Desconeguda malaltia bíblica

És una malaltia que des de temps immemorials ha fet por, molta por. S’ha considerat una maledicció bíblica i s’ha associat sempre amb escenes d’allò més esgarrifoses: cares deformades, taques a la pell, membres amputats, olor a putrefacció, misèria, ostracisme... Junt amb la pesta, el nom de la lepra ha anat passant de generació en generació al llarg dels segles amb un calfred quan es pronunciava. I, curiosament, gairebé tot el que es creu de la lepra no és correcte.

Parlar de lepra de seguida ens porta pensar en les leproseries on s’aïllava als malalts per evitar que contagiessin a altres. En altres èpoques també se’ls obligava a anar vestits de manera que se’ls podés identificar fàcilment i a caminar portant un bastó amb una campaneta per indicar la seva presència.

Havia de ser una imatge terrible, persones amb la cara deformada, amb membres amputats i amb llagues a la pell. No és estrany la por de contagiar-se d’aquella malaltia terrible. La lepra va flagel·lar la humanitat durant segles, fins que l’any 1873 un metge noruec, en Gerhard Amauer Hansen en va identificar el bacteri que la causava, el Mycobacterium leprae. Per això actualment la lepra també es coneix com Malaltia de Hansen.

Però aquest bacteri té algunes particularitats. La primera és que des que es va descobrir encara no s’ha pogut cultivar mai en laboratori. Únicament sobreviu a l’interior de les cèl·lules dels malalts... i dels armadillos. I això ha complicat bastant la recerca. També va complicar la vida d'en Hansen, ja que al principi ningú es creia que uns bastonets que únicament s’observaven dins les cèl·lules dels pacients fossin la causa de la malaltia. Va haver de passar uns quants anys fins que se li va reconèixer el mèrit.

Per sort, la lepra no és una malaltia gaire contagiosa. Encara que feia molta por, el cert és que resulta difícil de contraure-la. I, encara que exactament tampoc sabem quina és la via de transmissió, es creu que és per restes de fluids pulmonars dels pacients. De totes maneres, cal un temps llarg d’exposició per agafar-la. Per això la lepra es donava en famílies amb una certa freqüència i per això durant un temps es va pensar que era hereditària.

I no. La lepra no causa directament les amputacions dels membres. La cosa és més subtil. El bacteri infecta els nervis i causa un cert grau d’anestèsia. Això fa que les persones afectades no notin que s’estan donant cops o que s’estan cremant o que s’estan fent mal als dits o a les cames. Per tant, pateixen traumatismes amb molta més freqüència que la resta de persones i són molt més severs ja que si quan et cremes no enretires el braç perquè no ho notes... Aquesta era la causa principal de les amputacions que s’associaven als leprosos. No la lepra en si mateixa.

El que si que fa és causar deformitats a la cara, perquè danya les mucoses dels ulls i del nas. A la pell també apareixen taques molt característiques, els lepromes. Per això era una malaltia molt evident als ulls de la resta, que de seguida s’apartaven del malalt.

I el tractament. Doncs el cas és que actualment es disposa de tractaments que permeten curar la lepra completament amb els que, si s’agafa a temps, no deixa cap seqüela. Una combinació de tres fàrmacs enfront de la qual encara no ha aparegut cap soca resistent (i creuem els dits perquè això no passi). Afortunadament es tracta d’una malaltia que avança molt lentament, de manera que les esperances de curació són altes. Per això s’ha pogut eradicar de la majoria de països del primer món. La creu de la moneda és que actualment encara es donen molts casos en zones on la població pateix molta misèria. Sobretot és un problema encara a Brasil i l'Índia. La raó? La de sempre. Falta de diners per accedir als tractaments.

En tot cas la OMS té programes d’eradicació de la lepra que, lentament, van fent recular la malaltia. Amb una mica de sort i molt d’esforç, amb la malaltia passarà el mateix que amb les leproseries on els malalts eren aïllats i oblidats. Serà únicament un record de temps passats.