mullat arrossegarà la llavor una mica més. A més gran escala, els cocos fan servir l'aigua del mar per anar flotant d'illa en illa.

El foc, sobretot en climes mediterranis, també és un agent útil. Amb el foc, les plantes es moren, però les llavors s’escampen pel territori cremat i regeneren de nou el bosc.

També hi ha plantes que han desenvolupat mecanismes que fan que les llavors s’escampin gracies a una petita explosió. Les beines creixen de manera que es genera una tensió a l’interior, i quan s’assequen, la pressió passa a ser prou forta com per esclatar, llençant les llavors en totes direccions. No és un sistema estrany! Els pèsols s’escampen així.

Però el més evident és aprofitar el vent. Les llavors poden ser molt lleugeres i si els donem un embolcall que faci d’ala poden ser portades pel vent fins distàncies relativament llunyanes. Molts hem agafat les dents de lleó i els hem bufat, intentant que tota la pelussa blanca sortís d’una sola bufada. Doncs cada fragment portava penjant una llavor de la planta que amb la bufera ajudàvem a escampar.

I el cas és que, per guanyar sustentació a l’aire, les llavors han agafat tot un grapat de formes curioses. N’hi ha que recorden les ales d’un helicòpter, i el funcionament no és gaire diferent. Altres tenen grans superfícies, o pèls o fins i tot n’hi ha que semblen tenir plomes. Algunes d’aquestes estructures poden servir per viatjar per l’aire i també per enganxar-se als pèls dels animals, de nou amb idea de ser transportades lluny.

Per això, encara que ja no hi ha flors, una mirada atenta al bosc ens pot mostrar grapats de formes geomètriques ben inesperades. La foto que poso a dalt és l'estructura que més em va sorprendre aquest cap de setmana. Unes llavors amb plomes!

I és que sovint, val molt la pena aturar-se un moment i simplement mirar allò que ens envolta.

dilluns, de novembre 10, 2008

El límit per trasplantar

Les coses són molt diferents vistes a distància o des de la proximitat. Allò que de lluny sembla una línia clara i nítida, a mida que t’hi acostes esdevé una franja amb límits desdibuixats. I el problema sorgeix quan malgrat tenir clar que no hem de creuar la línia, en apropar-nos ens trobem amb fronteres poc precises. Això ha passat aquest estiu en un hospital de Denver. I la línia desdibuixada és la que separa la vida de la mort.

Un equip de cirurgians ha publicat un treball en el que descriu un nou avenç en el camp de la cirurgia de trasplantaments. Els trasplantaments són un avenç fabulós de la medicina, però a la pràctica resulten situacions molt dures, perquè per fer-lo, per salvar algú, cal que algú altre mori. La situació d’esperar la mort d’algun ésser humà per poder salvar la vida sempre resulta complexa. Però en aquest cas encara és més angoixant, perquè es tracta de trasplantaments en nadons.

El que passa és que encara hi ha criatures que moren per complicacions en el part. I en aquests casos és pot realitzar el trasplantament de diversos òrgans per salvar la vida a altres nadons que neixen amb alguna malformació o malaltia irreversible. Actualment ja es poden fer amb èxit trasplantaments de ronyó, de fetge i fins de pulmó a nadons. També es fan trasplantaments de cor, i aquest ha sigut el cas que s’ha publicat i que ha encès un cert debat ètic.

Per iniciar un trasplantament cal que passi el mínim temps possible des de la mort del donant, ja que els òrgans comencen a deteriorar-se molt ràpidament. El problema és determinar exactament en quin moment té lloc la mort. Abans era fàcil. Quan el cor deixava de bategar. Però ara els límits són menys clars. Normalment el límit és la mort cerebral, quan el cervell deixa de funcionar. Això és així perquè podem mantenir un cor bategant o uns pulmons respirant de manera artificial, encara que la persona ja “no hi sigui”.

