Va de pits

Ahir, els diaris comentaven una foto de la cancellera alemanya Àngela Merkel. I el que resulta instructiu era que el motiu pel qual en parlaven era, ni més ni menys que l’escot del vestit que portava, que mostrava generosament la pitrera. Sembla que alguns els costa recordar que els humans som mamífers i, per tant, les femelles tenen pits prou desenvolupats.

El que passa, és clar, és que el pit de la dona s’ha convertit en tot un símbol relacionat amb el sexe, amb tot l’impacte social que això comporta. Però és divertit notar que, per ser una part de l’anatomia de la que estem tan pendents, resulta tan desconeguda.

Per això, de vegades és útil recordar que la funció dels pits és alimentar a les cries. I que el mecanisme que es posa en marxa per aconseguir-ho és realment complex.

Per començar, si observem l’estructura de la glàndula mamària (és que mamella sona malament encara que sigui correcte) trobem un grapat de canalicles que surten d’unes petites “bosses” anomenades acinus glandulars i que és on es fabrica la llet. De cada acini en surt un canalicle que s’anirà agrupant amb altres i que acabaran al mugró. També hi ha teixit gras, connectiu i molts vasos sanguinis i limfàtics i nervis. En altres animals, com les vaques, l’estructura és diferent. Els conductes aboquen la llet a una cavitat (cisterna) i d’allà surt un únic conducte fins al mugró.

En tot cas, les cèl·lules que fabriquen la llet tenen una vida mol i mol agitada. Primer han de madurar quan les noies arriben a la pubertat. Comencen a proliferar i a augmentar de mida i nombre, de manera que els pits creixen. En el cas dels homes, també les tenim aquestes cèl·lules, però sense les hormones que les fan créixer, es quedaran en repòs per sempre.

Com que la funció serà alletar les cries, durant l’embaràs els pits responen molt al bany d’hormones que reben. La més coneguda és la prolactina, però també calen la tirotropina, les gonadotropines, l’hormona del creixement, la corticotropina els estrògens, la progesterona... Tot això farà que les cèl·lules del pit comencin a agafar molts nutrients per transformar-los en llet. És clar, com que caldran molts nutrients, el teixit adipós també augmenta de mida durant l’embaràs, simplement per disposar de prou reserves per la feinada metabòlica que s’acosta.

I just després del part tot l’equilibri hormonal pateix un daltabaix. Sobtadament la placenta desapareix, el fetus deixa d’enviar senyals, altres hormones prenen el relleu mentre que algunes que feien feina, però poca, es posen a actuar com una moto.

Però curiosament, amb això no n’hi ha prou per fabricar llet. Fa temps es va observar que una dona anestesiada fabrica mol poqueta llet, mentre que si està conscient i amb el nen a sobre si que en farà.

La clau és un estímul nerviós. Per iniciar la fabricació és important l’estímul de la cria xuclant el mugró. És el senyal nerviós generat el que desencadena la posada en marxa de la maquinaria que s’ha anat preparant al llarg de l’embaràs. Per això ara, tot just després de néixer el nen, el posen al pit de la mare. Potser no menjarà encara res i segurament amb prou feines s’aproparà al mugró, però amb que doni un parell de llepades o hi posi la boca n’hi haurà prou per induir la mare a fabricar la llet.

I després d’uns mesos, quan arribi el deslletament, tots els canvis metabòlics aniran desapareixent i les coses tornaran a l’estat de repòs en espera que caracteritza els pits. I aquí hi ha un dels problemes. Unes cèl·lules sotmeses a tants canvis, a tantes adaptacions, no únicament durant l’embaràs sinó també una mica cada mes al llarg del cicle menstrual, poden perdre el control amb més facilitat que altres que fan poca cosa al llarg de la vida. Per això, el càncer de mama és relativament freqüent i per això és important controlar ràpidament qualsevol bony que aparegui.

Curiosament, també pot donar-se en homes. Com que hi ha molt menys ball d’hormones, resulta molt menys freqüent, però de vegades es dóna. I el problema és que, mentre que les dones ja estan al tanto i saben que cal anar amb compte amb qualsevol bony que detectin al pit, els homes no es preocupen d’això. En el cas dels homes és la pròstata el que amoïna. Per això el càncer de pit en homes acostuma a detectar-se més tard, cosa que resulta més greu.

En tot cas, s'ha de reconèixer que els pits resulten fascinants fins i tot quan s’analitzen des d’una perspectiva purament fisiològica.

I no, des del punt de vista masculí, saber tot això no els hi treu gens d’encant des de les altres perspectives.