La poesia és bonica, però el que compta és la ciència

La poesia és bonica, però el que compta és la ciència. És realment una provocació, però s’ha d’agafar en un sentit positiu del terme. Una provocació que busca obrir un debat sobre la relació entre les arts i les ciències i, sobretot, sobre com hem d’educar els nostres fills. De manera que cal no mirar-ho com un seguit de tòpics sobre una branca i altre del coneixement, sinó sobre quina importància donem a les coses, quina mena de valors creiem que valen la pena i quina mena de persones volem formar en un futur.

En realitat la frase en qüestió és el títol d’un debat que han fet “on line” a la Universitat d’Oxford (Aquí no es fan aquesta mena de debats?). Allà, en Peter Atkins, un professor de química defensava l’argument, mentre que en peter McDonald, tutor de poesia li feia la rèplica. Una discussió interessant alhora que commemorativa ja que fa cinquanta anys va tenir lloc un notori debat entre C.P.Snow i F.R.Lewis arrel d’una conferencia que va fer Snow anomenada “Les dues cultures”.

Algunes de les idees que va deixar anar en aquell moment em temo que seguirien plenament vigents, i afegiria que això és una mala notícia tant per als literats com pels científics. La idea general és que hi ha un mur d’incomprensió entre dos “grups” radicalment oposats. Els científics tracten amb científics i els literats ho fan entre ells. I no agafeu la paraula científic o literat en sentit estricte sinó en el més ampli que vulgueu. Allò de ser de “ciències” o de “lletres”.

Com que jo pertanyo al gremi de les ciències segurament no soc objectiu del tot, però una frase m’ha arribat al cor ja que encara avui en dia l’he pogut veure i viure. En Snow deia:

Quan els no científics senten parlar de científics que no han llegit mai una obra important de la literatura, deixen anar un riure entre burleta i compassiu. Els menyspreen com especialistes ignorants. Una o dues vegades m’he sentit provocat i he preguntat [als no científics] quants d’ells podien enunciar el Segon Principi de la Termodinàmica. La resposta va ser glacial; també va ser negativa. I malgrat tot, allò que els estava preguntant era més o menys l’equivalent científic de... "Ha llegit vostè alguna obra de Shakespeare?"

Naturalment les coses es poden veure des dels dos punts de vista i la frase inicial igualment podria ser “la ciència pot ser útil, però la cultura és el que compta”. I és que per moltes persones, la ciència no és exactament part de la cultura. La cultura seria les grans obres de la literatura, de l’art, de les humanitats en general. La ciència, la tecnologia, vindria a ser una activitat molt útil (això no crec que ho negui ningú), però que no ens fa ser millors persones, que no contribueix a fer-nos créixer com a éssers humans.

I abans de dir que això que dic no és així en cap cas, penseu quina importància li donàveu al segon principi de la termodinàmica. N’hi donàveu alguna? El segon principi llegit en fred és complex, però que potser Shakespeare no ho és?

Per descomptat els extrems són absurds. Avui en dia qualsevol persona que no tingui un cert coneixement sobre que és una cèl·lula mare, que és el canvi climàtic o com funciona l’energia nuclear serà tan inculta com algú que no tingui cap idea sobre de que va el Quixot, alguna obra de Shakespeare o qui va lluitar a Waterloo. No cal ser un expert, ja que ningú pot saber-ho tot de tot. Però tenir alguna noció, algun interès, és el que defineix la cultura. I quan els joves han de triar estudiar ciències i lletres cal evitar de totes totes que la tria sigui una renuncia absoluta a l’altre camp.

Per sort, això cada vegada es té més present als plans d’estudis i, sobretot, a l’actitud dels educadors. De fet, potser ara hi ha el risc de passar a l’altre extrem i acabar per menysprear les humanitats com una cosa “inútil”. Cal vigilar, perquè això seria un error igual de greu que l’actitud contrària.

Hi ha molta bellesa, i fins i tot poesia, en els coneixements que ofereix la ciència, i cal saber apreciar-los. Però la ciència per si sola no pot omplir de cap manera totes les facetes de l’ésser humà. Les arts, la filosofia, les abstraccions que ens porten a la bellesa en abstracte ens fan indiscutiblement més humans.

Cada un de nosaltres ha de trobar la combinació dels dos mons, de les dues cultures, que més li plagui. Les proporcions exactes son una qüestió de preferències personals, però amb seguretat ha de ser una combinació.