El pas del nord-oest

Les històries dels exploradors àrtics han ofert algunes de les pàgines més espectaculars de la lluita de l’home contra la natura. Les condicions dels Pols resulten extremadament hostils a la vida, però això no ha fet enrere als humans, empesos per l’irresistible desig de conèixer i explorar el desconegut.

L'èpica carrera per arribar al Pol Sud entre Amudsen i Scott, amb el seu tràgic final, o l'odissea de Shackleton quan l’Endurance va quedar atrapat al gel i van haver d’emprendre un llarguíssim viatge a peu per aconseguir auxili, tan sols són superades per la tragèdia de l’expedició de Franklin en busca del pas del nord-oest.

Sir John Franklin va partir d’Anglaterra al Maig del 1845 amb la missió de trobar el “pas del nord-oest”. Aquesta havia de ser una hipotètica ruta que unís per mar l’Oceà Atlàntic i el Pacífic pel nord del continent americà. Calia creuar les gelades aigües de l'Àrtic, buscant zones lliures de gel entre les illes del nord de Canadà. Les potències europees hi tenien molt interès ja que, d’existir, es podria escurçar moltíssim el viatge que aleshores obligava a bordejar Sud-América fins al temible Cap d’Hornos. Els primers intents daten del segle XV, però la gran cursa en busca del pas del nord-oest va tenir lloc al segle XIX, quan els avenços tècnics permetien afrontar-ho més seriosament.

Per això, quan en Franklin va partir, Anglaterra desbordava optimisme. Els dos vaixells de l’expedició, el “Terror” i L”Erebus” tenien el millor en tècniques de navegació, disposaven de tripulacions preparades i s’emportaven un dels nous invents de la tecnologia: carn en llauna!

A l’Agost es van dirigir cap a la badia de Baffin on es van creuar amb dos vaixells baleners. Aquella va ser la darrera notícia que es va tenir de l’expedició. Mai van tornar.

En una època sense comunicacions instantànies, calia fer les coses amb paciència. Els expedicionaris marxaven i fins que arribaven notícies podien passar molts mesos. Però quan els mesos es van convertir en anys l’almirallat anglès es va començar a amoïnar. Al 1848 es preparen missions de rescat i al 1850 ja s’oferia una recompensa de 20.000 lliures a qui donés informació sobre el destí de Franklin i els seus homes.

Poc a poc van arribar notícies del que havia passat. Primer es van trobar algunes tombes, després van ser relats d’esquimals, que explicaven que havien vist grups d’homes extenuats i malalts arrossegant barques com si fossin trineus. Històries de vaixells atrapats en el gel i destrossats per la pressió, homes malalts, mutilats, morts, fins i tot canibalisme...

La puritana Anglaterra no podia creure tot el que s’explicava, sobretot la pràctica del canibalisme. Uns membres de la real armada britànica mai farien allò. Abans moririen amb honor!

Però molts anys després van aparèixer més restes i alguns documents. En una nota deia que l’Abril del 1848 havien abandonat els vaixells, que portaven des de Setembre del 1846 atrapats en el gel (quasi un any i mig!). També es van trobar més cadàvers, alguns encara lligats als trineus i algunes tombes més. De fet, però, únicament es van recuperar una petita part dels cadàvers dels 129 homes de l’expedició.

I malgrat la indignació dels britànics, la forma en que alguns cadàvers estaven mutilats indica clarament que van haver de recórrer a l'últim recurs que tenien per menjar alguna cosa: el canibalisme.

El pas del nord-oest va resistir fins al 1905, quan Roald Amudsen va aconseguir creuar-lo des de Groenlàndia fins Alaska en un viatge de tres anys. Allò va demostrar que era possible alguns anys en que les condicions eren bones, però també va deixar clar que aquell camí era inviable des d’un punt de vista comercial o militar.

Però vet aquí que l’escalfament global està canviant les coses. Aquest any, el pas del nord-oest ha estat, per primera vegada, lliure de gel. Les observacions fetes des de satèl·lit indiquen que el retrocés del gel Àrtic ja ha arribat al punt de permetre la navegació a traves del mític pas del nord-oest. Massa tard per en Franklin i, encara que algunes marines ho consideraran una bona notícia, sospito que el fet que el Pol s’estigui desfent no ho és pas gaire de bona.

Tan de bo podem fer alguna cosa per aconseguir que el pas del nord-oest torni a ser impracticable.