Arriba la primavera.

Oficialment ja ens trobem a la primavera. Això és el que diu el calendari i les dades astronòmiques. Però si em pregunteu el que penso la meva resposta serà que encara no. Certament falta poc i ja es nota a l’ambient que l’hivern es troba a la recta final, però encara no ha arribat la primavera com a estació pròpiament dita.

El cas és que cada any hi ha un dia, al voltant d’aquestes dates, en que surts al carrer i penses: ostres! Avui si! finalment ja ha arribat la primavera. No se si li passa a molta gent, però jo ho noto amb tota claredat. I m’encanta, perquè aquesta sensació em recorda que encara no estic aïllat del tot dels cicles de la vida. Que el meu cos respon als estímuls de l’ambient que m’envolta.

Fa molts anys vaig llegir “El Libro de las Tierras Vírgenes”, d’en Rudyard Kipling. Era una traducció molt antiga, del 1944. Però sempre que parlen d’aquesta obra no és la pel·lícula de Walt Disney (El libro de la selva) la que em ve al cap sinó aquell vell llibre, de fulles marronoses. I cada vegada que s’acosta l’arribada de la primavera recordo una admirable descripció que feia en Kipling d’aquest moment:

“... Hi ha un dia en que totes les coses semblen cansades, i fins les mateixes olors, en elevar-se pel pesat aire, es diria que tenen alguna cosa de vella, de gastada. És una sensació inexplicable, però que s’experimenta. Després, arriba un altre dia (i és d’advertir que per la vista res no ha canviat) en que totes les olors són noves i delicioses... Aleshores, si per casualitat plou una mica, tots els arbres i matolls, tots els bambús, i molses, i plantes de fulles sucoses, desperten dels seus somnis amb una fressa i un desenvolupament sobtat que gairebé es podria dir que se les sent créixer, i per sota de tot això corre dia i nit una altra remor, una mena de profund brunzit. És el murmuri de la primavera: una cosa que vibra a l’aire i que no és soroll d’abelles, ni d’aigua que cau, ni de vent a les copes dels arbres, sinó la mena de remor del món, que se sent feliç.”

L’interessant, a part d’experimentar aquesta sensació, és preguntar-se el motiu. El nostre cervell constantment està integrant moltíssima informació que li arriba de l’exterior gràcies als sentits. Normalment no en som conscients, però quan s’acosta una tempesta ho notem a l’ambient. No sabem el perquè, però parlem de tensió a l’aire, d’irritabilitat, de malestar... I després de la tempesta de cop es respira millor, et sent descansat, els problemes semblen més llunyans i es nota una particular tranquil·litat.

El que passa és que el nostre sistema nerviós és sensible a molts estímuls als que no hi parem atenció. La humitat ambient, la intensitat de la llum, la temperatura de l’aire, la pressió atmosfèrica. Mil petits factors que el nostre cos detecta i el cervell processa, integra i ens fa actuar en conseqüència, encara que sigui de manera inconscient.

El cas de les tempestes és molt espectacular, però l’arribada de la primavera també pot ser-ho. Un dia hi haurà una llum especialment brillant, la temperatura serà un grau més càlida, l’aire portarà aromes de plantes que comencen a florir, la llum diürna arribarà a determinada durada... i tot plegat farà que ens sentim millor. Bé, no se si a tothom, però a mi em passarà. I serà aviat. Encara que, de moment i almenys fins ahir, la primavera encara no ha esclatat, digui el que digui el calendari.

A veure si avui quan surti al carrer ja ho noto, perquè la veritat és que en tinc unes ganes...