dimarts, de juny 01, 2010

Sol d'anada i tornada

En una revista he vist un article on un artista fa una recreació de les 8 meravelles del sistema solar. Les imatges estan molt ben aconseguides i la tria és difícil de rebatre, encara que contra gustos no hi ha gaire a dir. Apareixen, naturalment, els anells de Saturn, la Gran taca roja de Júpiter, que probablement sigui el major anticicló del sistema solar, o el Vall Marineris de Mart, d’unes dimensions tan colossals que fa que el Gran Canyó del Colorado sembli una simple esquerda al terra. Però n’hi ha una que m’ha cridat l’atenció. Les dobles sortides de Sol de Mercuri.

I és que en determinats indrets de Mercuri, al matí el Sol comença a sortir., s’enfila pel cel dibuixant un arc, però poc a poc s’atura i torna enrere cap a l’indret d’on havia sortit. Després torna a posar-se en camí, surt de nou i ja no s’atura fins completar el pas pel cel.

Realment, un Sol tan indecís ha de ser un espectacle digne de veure’s, i un fet que resulta prou intrigant com per mirar d’entendre com pot passar això.

D’entrada cal dir que no és una cosa que puguis veure tranquil·lament estirat a la butaca tot prenent una cervesa. Fins i tot en el cas que poguéssim viure a Mercuri, sota cúpules transparents que ens protegissin de l’extraordinari calor que hi fa, la cosa aniria per llarg.

La clau és la durada del dia a Mercuri. No són pas 24 hores com a la Terra. Mercuri està tan a prop del Sol que els seus moviments de rotació i translació estan molt afectats per la gravetat de l’estrella. Un dia mercurià dura gairebé 59 dies dels nostres. De manera que tot el moviment d’anada i vinguda del Sol no passa en una estoneta al capvespre sinó que va per llarg.

Durant molt temps es va pensar que, igual que la nostra Lluna, Mercuri mostrava sempre la mateixa cara al Sol. Això era perquè es pensava que el temps que trigava en donar una volta al Sol era el mateix que trigava a girar sobre si mateix. Però mesures més acurades van demostrar que en realitat el dia de Mercuri dura exactament 2/3 de l’any. Els detalls no venen al cas, però és un fenomen conegut com “ressonància orbital”.

De totes maneres, l’òrbita dels planetes al voltant del Sol no és estrictament circular. En realitat es mouen fent una el·lipse. I, a més, la velocitat a la que és mouen tampoc és exactament la mateixa en tot el camí. Hi ha moments que el planeta està més proper al Sol i altres en que està més allunyat. Quan estan més propers al Sol es mouen una mica més de pressa i aquesta diferència és la clau de les dobles sortides de Sol mercurianes.

El que passa és que normalment el planeta gira sobre si mateix a una velocitat que és més ràpida que no pas la velocitat amb la que gira al voltant del Sol. Per això, a mida que el planeta gira es veu com el Sol va sortint sobre l’horitzó (igual que a la Terra, però molt més lentament). Ara bé, quatre dies (dels nostres) abans d’arribar al punt de màxim apropament al Sol (un punt que s’anomena periheli) les velocitats de translació i de rotació s’igualen. Aleshores és quan des de la superfície es veu com el Sol s’atura al punt on es troba del cel. I durant quatre dies la rotació anirà més lenta que la translació, per tant, el Sol sembla retrocedir.

Passat el periheli, la velocitat amb la que el planeta es mou al voltant del Sol tornarà a disminuir fins que torni a ser menor que la de rotació. Aleshores el Sol recuperarà el seu moviment aparent per els cels de Mercuri.

Tot plegat costa una mica d’imaginar, però quan te’n fas la idea resulta molt senzill. Aleshores s’entén que el moviment del Sol pugui fer coses tant sorprenents. De fet, si ho penses gaire comences a trobar una mica avorrit el moviment que fa el Sol al nostre planeta. Simplement va donant voltes pel cel sortint per un costat i amagant-se per l’altre. Encara que ben mirat, aquí també fa sortint cada dia d’un punt una mica diferent, com si girés en un espiral que es fa més gran durant l’estiu i molt menor durant l’hivern.

I és que en realitat. Fins i tot aquí, mirar al cel amb una mica d’atenció és una font inesgotable de sorpreses. De detalls que tenim al davant i que ens passen desapercebuts.

10 comentaris :

XeXu ha dit...

