Al.ligàtors i hidratació

Actualment hi ha tres famílies de cocodrils al món. Els cocodrils pròpiament dits, els caimans i finalment, els al·ligàtors. Aquests últims són els que viuen al Nou món i en particular, són abundants a l’estat de Florida. Per això no resulta sorprenent descobrir que l’equip esportiu de la Universitat de Florida s’anomenin els “Gators”.

Es veu que els Gators no destacaven particularment per la seva eficàcia esportiva. I és que ha de ser cansat jugar a futbol americà als estats del sud, amb aquella calor sufocant. De manera que no van guanyar cap campionat important... fins al 1967, quan van aconseguir la “Orange Bowl”, que sincerament no la conec de res, però que segur que els va fer molta il·lusió.

Però aquella victorià s’havia gestat un parell d’anys abans, quan van preguntar a fisiòlegs de la Universitat si entenien per quin motiu el rendiment dels jugadors baixava tant durant la segona part dels partits. Aleshores, els investigadors es van adonar que el problema era la deshidratació que patien després de jugar una estona. I el problema era que amb beure aigua no n’hi ha prou per compensar-ho.

El nostre cos ha de regular la temperatura molt acuradament, i disposa d’uns quants sistemes per escalfar: augmentar el metabolisme, tremolant, cremant greixos al teixit adipós marró... però ho té més fumut per refredar-se. Aleshores el que fem sobretot és suar. Alliberem aigua pels porus, que en evaporar-se capta calor del cos i ajuda a refredar-lo. Però això resulta molt car en aigua i de seguida poden aparèixer problemes de funcionalitat en diferents sistemes del cos. La sang perd part del plasma, el cor ha de bombejar més, les cèl·lules treballen més lentament.

I encara hi ha un problema afegit. Quan suem, no eliminem únicament aigua, sinó que també perdem ions, sobretot sodi i clor. Per això la suor és saladeta. I per això, de vegades l’aigua sola no treu del tot la set. I per això no és convenient beure aigua de neu, que no té sals i que encara ens fa sentir més malament.

El que els passava als Gators era que després de mitja horeta de joc començaven a evidenciar els efectes de la deshidratació, i els investigadors van proposar no rehidratar-los amb aigua, com feien fins aleshores, sinó amb una solució d’aigua amb ions clor i sodi i també amb sucres per reposar energies. Diuen que amb allò els Gators van poder marcar la diferència sobretot en les segones parts i per allò van aconseguir guanyar.

Naturalment i com a bons americans de seguida van comercialitzar la beguda que, en honor a l’equip on l’havien desenvolupat es va anomenar “Gatorade” i que va ser la primera d'una sèrie de begudes dissenyades per rehidratar esportistes i suadors en general.

En el fons és el mateix principi que es fa servir en teràpia de rehidratació, per malalties com el còlera, en que el més greu (i el que mata als malalts) és la deshidratació brutal que pateixen. A aquests malalts, donar-los aigua no serveix de res perquè en aquestes malalties el budell el que fa és perdre aigua i no absorbir aigua. I amb l’aigua marxen les sals minerals que les nostres cèl·lules necessiten per mil funcions diferents. Penseu, per exemple, que per cada neurona que envia un impuls hi ha grapats d’ions sodi i potassi que entren i surten del seu interior. Si no hi ha aquests ions la cèl·lula no pot funcionar.

Ara ja hi ha molts tipus i marques de begudes per rehidratar-se, i ja han passat del camp de l’esport al del consum general. De totes maneres aquestes no s’han de confondre amb les begudes energètiques, que tenen estimulants i excitants i altres compostos per augmentar el rendiment. D’aquestes, Red Bull i similars, en parlem un altre dia. I és que si amb les isotòniques començava parlant dels al·ligàtors, amb les energètiques caldrà parlar de toros, i no sembla bona idea barrejar toros i al.ligàtors!