dimarts, d’abril 08, 2008

El camí de la marabunta

Ha mort en Charlton Heston i ahir els diaris recordaven algunes de les grans pel·lícules en que va participar. Entre moltes, n’hi ha una que sempre em va cridar l’atenció. “The Naked Jungle” o en castellà “Cuando Ruge la Marabunta”. Un home (en Charlton Heston, és clar) es casa per correspondència amb una dona simplement per poder tenir un hereu a qui llegar la seva plantació a la selva de Sudamèrica. La història gira al voltant dels caràcters oposats de la dona i el marit, que no es coneixien més que per carta, però al final s’han d’enfrontar a l’atac de la marabunta. Un exèrcit de formigues que avança per la selva arrasant tot el que troba al seu pas. I, és clar, la plantació està just en el camí de les formigues.

De manera que al final tenim la lluita èpica de l’home sol contra milions i milions de formigues que amenacen les seves terres. Entremig hi haurà, naturalment, animals i fins i tot persones que cauran devorades pels terribles insectes.

Tot plegat és una mica exagerat, és clar. Fins i tot les invasions més grans de formigues no són tan grans com mostra la pel·lícula. Però de totes maneres permet plantejar-se un interessant problema filosòfic. La lluita és completament desigual? Un home contra milions i milions de formigues. O potser és perfectament equilibrada? Un home contra un únic formiguer.

No és únicament un joc de paraules. El comportament dels insectes socials, com ara les formigues supera en molt l’estructura de les societats més integrades dels animals superiors. El grau d’especialització arriba a ser tan extremadament alt que molts membres del formiguer resulten completament incapaços de viure aïllats.

Hi ha formigues obreres, reines i guerreres. Però algunes guerreres han desenvolupat unes mandíbules tan poderoses que únicament serveixen per atacar i no poden menjar per si soles. Són individus nascuts exclusivament per defensar el formiguer. Això fa que algunes obreres s’encarreguin de posar-li el menjar a la boca ja preparat per ser empassat.

En altres casos resulta interessant notar que el nombre de neurones que tenen les reines és sensiblement inferior al que tenen les obreres. Tampoc els hi fan falta ja que la seva feina bàsicament és anar ponent ous.

Per tant, fins a quin punt els podem considerar organismes individuals? Nosaltres estem fets per cèl·lules que fan funcions especialitzades. Tenim cèl·lules transportadores, cèl·lules de defensa, de comunicació, de fabricació, sensorials, etc. Doncs el mateix passa amb el formiguer. Té formigues de defensa, de transport, de reproducció... Per això s’ha fet una analogia considerant un formiguer com un super-organisme, en el que les formigues farien el paper de les nostres cèl·lules.

Òbviament la similitud no es pot portar massa enllà sense caure en exageracions. Però si que permet mirar-se les coses des d’un altre punt de vista. Si més no ens fa adonar del resultat del comportament social portat a l’extrem. Una estructura que ens faria angunia si l’apliquéssim als humans, però de la que potser no estem tan allunyats. Quants de nosaltres seriem capaç de sobreviure completament aïllats de la resta d’humans? Podríem aconseguir menjar o resguard, fins i tot en un medi ambient que no fos particularment hostil? En molts sentits som com les formigues i estem obligats a viure en societat.

Però al menys, nosaltres podem fer de tot. Encara mantenim una flexibilitat que l’evolució ha robat als insectes individuals. Segurament ells no la troben a faltar ja que el seu sistema nerviós està dissenyat per fer una cosa amb molta eficàcia i, simplement, ni plantejar-se la resta. Una vegada més acabem trobant que allò que es comporta com nosaltres és el formiguer i no els individus que el composen. És el formiguer el que pot defensar-se, alimentar-se, reproduir-se i fer tot allò que els animals superiors fem com a simples organismes.

Potser l’espècie humana representa el triomf de la mediocritat. No som gaire bons en res a nivell individual si ens comparem amb altres animals i tampoc fem societats tan perfectament estructurades com els insectes socials. Però el terme mig ens ha portat, per bé o per mal, a l’èxit i al domini del planeta.

I és que, fins i tot en l’evolució, els extrems acaben per ser una mala cosa.

10 comentaris :

sants ha dit...

.. quin fàstic que em feia la "marabunta" de petit!!!!


.. no recordava que fos de'n Charlton Heston, imagina't!

Anna ha dit...

jeje, no he vist mai la pel·lícula, però m'ha fet molta gràcia el teu anàlisi de les formigues... a Copenhaguen vaig dormir tres setmanes al costat de les sales de les formigues! I em van donar permís per entrar a veure-les quan volgués, va ser genial, eren realment fascinants.

Carquinyol ha dit...

i tant que la mediocritat triomfa, només has de veure quins personatges famosos i polítics tenim avui en dia... ;)

La veritat que una societat formiguesca fa molta angunia !!

Salvador ha dit...

Això de què les reines tenen menys neurones que les obreres sona molt subversiu...

Dan ha dit...

sants. Si que feia angunia si. I si ets petit encara més. brrrr.

anna. Sales de formigues? Ostres! Que interssant, no? Tot i que dormir al costat...

carquinyol. La mediocritat ben dissimulada (i ultimament ni aixó) s'imposa lentament.

salvador. Mira que ets dolent.... però ara que ho dius.... Res, no dire res, que després...
:-D

moz ha dit...

Home... això de que els humans no estem especialitzats... demana a un metge que arregli un cotxe, a un mecànic que operi un pacient... Jo crec que som força formiguescos.

Laia ha dit...

Mmm em sembla que n'hi ha que es fan passar per formigues i deixen que els altres els ho donin tot mastegadet. Com si ells no tinguessin manetes...
:P

Dan ha dit...

moz. He he. Tens raó. El que volia dir era que de petit pots triar en quina cosa t'especialitzaràs. Les formigues no tenen aquesta oportunitat.

laia. Buf! D'aquests sempre n'hi ha uns quants. I mira, fan molta ràbia.

Joan ha dit...

Interessant post.
Crec que els comportaments col.lectius de les diferents especies encara no estan prou estudiats. Amb això incloc la nostra.

Hi ha una tècnica per controlar una plaga de formigues. Amb feromones es pot induir a que augmenti desmesuradament el nombre de formigues guerreres i disminueixi el nombre d'obreres, d'aquesta manera ningú treballa i s'acaben autoextinguin.

Aplicant una estrategia similar també es podria acabar amb l'economia d'un pais.

A reveure,

Dan ha dit...

joan. Aquesta tècnica crec que a molts països de l'Àfrica la fan servir sense miraments.