dimarts, de març 03, 2009

Verins arreu

Diuen que Aquil·les era fill d’un humà, Peleu, i de la deessa Tetis. Això li va donar moltes virtuts entre les quals destacava la seva immortalitat. La seva mare el va submergir dins les aigües del riu Estígia, que atorgaven immortalitat. Però en fer-ho el va subjectar pel taló, de manera que aquesta part del seu cos no es va mullar i va esdevenir l’únic punt feble de l’heroi. Per això, durant la guerra de Troia, la mort d’Aquil·les la va causar una fletxa dirigida pel Déu Apol·lo i que se li va clavar justament al taló.

Un detall que de vegades no es detalla, però que és imprescindible, és que la fletxa havia d’estar enverinada. Una fletxa normal clavada al taló no hauria de matar a ningú, i menys a tot un Aquil·les. Però aleshores la pregunta seria, quin verí van fer servir? I exactament, que és un verí?

Doncs és una substància que causi una malaltia o que alteri les funcions de l’organisme i que ho faci interferint les reaccions químiques normals del metabolisme. Ha de ser una reacció química, per excloure tots els agents físics o biològics. Una cremada o un esclafament no és un verí, una mossegada tampoc.

El que passa és que cal detallar més. Si voleu observar un verí simplement mireu al vostre voltant. Tot, absolutament tot el que veieu són verins. Uns de fulminantment ràpids, altres de lents i insidiosos, però tot us pot matar. Agafeu sal de taula, apliqueu-la en la dosi adequada i us matarà. Respirem oxigen, però si l’inhalem en prou concentració morirem. La pintura de les parets, el material dels plats, el sabó amb que ens rentem les mans, la pols que respirem, fins i tot l’aigua que bevem. Tot, absolutament tot, pot ser un verí. La clau es troba únicament en les quantitats.

Això ja ho va tenir clar Paracels, un metge suís del segle XVI. Ell va deixar escrit, "Tot és verí, res és sense verí. Només la dosi fa el verí". Per això una dels principals interessos de la farmacologia és trobar medicaments que siguin beneficiosos en dosis baixes i que la seva toxicitat no es noti a no ser que les dosis siguin molt altes. Perquè de nou, tots els medicaments poden ser tòxics. I si. Els medicaments “naturals” també ho són. Tot vol dir tot.

Aleshores, per comparar toxicitats, o si voleu, la potència del verí és fa servir un paràmetre anomenat “dosi letal cinquanta” o DL50. Això és la quantitat de verí que mata al cinquanta per cent dels que se’l prenen. Naturalment els estudis no es fan en persones (tot i que els nazis si que ho van fer) i, de fet, cada vegada se’n fan menys en animals com les rates o els ratolins. Cada vegada més es determina la DL50 en animals com petits crustacis o en cultius cel·lulars. La dosi que mata la meitat de les cèl·lules del cultiu serveix per comparar diferents substàncies i permet fer extrapolacions als efectes que tindrà en humans.

Per exemple, la DL50 de la toxina botulínica és de 0.000001 mg/kg, mentre que la de la cafeïna és de 192 mg/kg, la de la sal de taula és de 3000 mg/kg i la de la vitamina C és de 11900 mg/kg.

De manera que si volem tractar la sal com un verí, un home de vuitanta quilos haurà de prendre gairebé un quart de quilo de sal. Però aquesta és la DL50, de manera que el matarà aproximadament la meitat de les vegades que ho intenti. Per assegurar-se’n és millor doblar o triplicar la dosi. I si volem matar algú a base de vitamina C simplement hem d’aconseguir que es prengui, de cop, un parell de quilos de tabletes de vitamina.

En realitat encara cal tenir en compte la manera com el verí entra a l’organisme. De fet, no n’hi hauria prou de prendre els dos quilos de Vitamina C. El que cal és que els dos quilos arribin a la sang sense degradar-se. Així que la dosi que cal ingerir encara seria superior.

De fet això és la situació ideal dels fàrmacs. Efectius en quantitats molt petites (uns pocs mil·ligrams) i tòxics en quantitats enormes, de manera que són molt segurs. Per desgràcia les coses normalment no són tant exagerades i per això sempre cal anar amb compte amb les dosis de tot el que prenem. No únicament fàrmacs. L’alcohol o el tabac també tenen unes DL50 que són altes, però a les que s’hi pot arribar. I de fet, hi ha qui ha mort per un coma etílic.

I naturalment, les plantes i els animals verinosos el que han fet ha sigut intentar aconseguir l’efecte oposat. Fabricar productes que amb molt poca dosi matin a les preses o als depredadors que els amenacen.

