Un dolç medicament

Les millores que ha anat experimentant la medicina al llarg dels segles són innegables. Hem progressat moltíssim des dels temps de les cures basades en l’experiència particular del metge o bruixot, passant per les escoles hel.lenístiques, que van posar els fonaments de la pràctica mèdica, el descobriment, lent però constant, de tot l’arsenal farmacèutic que ens oferia la natura i finalment l’aplicació de la moderna tecnologia i els enfocaments experimentals.

Naturalment, cada pas endavant ha representat una millora respecte als tractaments anteriors. Però això no invalida moltes de les teràpies més antigues. Encara que algunes eren realment una bestiesa, altres tenien una base empírica que realment ajudava a curar als malalts. Per això resulten empipadores actituds que menyspreen les teràpies naturals indiscriminadament, de la mateixa manera que tampoc té gaire sentit l'oposició cega a la medicina actual enfront de teràpies pretesament naturals.

Per això m’ha fet gràcia un prospecte d’un producte que combina d’una manera enginyosa coneixements mil·lenaris amb tecnologies actuals. Una manera d'aconseguir esterilitzar les ferides afavorint una cicatrització ràpida. La solució ha sigut la mateixa que ja feien servir els antics egipcis. Posar-hi mel.

En realitat no és qualsevol tipus de mel, tot i que suposo que moltes servirien. Hi ha algun tipus de mel que ha obtingut llicencia per receptar-se com a medicament amb efecte antibiòtic i cicatritzador per tractar ferides de la pell . Una cosa que ja sabien els metges de civilitzacions antigues. La diferència és que nosaltres, a més, comprenem el perquè actua.

En primer lloc, la mel és higroscòpica. Això vol dir que té tendència a absorbir aigua. I això és útil per mantenir les ferides més seques, però sobretot perquè fa que els bacteris que pugui haver a la zona de la ferida es deshidratin i no puguin créixer.

Però a més, les abelles quan fan la mel també hi deixen algunes proteïnes. Poques i en poca quantitat, però hi són. I una d’elles és la glucosa oxidasa, un enzim que oxida la glucosa i genera peròxid d’hidrogen. La gràcia és que el peròxid d’hidrogen el coneixem com aigua oxigenada, que ja la fem servir per desinfectar ferides. Doncs a la mel la presència d’aquest enzim fa que constantment es vagi generant peròxid d’hidrogen. Certament en petites quantitats, però suficient per eliminar els bacteris. Quan posem aigua oxigenada a una ferida és molt efectiu durant uns moments, però de seguida s’esvaeix. En canvi, la producció constant de la mel en manté l’eficàcia molt més temps.

Però encara hi ha més efecte antibiòtic per motius que no acaben d’estar clars. La mel en particular que es fa servir per les ferides és una barreja de dos tipus diferents, i una d’elles és mel de Leptospermum, un arbre d’Austràlia que confereix a la mel un intens poder antibiòtic, segurament gràcies a la presència de derivats de molècules vegetals.

Amb la mel passa el mateix que amb la resta de medicaments. Hi ha qui no ho tolera, perquè nota dolor i també algunes persones presenten al·lèrgia de manera que no poden aplica-se-la. Com en tot medicament, no fa màgia i hi ha casos en que no és indicat. Però si amb la mel es pot reduir l'ús d’antibiòtics, potser serà una manera de minimitzar l’aparició de soques resistents. I, en tot cas, es pot donar combinacions de mel a la ferida i antibiòtics per via oral.

Res impedeix agafar el millor de les estratègies terapèutiques més antigues junt amb el de les més modernes.