Poloni, l'element de moda

Sobtadament, i per motius ben dramàtics, hi ha un element químic que s’ha posat en boca de tothom. El poloni, l’arma amb que van acabar amb la vida d’Alexander Litvinenko i que ara s’està trobant en apartaments, avions i altres indrets de tota Europa.

Les autoritats ja han informat que encara que es trobin restes de poloni aquí i allà, en principi, no cal patir pel risc de contaminació. Les quantitats són molt petites i el poloni sols és perillós si l’ingereixes o el respires en una certa quantitat.

Però el poloni resulta ser un element molt interessant i amb una història molt curiosa (a més de servir per enverinar enemics polítics). D’entrada cal dir que ja en el moment del seu descobriment el poloni es va fer servir, d’alguna manera, amb finalitat política, tot i que d’una manera més civilitzada que la que hem vist darrerament.

El poloni va ser descobert pel matrimoni Curie. De fet va ser el primer element que van descobrir. El Piere i la Marie Curie estaven intrigats per l’observació que el mineral d’urani, la pechblenda, emetia més radiacions de les que es podia esperar. Per tant, van deduir que algun altre element present en les mostres devia ser encara més radioactiu que l’urani.

Aquella misteriosa radioactivitat es mantenia en les restes de mineral fins i tot desprès de l’extracció de l’urani. Per tant, el que van fer els Curie va ser aconseguir una tona de restes de pechblenda de la que ja n’havien extret l’urani i van començar a purificar els diferents components. Finalment se'n van sortir, i el juliol del 1898 van anunciar el descobriment d’un nou element molt més radioactiu que l’urani. Va ser una feinada, perquè tant sols hi ha un mil·ligram del nou element per cada deu tones de pechblenda.

Calia posar-hi un nom, i Marie Curie va decidir anomenar-lo Poloni. Això ho va fer en memòria de la seva terra, però cal tenir en compte que, en aquell temps, Polònia no existia. Al segle XVIII el regne de Polònia havia desaparegut, repartit entre les grans potències europees d’aleshores, sobretot Prússia i la Rússia imperial. Marie Curie va anomenar poloni al nou element per tal de recordar al món el desig d’independència dels polonesos. Una independència que no van aconseguir fins desprès de la primera guerra mundial, al 1918.

Com a curiositat, cal recordar que a les mostres de pechblenda encara hi quedava radioactivitat, de manera que els Curie van continuar, i anys desprès van identificar el radi.

Una altra particularitat del poloni és que és l’element que té més isòtops diferents. Hi ha 25 isòtops de poloni, tots radioactius, encara que el més conegut és el poloni 210. I encara més curiositats. La seva estructura molecular és la d'un cub perfecte. Cada àtom de poloni està envoltat de sis àtoms de poloni més. La resta d’elements prenen configuracions més curioses, però cap com el poloni.

Certament el poloni és molt radioactiu, molt més que l’urani. Però és l’últim de la fila. Això és perquè els elements radioactius en emetre radiacions es transformen en altres elements. Al final acaben donant plom, que ja no és radioactiu i per tant es queda tal qual. Doncs el poloni, és l’anterior al plom. Desprès d’ell ja no hi ha més reaccions.

Una propietat útil és que, en ser tant radioactiu, el que fa és emetre calor per si solet. Això ha resultat extremadament profitós per l’exploració de l’espai. Es fa servir poloni per escalfar components de naus que han de resistir temperatures molt baixes. Per exemple, els Lunokhod, els rovers que van portar els russos a la Lluna als anys 70 mantenien la temperatura de nit gracies a piles termoelèctriques de poloni.

I finalment, també es fa servir el poloni com a repel·lent per la pols. Hi ha raspalls antiestàtics, sobretot per material fotogràfic, que incorporen una mica de poloni ja que emet ions que neutralitzen les càrregues estàtiques que fan que la pols s'enganxi. Naturalment, la quantitat de poloni que fan servir es ridículament infinitesimal.

Un mineral històric, curiós, sorprenent i... tòxic. Però la seva toxicitat és de molt curt abast, les radicacions que emet tant sols poden travessar una distància molt petita d’aire, un full de paper les detura i no poden traspassar la capa externa de la pell. Per això encara que s’hagin trobat restes a alguns avions, ni tant sols en el cas que ens hagués tocat aquell seient ens caldria patir, a no ser que anéssim rosegant el seient, és clar. Perquè si te’l posen al menjar ja és una altra cosa. Aleshores està a dins, en contacte íntim amb les cèl·lules a les que fregirà els nuclis. I no hi ha cap manera de fer-lo sortir.

Ah!, i ha sortit la notícia que per internet se’n pot comprar. La veritat és que no es cap sorpresa. Als laboratoris es fan moltes de les comandes via internet. Una altra cosa és que els venedors li ho venguin a qualsevol o que ho facin en quantitats perilloses. La paperassa que cal omplir per aconseguir demostrar que ets un laboratori de recerca i que tens motius justificats i legals per adquirir poloni (o altres productes radioactius o tòxics) us asseguro que és inacabable.

Nota pel Papitu: Tenies raó, el tema del poloni era molt interessant per fer-ne un post. Gràcies pel suggeriment/repte ;-)