Fibromiàlgia, o viure al voltant del dolor.

Hi ha malalties que estan envoltades de misteri, i una de les més conegudes per aquest motiu és la fibromiàlgia. De fet, fa relativament poc temps que s’ha reconegut com a malaltia. No va ser fins al 1982 que la OMS no la va catalogar com a tal, i encara avui hi ha metges que es resisteixen a fer-ho. No és que siguin particularment escèptics, sinó que la malaltia (més aviat és una síndrome) resulta molt difícil de descriure i catalogar, sobretot perquè es defineix per una cosa tant difícil de definir com és el dolor.

La característica principal de la fibromiàlgia és el dolor crònic en els teixits fibrosos, músculs, tendons i ossos. Però, encara que tots sabem que és el dolor, costa definir-ho i sobretot explicar-ho. Un dels problemes que tenen els metges és que molt sovint venen pacients que tenen dolor, però són incapaços d’explicar quina mena de dolor és. Com una punxada? Una Cremada? Un cop? Una pressió? Una congelació? Una rampa? Localitzat? Difós? El dolor és una percepció subjectiva i, per tant, difícil de transmetre.

Al final sols podem posar exemples, que de nou seran subjectius. En el cas de la fibromiàlgia és un dolor semblant al de quan tenim una afecció vírica i ens fa mal tot el cos, ens molesta la pell i fins i tot la roba, quan qualsevol moviment que normalment fem sense pensar ens recorda que tenim un “trancazo”, que estem “cruixits”. Aquella sensació de ser dolorosament conscients del nostre cos, quan normalment ni ens n’adonem. Això, que ens pot durar un o dos dies, s’allarga crònicament en pacients de fibromiàlgia. De fet, per diagnosticar-la, la característica principal és aquest dolor quan dura més de dos mesos i no es pot trobar cap altre causa.

El que passa és que normalment el dolor es pot associar a un dany en el cos. Aleshores el metge cura la ferida (o la cremada, o la pressió, o el que sigui), i el dolor desapareixerà. El problema amb la fibromiàlgia és que, aparentment, no hi ha res que generi el dolor. Això és el que desconcertava als metges.

A més, se sap que hi ha gent molt hipocondríaca, que somatitza els problemes psicològics i acaben sentint-se malaltes, o amb dolor, quan en realitat no hi ha cap problema físic que ho generi. Per tant, durant molt temps es va considerar la fibromiàlgia com una entitat poc “real”. I amb tota seguretat, el fet que afecti principalment a les dones no va facilitar gens el seu reconeixement en un mon masclista com el nostre.

Afortunadament aquesta idea ja ha canviat, i ara s’està treballant molt en intentar esbrinar quin és el mecanisme que porta a la fibromiàlgia. Desprès de tot, el dolor és un senyal d’alarma. I tots sabem que les alarmes, de vegades es disparen sense motiu. El fet que no identifiquem la causa no vol dir que el pacient no senti el dolor. El que toca és descobrir perquè l’alarma del cos salta amb tanta facilitat o amb tanta intensitat.

Inicialment es pensava que el problema estava en els mateixos músculs, però ara s’està investigant alteracions en el sistema nerviós. Potser les neurones del dolor es disparen amb estímuls massa febles? Un excés de neurotransmissors? Un excés de receptors? El problema està en les neurones que detecten el senyal? En les que transmeten el senyal fins al cervell? En les que interpreten el senyal quan arriba al cervell? Les persones afectades tenen problemes de son. Això és una conseqüència o una causa de la malaltia? Moltes preguntes i molt poques respostes.

I a sobre, el dolor té dos components. Un es el primari, el propi dolor clarament identificable, però hi ha un component secundari associat. Lluitar amb el dolor cansa molt, deprimeix molt, esgota molt. I no és un fenomen que es pugui minimitzar. De fet, un dels principals problemes de la fibromiàlgia es la depressió que acostuma a comportar. Una depressió augmentada per la poca comprensió social de la malaltia. Si algú es queixa sempre de dolor pot ser un ploramiques (que n’hi ha) o un malalt de veritat (que també n’hi ha). I com que no hi ha una prova diagnòstica clara per definir-ho, els metges no ho tenen fàcil per destriar.

Ara com ara, la fibromiàlgia no te tractament, no en coneixem la causa, costa de diagnosticar... Però si més no, la cursa per investigar tot això ja ha començat i podem esperar que amb el temps, aquest panorama anirà canviant. Més val tard que mai.