dilluns, de març 10, 2008

Un assassí silenciós

La setmana passada es va fer públic que en Patrick Swayze pateix càncer de pàncrees. És d’aquelles notícies que sempre et deixa amb un nus a la gola, sigui qui sigui l’afectat, perquè el càncer fa generacions que està associat a la mort. I aquesta por es manté encara que han canviat molt. Allò que fa poques dècades era gairebé una sentència, ara és una mala notícia, però amb esperances. I en alguns casos, els percentatges de curació són realment molt alts.

Mai és una bona notícia patir aquesta malaltia que, a mida que anem allargant l’esperança de vida es va fent més i més freqüent. Però tampoc cal menystenir les possibilitats que ofereix la medicina moderna.

Parlar de càncer és com parlar d’infeccions. N’hi ha de molts tipus que poden ser completament diferents. Per desgràcia pel protagonista de Dirty Dancing, el cas del pàncrees segueix sent dels que té un pronòstic més dolent. I això és per dos motius principals.

El primer és la facilitat amb que les cèl·lules canceroses provinents del pàncrees s’escampen per altres indrets de l’organisme. Això és el que s’anomena metàstasi. Un tumor és un grup de cèl·lules que creixen sense control i consumeixen molts recursos de l’organisme. Però si es mantenen agrupades en un únic tumor, la cirurgia pot extirpar-les i amb una mica de quimioteràpia o radioteràpia s’eliminen les que podessin quedar amagades. Però si algunes d’elles han abandonat el grup principal i s’han instal·lat a altres indrets del cos, això ja no és possible.

Alguns dels càncers amb més possibilitats de curació són els que no fan gaires metàstasis. Aleshores hi ha temps per detectar-los i intervenir. Però, per algun motiu, el pàncrees, de seguida comença a enviar missatgers a altres bandes. Cal detectar-lo en estadis molt inicials o ja s’ha fet tard.

I això és combina amb la segona característica d’aquest tipus de càncer. Passa molt desapercebut. No dóna símptomes. Si algú pateix un càncer de mama, pot ser que noti un bony al pit. Si és de pulmó, pot notar que respira malament. En un melanoma es pot notar que una piga comença a canviar de forma o mida. Si és un càncer de còlon es pot detectar sang a la femta... De vegades no notem els avisos i el diagnòstic es retarda, però hi ha pistes. Per això és tant important la prevenció (sense paranoiar-se, però!).

Però en el cas del càncer de pàncrees, al principi no hi ha cap símptoma. No fa mal, no et trobes malament, digereixes normalment... I quan comences a notar alguna cosa és perquè ja està afectant altres òrgans... i la malaltia està molt avançada.

De vegades, en comunicacions a congressos científics, es parla del càncer de pàncrees com “The silent killer”, l’assassí silenciós. Un nom dramàticament encertat.

Per tot plegat, l’esperança de vida en aquests casos és de mesos, i no d’anys com a la majoria de càncers.

Tot i així, mai cal perdre l’esperança. Aquestes xifres són estadístiques i cal interpretar-les com el que són. Hi ha persones a les que la malaltia va molt de pressa, però altres viuen anys. Com tota corba estadística, té una “cua” que s’allarga cap a la dreta. I mai saps quin punt de la corba és el teu. Potser encara tens anys per davant. I potser demà mateix apareixerà alguna millora en la teràpia.

Certament s’hi treballa molt en aquest tema. Fa pocs anys gairebé no es podia fer res, però ara ja es disposa de fàrmacs per afrontar millor la malaltia. De totes maneres l’enemic és formidable. Les millores terapèutiques únicament aconsegueixen millorar uns pocs mesos l’esperança de vida. La diferència és que millora molt la qualitat de vida. I això és molt important. És diferent estar fotut els últims dies que els últims mesos.

I finalment, la mateixa malaltia la va tenir la Rocio Jurado. Recordo que ella va anar a Houston a tractar-se. Potser això li va donar ànims, que sempre és bo. Però la realitat és que no dubto que el tractament que van donar-li allà és el mateix que li haurien donat aquí. Avui en dia, qualsevol millora disponible l’apliquen als nostres hospitals tant bon punt apareix. I en molts casos els estudis experimentals es fan aquí conjuntament amb hospitals d’arreu del món.

Una cosa que és millor no haver de comprovar mai, però que val la pena saber.

8 comentaris :

Carquinyol ha dit...

jur... la veritat és que fa por. En tot cas, això que comentes de les teràpies, sempre és una llum d'esperança. Tan de bo que trobin encara millors tècniques, i arribin a a tothom i de la mateixa manera.

Perquè encara que sigui la mateixa tècnica, dubto molt que s'apliqui amb la mateixa eficiència als rics i als que anem per la sanitat pública, no per la tècnica en si, sinó tot el que l'envolta.

Joan ha dit...

Sincerament crec que les teràpies contra el càncer que aplica la sanitat pública es practiquen amb la màxima eficiència possible. Una altra cosa és que les llistes d'epera puguin retrassar el diagnòstic. Tot i així els índex de prevenció i de curació del càncer de la Sanitat pública són alts. Malauradament si es tratcte dún càncer com el de pàncreas poca cosa hi ha a fer si ja s'ha produit la metàstasi i molta gent que pot anar als grans centres privats, per desgràcia, tampoc s'en surt. És el cas de la Rocío Jurado que esmenta en Dan.

Dan ha dit...

carquinyol. Si que es un mal enemic aquest tipus de càncer. Però confiem en que aviat li trobarem un punt feble.
De la sanitat publica d'aquí. La veritat és que pel que fa a técniques i tractaments crec que es de les millors que hi ha. Altra cosa es que colapsem urgeencies perque atencio primaria no xuta. Pero millor un bon tractament i un mal llit, que un bon llit amb un mal tractament. (Vale, volem que tot sigui bo, pero si cal triar...)

joan. Totalment d'acord. De vegades ens costa creure que als Estats Units, o als grans centres de recerca mundialment famosos tampoc aconsegueixen millores molt imporatnts en algunses malalties.

sants ha dit...

.. carai.. m'has deixat un mal cos..!!

Frannia ha dit...

Som molt sensible a aquest tema. No l'assimil.:(

Dan ha dit...

sants. Home. La gran lluita de la medicina es contra coses com aquesta. Dures, molt dures. Per això val la pena continuar la recerca.

frannia. Es que es un tema molt difícil. El que a mi em meravella son els metges. Els que cada dia s'hi han d'enfrontar. Que han de comunicar-ho als pacients. Moltes vegades se'ls acusa, injustament, de freds i insensibles. Però es que si no posen barreres emocionals, no durarien dos dies sense caure en la depressió.

Papitu ha dit...

La gent se'n va als USA amb la mateixa fe com si anessin a Lourdes. Val a dir però que si et vols rebre les darreres teràpies en desenvolupament encara cal anar cap allà, aquí no hi ha tants assaig clínics en marxa.

Dan ha dit...

Papitu. En tot cas cadascú ha de fer, òbviament el que cregui millor. Però insisteixo en que aquí es fan molts més assaigs clínics del que la majoria de gent creu. Tot fàrmac que sembli que pot funcionar, gairebé segur que algun hospital d'aquí l'està provant.