Ara ja gairebé tota és digital, però fins fa molt poc temps les fotografies encara es feien amb pel·lícula fotogràfica, negatius, copies i tot un seguit de passos que ràpidament estan caient en l’oblit. Però l’antic procediment dels rodets tenia la seva gràcia i també un grapat de curiositats. Perquè ben mirat, per quin motiu apareixia una imatge en un material com aquell?Doncs la clau estava en uns compostos que intrigaven als químics de fa un parell de segles. En realitat les propietats d’aquests compostos es coneixien fa temps. Materials que quan els toca la llum del Sol modifiquen alguna propietat. Uns exemples típics són les pintures, que perden color o canvien la tonalitat a mida que passen els anys. La fusta també presenta marques segons si estava il·luminada o no. I quan els químics van començar a comprendre com funcionaven les molècules, de seguida es van adonar que n’hi havia que eren sensibles a la llum.
Aquesta sensibilitat es podia manifestar de moltes maneres. Cristalls que esdevenien solubles, o insolubles, sals que canviaven de color, productes que s’agrupaven i precipitaven. Tot un seguit de característiques que depenien de la llum.
Ara sabem que la llum aporta l’energia necessària per que determinades reaccions o modificacions de la molècula puguin tenir lloc. Però al principi, l’explicació era menys important que les aplicacions que tenia aquell fenomen que van anomenar “fotosensibilitat”.
Des de l’època de Leonardo da Vinci que es feien servir cambres fosques per formar imatges en un costat d’una capsa. N’hi havia prou de fer un forat a un costat i tenir una paret prou translúcida com per poder veure el que s’hi projectava. És el principi amb que funcionen els ulls i amb el que funcionarien les càmeres fotogràfiques.
El raonament va ser fàcil. Si hi ha materials que s’alteren segons els toqui més o menys llum, podem posar una planxa coberta d’aquest material al fons d’una cambra fosca. Hi haurà zones on la llum impactarà amb força, mentre que altres quedaran poc il·luminades o fins i tot completament a les fosques. Segons rebi més o menys llum, el material fotosensible esdevindrà més o menys modificat.
Un material en concret resultava molt pràctic. Algunes sals de plata precipiten i es tornen insolubles quan els toca la llum. Per tant, podem posar una planxa coberta per una fina pel·lícula de sals de plata, exposar-la a la imatge formada al final de la cambra fosca i després intentar dissoldre les sals. A les zones on la llum ha impactat no podrem retirar la plata, perquè no es dissoldrà, mentre que les zones fosques podrem rentar-les i quedaran completament diferents. Tot seguit només caldrà afegir un reactiu que enfosqueixi la plata i la imatge es “revelarà” davant dels nostres ulls.
Més o menys així va ser com van aconseguir les primeres fotografies. Amb uns quants intents poc reeixits i moltes proves amb materials diferents. Inicialment els feia falta molta llum per poder obtenir una imatge. Vuit o més hores d’exposició. Però de seguida van anar descobrint combinacions de materials fotosensibles que funcionaven millor.
De totes maneres, vuit hores era molt poc temps. Un pintor podia trigar molt més a captar una imatge com aquella.
5 comentaris :
Els avenços tecnològics són una mica com les vies d'aigua: comencen gota a gota però després s'eixamplen a gran velocitat. I com exemple aquest cas de les fotografies és molt clar.
Els nens, ara en quan els fas una foto, et diuen: A veure?. Potser és que ja sóc gran, però tenia la seva gràcia.
Si, que un pintor, triga més a captar una imatge, però...com quedava la gent, a les fotos?
Bona apreciació, la última! Realment, en el seu moment seria l'avenç del mil·leni! Poder captar una imatge en menys d'un dia!!!
I ara tot aquest romanticisme de l'espera i les coses ben fetes es perd. Ains.
Mentre estudiava el batxillerat de la salut moltes vegades trobava coses aquí al Centpeus que m'havien explicat a classe. El que no esperava és que ara, que faig una carrera poc de ciències, m'hi seguiria trobant coses que també m'expliquen a classe. Això de les 8 hores d'exposició posa de validesa més que mai allò de qui és mogui no surt a la foto. Es veu que, fins i tot hi havien cadires especials per mantenir la postura quan algú es feia retratar.
És curiós també que a classe m'hagin explicat el principi de càmera fosca i no l'hagi entés el tot fins ara que has esmentat aquest detall del fons translúcid. Potser la professora tampoc en tenia massa idea...
Per cert que diuen que al llarg de l'experiència de tot aquell que s'interessa per la fotografia en els nostres dies hi ha un moment revival en el qual es prova i s'experimenta amb la fotografia analògica. I és que això és com fer anar la calculadora. Abans que fer-la anar, molt millor aprendre a sumar a mà.
Carquinyol. Viast amb el temps si que va anar ràpid, però es veu que el pobre Niepce es desesperava intentant aconseguir una miatge que no fos negativa.
Joana. Si. Això d'esperar es una cosa que les noves generaion no prctiquen, I és ben normal. Ara sembla increible que el revelat en 1 hora fos una cosa molt ràpida!
Alepsi. Ai. Massa sovitn canviem qualitat per velocitat i això no pot ser bo.
Arcangelo. Si que tinc tendència a anar molt per temes de ciencies de la vida i la salut, per la meva formació, però ja intento picar una mic de tot arreu.
No staà malament això de provar les arrels de la fotografia. Ara he sentit que a més d'analógica tambñe li diuen "fotografia quimica".
Publica un comentari a l'entrada