El color de la rosa

Arriba Sant Jordi, un dels dies més macos de l’any, quan els carrers s’omplen de gent somrient, carregats amb llibres i roses roges. Segons la llegenda, la rosa va florir amb la sang del drac que el sant va matar per protegir la princesa. Per això les roses que s’ofereixin aquest dia han de ser d’un color roig intens, com la sang. De totes maneres, en un país com el nostre, tant poc curós amb les tradicions, cada vegada sovintegen més les roses de molts altres colors.

Això també interessa als que es dediquen a obtenir diferents varietats de roses, que al llarg dels anys han aconseguit tot un ventall de colors impressionant, però no il·limitat. Sembla que hi ha certes limitacions genètiques que no permeten aconseguir absolutament qualsevol color que podem imaginar.

I això del color de les flors és ben curiós, perquè depèn de molts factors. El primer és, naturalment el pigment que fabriqui la planta. O millor dit, el resultat de la combinació de pigments. Les cèl·lules que componen els pètals de les flors tenen un parell d’orgànuls que contenen pigments. En un d’aquests orgànuls, anomenats cromoplasts, s’hi troben els pigments liposolubles, és a dir els que químicament estan relacionats amb els olis, mentre que els hidrosolubles estan en un altre compartiment anomenat vacuoles.

I de pigments n’hi ha de molts tipus. Les antocianines, que donen colors blaus, les flavones, que donen colors grocs, els carotens, que contribueixen a generar taronges i marrons i les betalaïnes que produeixen tonalitats marfil i groc.

Però a partir d’aquí la cosa es pot complicar més. Si hi ha gotetes d’aire entre les cèl·lules, apareix el color blanc. I les flors no tenen un únic pigment, sinó una combinació particular. El color resultant serà el generat per la barreja en les diferents proporcions de tots els pigments que tingui, i això està determinat en els gens de la planta.

I encara més matisos. La planta no fa el color simplement perquè a nosaltres ens agradi. Aquests pigments son el resultat del metabolisme dels vegetals i en farà més o menys segons l’aigua que tingui, la qualitat del terra, el grau de salinitat i l’edat. I encara més. Segons si la planta viu en un ambient més o menys àcid, el color pot canviar, ja que molts pigments tenen un color o un altre en funció del pH (del grau d’acidesa). Així, l’antocianina té color blau en condicions bàsiques però canvia a roig si s’acidifica.

De totes maneres, com deia abans, la capacitat de donar més o menys colors està limitada pels gens de la planta. Però potser aquesta barrera ja està caient. Amb tècniques de biotecnologia ja es poden incorporar gens nous a determinats organismes. Si s’han pogut fabricar porcs que sota la llum ultraviolada tenen color verd fosforescent, segur que aviat hi haurà tota mena de colors sofisticats i sorprenents a les flors. Tan sols cal que hi hagi un mercat que ho faci econòmicament rendible. De fet, ja hi ha empreses que comercialitzen clavells i roses amb diferents tonalitats de blau obtingudes per manipulació genètica.

De totes maneres, aquestes filigranes les deixaré per la resta de l’any. Per Sant Jordi, la rosa ha de ser vermella.

I noies, vigileu, perquè si us regalen una rosa de color blau iridescent o verd fosforito, aneu amb compte, ja que és molt possible que hagueu aconseguit enamorar a un hortera!