Fantàstic ur

Ahir no vaig poder evitar una riallada quan vaig llegir el (genial) blog “Do de llengua”. Allà la “lingüista elitista” hi comentava algunes errades lingüístiques que detecta i una d’elles era escriure la recepta de pastissets farcits amb tonyina i... ou d’ur. Com a biòleg no he pogut deixar passar el joc de paraules. Més que res, perquè l’ur, Bos taurus primigenius, va ser un animal fantàstic. L’avantpassat dels toros, una mena de búfal europeu famós en els temps antics per les seves dimensions, la seva agilitat i el seu caràcter ferotge. Un brau en majúscules!

Un dels primers que va parlar dels urs va ser el propi Juli Cèsar. Ell va escriure “... hi ha un tercer gènere, anomenats urs... de pèl i planta com els toros. Molt forts i ràpids, no dubten en atacar l’home o l’animal que albirin. Els maten capturant-los en trampes i extremant les precaucions. Aquesta és la tasca amb la que s’enforteixen els joves i el tipus de caça que practiquen, i els que han capturat més urs mostren a tots les banyes i son tinguts en gran estima. Encara que els capturin de petits, ni s’acostumen a l’home ni es poden domesticar. La mida, forma i natura de les seves banyes són molt diferents de la dels nostres bous...”

Aparentment en Juli Cèsar no en va veure cap i únicament explica el que va sentir quan tractava amb les tribus bàrbares. Però en tot cas queda clar que parlem d’uns avantpassats dels bous i les vaques que vivien als boscos del nord d’Europa i que eren particularment ferotges.

De totes maneres tenim imatges d’urs encara anteriors a Juli Cèsar. Si recordeu les pintades prehistòriques, com les de les coves d’Altamira o de Lascaux, unes de les imatges típiques són justament dels urs.

Aquests animals van ser un dels més perillosos que van habitar per tota Europa i fins l’Índia durant molt temps. Tenim restes d’urs que daten de fa set-cents mil anys. Però la pressió dels humans va anar cada vegada en augment. Un ur era una font important de carn que no es podia ignorar, per tant, d’una part va ser sotmès a cacera, i per altra, i malgrat el que opinés en Juli Cèsar, en algunes ocasions si que es va aconseguir domesticar.

Les anàlisis d’ADN indiquen que es va poder domesticar en diferents ocasions i de manera independent. Els zebús de l’Índia, o diferents races de vaques europees són el resultat d’episodis aïllats de domesticació dels urs.

Però la pressió no es va aturar, i malgrat que a finals de l’imperi romà encara es veien urs als espectacles del circ, durant l’edat mitjana ja estaven restringits a alguns boscos d’Alemanya i Polònia. Al segle XV la cacera de l’ur era un dret exclusiu de la família reial, i el seu nombre seguia disminuint. No tant per la cacera, sinó per la desaparició dels seus hàbitats a mida que l’agricultura anava fent retrocedir els boscos. Sembla que al 1602 quedaven únicament 5 exemplars als boscos polonesos de Jaktorów. I el darrer ur va morir l’any 1627.

Una llàstima, perquè poder veure en plenitud un animal que deixa al toro brau com un cadellet ha de ser tot un espectacle. Potser per això s’han fet alguns intents de reviure l’ur.... o alguna cosa que s’hi assembli.

El primer intent el van fer uns criadors alemanys, els germans Heck. Pensaven que si els gens de l’ur encara estan escampats per les diferents varietats de vaques domèstiques, fent els encreuaments oportuns podrien tornar a recuperar-lo. Una idea molt simplista de com funcionen les coses, però ho van fer i van aconseguir una raça realment gran i amb característiques particulars. Es van anomenar ur d’Herck, però tot i que són uns exemplars impressionants, està clar que no és pas un ur original.

I ara es vol tornar a intentar, amb més dades sobre com era la fisiologia dels urs, i a partir de vaques sayagueses. Una raça de vaques que, aparentment mantenen bastants característiques dels antics urs. Segurament deu ser així, perquè quan han creuat mascles de la raça sayaguesa amb femelles de lídia, les cries han sortit massa agressives i van haver de sacrificar-les. La veritat és que no entenc massa el perquè ja que sembla que això és el que hauries d’esperar si vols obtenir un animal famós per la seva agressivitat.

En tot cas, per aquest camí difícilment retornarem l’ur a la vida. Serà una altra cosa, que potser sigui impressionant també i que serà igualment útil. De fet si ho fan és amb la idea de recuperar zones boscoses del nord d’Europa. I per això calen grans remugants que mantinguin net el sotabosc.

No crec que se'n surtin, però reconec que estaria bé que per Europa tornessin a viure els mítics braus del passat. Encara que no precisament per poder fer pastissets farcits amb "ou d'ur".