El tòxic que ens manté vius

Quan es pregunta als nens que hi ha a les botelles que porten els submarinistes, la resposta habitual, i errònia, és “oxigen”! Igual que quan parlem del gas que respirem, també s’acostuma a dir que és l’oxigen. I tot i que és cert que l’oxigen ens és absolutament necessari, gairebé mai recordem que es tracta d’un gas verinós i que va causar la que probablement va ser una de les majors catàstrofes ambientals que ha patit el planeta.

En realitat, l’oxigen és tòxic. Molt tòxic. Si féssim una generalització hauríem de dir que el que respirem és nitrogen, perquè l’aire atmosfèric està fet per aproximadament un 80 % de nitrogen i tant sols un 20 % d’oxigen. També hi ha una mica (cada cop més) de CO₂ i molt poc d’altres gasos. Aquesta composició no és perquè si. Certament, el gas que ens interessa obtenir en respirar és l’oxigen, però és tant verinós que necessitem que estigui dissolt en una bona quantitat d’un gas molt més inert com el nitrogen, perquè si no fos així, la majoria d’éssers vius moririen intoxicats. Bé, en realitat no seria per intoxicació sinó cremats, perquè una atmosfera d’oxigen cremaria com una teia tant bon punt s’encengués una guspira.

Que l’oxigen és tòxic ja ens ho hauríem de pensar quan tenim tanta informació sobre com de bons arriben a ser els antioxidants. De fet, els antioxidants són els mecanismes de defensa que generen tots els organismes per defensar-se d’aquest gas que és tòxic, però que també ens és imprescindible per viure.

La realitat és que l’oxigen el que fa és, evidentment, oxidar. Des d’un punt de vista més químic diríem que agafa electrons d’altres molècules. I aquesta capacitat l’aprofiten les nostres cèl·lules per generar energia. A les cèl·lules hi tenim els mitocondris, uns orgànuls fascinants que fabriquen energia tot passant electrons d’una molècula a altre i cedint-los finalment a l’oxigen. És únicament per això que el necessitem, i si no el tinguéssim, la producció d’energia de les nostres cèl·lules s’aturaria en pocs segons i moriríem en un tres i no res. De fet, el cianur, el verí per excel·lència de les novel·les, el que fa únicament és impedir que l’oxigen faci la seva feina als mitocondris.

Actualment, la immensa majoria dels éssers vius fan servir l’oxigen per mantenir en funcionament el seu metabolisme. De manera que la vida funciona gràcies a que hi ha un gas tòxic en l’atmosfera, però que està prou diluït en nitrogen com per no matar-nos a tots. I a més, tenim molts sistemes antioxidants per defensar-nos d’aquest verí.

Però va haver un temps, quan la Terra era molt jove, que a l’atmosfera no hi havia oxigen. El que hi havia era aigua, metà, CO₂ i altres gasos que feien que tinguéssim una atmosfera completament diferent. I els éssers vius d'aleshors devien tenir un metabolisme també basat en sistemes de producció d’energia ben diferents als actuals.

Però en un moment donat van aparèixer els vegetals, i amb ells la fotosíntesi. Unes cèl·lules que aprofitaven la llum del Sol per obtenir energia, fabricar sucres... i generar oxigen com a producte residual. Inicialment l'oxigen devia ser un simple contaminant. Però a mida que els vegetals proliferaven la generació d’aquest gas va anar creixent. Això, junt amb altres mecanismes que encara no estan gaire clars, van fer que la seva concentració a l’atmosfera acabés per ser prou important com per extingir la major part dels organismes vius. Tant sols aquells que es van poder adaptar a la nova atmosfera tòxica van sobreviure. Van fer de la necessitat virtut, van aconseguir aprofitar el residu verinós generat per les plantes per generar energia i van prosperar amb energies renovades

Nosaltres i quasi tots els éssers vius que hi ha ara, som els descendents d’aquells pocs que van saber adaptar-se a les noves condicions.

I sempre és curiós recordar que no és l’atmosfera de la Terra la que manté als éssers vius. Som els éssers vius els que mantenim l’atmosfera tal com és.