Dinosaures amb plomes

Quan l’Steven Spielverg va rodar Juràssic Park va donar a conèixer un grapat de dinosaures nous. A partir d’aquell moment el Tiranosaure va deixar de ser el principal dolent de les escenes on apareix un dino. Els velociraptors podien fer molt més por. Potser eren més petits, però deixava clar que eren més intel·ligents, àgils i ferotges. I a sobre caçaven en grups.

Cal dir que la pel·lícula està prou ben documentada si comparem amb el que el cinema ens té acostumats. Al menys els dinosaures no tenen llengua bífida com les serps. No és cap broma perquè en els primers muntatges si que la tenien, fins que un paleontòleg ho va veure i els va dir que de que anaven.

Però ai! La ciència no para quieta, i ara sabem que la reconstrucció que en va fer dels velociraptors era incorrecta. Aquells animals tenien un aspecte completament diferent del de la pel·lícula. I això sembla que cada vegada s’aplica a més i més dinosaures. Poc a poc van apareixent nous fòssils, i ara sembla clar que els velociraptors eren uns animals, amb plomes!

Això no hauria de ser cap sorpresa, perquè sabem que les aus són els descendents dels dinosaures. En certa manera, un ocell no és sinó un dinosaure molt evolucionat. Però tot i saber això, sempre els hem imaginat més propers als rèptils que no pas a les aus. A més, un dinosaure ha de fer por i les aus no en fan gaire de por. Si la pell d’un dinosaure ha de semblar alguna cosa esperem que abans sigui com la d’un ferotge cocodril que no pas com la d’un gall dindi.

Però les coses són com són i les plomes es van fent més i més freqüents en el món dels dinos. Per això ara ja es poden veure reconstruccions de dinosaures emplomats en alguns museus d’història natural.

Encara no està del tot clar com i en quins grups de dinosaures van evolucionar les plomes, però podem fer algunes suposicions. Les plomes, encara que les associem sempre al vol de les aus, no estan pensades per volar sinó per aïllar el cos de la temperatura exterior. I cal dir que això ho fan amb més eficàcia que el pèl dels mamífers.

Com que les pèrdues de calor corporal són més importants en animals petits que no pas en els grans, és molt probable que els grans dinosaures no en tinguessin de plomes. Igual que els grans mamífers (elefants o hipopòtams) tampoc tenen pèl. És una sort, perquè, tot i que està emparentat amb els pollastres moderns, em costaria imaginar un tiranosaure amb plomes.

Però en els dinosaures petits les plomes més o menys evolucionades havien de ser molt més útils, de manera que fins a determinada mida si que és factible que parléssim d’animals emplomats. Això ho anirem sabent a mida que apareguin més exemplars fòssils amb empremtes de plomes.

En el fons quan mires les reconstruccions de dinosaures no pots deixar de pensar que totes s’assemblen massa. Si mirem els mamífers d’avui en dia n’hi ha que tenen ple llarg o pel curt, n’hi ha com els cavalls que tenen crineres, alguns, com les girafes tenen taques, altres, com els elefants no tenen pel, els lleons tenen grans cabelleres i els eriçons tenen punxes.

Segur que amb els dinos passava el mateix. Però com tot això deixa marques fossilitzades molt rarament, els imaginàvem tots iguals. Seria com si algú, d’aquí a uns milions d’anys fes reconstruccions de mamífers i els dibuixes tots amb les formes correctes, però amb la mateixa coberta de pèl de color marró com si fossin cavalls.

Segurament el món del Juràssic o del Cretaci van ser molt més acolorits que no els imaginem.