En aquest cas el que es va fer va ser definir la mort a partir del moment de la “aturada cardiorespiratoria” en tres nadons. Cal tenir clar que era una situació irreversible. Els nadons havien patit asfixia durant el part per problemes amb la placenta o per altres complicacions, de manera que no hi havia esperança de salvar-los i els pares van donar el consentiment per la intervenció (i prefereixo no imaginar gaire quins moments tan terribles devien passar).

De manera que es van fer tres trasplantaments de cor, que van permetre salvar la vida a tres nadons que sense aquests cors tampoc haurien sobreviscut. La paradoxa és que la mort dels donants s’havia definit justament per una aturada cardíaca. Però aquests cors, que estaven tan aturats com per considerar morts als nens, van poder “reactivar-se” per fer el trasplantament.

A més, el protocol habitual és declarar la mort per aturada cardíaca després de trenta minuts d’intentar reanimar al pacient sense èxit. Aleshores es poden fer trasplantament d’altres òrgans, però no del cor, ja que és justament el que ha fallat. I per assegurar que l'aturada és irreversible cal esperar cinc minuts en el cas dels adults. En realitat mai s’ha vist que un cor es recuperi espontàniament després de 60 segons d’aturada, per això inicialment es va proposar esperar dos minuts, però al final es va preferir esperar cinc minuts per tenir més garanties.

Però el grup de Denver van optar per reduir els temps, sempre més enllà dels seixanta segons, però menys de l’establert. Dos minuts en el primer trasplantament i 75 segons en els altres dos. Així augmentaven les possibilitats de recuperar els cors.

I el dilema ètic està servit. Encara que la situació fos irreversible, un fet que ningú posa en dubte, estaven realment morts els donants? Com més esperem, més segurs n’estarem, però alhora, les probabilitats de fer el trasplantament amb èxit aniran disminuint. En aquest cas els temps van ser menors de l’habitual, i els cors que van marcar el punt de la mort, després van tornar a bategar.

Com sempre, a mida que les tècniques milloren, cal anar reconsiderant els procediments i les implicacions ètiques. És evident que cal establir una línia definida que marqui quan i com es pot procedir a l’extracció dels òrgans, i que això s’ha d’anar revisant periòdicament. Els autors del treball apunten que “ara hi ha tres nens vius. Sense el trasplantament hi hauria sis nens morts”, però el debat ha de ser una mica més profund que tot això.

Resulta imperatiu arribar a un consens, encara que evidentment no és un tema fàcil. Entre moltes altres coses, perquè cal marcar una línia definida allà on hi ha una zona desdibuixada.

divendres, de novembre 07, 2008

Un terç del camí

Al Febrer del 2006 en vaig parlar aquí. La NASA acabava d’enviar la missió New Horizons per explorar el planeta Plutó. Era la primera vegada que enviaven una nau per explorar el més llunyà dels planetes, del que encara no teníem cap imatge feta des de la proximitat. La missió feia gràcia a més, perquè aquella sonda havia d’anar molt de pressa, tant que després de més de 9 anys de viatge visitaria el sistema de Plutó durant... un únic dia! La nau ha de passar a una velocitat extraordinària per entre Plutó i la seva lluna principal Caront abans d’endinsar-se en els misteris del cinturó de Kuipper, on arribarà cap al 2020.

Una visita tan breu s’explica justament per la velocitat i perquè no té cap manera de frenar. El que s’ha fet és simplement accelerar una nau tant com era possible i apuntar-la cap a Plutó. Cal anar molt de pressa, perquè si anés més a poc a poc trigaria una eternitat a arribar!

I d’aquesta missió en vaig parlar en una segona ocasió, un any després, quan va creuar l’òrbita de Júpiter. De fet, va passar a prop del gran planeta gasós i va enviar una sèrie d’imatges i dades prou interessants. En aquell moment, al febrer del 2007, Plutó ja havia caigut de la llista de planetes, de manera que una missió enviada a explorar un planeta es trobava que quan hi arribés, allò ja no seria oficialment un planeta.

I aquella visita va ser la darrera activitat de la nau. Després havia de creuar les òrbites de Saturn, Urà i Neptú, però ho faria en indrets molt lluny d’on hi haurà els respectius planetes. Per tant, el que han fet ha sigut posar la sonda en hivernació i simplement controlen que segueixi la trajectòria i ocasionalment activen algun sistema per verificar que tot funciona correctament.

