dilluns, de febrer 12, 2007

Però, quin és el pes ideal?

Ha sortit la noticia que el ministeri de sanitat prendrà mesures a 8.500 dones per tal de conèixer les seves mides reals i posar una mica d’ordre en l’etiquetatge de la roba. Això és una bona notícia encara que sols sigui per estalviar-se disgusts i depressions a l’hora de comprar roba. Així potser les etiquetes amb la talla contindran alguna informació útil, cosa que ara no fan gaire.

Però la notícia m’ha recordat un dubte que tenia des de fa temps, tot i que no podia confirmar, simplement perquè no localitzava una bona font d’informació. I és justament sobre les talles, les mides i les persones.

Si escric al Google “peso ideal” em surten 1.730.000 pàgines, i moltes d’elles inclouen les famoses taules del pes ideal on podem saber, en funció del sexe i la talla quin és el pes que hauríem de tenir per considerar-nos sans. Aquestes taules són la clau que empeny a moltes persones a lluitar contra la bàscula fent règims per tal d’aprimar-se i acostar-se al pes ideal.

Realment és una bona cosa mantenir el nostre cos en uns paràmetres el més propers possibles al que sabem que és saludable. I no hi ha cap dubte que estar exageradament prim o gras no és, ni molt menys, saludable.

Però, en base a que es decideix quin és el pes ideal? Com es van confeccionar aquestes taules?

El que es va fer va ser mesurar un grup suficientment gran de persones com perquè fos representatiu de la població general. El resultat posat en una gràfica ha de ser una típica corba en forma de campana. La majoria de persones tenen un determinat pes segons l’alçada, i hi ha algunes persones que s’aparten de la mitja per massa o massa poc pes. Per tant, es considera el valor mitjà com aquell que el nostre cos té tendència a tenir en situació normal. Amb això també és pot calcular el marge de variació normal i que també està reflectit en les taules del pes ideal.

El problema que havia sentit comentar alguna vegada és que les taules les havien fet (com no!) els americans, i sospito que seria per interès de les companyies d’assegurances més que no pas per altra cosa. Però el cas és que les mesures es van obtenir de població anglosaxona i aquest detall és important, perquè diferents grups humans tenen diferents pesos, mides, talles i característiques.

Seria una ximpleria aplicar les taules de pes corporal normals a esquimals, pigmeus o massai. Cada grup requereix calcular les seves taules de pes ideal perquè sinó, estarem intentant arribar a un pes anomenat ideal, però que en realitat no és l'ideal!

I n’hi ha prou en sortir al carrer per adonar-se que els mediterranis no som exactament anglosaxons. No tant alts ni tant prims. Potser trobarem més guapos als rossos nòrdics, però la nostra constitució tampoc està malament. I en tot cas, es tracta d’un tema de salut, encara que això acostumi a ser l’excusa i en realitat volem apropar-nos al pes ideal sobretot per estar més atractius (detall que no reconeix gairebé ningú obertament).

El que ara es faci la determinació de les mesures reals de tantes dones per conèixer les mides “reals” em fa sospitar que efectivament les taules que es fan servir deuen ser esbiaixades. Suposo que la diferència no deu ser molt exagerada i per això es van aprofitar les que ja havien fetes. Una actitud molt típica d’aquí.

Tot i que posats a fer, podrien aprofitar i mesurar també als homes. Així, com quin no vol la cosa, potser podríem generar les taules de pes ideal de la nostra població. Unes taules que podem aplicar-nos amb més exactitud. Potser hi ha persones que estan fent règim per aprimar-se sense cap necessitat. Bé, això és seguíssim, perquè com deia, les taules sovint són únicament una excusa per justificar els esforços que es fan per apropar-se al físic de l’ideal imaginat.

5 comentaris :

Pd40 ha dit...

Crec que s'hauria de deixar de banda el terme pes ideal i enfocar el problema cap a la salut. Independentment de la talla, veure si la persona està sana o no. Del primer tothom pot opinar, el segon està clar que estaria en mans dels metges.
Deixar una cosa d'aquestes en mans de la industria de la moda no sembla gaire raonable, els seus paràmetres no són objectius.

Joana ha dit...

Molt ben dit!
Jo no parlaré sobre el pes ideal, el meu és infinitament superior segur, però trobo molt injust i decebedor per moltes noietes joves, que en una botiga gasten una 38 i a una altre una 42!.
Home, siguem sincers, aixó les trauma.
De tores maneres, sí estic d'acord que no desfilin noies massa primes, no oblidem que per moltes jovenetes, son un referent.
Per cert, una mica de masclisme si veig no?.
Petonet amb son Dan.

Carquinyol ha dit...

Einstein va ser molt observador, la relativitat està a l'ambient, fins i tot a les talles de la roba, la teva talla és relativa a la tenda on ho mires.

sants ha dit...

Mai he sabut la talla que gasto. Quan em compro uns pantalons m'ha de guiar la dependenta/el dependent.. potser si sabés la talla segurament seria per una marca concreta..

Totalment d'acord en tot el que heu dit, especialment en lo d'Einstein ;)

èlsinor ha dit...

Puix, la veritat, no hi veig jo el problema. Que la diferència rau en què les taules estan fetes per i per als anglosaxons? Doncs no cal que les canviem: un parell de mesos acudint a dinar i sopar a Burger King, McDonald's, etc, i sol·lucionat. :D

I, parlant seriosament, la veritat és que use camises de la talla L i a la mateixa botiga me n'he provades de la XL que no podia ni cordar-me-les! Però era tan exagerada la diferència que haurien d'haver sigut XXL o XXXL (com unes samarretes esportives que em vaig comprar a Decathlon) per a ser-hi equivalents.