dimecres, de març 04, 2009

La poesia és bonica, però el que compta és la ciència

La poesia és bonica, però el que compta és la ciència. És realment una provocació, però s’ha d’agafar en un sentit positiu del terme. Una provocació que busca obrir un debat sobre la relació entre les arts i les ciències i, sobretot, sobre com hem d’educar els nostres fills. De manera que cal no mirar-ho com un seguit de tòpics sobre una branca i altre del coneixement, sinó sobre quina importància donem a les coses, quina mena de valors creiem que valen la pena i quina mena de persones volem formar en un futur.

En realitat la frase en qüestió és el títol d’un debat que han fet “on line” a la Universitat d’Oxford (Aquí no es fan aquesta mena de debats?). Allà, en Peter Atkins, un professor de química defensava l’argument, mentre que en peter McDonald, tutor de poesia li feia la rèplica. Una discussió interessant alhora que commemorativa ja que fa cinquanta anys va tenir lloc un notori debat entre C.P.Snow i F.R.Lewis arrel d’una conferencia que va fer Snow anomenada “Les dues cultures”.

Algunes de les idees que va deixar anar en aquell moment em temo que seguirien plenament vigents, i afegiria que això és una mala notícia tant per als literats com pels científics. La idea general és que hi ha un mur d’incomprensió entre dos “grups” radicalment oposats. Els científics tracten amb científics i els literats ho fan entre ells. I no agafeu la paraula científic o literat en sentit estricte sinó en el més ampli que vulgueu. Allò de ser de “ciències” o de “lletres”.

Com que jo pertanyo al gremi de les ciències segurament no soc objectiu del tot, però una frase m’ha arribat al cor ja que encara avui en dia l’he pogut veure i viure. En Snow deia:

Quan els no científics senten parlar de científics que no han llegit mai una obra important de la literatura, deixen anar un riure entre burleta i compassiu. Els menyspreen com especialistes ignorants. Una o dues vegades m’he sentit provocat i he preguntat [als no científics] quants d’ells podien enunciar el Segon Principi de la Termodinàmica. La resposta va ser glacial; també va ser negativa. I malgrat tot, allò que els estava preguntant era més o menys l’equivalent científic de... "Ha llegit vostè alguna obra de Shakespeare?"

Naturalment les coses es poden veure des dels dos punts de vista i la frase inicial igualment podria ser “la ciència pot ser útil, però la cultura és el que compta”. I és que per moltes persones, la ciència no és exactament part de la cultura. La cultura seria les grans obres de la literatura, de l’art, de les humanitats en general. La ciència, la tecnologia, vindria a ser una activitat molt útil (això no crec que ho negui ningú), però que no ens fa ser millors persones, que no contribueix a fer-nos créixer com a éssers humans.

I abans de dir que això que dic no és així en cap cas, penseu quina importància li donàveu al segon principi de la termodinàmica. N’hi donàveu alguna? El segon principi llegit en fred és complex, però que potser Shakespeare no ho és?

Per descomptat els extrems són absurds. Avui en dia qualsevol persona que no tingui un cert coneixement sobre que és una cèl·lula mare, que és el canvi climàtic o com funciona l’energia nuclear serà tan inculta com algú que no tingui cap idea sobre de que va el Quixot, alguna obra de Shakespeare o qui va lluitar a Waterloo. No cal ser un expert, ja que ningú pot saber-ho tot de tot. Però tenir alguna noció, algun interès, és el que defineix la cultura. I quan els joves han de triar estudiar ciències i lletres cal evitar de totes totes que la tria sigui una renuncia absoluta a l’altre camp.

Per sort, això cada vegada es té més present als plans d’estudis i, sobretot, a l’actitud dels educadors. De fet, potser ara hi ha el risc de passar a l’altre extrem i acabar per menysprear les humanitats com una cosa “inútil”. Cal vigilar, perquè això seria un error igual de greu que l’actitud contrària.

Hi ha molta bellesa, i fins i tot poesia, en els coneixements que ofereix la ciència, i cal saber apreciar-los. Però la ciència per si sola no pot omplir de cap manera totes les facetes de l’ésser humà. Les arts, la filosofia, les abstraccions que ens porten a la bellesa en abstracte ens fan indiscutiblement més humans.

Cada un de nosaltres ha de trobar la combinació dels dos mons, de les dues cultures, que més li plagui. Les proporcions exactes son una qüestió de preferències personals, però amb seguretat ha de ser una combinació.

9 comentaris :

Carquinyol ha dit...

L'equilibri sovint es troba al mig, s'ha de saber barrejar una mica de tot.

