Ulls en la foscor

Una sensació inquietant, que les pel·lícules de terror exploten àmpliament, és la d’anar caminant en la foscor i veure uns punts brillants que t’observen fixament. Si ets un personatge de ficció segurament vol dir que un vampir o monstre similar és a punt de saltar-te al coll. Per sort, a la vida real les coses són més tranquil·les. Simplement hi ha algun animaló que t’està observant, probablement més inquiet que no pas tu. La causa de la brillantor és una adaptació dels ulls dels animals nocturns per poder veure-hi millor en la foscor.

En realitat, en la foscor absoluta no hi veuen res, igual que nosaltres, però molts animals han desenvolupat estratègies per aprofitar al màxim la mica de llum que pugi haver-hi durant la nit. Per exemple, les cèl·lules receptores de la retina, els bastons que detecten llum sense més i els cons que detecten els colors, poden estar agrupades de manera que moltes cèl·lules es connectin a una sola neurona. D’aquesta manera, si un detector no s’activa segurament ho farà un altre i el senyal arriba al cervell. Així, l’ull necessita menys llum per funcionar encara que la imatge que es forma serà menys nítida.

Però el mecanisme més interessant, i el causant de la brillantor dels ulls en la foscor, és una capa que hi ha al darrera de la retina anomenada “tapetum lucidum”. Si recordeu com és un ull, la llum entra a través del cristal·lí i s’enfoca a la part del darrera de l’ull, a la retina, on hi ha els receptors. El problema és que molta part de la llum, dels fotons, passaran de llarg sense arribar a estimular cap receptor. Com si fos un malbaratament de fotons.

Durant el dia no passa res perquè hi ha prou llum i de sobres per permetre captar les imatges. Però durant la nit, malbaratar fotons deixant que es perdin és un luxe que els animals nocturns no es poden permetre. Per això hi ha la aquesta capa, el tapetum lucidum que fa com si fos un mirall. La llum que ha passat de llarg de la retina rebota i torna a creuar la retina. En passar dues vegades pot estimular el doble de receptors i d’aquesta manera, també es dobla l’aprofitament de la llum.

I per això, quan amb una llanterna il·luminem algun gat o una guineu durant la nit, el que veiem és la llum de la llanterna reflectida en aquest mirall, el tapetum lucidum dels ulls de l’animal.

El més interessant és que diferents animals el fabriquen de diferents maneres. En alguns es tracta de cristalls de guanina, però hi ha peixos que fan servir esferes de greixos i alguns mamífers posen fibres de col·lagen. També n’hi ha que fan servir uns cristallets de riboflavina i fins i tot hi ha insectes que han desenvolupat estructures similars. Totes aquestes diferències fan que el reflex tingui tonalitats de color diferents. Com acostuma a passar, l’evolució arriba a una mateixa solució per al mateix problema, però l’aplica de moltes maneres diferents segons el material que tingui a mà en cada espècie en concret.

En realitat hi ha moltes espècies que tenen aquest mecanisme, però altres d’hàbits diürns, com els esquirols, els ocells, els porcs o els cangurs no apareix. Els rat-penats, que són nocturns però que es guien per l'oïda, tampoc en tenen. I els humans, igual que la resta de primats, també ens ho perdem. Quan fem fotos i surten els ulls il·luminats i de color vermell és simplement el reflex del flash en la retina. El color vermell és pels vasos sanguinis que hi ha al fons de l’ull. Però no és un efecte expressament preparat per reflectir la llum.

De manera que si alguna vegada topeu amb aquells dos puntets mirant-vos fixament en la foscor, no patiu! Recordeu que simplement és una extraordinària adaptació a la visió nocturna que l'evolució ha donat a molts animals.

O que un vampir és a punt de saltar-vos al coll. Que mai se sap...