Kan-ga-ru, no t'entenc!

Una de les coses que més van sorprendre en Charles Darwin quan va fer el seu viatge al voltant del món embarcat en el Beagle va ser la fauna d’Austràlia. Allà hi havia ecosistemes diferents dels que ja coneixia, però tampoc massa diferents. Deserts, boscos, praderes,... I allà hi havia els animals que es pot esperar trobar en aquests indrets, els que viuen als arbres, els carronyaires, els depredadors, els herbívors... la mateixa història que ja coneixia d’Europa i que havia vist a Sudamèrica.

Però tots els mamífers australians eren diferents de la resta d’altres continents. Els australians eren marsupials, mentre que la resta de mamífers que en Darwin coneixia eren placentaris. També hi havia els monotremes, com l’ornitorinc o l’equidna, però allò eren excepcions.

La curiositat era que per cada mamífer placentari que coneixia hi havia un equivalent australià. Si a Europa hi ha llops, a Austràlia hi havia dingos. També va topar amb esquirols marsupials, talps marsupials, i cangurs en lloc d’herbívors. Animals equivalents que feien funcions equivalents a l’ecosistema, però que eren diferents tots.

Tan sorprenent era que Darwin va escriure: “... semblaria l’obra de dos creadors diferents, cada un actuant pel seu compte, malgrat que l’objectiu era el mateix...”

També hi ha qui, amb humor, opina que potser Noé va fer tres arques durant el dil.luvi. Una amb dinosaures que es va enfonsar, una altre amb Marsupials, que es van perdre i van anar a Austràlia, i la tercera amb els mamífers placentaris.

En realitat també hi ha marsupials a Amèrica. Però en la competència amb els placentaris sembla que sempre surten perdent. Potser la sort va fer que la colonització d’Austràlia la fessin primer els marsupials i després va ser molt difícil pels placentaris instal·lar-se. En tot cas, quan els humans van anar introduint animals europeus normalment acaben per imposar-se i esdevenir autèntiques plagues, com ara els conills.

Sembla que el sistema de reproducció dels mamífers placentaris és més complex, més car metabólicament per la mare, que no pas el dels marsupials, però a la llarga més eficient si les dos estratègies entren en competició.

I un animal curiós entre els marsupials és un dels més clàssics habitants d’Austràlia. El cangur. Curiós primer perquè és un marsupial, i als que estem acostumats als mamífers placentaris sempre ens sembla estrany.

La diferència sobretot és en la reproducció. Per començar les femelles tenen dues vagines, que van a parar a un dos úters units. Els mascles també tenen un penis que es divideix en dos. En aquest punt toquen unes quantes bromes i conyetes, però les podem obviar i cadascú que faci servir la imaginació com li plagui.

Quan les cries comencen a desenvolupar-se no apareix cap placenta. Únicament una mena de sac vitel·lí, per això de seguida han de pujar fins als mugrons de la mare per alimentar-se i tornar a la bossa (el marsupi) per estar calentones.

Però els cangurs tenen una altra característica. La manera de desplaçar-se no és corrent o galopant com la majoria dels herbívors que coneixem. Ells ho fan saltant, i quan es fan estudis d’eficiència, el salt per córrer és tan efectiu o més que el galop. De fet, ja han desenvolupat unes extremitats que els permeten desplaçar-se a gran velocitat saltant fent servir molt poca energia.

Una curiositat final: Diuen que quan el capità James Cook va arribar a Austràlia l’any 1770 i va preguntar als aborígens el nom d’aquells curiosos animals, la resposta va ser kan-ga-ru, de manera que l’animal va quedar batejat amb aquest nom més o menys passat a l’anglès. El problema era que kan-ga-ru, el que realment volia dir era “no entenc el que dius”.

Això potser sigui una llegenda de les que corren, hi ha ha qui diu que no, que la paraula ga-eng-urru si que és la original aborigen. Però no deixa de ser una bona mostra que en l’evolució del llenguatge, igual que en la biològica, l’atzar també hi té un paper important.