Tots aquests fenòmens semblen increïbles, sembla que no puguin ser, però sempre hi ha una explicació. Molt curiós això de Mercuri, i irònic. Com si no hi fes prou calor, és com si el Sol digués 'doncs ara surto dues vegades, apa!'.

Per cert, la taca de Júpiter és un anticicló? Jo tenia entès que era un huracà. No m'aclareixo amb la meteorologia planetària!

Carme ha dit...

Apassionant això de Mercuri, m'ha encantat!

Carquinyol ha dit...

un dia de 50 dies terrícoles !!! Mare meva, sort que el sol surt dues vegades, perquè com a la primera no t'hagi quedat bé la fotografia de la sortida de sol ja t'hi pots asseure !!

Ara entenc perquè al Flickr no hi ha gaires sortides de sol mercurianes...

Dan ha dit...

XeXu. De fet un Huyracà només es un cicló de mides descomunals. La gran taca roja gira en sentit anticiclónic, però per les dimensions, efectivament seria un mega-huracà.

Carme. Saps? Jo també he flipat descobrint-ho!

Carquinyol. Realment no hi ha excusa per no treure bones fotos de la soritda dle Sol a Mercuri!

Arcangelo ha dit...

Molt interessant tot això. La veritat és que els moviments de planetes a física no se'm donaven massa bé i ho he hagut de llegir tot plegat unes quantes vegades. El fenòmen és prou curiós.

Pel que fa a les recreacions de les 8 meravelles del sistema solar, els dibuixos són preciosos tot i que hi trobaria a faltar alguna referència. Si ja costa adquirir una idea de mida en dibuixos i fotografies, si aquests estan mancats d'un punt de referència a escala humana encara costa més. A la vall Marineris hi surt un vehicle, però tampoc soluciona massa. Tenint en compte això, em quedo amb la taca vermella, on s'hi veuen uns llamps diminuts diminuts (quan tothom sap com en són d'enormes).

Clidice ha dit...

m'has fet recordar alguns contes boníssims d'Asimov en un Mercuri que encara tenia una cara sempre al sol i l'altra a l'ombra. Després de la descoberta d'aquesta falsedat als fans ens va costar una mica païr-los :)

Joan Ayats ha dit...

Jo més que imaginar-ho he preferit veure-ho, si més no de manera virtual.
He agafat el meu planetari de l'ordinador l'Stellarium (www.stellarium.org/ca/) i he posat com a ubicació la superfície de Mercuri, he tret l'atmosfera, he posat un paisatge similar al del petit planeta, una cervesa per la calor i he començat a accelerar el rellotge veient com es movia el firmament.
D'entrada no ha passat res, degut a que el dia mercurià és molt llarg i el rellotge és el terrestre. A continuació he començat accelerar el calendari i ha sortit el sol, ha començat a pujar, s'ha aturat, ha reculat una mica i ha tornat a seguir el seu camí.

No he tingut una doble sortida de sol, imagino que ha estat degut a la posició del planeta en que he plantat la meva butaca. Miraré de moure-la per trobar la latitud i longitud correctes per veure aquest espectacle.

Salut!!

Júlia ha dit...

Però Dan, hi ha una cosa que no he entès. El patró que segueix Mercuri al voltant del Sol, amb òrbita en forma el·lipse i velocitats variants, no el segueix la Terra a unes altres proporcions? La terra també té una òrbita el·líptica, i també deu variar les velocitats com és a prop es troba del Sol, no? Quin detall em deixo de considerar, quan intento entendre per què nosaltres no veiem un Sol indecís?

Dan ha dit...

Arcangelo. Si que costa una mica veure el mecanisme. I lo de les referencies... em sembla que com que tot es tant gran, les referencies quasi ni es veurien. Els anells de saturn, per exemple, o la gran taca son més grans com la Terra.

Clidice. Ui, molts contes van quedar tocats quan es va descobrir que no coincidien el dia i l'any mercurià. És el gran risc de la ciència ficció.

Joan Ayats.- Ep. Això es molt interessant. Haure d'expliorar-ho una mica.
Perl que fa a Mercuri, tens raó. El fenomen no es veu a tot el planeta, només en algunes zones. A la resta el Sol retrocedeix però no prou com per ocultar-se de nou.


Júlia. Tens tota la raó. eEl canvi de velocitat el fan tots els planetes. Però només en el cas de Mercuri la velocitat de translació i la de rotació son prou similars com per que l'efecte sigui perceptible. Pensa que la relacio de velocitat entre el dia i l'any a mercuri es 2/3 mentre que a la Terra és 1/365.

Júlia ha dit...

Aaaah! Gràcies :)