dijous, de setembre 13, 2007

Carmina Burana o les voltes de l'evolució

És ben sabut que la música és una de les millors maneres que hi ha per transmetre emocions. I algunes composicions poden tenir efectes extraordinàriament impactants mentre les escoltes. Però n’hi ha una en particular que em resulta ben curiosa. Es tracta de “Fortuna imperatrix mundi”, el primer i el més conegut dels cants que composen els “Carmina Burana”.

Gairebé inevitablement les primeres notes em transporten a l’època medieval. Puc imaginar els crits d’ànim dels soldats exaltats abans de partir cap a la guerra. Tot seguit, quan agafa un ritme monòton és inevitable pensar en la marxa dels homes dirigint-se al camp de batalla i, quan entren de nou els timbals, es reprèn la força que ens transportarà a l’encontre entre els dos exercits i al fragor de la lluita i la mort fins que, finalment, el so de les trompetes anuncia la victòria d'un dels exèrcits.




És extraordinari, i segurament per aquest motiu s’ha fet servir com a banda sonora de moltes pel·lícules com ara “Excalibur” o els “300”.

Però el més curiós és que el tema de la cançó no té absolutament res a veure amb la guerra. Els Carmina Burana són una col·lecció de cants del segle XII trobats en un monestir de la ciutat alemanya de Bura (actual Beuren) D’aquí el nom: Carmina, del llatí carminis, que vol dir “càntics” i Burana que vol dir “de Bura”; Carmina Burana són “els càntics de Bura”. Va ser amb aquests textos, en Carl Orff va compondre la música que s'ha fet famosa i que va estrenar al 1938. Es tracta de textos dedicats al plaer de viure, a l’amor carnal, a la beguda, la felicitat i la sort... i a riure’s dels poderosos, de l’Església i dels bons costums. Qui ho diu que tot era foscor a l’època medieval?

I justament el primer, “Fortuna imperatrix mundi” és un plany a com la deessa Fortuna juga amb nosaltres, oferint-nos de vegades el millor, per divertir-se després deixant-nos caure.

Com veieu, res a veure amb la guerra, ni amb exèrcits, ni amb la mort.

El que passa és que una música pensada amb una finalitat concreta resulta que funciona molt millor transmetent unes emocions diferents de les inicialment pensades. Per això, amb el temps s’ha anat convertint en una de les músiques més emprades per recrear les emocions associades a la guerra i no als capricis de la fortuna.

Doncs això mateix passa moltes vegades en l'evolució. Un òrgan, una proteïna, un sistema, que va evolucionar inicialment per complir una funció, en un moment donat es pot aprofitar amb una finalitat completament diferent.

Moltes vegades els qui ataquen la teoria de l’evolució afirmen que les ales dels insectes no poden haver aparegut per evolució. Un dissenyador (Déu) les ha d’haver creat tal qual, perquè amb mitja ala no es pot volar, i una quarta part de l’ala no tindria absolutament cap utilitat a l’hora de volar.

L’argument, normalment demostra poca imaginació. Potser amb un tros d’ala no pots fer acrobàcies, però si que permetria a l’insecte planejar amb gràcia a l’hora de caure de dalt d’un arbre. I des del punt de vista de l’insecte quan arriba l'hora de fugir d'un depredador, això pot representar una diferència notable.

Però se suposa que inicialment, el que va aparèixer eren plecs a la superfície de la cutícula, que eren seleccionats, no per volar, sinó per altres funcions, com ara perquè permetien regular millor la temperatura de l’animal. Si disposes d’una membrana, per petita que sigui, que pots obrir o tancar i que permet eliminar o captar més o menys calor, la teva vida pot ser molt més fàcil. El teu consum d’energia el podràs regular molt millor, i això, segurament farà que tinguis més descendents.

I si amb el temps, aquestes membranes pots començar a aprofitar-les per volar, doncs molt millor! El salt en la teva qualitat de vida serà extraordinari i s’obrirà tot un món per colonitzar que abans restava inabastable.

Doncs a l'igual que l’inici de Carmina Burana ha tingut èxit per una funció diferent de la inicial, moltes adaptacions que veiem a la natura tenen una història evolutiva ben inesperada però igualment fascinant.

6 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Plas plas plas plas

Un post de mestre això d'unir en un mateix text el Carmina Burana, els insectes i els creacionistes !!

èlsinor ha dit...

Només una observació: carmina és el plural de carmen, mentre que carminis és el seu genitiu singular (o forma que adopta la paraula en funcionar com a complement del nom). Si recordes de l'institut, els substantius llatins s'enuncien donant-ne el nominatiu (o forma que adopta el subjecte) i el genitiu a efectes de poder-los declinar correctament i de saber a quina declinació pertanyen; així, diem que la paraula 'càntic' és en llatí "carmen, carminis", i la terminació (o 'desinència') "-is" ens diu que pertany a la 3ª declinació.
A banda d'eixa observació, molt bé el post :)

Dan ha dit...

carquinyol.
Je je. De vegades tinc el dia surealista. Però lo que m'he divertit!

èlsinor. Acabo de recordar per quin motiu vaig triar ciències. Dono per bo tot el que dius, però la veritat es que les declinacions se'm van travessar més que bastant.
:-D

Pere ha dit...

Així doncs, allò de que "la funció crea l'òrgan" no seria necessàriament cert.
No crec que els arguments hagin de tenir més o menys imaginació, contràriament a la recerca. Tinc la impressió que hi ha encara moltes suposicions en la teoria evolutiva. Potser per això no n'entenc determinats aspectes.
Ben trobat, certament, el parel·lelisme narratiu.

Dan ha dit...

pere. Això de "la funció crea l'òrgan" sempre m'ha semblat una frase amb grapa però confusa. Sospito que el sentit de crear no es el de "donar origen" sinó el de "donar forma". Per tant, en la interpretació "la funció dona forma a l'òrgan", si que es correcte.
I pel que fa als arguments. Això és com els advocats, defensant la innocencia o culpabilitat de l'acusat a partir de les mateixes pistes. Cal imaginació per exposar el teu punt de vista de manera entenedora. I es que moltes discussions científiques tenen més de política que de ciència.

Martí Cabré ha dit...

Ara estic llegint "Una breve historia de casi todo" d'en bill Bryson (suposo que ja l'has llegit) i em quedo parat de la quantitat de coincidències i casualitats que han fet avançar la feina (eps, casualitats creades a partir de l'heroïcitat de la feina diària).

No m'estranya que l'evolució també avanci d'aquesta manera.