Marcadors del canvi

Els escèptics del canvi climàtic són bastant irreductibles, però les dades acostumen a ser tossudes i es van acumulant. No és que sigui molt important, perquè qui no s’ho vol creure, no s’ho creurà mai. Altra cosa és qui té dubtes raonables sobre com interpretar unes dades, o si en tenim prou per opinar. Una actitud que és assenyada i saludable. En tot cas, les dades es van acumulant. Naturalment no es tracta de mirar si aquest any fa més o menys calor, que ja sabem que el temps mai es igual, sinó d’analitzar les tendències al llarg de molt temps i esbrinar si ara seguim una tendència, com sempre, o ens trobem en una situació nova.

A finals de l’any passat es va publicar un article on analitzaven els canvis patits per un llac de l’àrtic en els darrers 200.000 anys. Aquest és un enfocament interessant perquè no intenta mesurar concentracions de CO2 ni temperatures promig o quantitat de neu caiguda. El que feien era mirar en els diferents sediments extrets del llac com anaven modificant-se els marcadors biològics que s’hi trobaven.

Per exemple, sabem que la terra en aquest període ha patit una sèrie d’èpoques glacials i uns altres períodes interglacials en els que el clima era més benigne. Un dels arguments contra el canvi climàtic causat per l’home és que el que passa és simplement un altre dels canvis que experimenta el planeta per causes naturals.

Doncs quan van analitzar els sediments d’un llac anomenat CF-8, a l’illa de Baffin (suposo que no deu tenir cap altre nom més simpàtic) van trobar que efectivament, durant els períodes glacials, l’activitat biològica del llac es reduïa a no-res. Amb el llac glaçat no hi ha algues, no hi viuen diatomees, no s’hi acumulen restes de clorofil·la, el pH no indica cap mena de metabolisme... Uns períodes d’allò més avorrits des del punt de vista ecològic.

En canvi, durant les etapes interglacials les coses es posaven interessants. Apareixen diferents comunitats d’organismes més o menys adaptades al fred segons les temperatures ambients. També es nota la colonització d’espècies de manera intermitent. Això és perquè el llac no passava d’estar amb aigua a estar sempre gelat d’un any per altre. En realitat la freqüència d’anys amb aigua va augmentant progressivament fins establir-se com a norma durant uns quant segles. Cada un d’aquetes moments es veu reflectit amb una comunitat biològica particular i identificable.

Aquesta ha estat la norma al llarg de 200.000 anys, amb l’excepció, com no, del segle XX. En principi, la tendència del planeta en els últims segles era la d’encaminar-se cap a una glaciació. Això és el que creien els meteoròlegs fins fa unes poques dècades. Però el que diuen els sediments del llac és que les espècies d’organismes ben adaptats al fred estan desapareixent ràpidament des de l’any 1950. Alhora, diatomees que fins ara eren relativament estranyes estan augmentant la seva presència de manera sobtada, també durant la segona meitat del segle XX.

La gràcia és que els organismes són molt bons indicadors de canvis a l’ambient. Igual que quan la contaminació augmenta molt poc de seguida notem que desapareixen els líquens dels arbres, també els canvis més subtils en el clima tenen importants efectes sobre les comunitats ecològiques.

I amb aquest estudi han demostrat que al segle XX ja estaven passant coses que afectaven l’estructura d’un ecosistema àrtic. Uns canvis que coincideixen amb els que tenen lloc quan el clima s’escalfa, només que aquesta vegada el ritme de canvi és el més elevat que s’ha observat en els darrers dos-cents mil·lennis.

Però res. Els qui no s’ho volen creure seguiran dient que no passa res. Que aquest any plou molt i això demostra que no hi ha canvi climàtic.