dilluns, de juny 07, 2010

Bellesa inconvenient

Els paisatges de secà els associo amb colors daurats, aire sec, calor, brunzit d’insectes i una mandra estiuenca que convida a la contemplació des d’un indret ombrívol. En altres èpoques de l’any aquests paisatges esdevenen terrosos, plens de pols i de males olors quan arriba l’època de preparar el terreny per nous conreus. Però hi ha un període, breu, a finals de primavera en que aquests mateixos indrets mostren un aspecte esclatant de vegetació. El blat encara no ha madurat i presenta un color verd que cobreix tots els turons, les flors llueixen amb tot l’esplendor i aquell paisatge, habitualment semidesèrtic, té un aspecte que recorda els prats d’Irlanda o d’Alemanya.

Aquest breu període ja s’acaba enguany. El blat agafa el to daurat de la maduresa i els verds es van esmorteint. Ara arriba un moment fantàstic pels amants de la fotografia de paisatges. Camps daurats de blat envoltats de franges de color verd fosc i, ocasionalment algun camp d’un vermell esclatant quan entre el blat hi creixen centenars de roselles. La combinació de verd dels arbres, daurat del blat i vermell de les roselles pot oferir paisatges d’una bellesa indescriptible.

Aquesta bellesa, però, és molt apreciada per alguns, però és un desastre pel pagès. Si ha treballat el camp és per obtenir blat i no roselles. De fet, les roselles, per boniques que siguin, no deixen de ser una mala herba. Un visitant indesitjat dins els conreus. Però un intrús persistent i molt resistent.

La rosella (Papaver rhoeas), que també es coneix com roella, cacaricot, gallaret, quiquiriquic i segur que encara de més maneres, és la parenta amable del cascall (Papaver somniferum) de la que se’n treu l’opi. De les roselles no en traurem d’opi, però si que conté molts alcaloides que li donen algunes propietats com a sedant i per treure la tos. En realitat la rosella es pot fer servir per cuinar i sobretot les seves llavors es fan servir en pastisseria per guarnir pastissos.

Normalment viu en terrenys relativament erms. És una planta que no aguanta gaire la competència amb altres plantes, però que si troba un terreny per colonitzar, com ara un camp recent llaurat, se l’apropia durant un temps amb molta rapidesa. El motiu és que les seves llavors són molt resistents. Per germinar ha d’estar relativament a poca profunditat, però pot passar molt de temps enterrada esperant que algú remeni el terreny i la deixi en condicions per tornar a sortir.

A més, una planta pot fer més de cinquanta mil llavors en una temporada, de manera que quan apareix, segur que deixa llavors per tot arreu.

Aquest és el problema amb els conreus. Molts partides de llavors de blat estan més o menys contaminades amb llavors de roselles. Les dues llavors es poden separar, però es costós i sempre en queden algunes. Com que a més el cicle vital de les roselles coincideix força amb el dels conreus, és relativament complicat fer-les fora definitivament.

I, amb el permís dels pagesos, fora una llàstima que aquesta bellesa abandonés els nostres paisatges. L’esclat de la primavera no seria el mateix sense aquelles taques d’un roig intens al costat dels camins.

13 comentaris :

Vida ha dit...

Serà un desastre pels pagesos, però no hi ha res més bonic que un camp de roselles. Un post diferent, avui, però també m'ha agradat.

kika ha dit...

sembla que avui t'hagi sortit la vena poètica, i molt inspirada, per cert! :-)

Carquinyol ha dit...

Coincideixo amb Vida, els pagesos estaran ben emprenyats però les roselles donen un toc deliciós a qualsevol paisatge cerealístic...

Mo ha dit...