Per cert, aquest punt de connexió entre art i ciència el van resoldre els populars de València sense tanta metafísica: són els constructors !!! I com a prova la Ciutat de les Arts i les Ciències !!

:P

Anònim ha dit...

Hola de nou.

Es nota que ets una persona moderada i amb seny. A mi tampoc m'agradaria haver de triar entre "ciències" i "lletres".

Snow se sorprén de la resposta que va rebre que l'auditori a qui va adreçar la pregunta sobre el segon principi. Encara gràcies que és un anglosaxó ... A Itàlia, França o Espanya, la "cultura" és única i exclusivament de lletres. Jo conec gent de lletres (per desgràcia, bastant) que no només no sabria que respondre, sinó que a més se'n gloriaria. De fet, conec gent de lletres que no sap on té el fetge ...

El mitjans de comunicació en tenen molta responsabilitat. Qualsevol escriptor que ha escrit una novel·la o un director de cinema, etc. pot pontificar a la tele o els diaris sobre qualsevol tema, sigui o no sigui del seu àmbit. En canvi, si un físic o un biòleg se'n surten del seu camp rebran una crítica ferotge.

La proposició alternativa que fas quan dius (evidentment fent d'advocat del diable, ja es nota que no és la teva opinió) "La ciència, la tecnologia, (...) no contribueix a fer-nos créixer com a éssers humans.", em sembla una
fal·làcia: la ciència ens dona sentit crític i, amb els temps que corren, no crec que això sigui poc. D'entrada, amb una certa formació científica ja estàs una mica més protegit (per desgràcia, no del tot) contra els excesos dels publicistes.

Per una altra part, tampoc em sembla bé que es barregi ciència i tecnologia tan sovint com es fa. No és el mateix la Física que l'Enginyeria ni la Biologia que la Medicina. No tinc res en contra del coneixement aplicat (tot i que jo, particularment, m'estimo més el coneixement pel propi coneixement), però ciència i tecnologia són coses diferents.

Per últim, també voldria dir que una part de la responsabilitat de l'actual estat de coses recau sobre els propis científics. Siguem francs: la divulgació científica sovint està mal vista. Afortunadament tot això està canviant ràpidament i cada vegada hi ha més científics que escriuen libres ben entenidors, museus com el Cosmocaixa, programes com Redes (a quines hores, però), més bones seccions de ciència als diaris (Sampedro a "El País", per exemple) ... i EXCEL·LENTS blocs de ciència com el teu!!! ;)

Anònim ha dit...

El título es provocativo, y el debate muy interesante. Seguramente estoy equivocado porque, como bien dices, al estar inmersos en una de esas "dos culturas" no puedo ser tampoco muy objetivo, pero yo creo que los científicos, o su mayoría, saben apreciar muy bien el arte. Quizá no lean poesía, pero sí son aficionados a la música, a las novelas o a la escultura contemporánea (?). En mi experiencia el mito del científico que desprecia "las letras" es... eso, un mito.

Ver a una persona de letras, o a un "no científico" mínimamente interesado en nociones de astrofísica o genética me parece mucho más exótico. Quizá la ciencia sea intrínsecamente más inaccesible al gran público, más "amenazadora", más tergiversable por medios de comunicación... la cosa es que cuando me encuentro con un "no científico" interesado en la ciencia, yo me quito el sombrero.

Creo que la ciencia la que tiene un problema de "popularidad" en nuestros días. Hoy sin ir más lejos leo que un 34% de los españoles creen que es perjudicial.

En todo caso, estoy totalmente de acuerdo contigo: no se puede renunciar a la "poesía" en su sentido más amplio.

Un saludo

Dan ha dit...

Carquinyol. Doncs la Ciutat de les arts i les ciencies de valencia, a part de ser fantàstica, és una excel.lent idea de barrejar-ho tot. Per desgràcia, probablement els que van a un edifici conm el palau de les arts, molt rarament entraran a un altre com el museu de les ciencies. Haurien de posar un nou edifici: Un bar a mig cami per promoure la interacció. Aquí si que hi va tothom!


