Batejant amb gràcia

Un dels problemes inicials que cal resoldre en qualsevol descobriment científic és el tema dels noms. Un cop descobert un estel, una molècula, un mecanisme, un fàrmac, un vegetal, el que sigui, cal posar-hi un nom. I això permet descobrir algunes coses sobre com funciona la ciència i, sobretot, la mentalitat d’alguns científics.

De vegades hi ha comissions internacionals per controlar la nomenclatura. Per exemple, en el cas dels planetes, el descobridor pot fer una proposta, però la unió internacional astronòmica és qui té la potestat de batejar els nous objectes celestes que es descobreixin. I de vegades canvien el nom proposat. Per exemple, un dels darrers planetes nans descoberts més enllà de Plutó es va batejar inicialment amb el nom de Xena. Això van fer-ho (diuen) agafant el nom d’una sèrie de TV (suposo que també hi ha un còmic al darrera) anomenat “Xena, la princesa guerrera”. Però com que el costum per ara és batejar els planetes segons noms dels Deus antics, finalment la IAU li va canviar el nom per Eris, la deessa de la discòrdia.

Però quan es deixa als investigadors posar noms, aflora aquella vena imaginativa que contradiu la imatge del científic cap-quadrat. Per això tenim a l’espai grans estructures batejades amb noms tant suggerents com “El gran atractor” o “La gran muralla”, que són immenses acumulacions de matèria amb prou força gravitacional com per atraure galàxies senceres.

Un altre exemple el tenim en els físics que fa anys miren d’arribar a ”l’Illa de l’estabilitat”. Per sintetitzar nous elements el que fan és fer xocar dos àtoms de determinats elements pesants, i si els nuclis es fusionen, donen lloc a un nou element més pesant que els altres. El problema és que són molt inestables i es desintegren quasi immediatament. Per exemple, de l’element 115 de la taula periòdica tant sols s’han fabricat... quatre àtoms! Que van durar 90 mi.lisegons. Però la teoria diu que a partir de l’element 162 hi ha uns quants elements que han de ser molt més estables. Aquests elements són els que composen la, de moment inabastable “illa de l’estabilitat”.

També són curiosos els noms dels quarks, els elements que formen els protons i els neutrons. Hi ha el quark “estrany” el quark “encant”, el quark “cim”...

La imaginació també es dispara és en els acrònims que fan servir els biòlegs. Quan es descriu una proteïna s’acostuma a posar un nom relacionat amb la funció de la proteïna. Així tenim la “aquaporina” que fa porus perquè l’aigua pugui entrar a les cèl·lules, o la “tubulina” que s’agrupa per formar tubs dins les cèl·lules. Però de vegades surten noms molt llargs i es fa servir un acrònim. Per exemple la “Molècula d’Adhesió de Cèl·lules Vasculars” és la VCAM. Normalment no tenen res d’especial, però és que algunes les han bategat amb noms com IRAK, RIP, SUMO, o NEMO.

És clar, si dius que treballes buscant en NEMO, pensaran que ets boig i et costarà fer entendre que no, que el que t’interessa és el “NFkB Essential Modulator”. O que si estàs capficat amb IRAK, no té res a veure amb la política internacional, sinó amb la “Interleukin-1 Receptor-Associated Kinase”.

I en el cas de la proteïna DIABLO “Direct IAP binding protein with low pI” el nom és molt forçat, cosa que em fa pensar que el que se’l va inventar era un catxondo.

De manera que si un dia descobreixo una proteïna ja m’ho faré venir bé per batejar-la CENTPEUS. Potser... “Complex d’Expressió Nuclear Transportat Per Evaginacions Unifactorials Sistematitzades”?

Mmmm, ara que hi penso, hauria de ser en anglès. Bé, ja pensaré alguna cosa. A més, primer caldrà fer algun descobriment.