Un ecosistema inestable

El 26 de setembre del 1991 va començar el que havia de ser un experiment sobre la capacitat dels humans per establir ecosistemes autosuficients. Es tractava de “Biosfera 2”, una immensa instal·lació de vidre al desert d’Arizona. A l’interior hi havia 130.000 metres quadrats destinats a reproduir diferents ecosistemes aïllats del món exterior. S’hi van introduir més de tres mil espècies d’éssers vius diferents amb l’esperança d’establir les xarxes d’alimentació bàsiques, i finalment van entrar vuit persones, quatre homes i quatre dones, que havien d'intentar demostrar si era possible viure en aquell ecosistema completament tancat durant dos anys.

En l’experiment hi van participar inicialment diferents centres de recerca, entitats destinades a l’estudi dels ecosistemes, i fins i tot la NASA, per identificar problemes a l’hora d’establir futures colònies autosuficients fora de la Terra.

La idea era bona, i l’intent va ser espectacular. Però van fracassar completament.

En realitat mai van aconseguir ser totalment autosuficients. Els humans, que s’anomenaven “biosferans” sempre van anar escassos d’aliments. Tots van perdre pes i van presentar algunes carències nutricionals. Això era perquè els conreus no van acabar de produir tot el menjar que s’esperava. Les plagues van acabar amb algunes collites i el temps, anormalment poc assolellat van fer que el rendiment fos molt inferior a l’esperat. Es pot dir que van tenir mala sort i van ensopegar amb l’hivern amb més núvols dels darrers cinquanta anys. Però amb la mala sort també s’hi ha de comptar!

També van tenir problemes amb la qualitat de l’aire. Els nivells d’oxigen van anar disminuint lenta, però inexorablement, mentre que altres gasos com l’òxid nitrós va augmentar fins a nivells perillosos. El CO2 oscil·lava en un equilibri incontrolable, de manera que en alguna ocasió van haver d’introduir oxigen de l’exterior, cosa que va fer fracassar el projecte d’aïllament. Una vegada més, el fet de tenir menys llum solar de l’esperada va afectar el nivell de fotosíntesi i per tant la producció d’oxigen. També el consum d’oxigen per part dels microorganismes va resultar ser superior al previst.

Després es va descobrir que el formigó fet servir per construir les cúpules va ser part del problema, perquè absorbia CO2. De nou, en aquesta mena de projectes, cal comptar amb problemes inesperats!

Però el més interessant va ser l’estudi de les relacions humanes. Allà dins van crear-se parelles estables, cosa que sembla normal i previsible, però els problemes, la gana i suposo que els fregaments i les topades inevitables degudes a l'aïllament van tenir efectes devastadors. Amb el temps, el que va entrar com un grup compacte es va dividir en dues fraccions que van anar esdevenint radicalment enfrontades. Quan el projecte va acabar, molts d’ells ja no es van tornar a parlar en més de deu anys. Com va dir una d’elles, la Jane Pointer: “Bàsicament ens ofegàvem, passàvem gana i al final vàrem embogir”.

L’únic èxit és que van resistir els dos anys a dins, encara que fos amb aportacions d’oxigen extern i que en ocasions s’alimentessin de les racions d’emergència que portaven per si de cas.

Tot plegat va demostrar com de difícil resulta establir sistemes tan complexos com un ecosistema. Podem tenir idea dels grans equilibris, dels més visibles, de les relacions caçador-presa, o dels cicles dels nutrients. Però els petits detalls poden resultar no ser tan petits. Una població de microbis creix més del compte i de seguida s’altera tot. Desapareix una espècie de formigues i un tipus concret de plantes no pot germinar, cosa que afecta a un grapat d’animals que deixaran de menjar altres plantes i al final tot plegat engega a fer punyetes l’equilibri previst.

Les instal·lacions segueixen en peu. Durant molts anys han sigut simplement un reclam turístic, però sembla que la Universitat d’Arizona les ha llogat amb la idea de fer-hi estudis d’ecosistemes, potser menys ambiciosos però en tot cas més controlats. I és que les coses sempre són més complicades del que pensem!