dimecres, de novembre 08, 2006

Trilobit; el senyor dels artròpodes

A part dels dinosaures hi ha una mena d’animals que acostumen a identificar amb els fòssils. Es tracta dels trilobits, uns artròpodes que apareixen sempre a qualsevol exposició de fòssils i sovint trobem en prestatges d’aficionats a recollir restes prehistòriques.

Els trilobits són un bon exemple de com de diversa ha sigut la vida al nostre planeta. Encara que molts cops es parla d’ells com si fossin un tipus concret d’animals, en realitat hi ha catalogades més de 15.000 espècies diferents de trilobits! De totes les formes de vida extingides i que ja sols en resten fòssils, els trilobits són els millor coneguts.

I a més, desprès dels dinosaures, són dels que tenen més adeptes. Segurament el fet que puguis tenir-lo a la mà per estudiar-te’l de ben aprop ajuda molt. Un Tiranosaure fòssil és menys abundant, és molt menys manejable i no el pots tenir a la lleixa. Per contra, la mida dels trilobits és raonable. Els més petits fan pocs mil·límetres, i el més gran fa poc més de mig metre.

En realitat tampoc hauria de ser una sorpresa que hi hagi tants tipus de trilobits si recordem que el tipus d’animal que ha tingut més èxit evolutiu no són els mamífers, sinó els artròpodes. I els trilobits no deixen de ser un representant primitiu dels artròpodes marins.

Però el més fascinant és la quantitat d’informació que tenim sobre ells i la seva manera de viure. Perquè no tant sols han deixat els seus exosquelets fossilitzats. També s’han trobat rastres de trilobits que han permès saber, per exemple, quines espècies eren solitàries i quines gregàries. Hi ha rastres que indiquen agrupacions de centenars d’individus en un sol indret. Aquests rastres també han deixat clar de quina manera movien les potes per desplaçar-se.

I pel que fa als costums alimentaris, la forma de les peces de la boca també dona moltes pistes. La majoria semblen ser depredadors de petits invertebrats o carronyaires, però també n’hi havia d’herbívors, de filtradors i de paràsits. En això no eren gaire diferents dels artròpodes marins actuals.

Una altra dada que ressalta l’èxit evolutiu que van representar és la seva durada com a forma de vida. Els humans tant sols portem cinc milions d’anys al planeta, mentre que els trilobits van passejar pels mars durant prop de tres-cents milions d’anys. No hi ha gaires formes de vida que puguin presumir de resistir tant temps.

En realitat el que va acabar amb els trilobits va ser la gran extinció de finals del Permià. Però és que aquell esdeveniment va aniquilar més del 90% de les espècies de la Terra. Allò va ser la catàstrofe mediambiental més gran que ha conegut el planeta i ni tant sols els incombustibles trilobits van resistir. En comparació, l’extinció dels dinosaures va ser un petit incident.

Tot i que l’esperança és l’últim que es perd. Alguns investigadors creuen que encara podrien quedar trilobits vius en zones aïllades a les profunditats oceàniques. Com que de tant en tant apareixen animals que es consideraven extingits, no és impossible que algun dia es topin amb un trilobit passejant pel fons del mar.

7 comentaris :

Carquinyol ha dit...

Encara sort que t'he llegit... si m'arriben a preguntar "què és un trilobit?" encara els hagués dit "la capacitat del darrer model d'ipod?" ;)

Salutacions

Labmaniakes ha dit...

Saps?Sempre m'ha semblat curiós el fet de que investiguem coses d'animals o de persones quan ja són mortes, en comptes de quan estàn en vida, no sé si m'explico...en aquest cas és normal, pero de veagdes et fa pensar en que les coses sempre adquireixen valor quan desapareixen,no?

Dan ha dit...

carquinyol Doncs no es mala idea. A algun gadget li posaran de nom "trilobits 1.0"

labmaniakes. Dona, els morts ens donen pistes per comprendre els vius. Pero si que el fet de desapareixer fa que es guanyi valor. De vegades massa i tot.

Franciscu ha dit...

Això de poder deduir per unes restes quasi el carnet d'identitat del bitxo en questió sempre m'ha semblat xocant. Una vegada en una visita a Atapuerca em vaig quedar de pasta de moniato del que es podia arribar a saber d'aquella gent.
El Ciempiés Curioso dels contes del Tambor, que jo sentia en sortir d'escola, em sembla que el donaven a dos quarts d'una, sempre deia "quein teresaaantee".

Dan ha dit...

Franciscu. En el cas dels trilobits el fet de tenir milers i milers de fòssils deu haver facilitat la feina. El flipant es quan amb una dent treuen conclusions

Anònim ha dit...

Jo en vull un, jo en vull un...!

(Si s'hi accepten polps com a animals de companyia...per què no trilobits?)

Dan ha dit...

ha ha ha! Valeeee, acceptem trilobit com animal de companyia