El llarg camí fins l'inici del llarg camí.

El proper Juliol farà trenta anys la Louise Joy Brown. No tindria més importància sinó fos perquè ella va ser la primera persona que va néixer gràcies a les tècniques de fecundació in vitro. Suposo que deu ser una llauna que tota la vida et coneguin com el “bebè proveta”, i més si penses que qui es va endur la feina dura van ser els seus pares. Però és el preu de ser el primer en qualsevol cosa.

Ara ja s’ha fet tan habitual que costa recordar el rebombori que va causar aquella tècnica. I també costa recordar com de complex arriba a ser i les dificultats que comporta. Els esquemes semblen senzills. S’agafa un òvul de la dona, una mica de semen de l’home, es posen junts i ja tenim un òvul fecundat. L’implantem a la dona i d’aquí nou mesos tindrem el preciós bebè amb que tots els futurs pares somien.

Molt bé. Com esquema general no és incorrecte, però les coses resulten més complexes, difícils i costoses. I no únicament pel que fa als calers (que també) sinó física i anímicament.

Primer cal obtenir les cèl·lules germinals. Això no és una cosa tan fàcil. En el cas dels homes i el semen, cap problema. Una ampolleta, una revista si vols i un lavabo amb una mica d’intimitat i de seguida ho tenim. Però i els òvuls? A cada dona li madura, en general, un únic òvul cada mes. Això és poc material i cal forçar la màquina. Per tant cal administrar dosis altes d’hormones que fan que l’ovari fabriqui una bona quantitat d’òvuls en una sola tongada. Però això vol dir estar pendent del moment del cicle, prendre les hormones, anar fent ecografies per controlar quants òvuls maduren i assegurar-se que n’hi ha prou...

I després cal recol·lectar-los. No hi ha més remei que punxar per arribar fins l’ovari i aspirar els òvuls que estan madurs. Això es fa amb una punxada intravaginal (amb anestèsia, és clar) guiada per ecografia. D’aquesta manera el metge pot assegurar-se que guia perfectament l’agulla i que recull just el que necessita.

Aleshores el que toca és realitzar la fecundació pròpiament dita. Bàsicament es posen els òvuls i els espermatozoides que haurem purificat a partir del semen, tots plegats en una proveta amb el medi de cultiu cel·lular més adequat que puguem. Per qui sigui xafarder, es posen uns setanta mil espermatozoides per cada òvul. Si tot va bé algun espermatozoide entrarà dins l’òvul i el fecundarà. De vegades, si el problema estava en la qualitat dels espermatozoides, cal donar-los una empenta. Aleshores es pot agafar el nucli d’un espermatozoide i injectar-lo directament dins l’òvul.

Però encara queda força feina. Cal comprovar que l’embrió comença a dividir-se tal com esperem. Primer es dividirà en dues cèl·lules, després quatres, vuit... i al final tindrem un grapat de cèl·lules. Però no totes formen l’embrió pròpiament dit. D’entre elles sortirà en sis dies el que si que és l’embrió i que serà el que s’implantarà a l’úter de la dona. Bé, de fet el més habitual és que se n’implantin uns quants per assegurar el tret.

Això vol dir tornar a passar per una intervenció. Petita i indolora si voleu, però intervenció després de tot. En realitat simplement es dipositen acuradament sobre l’endometri, la paret de l’úter, amb un petit catèter. Després de tot, és el que farien si baixessin provinents de les trompes de Falopi.

I aleshores toca creuar els dits i esperar.

Perquè després de tot això, el percentatge d’èxits va entre el 10% i el 40%. Això vol dir que entre el 60% i el 90% dels intents acaben sense embaràs després de passar per les dosis d'hormones, les injeccions, les implantacions, els seguiments, les ecografies, les esperances, les il·lusions, les pors... Per tant, si les coses no surten bé, és realment dur per les parelles que ho passen. Ningú es sotmet a tot això per un simple caprici. Per això, quan la Louise Joy Brown faci anys, a qui caldrà felicitar de veritat és als seus pares. I sobretot la mare! Vaaa, i als metges que ho van fer possible també. I és que encara que ja no sigui notícia i sembli rutinari, no deixa de ser una meravella de la ciència que tot això es pugui arribar a fer.

L’esperança, és clar, és que vagi bé. Que l’embaràs arrenqui i segueixi bé i que tot plegat sigui el final d’un llarg camí.

I l’inici d’un altre, molt més llarg i molt més fascinant.