dimarts, de març 11, 2008

Senyors, això no és cap engany

De vegades els grans moments de la humanitat es poden associar a una frase que presumptament es va pronunciar en aquell instant. Allò de “Un petit pas per l’home, però un gran pas per la humanitat” o “alea jacta est”. Doncs en la història de la lluita contra el patiment físic, la frase en qüestió va ser “Gentlemen, this is no humbug” o “Senyors, això no és cap engany”.

A la ciutat americana de Bòston hi ha el Massachussetts General Hospital o, com el coneixen allà, el “Mass General”. És un complex d’edificis enorme, al costat del riu Charles. Com a bona construcció a l’americana, hi ha grans jardins amb esquirols que corren per les branques d’immensos arbres al voltant de grandiosos edificis. Però entre mig de tots hi ha una construcció més antiga, de color blanc i amb una cúpula a sobre.

Allà va tenir lloc, el 16 d’octubre de 1848, un dels grans moments de la medicina. La primera intervenció quirúrgica amb anestèsia.

Fins aquell moment la cirurgia era d’una crueltat difícil d’imaginar. A un cirurgià se’l valorava, entre altres coses, per la velocitat a l’hora d’operar. D’aquesta manera el pacient patia durant menys estona. I entre les discussions tècniques es parlava de quants homes havien de subjectar la cama del pacient, o com evitar que els crits dels pacients espantessin als que estaven a fora esperant el seu torn.

Naturalment que des de sempre s’havien buscat tractaments per calmar el dolor. Els assiris ja feien servir haixix o mandràgora per alleugerir el dolor i, al llarg dels segles, totes les cultures han buscat remeis per calmar el patiment físic. Però els resultats eren com a molt, modests. Res que permetés enfrontar-se a una operació quirúrgica.

El cas és que durant el segle XIX ja es va començar provar diferents gasos, per calmar el dolor o per fer espectacles. Un d’ells era l’òxid nitrós, que els firaires anomenaven “gas de la risa” perquè deixava als que l’aspiraven en un estat d’eufòria semblant a l’alcohòlica. L’any 1844 l’Horaci Wells va veure com una persona a la que li havien fet respirar aquest gas, mentre corria tot rient es va colpejar una cama, se la va trencar, però va seguir rient, aparentment sense notar el dolor.

Va treure conclusions i l’endemà mateix va provar en ell mateix els efectes d’aquell gas. Va fer que li treguesin un queixal després d’inhalar l’òxid nitrós. Com que no va notar dolor va repetir l’assaig en unes quantes ocasions, quasi totes amb èxit.

Però ai! A la vida, a més de ser brillant cal tenir una mica de sort. Quan va fer la demostració davant de l’elit dels cirurgians, al Mass General, l’anestèsia no va funcionar, el pacient va cridar de dolor i la demostració es va considerar un fracàs. Ara es creu que el problema era que el pacient era un home amb obesitat. La quantitat de gas que li van fer respirar era suficient per una persona normal, però el gas es va dissoldre sobretot en el greix del pacient i en va arribar molt poc al sistema nerviós que no es va anestesiar.

Durant un temps la cosa va quedar desprestigiada i la carrera del pobre Wells ben tocada.

Però un parell d’anys més tard es va fer un altre intent al mateix lloc. EL quiròfan del Mass general. Aquesta vegada era un ajudant d'en Wells, en William Morton, qui va tornar a intentar-ho. En aquest cas va fer servir èter i la intervenció era per treure un tumor del coll d’una pacient. Va posar una esponja impregnada amb èter dins una ampolleta de vidre i va fer que la pacient inhalés. Un cop anestesiada va deixar que el cirurgià, el doctor Warren agafés el bisturí i fes un tall al llarg del costat del coll per extreure el tumor. La dona no va fer cap exclamació. Un cop enllestit, diuen que en Warren es va dirigir a la resta de col·legues que l’observaven i va exclamar: “senyors, això no és cap engany”.

Avui, encara es pot visitar aquell indret tal com era fa cent-cinquanta anys. De seguida va ser rebatejat amb el nom de “La Cúpula de l’Èter” (The Ether Dome). I si un dia aneu per Bòston, val la pena dedicar una estoneta a passejar per aquella sala, petita, en forma d’amfiteatre, amb mobiliari original i on va començar una nova era per lluitar contra el dolor.

9 comentaris :

xes:sex ha dit...

Dan, tens una habilitat difícil de trobar. Ens emociones. Vivim la ciència. Gràcies

Carquinyol ha dit...

Doncs quina sort que va haver algú amb la voluntat necessària per intentar-ho de nou, que sinó...

mafalda ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
mafalda ha dit...

Dan, com comenta xex:sex, tens una habilitat increïble, ens fas viure la ciència com mai.
D'altra banda, i com a malalta de fibromiàlgia, he hagut de dir massa vegades allò de "de debò que em fa mal!" en ple segle XXI

JAL ha dit...

Gràcies Dan, ja tinc anècdota per a la sobretaula d'avui

Anònim ha dit...

Si la prova de l'òxid nitrós de Wells hagués tingut éxit, ja m'imagino aquells hospitals antics plena de gent rient encara que els hi anèssin a treure una pedra del ronyó o a amputar una cama!


nephew

amay ha dit...

m´has fet recordar la frase "epur si muove", que diuen que va dir Galileu un cop va ser jutjat per la inquisició... qui sap!

perplex ha dit...

El pobre Wells si va repetir l'assaig fent que li treguessin un queixal cada vegada devia acabar ben desdentegat.

Dan ha dit...

xes:sex. Ostres, gràcies (ara em posaré vermell)

carquinyol. I tant. Es que només pensar que t'arrenquin un queixal sense anestèsia ja fa angunia. Imagina una intervenció seriosa de veritat.

mafalda. Gràcies de nou. Ostres., la fibromialgia també és un dels grans reptes que té la medicina actualment. I fer que la gent entengui el que és també és tot un repte!

jal. He he. Veus? I la pots aprofitar per més sobretaules!

nephew! he he he. Quina imatge! els hospitals plens de gent rient cada vegada que la van a operar!

amay. També és bona aquesta frase.

perplex. Noooo, que les altres extraccions no se les feia a ell mateix sinó a pacients que anaven al dentista! (Però molt bona la imatge del pobre desdentegat!)