Doncs jo com a filla de pagès (malgrat no es dediquin als cereals!!)discrepo de la Vida i en Carquinyol...com bé dius tu Dan "primavera no seria el mateix sense aquelles taques d’un roig intens al costat dels camins", doncs ja en sou prou de boniques al costat dels camins!!! no cal que per poder gaudir del paisatge i delectar la nostra vista s'hagi de malmetre la feina d'aquell que espera la collita amb la il·lusió desprès d'hores de treball. I no només amb il·lusió sinó que serà part del seu sou que li permetrà subsistir durant l'any!!!! Jo cada cop que veig un camp de blat ple de roselles em poso molt trista i penso pobre pagès!!!!
Sento haver estat una mica repel·lent, però és un sentiment que tinc molt arrelat malgrat jo ara no en vist de pagès.
Bon dia ;-)

Clidice ha dit...

malgrats tots els malgrats, cada any per primavera no puc deixar de retornar a la Segarra a gaudir del paisatge, a passejar pels "mars" de blat on les gavines són les orenetes, a anar collint les moltíssimes flors que creixen als marges ... vaja! que es noti que és una terra fantàstica! :)

Patricia ha dit...

Et portes un deu per l'entrada d'avui. La rosella és la meva flor favorita :).

Dan ha dit...

Vida. Realment, tot depend de l'ull que s'ho mira. Diferent? De tan en tan toca...

kika. Ciència i poesia no estan renyides

Carquinyol. Cadria trobar kla manera de limitarles als marges dels camins i tothom estaria content.

Mo. No ets repel·lent. És la pura realitat. Que sigui bonica no treu que sigui una mala herba que enfonsa una collita.

Clidice. Doncs mira, el post el vaig pensar diumenge passejant per la Segarra.

Patricia. Gràcies pel deu. Si la rosella es la teva flor preferida, això indica que no ets de pagés oi? ;-)

Joana ha dit...

Durant dies, vaig perseguir de fer unes fotos dels marges de les carreteres plens de roselles, m'estava posant nerviosa només de pensar que les podien segar o que es pensissin i no arribés a temps, fins que ho vaig aconseguir! No volia camps de blat o si, tant me feia, però si que ho pensava, tan bonic que fa i pobre qui ha sembrat aquest camp. Però també surten en llocs que no són camps de conreu, marges de camí, són espècies roderals. El dia que vaig aconseguir les fotos, vaig veure adormideres. Moltes "males herbes" són realment boniques.

Júlia ha dit...

De la família de les papaveràcies, que tenen el fruit en càpsula i són lactíferes... bla bla bla

Just l'altre dia vaig fer l'examen de botànica farmacèutica...!! hahahahaha
M'ho sé de memòria, tot això...!!

:D

Mireia Puig ha dit...

Jo doncs estic completament d'acord amb la Mo, també sóc filla de pagès, sí que ens dediquem al cereal i trobo que al costat del camp, els pipiripips (un altre sinònim de la rosella, i tal com l'anomenem al Bages); són igual de preciosos que al mig del camp!

A més, com la Júlia, també l'he estudiada bé a botànica farmacèutica i això encara m'ha ajudat més a pensar que només és una mala herba, com molt bé dius Dan.

L'entrada d'avui, però, m'ha agradat molt! (quins records...)

Alasanid ha dit...

Doncs aquest any diria que també m'ho he perdut... A veure si un altre any estic menys ocupat per aquesta època.

De totes maneres com la Mo i la Mireia un també és fill de pagès i de les males herbes n'està una mica fart (sobretot quan toca arrencar-les) tot i que en el meu cas les roselles mai les hi havia considerades, sempre les he vist en marges.

M'encanta que ens sorprenguis amb coses aparentment tan comunes Dan.

Dan ha dit...

Joana. Tantes vegades les coses més atractives són en realitat perjudicials... :D

Júlia. Veig que després de l'examen no ha quedat tot oblidt immediatmanet! ;-D

Mireia Puig. Realment, la visió que es té d'aquestes flors canvia completament si ets de pages o de ciutat.

Alasanid. Doncs ja ho saps per l'any proper. Per primavera deixa els acceleradors de partícules una estona i a mirar floretes, que també està bé de tant en tant!

neus ha dit...

badocs. Al meu poble en deiem badocs. Suposo per la forma de la flor que s'assembla a la boca oberta d'una persona badoca.