Caça i plom

Aquests dies s’està parlant del que s’anomena la “Llei del plom”. Sobretot va ser notícia el dissabte amb motiu de la manifestació que van fer a Madrid els caçadors en contra d’aquesta llei. Naturalment de seguida han sortit acusacions d’electoralisme, d’aprofitament de les eleccions, de manipulació dels caçadors o per part dels caçadors. Com sempre en campanya electoral hi ha opinions per tots els gustos i molts interessos ocults.

Però més enllà de la simple aprofitament polític, el problema que vol regular la llei és real i alguna cosa cal fer. I el problema és el plom. Hi ha dos factors que són ben coneguts. El primer és la toxicitat del plom. El plom és un contaminant que es coneix des de fa molt de temps. Com que era un metall fàcil de manejar es va fer servir molt en diferents indústries i durant molt temps es feia servir per moltíssimes aplicacions.

Però mica a mica es va anar relacionant la presència del plom amb diferents patologies. Ara sabem que el plom, quan entra dins l’organisme ocupa el lloc d’altres metalls que si són necessaris com el ferro o el zinc i afecta les cèl·lules sanguínies, els ronyons, els pulmons, el desenvolupament de les criatures i fins i tot s’ha relacionat amb alguns tumors. Per tot això, mica a mica es van reduint els nivells tolerables de plom en sang i es va prohibint el seu ús en moltes indústries.

El més clàssic són les pintures. Abans era freqüent la pintura blanc de plom, que ara ja no està permesa. Els obrers dels tallers de pintura patien el “còlic del pintor” que ara sabem que és el plumbisme, o intoxicació per plom.

De totes maneres, el plom encara es fa servir molt, sobretot perquè de vegades costa trobar substituts. A més, el que cal controlar és que no arribi al medi ambient, de manera que amb l'ús controlat no ha d’haver problema.

Però el cas és que els caçadors fan servir munició amb plom. Els perdigons estan fets amb plom ja que és el que ofereix les millors característiques per caçar i a un preu molt raonable. El problema és que cada vegada que disparen, els perdigons queden escampats pel terreny. Això si fallen el tret, és clar.

I el que seria anecdòtic en el cas d’uns pocs caçadors es converteix en un problema important en un país amb gran tradició de caça. A Espanya, cada any es deixen cinc mil tones de plom en forma de perdigons escampades per terra. I això és molt plom! Per aquest motiu l’Albufera de València, el Delta de l’Ebre i la llacuna de Medina a Càdiz són alguns dels indrets humits amb més contaminació per plom de tota Europa.

La llei que ha desencadenat la manifestació, prohibeix l'ús de munició feta amb plom en les zones humides. Això és perquè l’efecte dels perdigons a l’aigua és més fàcil d’exportar fins les cadenes alimentàries.

El problema és que la munició alternativa, feta amb acer, estany, bismut o tungstè és menys fiable i molt més cara. Algunes fins i tot resulten menys segures a l’hora de fer-les servir.

Si s’ignoren les manipulacions polítiques (que aquests dies n’hi ha moltes, òbviament) el fet és que hi ha un problema real que cal resoldre. I el problema no és la caça ni els caçadors. La caça és una activitat que sempre s’ha practicat, que pot agradar més o menys, però que per si mateixa i ben controlada resulta prou útil per mantenir els espais naturals. Certament els humans som els grans depredadors, però cal no oblidar que els depredadors també tenen el seu lloc a les escales ecològiques. Com tot, la clau està en una bona regulació, i els caçadors són els primers interessats en evitar excessos.

Però el plom si que és un problema i caldrà resoldre’l. Si les alternatives són cares caldrà seguir buscant altres de millors, però no es pot obviar un problema dient que “sempre s’ha fet així”.