Bellesa inconvenient

Els paisatges de secà els associo amb colors daurats, aire sec, calor, brunzit d’insectes i una mandra estiuenca que convida a la contemplació des d’un indret ombrívol. En altres èpoques de l’any aquests paisatges esdevenen terrosos, plens de pols i de males olors quan arriba l’època de preparar el terreny per nous conreus. Però hi ha un període, breu, a finals de primavera en que aquests mateixos indrets mostren un aspecte esclatant de vegetació. El blat encara no ha madurat i presenta un color verd que cobreix tots els turons, les flors llueixen amb tot l’esplendor i aquell paisatge, habitualment semidesèrtic, té un aspecte que recorda els prats d’Irlanda o d’Alemanya.

Aquest breu període ja s’acaba enguany. El blat agafa el to daurat de la maduresa i els verds es van esmorteint. Ara arriba un moment fantàstic pels amants de la fotografia de paisatges. Camps daurats de blat envoltats de franges de color verd fosc i, ocasionalment algun camp d’un vermell esclatant quan entre el blat hi creixen centenars de roselles. La combinació de verd dels arbres, daurat del blat i vermell de les roselles pot oferir paisatges d’una bellesa indescriptible.

Aquesta bellesa, però, és molt apreciada per alguns, però és un desastre pel pagès. Si ha treballat el camp és per obtenir blat i no roselles. De fet, les roselles, per boniques que siguin, no deixen de ser una mala herba. Un visitant indesitjat dins els conreus. Però un intrús persistent i molt resistent.

La rosella (Papaver rhoeas), que també es coneix com roella, cacaricot, gallaret, quiquiriquic i segur que encara de més maneres, és la parenta amable del cascall (Papaver somniferum) de la que se’n treu l’opi. De les roselles no en traurem d’opi, però si que conté molts alcaloides que li donen algunes propietats com a sedant i per treure la tos. En realitat la rosella es pot fer servir per cuinar i sobretot les seves llavors es fan servir en pastisseria per guarnir pastissos.

Normalment viu en terrenys relativament erms. És una planta que no aguanta gaire la competència amb altres plantes, però que si troba un terreny per colonitzar, com ara un camp recent llaurat, se l’apropia durant un temps amb molta rapidesa. El motiu és que les seves llavors són molt resistents. Per germinar ha d’estar relativament a poca profunditat, però pot passar molt de temps enterrada esperant que algú remeni el terreny i la deixi en condicions per tornar a sortir.

A més, una planta pot fer més de cinquanta mil llavors en una temporada, de manera que quan apareix, segur que deixa llavors per tot arreu.

Aquest és el problema amb els conreus. Molts partides de llavors de blat estan més o menys contaminades amb llavors de roselles. Les dues llavors es poden separar, però es costós i sempre en queden algunes. Com que a més el cicle vital de les roselles coincideix força amb el dels conreus, és relativament complicat fer-les fora definitivament.

I, amb el permís dels pagesos, fora una llàstima que aquesta bellesa abandonés els nostres paisatges. L’esclat de la primavera no seria el mateix sense aquelles taques d’un roig intens al costat dels camins.