Panerot. Realment, aquí les ciències no s'han considerat cultura fins fa molt poc. Quant de mal va fer allò del "que inventen ellos!". I es cert que als medis de comunicació agafen la opinió de tohom menys la de representatns de la ciència. Es nota que donen poc joc a l'espectacle del morbo.
La frase que comentes fa referencia al sentit absolut. Unicament amb la ciencia no cerc que millorem com persones. El coneixement cientifics és condició necessaria, però no suficient.
I això de barrejar ciencia i tecnologia, doncs depend de l'ambit en que parlem. En el post ja deia que calia agafar les paraules en un sentit molt ampli justament per que soc conscient de la diferència. Però en general els tecnòlegs estan en el camp de les ciencies més que en el de les lletres. Tot i aixi, tens raó en que moltes vegades s'agrupen quan no tocaria.
I certament, bona part de la responsabilitat es dels científics (dels de ciències en general) Si no canviem les coses nosatlres, ningú no ho farà!

copepodo. Bienvenido. Que sorpresa verte por aquí! Tienes toda la razón en que la situación no es simétrica i que el científico cerrado de las caricaturas en realidad no existe. Pero si que es, desgraciadamente, mas habitual vanagloriarse de no entender nada de ciencias. Esta estadistica que citas me ha puesto los pelos de punta. Cuanto trabajo nos queda por hacer a los que disfrutamos con la ciencia! Sin dejar la poesia, por supuesto.

Alasanid ha dit...

La veritat és que és trist sentir a gent que s'excusa de no saber coses dient que és de lletres i ningú s'escandalitza quan passa al revés.

De totes maneres, si anéssim a buscar gent de lletres i de ciències de debò (no dels que diuen una cosa perquè no en tenen ni idea de l'altra) el més segur és que acabaríem veient que són gent que en el fons busquen el mateix, l'enriquiment i la satisfacció intel·lectual.

PS: Em sembla que demanant pel segon principi de la termodinàmica ja es va passar, com a mínim aquí amb coses més bàsiques i fonamentals en tens prou.

Anònim ha dit...

Hola de nou.

Coneixes el llibre "La Tercera Cultura"?. És una col·lecció d'assajos de divulgació científica. Entre molts d'altres, n'hi ha de Richard Dawkins, Murray Gell-Mann, Lynn Margulis, Stephen Jay-Gould, etc. Encara que cadascun dels contribuents parla de temes del seu àmbit, a la introducció general (a càrrec de l'editor del volum, un tal John Brockman) es parla una mica de tot això que comentes al post sobre les dues cultures. Si tens ocasió, mira-te'l, trobo que t'agradarà. L'edita Tusquets en castellà, dins la col·lecció "Metatemas".

Anònim ha dit...

Doncs jo t'explicaré que al meu voltant la cosa va una mica al revés de com ho veus tu:

Estudiant de ciències, em trobo que al meu voltant hi ha un despreci notable cap a la cultura. Puc comptar amb els dits de les mans la gent que conec que estudia ciències i no és capaç d'escriure tres línies sense fer una falta d'ortografia.
A més, al meu voltant s'acostuma a relacionar cultura amb passat, i ciència amb futur. I en tant que es desprecia la cultura, perquè com que ara som tots tan cosmopolites i la societat globalitzada, no és imprescindible conèixer el passat. Quines tonteries!
No em costa imaginar que penses com jo, que el passat forma part de nosaltres, que sense el passat no hi ha futur, i que podem evitar molts molts errors i avançar molt més ràpid si conèixem el que es va fer en un passat.
Però tingues present que res del que he dit està exagerat.

I el que dius dels estudis no és cert.
Els estudiants del batxillerat humanístic no s'han enfrontar a les matemàtiques mai més, però sabran llatí i/o grec.
Els estudiants del batxillerat tecnològic o de ciències de la salut, no paren de preguntar-se per què carai han d'estudiar gramàtica catalana i castellana, si ja la saben parlar i l'única llengua imprescindible és l'anglès.
No és broma, no.
I el que més em preocupa, és que un tan per cent infinitament esquifit dels estudiants de la meva generació saben què passa al seu voltant. Els Simpson són preferibles als telenotícies. Si agafen un diari, es miraran els acudits i faran els sudokus. I per internet, només estaran al msn.

I la incultura és enorme. Vius a Barcelona? Et pots creure que una noia de 18 anys (de pares castellans, sí), que ha viscut tota la seva vida a Catalunya, ha anat a escoles catalanes de renom com Súnion, et sàpiga distinguir una larva d'un mosquit anofelí, però no hagi sentit a parlar mai de Sant Medir?

"I el pitjor és que ho veig tot tan connectat, que per desfer-ho cal desfer-ho tot plegat!", diu el poeta.

Dan ha dit...

Alasanid. Doncs is que es trist, però no és massa infreqüent encara.
No trobes que va ser una bona tria el segon principi? :D

Panerot. Doncs n'he sentit a parlar. ja el miraré. Gràcies!

Júlia. El problema passa en realitat en les dues direccions. La diferència és en la percepció social que hi ha, o que hi havia fins fa molt poc. Però en tots dos cassos és una actitud lamentable.

Anònim ha dit...

Yo me quedo con las palabras del gran Mendeleiev: Todo es arte. Todo es ciencia. Todo es amor.