Cercant noves Terres

De nou, la NASA ha enviat una missió que m'entusiasma. I de nou, caldrà tenir paciència per saber els resultats. Igual que amb la New Horizons, que no arribarà a Plutó fins el 2015, ara haurem d’esperar pacientment fins que la missió “Kepler” doni les primeres dades. Al menys aquesta vegada no trigarà tant. La missió té una durada prevista de tres anys, però segurament abans ja sabrem si va trobant el que busca: Planetes semblants a la Terra.

Ara ja no és cap novetat, però no està de més recordar que som la primera generació que ha detectat planetes al voltant d’altres estrelles. El primer es va trobar al 1995, i des d’aleshores se n’han descobert 342. A la NASA tenen una pàgina amb dades sobre els planetes i, sobretot, un atles en 3D que permet veure on es troben respecte del nostre sistema solar. Fer-lo anar és un exercici fascinant pels amants de la ciència ficció, que recordem els mapes estel·lars de qualsevol sèrie o novel·la.

I un altre detall interessant és que tots es troben relativament a les rodalies del sistema solar. A uns tres-cents anys llum de distància. Considerant que la Galàxia fa cent mil anys llum de diàmetre, es veu clar que tot just estem començant a fer una ullada als veïns.

Però tots aquests planetes d’altres estrelles, “exoplanetes”, són massa grans per al nostre gust. Gegants com Júpiter o Saturn, probablement de gas i on hi ha poques esperances de trobar-hi vida. Per interessant que sigui la descoberta, el que ens agradaria de veritat és trobar altres Terres. Indrets on la vida tingui l’oportunitat d’aparèixer o potser indrets on en un futur puguem anar-hi.

Com? Ni idea ara mateix, però saber que hi ha un indret on anar és un estímul excel·lent per trobar la manera d’anar-hi.

De totes maneres, primer cal trobar aquests planetes, i fins ara, els planetes de la mida de la Terra, simplement són massa petits per poder-los trobar. És per això que només anem trobant gegants de gas, i tècnicament això ja és una autèntica filigranada!

Hi ha diferents sistemes per saber que a una estrella hi ha planetes al seu voltant. Un dels més senzills d’entendre és el que farà servir la missió Kepler. Simplement es tracta de seguir la lluminositat d’una estrella. Aquesta llum es veurà una mica esmorteïda si un planeta passa pel davant. Simplement, el planeta “tapa” part de la llum. De manera que el que detectarem no serà una foto del planeta. Encara falta molt per aconseguir això. Simplement veurem un gràfic de lluminositat que mostra una disminució durant unes hores per després, quan el planeta surt del davant de l’estrella, tornar a recuperar el nivell normal.

Senzill de dir, però cal ser molt precís. Com deien a la NASA, és com si miréssim la llum del far d’un cotxe a dos quilòmetres de distància i detectéssim com baixa la intensitat quan una mosca passa per davant del far.

A més, com que no sabem quines estrelles tindran planetes, l'estratègia és mirar-ne molts. La Kepler seguirà unes cent mil estrelles durant tres anys. No està malament. Cal seguir-les durant tant temps, perquè tampoc sabem quan passarà el planeta pel davant. A més, cal fer un seguiment per poder calcular la velocitat del planeta, la distància a la que es troba de l’estrella o la durada de l'òrbita. A més, potser hi haurà sort i podrem detectar diferents planetes en una sola estrella.

I una cosa que ens recorda les mides de l’Univers és que, tot i que analitzarà cent mil estrelles, la Kepler mirarà una part molt petita del cel. Un fragment al costat de la constel·lació del Cigne. Tota la resta quedarà encara per explorar. Després de tot la galàxia té més de dos-cents mil milions d’estrelles, de manera que les cent mil estrelles que mirarà en són una ínfima fracció.

En tot cas, i si no hi ha contratemps, l’Univers passarà a ser un lloc molt diferent en els propers anys. On ara veiem únicament puntets de llum, aviat hi veurem indrets on cercar altres formes vida. Les estrelles mai més seran les mateixes!