Verins i medicines. Dues cares de la mateixa moneda. El ying i el yang de la natura.

11 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Si quan el poble diu que "en excés, tot mata" serà per alguna raó !!

Per cert company, respecte a l'Aquil·les, quan sa mare el va submergir no cercava la immortalitat, sinó la invulnerabilitat.

David ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
David ha dit...

Gran tema el dels verins. Per cert, algun dia podries, si no ho has fet ja, explicar alguna de les paradoxes com ara les d'Aquil·les i la tortuga. Encara avui sembla difícil rebatre-la.

Panerot ha dit...

Gran post, "comme d'habitude".

Només voldria afegir dues petites puntualitzacions:

Els estudis a que suposo que fas referència són el típics estudis de toxicitat que es fan amb cladòcers, rotífers. No tinc res a objectar-hi. Són útils per a casos com ara si es vol treure al mercat un pesticida i es vol saber, per exemple, quines concentracions poden arribar a ser tòxiques al medi natural. Ja dic que no en tinc res en contra: són útils i necessaris. Però de vegades, tenim tendència a oblidar que molts d'aquests assajos (no tots, però) es basen en exposicions agudes al verí i no mesuren els efectes de l'exposició crònica, de vegades molt més insidiosos. També obviem que molts dels efectes dels tòxics ambientals són sinèrgics, que 2 i 2 no sempre fan quatre. De tota manera, torno a insistir-hi, són assajos útils i necessaris.

Torno a aprofitar per agrair-te el temps que ens dediques als teus lectors.

Joan Ayats ha dit...

El concepte DL50 l'utilitzem en els biocides per tractaments DDD.
M'ha agradat l'exemple de la sal, jo havia fet servir ja el cas de l'alcohol per explicar aquest concepte, però em sembla més il·lustratiu el quart de quilo de sal.


A reveure,

Gerard ha dit...

Recordo el cas d'una dona que va morir per "intoxicació d'aigua". A primera vista, el titular sembla surrealista, però, com bé indiques, en dosis prou altes qualsevol cosa pot ser tòxica.
En aquest cas concret, aquesta senyora estava en un concurs de ràdio, i si es vevia 4 galons d'aigua li regalaven una Wii pels seus fills. Passa que de tanta aigua que va veure, les seves cèl·lules van començar a explotar per osmosi.
És ben trist haver de perdre la vida per una consola...

kika ha dit...

si la fletxa era enviada per un déu, encara que no portés verí, amb les intencions divines ja n'hi hauria d'haver prou, no? :-)

Alasanid ha dit...

A mi em sonava que la fletxa que va fulminar a Aquil·les estava emmetzinada amb la sang de l'Hidra de Lerna, però ara no n'estic segur.

Pel que havia sentit no només els nazis van fer servir conillets d'índies humans i pel que fa al KGB havien arribat a desenvolupar metzines sorprenents i molt efectives.

Pel que va a la intoxicació amb aigua segons la concentració de sals que porti tan pot ser que se t'assequin les cèl·lules com que explotin, no?

Dan ha dit...

Carquinyol. Es que el poble es molt savi. De l'Aquiles, inmortal, invulnerable, si es que era com el Batman de l'epoca!

David. Ostres. Bona. Aquesta me l'apunto.... però he de repassar les mates, que ja no recordo allò dels límits!

Panerot. Si. Avui tocava verins en plan toxicitat aguda. les cròniques son més perilloses, més insidioses, però també molt més difícils d'estudiar. En les cròniques els estudis en rotífers o similars ja tenen menys sentit. Els sistemes de destoxificació son massa diferents per extrapolar.

Joan Ayats. El de la sal, com que sempre la posen a la taula als restaurants sobta com més.

Gerard. Si que recordo el cas. Realment és una mort ben absurda. Digna dels premis Darwin. Peró un exemple de com fins l'aigua pot matar en excés.

kika. Però seria massa trampa. de fet amb les intencions divines no caldria ni fletxa!

Alasanid. El de l'Hidra no va ser hercules? despres de matar-la en un dels seus treballs?

Arcangelo ha dit...

Jo una vegada em vaig dedicar a calcular que calia fer per morir de coma etílic (n'hi ha que miren pàgines porno, tu!). I com ja han apuntat per aquí, la clau és també en la duració de l'exposició. Al cap i a la fi i sense fugir de l'alcohol, com no te l'injectin en vena, cal estar molt preparat per prendre's una ampolla de vodka en menys de 20 minuts i no vomitar-la (crec recordar que aquesta era la primera prova de la gimcana mortal, però no m'ho feu assegurar).

Dan ha dit...

I de totes maneres hi ha qui ho aconsegueix!