Doncs el cas és que, fa poc, la New Horizons va creuar l’òrbita de Saturn. No va ser un esdeveniment notable perquè no hi havia cap planeta per visitar, de manera que no hi va haver gens d’excitació a la NASA. Però aquest fet ens pot donar una idea de com són les distàncies al nostre sistema solar. Perquè estem acostumats a veure els dibuixos dels planetes en fila al costat del Sol i separats per distàncies semblants, però les coses no són exactament així.

La New Horizons va trigar uns tres mesos a creuar l’òrbita de Mart. Va necessitar 9 mesos més per arribar fins Júpiter i li han fet falta 18 mesos més per arribar fins Saturn. No arribarà a la distància d’Urà fins el març de 2011, és a dir, 32 mesos després. I per arribar-se fins Neptú li caldran encara uns 40 mesos més. Per sort, l’òrbita de Plutó és molt estranya i tan sòls un any després de passar per Neptú ja arribarà a Plutó, el 14 de Juliol de 2015.

De manera que, tot i anar ara mateix a 17,64 quilòmetres per segon, únicament ha fet poc menys d’un terç del camí. I ha sigut la part interessant del viatge. La resta ja serà espai erm, potser amb algun asteroide ocasional, però bàsicament res que mereixi la pena fins l’arribada a Plutó.

Són la mena de missions que ens recorden com de gran és l’espai i que petit és el nostre món!

dijous, de novembre 06, 2008

ADN de dinosaure?

S'ha mort en Michael Crichton, l’autor d’un grapat d’obres famoses, com ara “Rescat en el temps”, “Congo”, “Esfera”, “L’Amenaça d’Andròmeda” o la sèrie de televisió “Urgències”. Però la novel·la que segurament el va fer més famós va ser “Parc Juràssic” i que va donar lloc a la pel·lícula de l’Spielverg. I justament d'aquesta obra vaig sentir una anècdota ben curiosa.

Si recordeu, a la novel·la, els científics de InGen, liderats pel Dr. Henry Wu, aconseguien clonar dinosaures gràcies a l’ADN que obtenien de mosquits preservats en ambre. El mosquit tenia a l’estómac sang de dinosaure al que havia picat poc abans de quedar atrapat a la resina i els investigadors el recuperaven i clonaven.

Malgrat les dificultats tècniques, actualment encara insuperables, s’ha de reconèixer que la idea era bona. Faria falta molts calers, sobretot per poder seqüenciar ràpidament l’ADN que anessin obtenint, però segons la novel·la, els d’InGen disposaven de tres superordinadors Cray XMP i un grapat de seqüenciadors automàtics, de manera que la potència de treball assegurava que la feina es podia fer.

I en un dels moments de la novel·la, quan estan fent una visita al Parc Juràssic, els mostren als visitants una seqüència d’ADN de dinosaure. Un fragment que, en paraules del Dr. Wu “... ha de contenir les instruccions per fabricar una proteïna, diguem una hormona o un enzim”.

La seqüència en qüestió és:

>DinoDNA from JURASSIC PARK  p. 103 nt 1-1200
GCGTTGCTGGCGTTTTTCCATAGGCTCCGCCCCCCTGACGAGCATCACAAAAATCGACGC
GGTGGCGAAACCCGACAGGACTATAAAGATACCAGGCGTTTCCCCCTGGAAGCTCCCTCG
TGTTCCGACCCTGCCGCTTACCGGATACCTGTCCGCCTTTCTCCCTTCGGGAAGCGTGGC
TGCTCACGCTGTACCTATCTCAGTTCGGTGTAGGTCGTTCGCTCCAAGCTGGGCTGTGTG
CCGTTCAGCCCGACCGCTGCGCCTTATCCGGTAACTATCGTCTTGAGTCCAACCCGGTAA
AGTAGGACAGGTGCCGGCAGCGCTCTGGGTCATTTTCGGCGAGGACCGCTTTCGCTGGAG
ATCGGCCTGTCGCTTGCGGTATTCGGAATCTTGCACGCCCTCGCTCAAGCCTTCGTCACT
CCAAACGTTTCGGCGAGAAGCAGGCCATTATCGCCGGCATGGCGGCCGACGCGCTGGGCT
GGCGTTCGCGACGCGAGGCTGGATGGCCTTCCCCATTATGATTCTTCTCGCTTCCGGCGG
CCCGCGTTGCAGGCCATGCTGTCCAGGCAGGTAGATGACGACCATCAGGGACAGCTTCAA
CGGCTCTTACCAGCCTAACTTCGATCACTGGACCGCTGATCGTCACGGCGATTTATGCCG
CACATGGACGCGTTGCTGGCGTTTTTCCATAGGCTCCGCCCCCCTGACGAGCATCACAAA
CAAGTCAGAGGTGGCGAAACCCGACAGGACTATAAAGATACCAGGCGTTTCCCCCTGGAA
GCGCTCTCCTGTTCCGACCCTGCCGCTTACCGGATACCTGTCCGCCTTTCTCCCTTCGGG
CTTTCTCAATGCTCACGCTGTAGGTATCTCAGTTCGGTGTAGGTCGTTCGCTCCAAGCTG
ACGAACCCCCCGTTCAGCCCGACCGCTGCGCCTTATCCGGTAACTATCGTCTTGAGTCCA
ACACGACTTAACGGGTTGGCATGGATTGTAGGCGCCGCCCTATACCTTGTCTGCCTCCCC
GCGGTGCATGGAGCCGGGCCACCTCGACCTGAATGGAAGCCGGCGGCACCTCGCTAACGG
CCAAGAATTGGAGCCAATCAATTCTTGCGGAGAACTGTGAATGCGCAAACCAACCCTTGG
CCATCGCGTCCGCCATCTCCAGCAGCCGCACGCGGCGCATCTCGGGCAGCGTTGGGTCCT 

Com veieu, es tracta d’una seqüència feta amb quatre lletres corresponents als quatre components de l’ADN. De fet, quan parlem del genoma humà o d'altres espècies, el que tenim és simplement una seqüència semblant però de molts milions de lletres de llargada. Fins aquí, el que va escriure en Crichton és correcte. Però l’anècdota relacionada amb aquest fragment és que un bon dia, un investigador es va preguntar si aquesta era una seqüència inventada a l’atzar per l’autor, o era una versió més realista i corresponia a una proteïna de pollastre modificada per deduir com seria feia 270 milions d’anys.

I el que va fer va ser el que en diem un BLAST, que bàsicament és introduir la seqüència a un ordinador i que aquest la compari amb les seqüències que ja coneixem de diferents organismes. Això ara es fa rutinàriament ja que actualment ja hi ha molts genomes clonats i d’altres en sabem la seqüència de moltíssims gens.

La decepció va ser que l’ordinador si que va trobar aquesta seqüència! I per descomptat no correspon a un gen de dinosaure. El que és exactament és un fragment d’ADN sintetitzat per científics i emprat per transportar altres gens. És com si diguéssim un gen transportador artificial. Exactament és el plàsmid pBR322.

El científic (real) que va buscar que era aquella seqüència va expressar la seva decepció de manera sarcàstica. No entenia com el Dr. Wu, tot i disposar de tres superordinadors Cray, no s’havia adonat que el que tenia devia ser una contaminació artificial de l’ADN de dinosaure. Una cosa que es pot verificar en un parell de minuts fent servir un ordinador portàtil normalet.

És clar, també podria ser que els dinosaures haguessin coexistit amb els primers biòlegs moleculars, però això sembla encara menys probable!

Tot plegat és anecdòtic, però ho va poder publicar l’any 92 a BioTechniques, una revista seriosa.

El cas és que quan li ho van comentar a en Michael Crichton va dir, de bon humor, el que era previsible. “Mai hauria pensat que algú es prendria la molèstia de mirar que coi era aquella seqüència!”.

Sembla que realment va subestimar la vena friki que tenim els científics.