La bilirubina millor quieta

Me sube la bilirubina
¡ay! me sube la bilirrubina
cuando te miro y no me miras
¿ay! cuando te miro y no me miras
y no lo quita la aspirina
¡no! ni un suero con penicilina
es un amor que contamina
¡ay! me sube la bilirrubina

Recordeu? Va haver-hi un any que la cançó de la bilirubina va sonar tot l’estiu i a tots els balls. La tonada era enganxosa i la lletra senzilla però, a qui li va passar pel cap que la bilirubina es podia controlar amb aspirines? O amb antibiòtic? I finalment, que coi és la bilirubina?

Doncs la història de la bilirubina comença a la sang tot i que aleshores encara no és bilirubina. La característica principal de la sang és el seu color vermell, i aquest és causat per la gran abundància de glòbuls rojos que conté. Aquests glòbuls rojos estan plens d’hemoglobina, la proteïna amb la que transportem l’oxigen des dels pulmons fins les cèl·lules. I és justament l’hemoglobina la que els dóna color vermell.

L’hemoglobina és una proteïna força gran, de forma globular, per això en diem “globina” i amb una molècula que forma part de la seva estructura, una que conté un àtom de ferro en la seva composició i que és la que porta l’oxigen enganxat. Aquesta molècula s’anomena “hem”, un nom derivat del grec “haîma”, que vol dir sang. Per això, hemoglobina voldria dir “la globina de la sang”.

Al cos, la gran majoria de cèl·lules viuen un cert temps fins que moren i son substituïdes per altres de noves. Per tant, passats uns dies, els glòbuls rojos van a la melsa on acaben per morir i les seves restes són absorbides per altres cèl·lules que les acaben de digerir. En aquesta digestió, la globina es destrueix per un costat i l’hem se'n va per un altre. D’aquest hem el que es recicla és l’àtom de ferro, un mineral molt valuós per l’organisme. I la resta de la molècula que queda ja no és un hem. Falta el ferro i la seva estructura s’ha modificat. El que en resulta és justament la bilirubina.

La bilirubina, les restes de la degradació de l’hemoglobina dels glòbuls rojos, viatja per la sang unida a altres proteïnes que la transporten fins el fetge i tot seguit cap a la vesícula biliar, o bufeta de la fel. Allà s’afegeix a la bilis de manera que acabarà anant a parar a l’interior del budell, des d’on finalment sortirà junt amb les restes de menjar per la part final del tub digestiu.

Ben mirat, l’hem és una molècula molt viatgera. Es fabrica al moll de l’os, fa la seva feina a la sang, comença a degradar-se a la melsa, ja en forma de bilirubina passa de nou per la sang fins al fetge, que la porta a la vesícula biliar des d’on viatja fins el budell per acabar sent excretada. Poques parts del cos li queden per explorar!

La bilirubina té color groc i si el fetge té algun problema, pot començar a eliminar-la més lentament. Aleshores s’acumula a la sang i el color groc comença a ser visible. És per això que en ocasions la pell, o els ulls, agafen aquesta tonalitat. Aleshores parlem d’icterícia i generalment (però no sempre) és indicatiu d’algun problema hepàtic més o menys greu.

De manera que si al cantant li pujava la bilirubina, no seria perque la noia no se’l mirés. Més probablement tindria algun problema al fetge i millor que no trigui anar al metge, perquè naturalment, ni l’aspirina ni els antibiòtics no li faran res.