diumenge, de novembre 27, 2005

Qué diferencia una pedra d'una roca?

Els humans tenim una tendéncia innata per organitzar les coses en classificacions estanques. Ens fascinen les categories i les classificacions. Això és molt útil per comprendre el mon que ens envolta. Dividim els èssers vius en cinc regnes, cada regne en classes, famílies, géneres i espécies. I desprès seguim amb subespecies, races i varietats. I es que la realitat és tant complexa que sense posar una mica d’ordre no podriem abordar cap mena de estudi.
Però tot i que útils, de vegades hi ha problemes. Podem classificar les coses, però la naturalesa no sempre hi colabora. Les fronteres que tenim delimitades en la nostra ment, no sempre son clares i definides en el mon real. De fet, rarament ho son. I fa uns anys que en tenim un exemple ben clar en el tema dels planetes.
En principi no sembla que parlar de un planeta sigui una cosa poc definida. Tots, de petits, vàrem aprendre la llista de planetes del sistema solar, començant per Mercuri i acabant en Plutó. I justament és en aquest darrer on hi ha el problema. Perque, potser, Plutó no es mereix ser considerat un planeta. En principi un planeta es un cos celeste, prou gran, que orbita al voltant de una estrella. Si orbités al voltant de un altre planeta parlariem de satél.lit. Sembla fàcil. Així doncs, quin és el problema?
El principal es la indefinició de “prou gran”. Plutó és petit. Molt petit. Segons alguns astrónoms es massa petit per ser considerat un planeta i seria poc més que un asteroid molt gran. Ah! Però Plutó te un satél.lit, Caront i semblaria que el fet de tenir un satél.lit li pot conferir l’estatus de planeta al petit Plutó. Però de nou hi ha problemes. En general els satél.lits sont molt més petits que els planetes, però en aquest cas Caront és, en proporció a Plutó, molt gran. Massa gran per alguns. Quasi semblen dos planetets girant l’un al voltant de l’altre que en orbitar sempre es mostren l’un a l’altre la mateixa cara. Com dos nens girant agafats de les mans.
I ara es van descobrint altres objectes similars per allà lluny, als confins del nostre sistema solar. És l’anomenat cinturó de Kuiper, fet per centenars de petis cossos celests orbitant al voltant del Sol. Potser Plutó no és un planeta sinò, simplement el mes grand dels objectes Kuiper. I per acabar d’embolicar-ho, ara li han descobert dues petites llunes més a Plutó. Per ser tant petit està molt ben acompanyat! Potser serà cert que la mida no ho es tot!
Ja veurem com acaba tot. Per mi el poden deixar com a planeta sobretot perque em costaria cambiar la cançoneta de la llista dels planetes i acabar-la en Neptú. Em faltaria alguna cosa. I és que, a més d’agradar-nos les classificacions, també som animals de costums.

1 comentari :

Myrddin ha dit...

També és veritat que la òrbita de Plutó no està en el mateix pla que les òrbites dels altres planetes, tot plegat el fa especial. I què hi ha del Sedna, que van dir que podia ser el desè planeta del sistema solar? També crec recordar que en van trobar un altre i li van donar un nom tant estrany que amb això ja n'hi ha prou com per no considerar-lo més... com es deia... ai, aquesta memòria meva! En fi... pos això.