Paisatges marcians

En pocs dies han arribat un parell de noticies provinents del planeta Mart que ens recorden com d’intensament s’està explorant. Si es tractés de la Terra no tindria més importància i parlaríem de pures anècdotes irrellevants, però a Mart, fins i tot el fet més habitual resulta rellevant.

La primera notícia van ser unes imatges que va captar la sonda “Mars Reconnaissance Orbiter”. Aquell giny disposa d’un sistema per obtenir imatges de gran qualitat que s’anomena HiRISE, per “High Resolution Imaging Experiment”, i cal dir que el nom és ben merescut. Les fotografies semblen fetes des de qualsevol avió de la Terra. De fet, si no ens diguessin que es tracta de Mart no ens miraríem la foto dues vegades.

La imatge mostra una cornisa de gel que s’allarga uns set-cents metres sobre un penya-segat de terreny vermellós. Una nevada al Gran Canyó del Colorado seria pràcticament igual.

Però a la imatge es pot veure una allau de neu com llisca i cau enmig d’una polseguera vermellosa. En realitat no és una única caiguda, sinó que al llarg de la cornisa se’n distingeixen tres, clarament separades. Una vegada més, res de particular si fos la Terra, però en un planeta en que tot sembla estar immòbil, detectar imatges en moviment sempre resulta colpidora. Són aquella mena d’imatges que ens recorden que Mart no és un lloc abstracte, de novel·la, sinó un planeta real, amb un terreny similar al de la Terra i en el que passen coses semblants a les que podem observar aquí.

Naturalment ara toca observar altres vegades l’indret per saber si la fotografia ha sigut un cop de sort o hi ha una certa dinàmica del gel a Mart que es mou al davant nostre. Potser la característica de la primavera marciana siguin les allaus de gel!

La segona imatge, encara més recent ha sigut obra, una vegada més del HiRISE. I una vegada més, a la Terra no impressionaria gens. Però ara sabem que allà a Mart va existir fa temps un llac a l’interior d’un cràter, el “Holden Crater”. La imatge mostra el que seria les restes seques que deixa un llac a la vora del que havia sigut l’aigua. Una imatge que ara, en plena sequera podem veure una vegada i altre quan als telenotícies mostren l’estat dels pantans amb nivells patèticament baixos d’aigua. Únicament hi falten els arbres secs.

L’important d’aquest indret és que si alguna vegada hi va haver vida a Mart, el primer lloc on cal anar a buscar les restes seria exactament aquí. A les restes seques de la vora d’un llac.

El cas és que per l’any que bé està previst enviar una nova missió a Mart. El “Mars Science Laboratory”. Una mena d’estació geològica que es dipositarà a la superfície i que anirà fent tot un grapat d’experiment sobre el terreny. Es tracta d’un robot similar als Rovers que encara hi ha allà dalt, però més gran, més pesat i molt més complex i avançat.

El cas és que ara mateix estan seleccionant l’indret per aterrar i aquest llac és un dels que estan en estudi. Una opció lògica, ja que buscar restes de vida és una de les prioritats.

I finalment, fa gràcia mirar pàgines com aquesta, en les que es poden observar diferents regions de Mart, ja batejades amb noms més o menys imaginatius però que ajuden a convertir-los en indrets reals, particulars, únics.

Imagino que no devia sonar gaire diferent quan Colom va tornar d’Amèrica i anava descrivint els indrets que havia vist. Però és que la situació és molt similar. Ni més ni menys que la descoberta i exploració d’un nou món.