Un paràsit de la ment

Es considera que ser valent és una virtut, mentre que la covardia mereix el més profund menyspreu. Però de seguida cal fer algunes precisions, perquè valent és aquella persona que controla les seves pors mentre que els qui no tenen por són, simplement, ximples. I és que la por és un sentiment imprescindible per mantenir-se viu. L’evolució ens ha dotat de mecanismes d’alarma per preparar-nos a respondre a situacions potencialment perilloses. En aquest sentit, tenir por és una cosa bona, i el que és admirable és el fet de controlar la por.

Però potser en algunes ocasions el mèrit no és nostre sinó que simplement pot ser el símptoma d’una malaltia. En tot cas, s’ha descobert que això pot passar en algunes rates particularment valentes.

Se sap que existeix un paràsit anomenat Toxoplasma gondii que per desenvolupar-se necessita dos hostes. Neix a l’intestí dels gats, després s’ha de desenvolupar en un altre animal i, finalment retorna al gat per reproduir-se. L’hoste intermedi pot ser un humà, cosa que resulta en una malaltia anomenada toxoplasmosi, no massa greu excepte en el cas de dones embarassades ja que pot afectar al desenvolupament del fetus. És per aquest motiu que s’aconsella que les embarassades evitin el contacte amb els gats o el consumir carn poc cuinada.

Però l’hoste més freqüent són les rates, i això és un problema des del punt de vista del paràsit. Ell, el que vol és retornar al gat, però les rates en general es cuiden molt de no acostar-se als gats, de manera que les probabilitats que tenen els toxoplasmes per completar el seu cicle resulten més aviat escasses.

Però uns quants milions d’anys d’evolució poden fer meravelles, i en aquest cas s’hi ha lluït.

L’estratègia del toxoplasma és infectar determinades àrees del cervell de la rata per alterar el seu comportament. Per això, les rates infectades deixen de tenir por als gats, cosa que fa que les probabilitats de ser devorades augmentin molt. I això és exactament el que vol el paràsit: Acabar al budell d’un gat per seguir reproduint-se.

Ja sabíem que els paràsits poden modificar les condicions físiques de l’hoste per tal de facilitar els seus interessos, però ara s’ha aconseguit comprendre que també poden alterar el comportament de maneres molt subtils. I és que les rates infectades deixen de tenir por a l’olor de l’orina de gat, però tan sóls han perdut aquesta por. La resta de pors segueixen intactes. En aquest sentit, el toxoplasma altera el cervell (i el comportament) de manera mil·limètrica. Després de tot, no l’interessa que la rata perdi la por a altres animals on ell no es podria reproduir i, per tant, aquelles pors es mantenen.

En realitat, el possible mecanisme evolutiu no és difícil d’imaginar. Els paràsits que infectaven altres zones del cervell de la rata tenien poques possibilitats d’arribar a la panxa d’un gat, però quan alguns van infectar casualment la zona apropiada, aquells es van poder reproduir tots, perquè les rates van ser preses fàcils pels gats.

Però l’interessant és comprovar que el comportament, les pors, les actituds davant la vida, poden ser degudes no a coses abstractes com el caràcter, el coratge o el valor, sinó que poden ser simplement causades per un microbi que altera algunes neurones hàbilment seleccionades. I és que certament "jo sóc jo i les meves circumstàncies", el que passa és que, de vegades, les circumstàncies són una infecció que altera el comportament.

Això em fa pensar que el nostre coneixement de la ment encara és molt i molt limitat. Si una rata anés al psicòleg preocupada perquè ha perdut la por als gats, potser algun li faria llargues sessions de psicoanàlisi, buscant conflictes passats que justifiquessin el canvi. Altres li aplicarien teràpies conductistes per retornar a la normalitat. Però en realitat la rata tan sóls necessitaria un tractament antiparasitari.

També em pregunto quants herois extraordinàriament valents no estarien, simplement, parasitats per algun microorganisme similar.

De totes maneres és aquesta mateixa falta de coneixements el que fa de l’estudi de la ment un dels reptes més apassionants que té plantejada la ciència actualment.